Imatge anterior: Catalunya a Colòmbia. Autor: Jan Dirckx, 1599. “Carte de l’Océan Atlantique Nord”. © Bibliothèque National de France, GE SH ARCH 4.

La història de la colonització d’Amèrica s’ha manipulat. Però no de forma sotil o puntual, sinó fent ús de tots els instruments imaginables, com la usurpació d’identitats, la invenció documental i la falsificació a gran escala, des de la dels propis fets com la de les seves cròniques i els seus protagonistes. Si els mapes informen del que realment representen, significa que cap llibre suposadament contemporani dels fets que es narren és honest i, molt probablement, es tracta de llibres amb dates falses escrits a partir del segle XVIII.

Resultat d’una mutació de poders, es crea una confusió simbòlica que participa de la cobdícia per ocupar i controlar el món, on es sacrifiquen pobles sencers i la història real. Així, mai ningú no sabrà qui van ser els catalans -jueus, càtars escites, alans- ni l’ombra del seu passat tàrtar original. I el seu botxí serà el mateix poder, que, pels capricis del destí, decideix mutar just allà on va néixer, a Occitània, per adoptar una altra forma.

Què va passar a Amèrica, i per què s’ha manipulat la història de la seva colonització

Document de referència publicat a la web oficial de la Nova Cronologia, l’abril de 2023:  https://chronologia.org/catalan/altra_co lonitzacio.pdf

Explicar què hi fa la bandera catalana a Colòmbia, al mapa de Jan Dirckx, datat el 1599, requereix fer un exercici de reflexió. És una broma? Un error? Això és el primer que et ve a la ment si coneixes la història oficial. Però si es troben altres mapes semblants, en què apareix l’emblema català a Colòmbia (i de nord a sud del continent americà), entre banderes hugonotes i otomanes, la situació esdevé incredulitat. “No té sentit”, i es deixa de pensar amb la ment oberta. La història oficial és clara: “No pot ser, hi ha d’haver una explicació que aclareixi aquesta confusió”. Però no n’hi ha. No hi ha cap confusió. Són banderes catalanes, hugonotes i otomanes.

La història s’ha manipulat, i s’ha fet per amagar l’autoritat dels seus protagonistes, que no eren exactament la idea que es té avui en dia dels catalans, els hugonots i els otomans. Una mica com ho treballa l’Institut Nova Història, però amb una dimensió més estructurada amb la història global. La manipulació no és sobre la història dels catalans, només. És monumental i té a veure amb l’estigmatització del poble jueu, que oficialment és expulsat en temps de la colonització. De fet, té a veure amb la conversió jueva, envers el cristianisme, que va donar peu al mite del messies. No va haver-hi només una conversió massiva dels noms i cognoms jueus, sinó que també va tenir lloc una conversió massiva de la noblesa, la monarquia i l’església. I, clar, seguir aquest fil implica valorar objectivament que la documentació oficial és, en sí mateixa, un parany. Vet aquí la Inquisició, i la implicació de les monarquies cristianes, que aconsegueixen reescriure la història a la seva mida. D’això en parla la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy i la recerca més recent que es desenvolupa des de Barcelona sota la denominació X-185, que treballa de forma especial aquest episodi, encaixant-lo amb el mapa cronològic de la Nova Cronologia, amb qui es col·labora des de l’any 2015.

La història sembla que s’ha manipulat, en la seva totalitat, fins al segle XVIII, i fent-ho s’ha dilatat artificialment per a encabir-hi falsos orígens, poders i símbols nacionals i religiosos. Explicar-ho tot és, com ho diria, una empresa difícil, però es pot intentar perquè la documentació existeix, és prou robusta i està documentada. Està pendent fer-se’n un llibre concís, cert, però de moment n’hi ha un que presenta els fils que teixeixen la reconstrucció de la història manipulada que aquí s’albira. Seguint les traces abordades per diferents recerques, se n’ha extret una sèrie de conclusions que són prou significatives, sobre les quals apuntar de què es tracta, i respondre: “Què va passar, doncs?”.

Ara bé, per donar resposta al “què va passar”, cal acceptar, com a mínim, que es va manipular la història. I cal, sobretot, estar disposat a llegir una altra manera d’entendre-la. No fer-ho és, segons com, una pèrdua de temps, ja que és impossible llegir un text que en el fons no es creu que tingui fonaments. Dit això, suggereixo a qui no hagi fet aquest esforç que no esperi gran cosa d’aquesta lectura i li recomano que, en tot cas, la reprengui si més endavant ho veu més clar. I a qui l’hagi fet (l’esforç), apart de d’agrair-li intentar tenir la ment oberta, li suggereixo que no es preocupi si se n’adona que potser no és suficient. Si no es parteix de certa predisposició a digerir un altre mapa mental de la història, difícilment s’arribarà al final de la lectura. I, compte, això no vol dir que tot el què s’hi diu sigui molt complicat, o que sigui una teoria impròpia d’una publicació sensata, no, vol dir que es pot entendre així si s’ha acceptat la història tal i com s’explica, en gran mesura, encara que hom es consideri obert a nous plantejaments. Tot i que això sembli una ofensa a la intel•ligència individual o col•lectiva, o a les idees establertes, convé fer un esforç inusual per lligar els fils que aquí es desfan i després es teixeixen d’una altra manera. Només sembla una ofensa raonable a determinades predisposicions, ara per ara majoritàries. No és fàcil acceptar que la història ha estat tan manipulada com aquí es planteja. Tots som, en gran part, allò que creiem que som, i això és també memòria adoptada, social i culturalment. I canviar aquesta adopció per una idea que ho transforma i, a més, ens diu que som una cosa diferent (que ens desubica social i culturalment), ens demana una renúncia a la què no tothom està preparat, ni disposat a assumir. Qui cregui que pot, fácilment, dir que ho entén és perquè, per alguna (poderosa) raó, ja fa temps que ho sospita (o ho explora) i s’ha fet una pila de preguntes a les què no ha trobat encara una resposta convincent. I clar, està fet un embolic, entre certeses raonables i d’altres de contradictòries, o fins i tot fantasioses (que tot i així resulten atractives).

Llegir el què s’hi diu és un exercici basat en una línia de recerca controvertida als ulls de molts (els qui validen conscient o/i inconscientment les tradicions socioculturals i simbòliques) i rellevant, potser aclaridora, als ulls de pocs (els qui les posen en dubte, actualment). Però precisament per això, perquè allò que aquí es repensa es basa en gran mesura en tradicions, històries (reforçades amb documents manipulats), que es reinterpreten, d’acord amb una base científica (demostrable) i una altra de raonada (que hi busca una explicació, com ho fa qualsevol teoria argumentada), la seva lectura permet, com a mínim, tenir a l’abast una manera d’ampliar la perspectiva de la realitat. L’ús que se’n faci dependrà de les ganes i les capacitats reals de transformar-la de cadascú.

Feta aquesta introducció, a mode de filtratge i presentació, a continuació es transcriuen les Conclusions de la recerca elaborada amb el material aportat per n’Enric Guillot (una extensa recopilació de mapes datats als segles XVI i XVII), que deu la seva pregunta d’investigació a la feina d’en Jordi Bilbeny, emmarcades en altres recerques, algunes d’elles de l’entorn de l’Institut Nova Història, altres de la Nova Cronolgia de Fomenko i Nosovskiy, i d’altres pròpies. Més endavant, per a qui estigui interessat en avançar en el rerefons d’aquesta història, es transcriu el capítol previ a les conclusions, titulat La reconstrucció de la història de les contradiccions. Les conclusions, juntament amb la reconstrucció, estan fonamentades en múltiples proves i raonaments que transcendeixen l’espai teòric que aquí en prou feines s’apunta, i qui en vulgui saber més pot dirigir-se a aquest lloc (clicar).

Conclusions

Document de referència publicat a la web oficial de la Nova Cronologia, l’abril de 2023:  https://chronologia.org/catalan/altra_co lonitzacio.pdf

L’anàlisi dels mapes dels segles XVI i XVII fet per n’Enric Guillot, basat en 73 mostres, de les quals un 90% son estrangeres, demostra que:

1. La història oficial no té gairebé res a veure amb la informació que donen els mapes.
2. Els catalans i els otomans foren protagonistes de la primera etapa de la colonització d’Amèrica.
3. Castella té poca presència al món, en comparació amb els portuguesos, els catalans i els otomans, abans del segle XVII.
4. Existeix una presència significativa del símbol del lleó al costat de l’emblema català, que és superior al del castell propi de Castella.
5. La presència catalana s’ha manipulat de forma conscient a molts dels mapes on apareixen.
6. En cap mapa apareix la bandera del regne de l’Aragó, i sí les banderes a Barcelona (Catalunya) i València, així com a la resta de territoris de l’anomenada Corona d’Aragó.
7. Espanya té pocs mapes dels segles XVI i XVII, que són els que informen d’una història diferent a l’oficial. És raonable pensar que els mapes originals s’han destruït per esborrar el rastre de la manipulació.

L’anàlisi de la recerca de n’Ivan Giménez, sobre la relació entre el nom del regne de l’Aragó i els reis de la Tarraconensis, demostra que:

8. A partir del segle XVI està plenament documentat que els reis de la Corona d’Aragó són en realitat reis de la Terraconensis, però per alguna raó s’ha esborrat aquesta denominació.
9. Els reis catalans esdevenen prínceps de la Tarraconensis des del moment que ocupen Tarragona i les terres de l’antiga Tarraconensis romana.
10. Existeix una visió esbiaixada de la idea oficial del regne de l’Aragó, que nega la seva arrel catalana, i té a veure amb la reinvenció de la seva naturalesa per, probablement, esborrar la rellevància dels catalans en la història d’Espanya, i de la colonització.
11. Altra informació situa al Principat de Catalunya i al poder Tarraconensis al costat de la màxima autoritat de l’Orde de Sant Joan Baptista, i fa de Catalunya l’origen real d’una ocupació peninsular prèvia a la colonització europea d’Amèrica.

L’anàlisi conjunta de les recerques de n’Enric Guillot i n’Ivan Giménez apunta en aquesta direcció:

12. Existeix un patró conjunt en ambdues recerques:
    • Totes dues mostren que la història aquí documentada fa dels catalans un poder major al que fa entendre la història oficial.
    • La presència massiva d’emblemes conjunts entre banderes catalanes i lleons representa el poder del regne de la Tarraconensis, que té a veure amb els jueus i el lleó de Judea. Aquesta afirmació es veu reforçada per la inexistència, als mapes, del regne d’Aragó, i per la literatura que demostra que Aragó vol dit Tarraconensis.

L’anàlisi complementària de més dades que apunten al domini Tarraconensis a Hispània, informa del següent:

13. Existeixen múltiples proves que apunten a que el Gran Priorat de Catalunya de l’Orde de Sant Joan Baptista, altrament coneguda com l’Orde de Rodes, i després Orde de Malta, domina sobre els territoris hispans fins al segle XV oficial.
14. Existeixen evidències que apunten al domini català sobre Castella durant els segles XIV i XV oficials.
15. Existeixen raons per equiparar la Tarraconensis amb el poder de l’Orde de Rodes català.
16. Les negociacions del poder cristià amb el soldà Solimà, dels anys 1522 i 1523, les dirigeix el qui serà gran prior de Catalunya de l’Orde de Rodes. En aquest episodi els otomans vencen l’orde, i és plausible suposar que la contraprestació podria haver estat l’adquisició de drets otomans sobre el continent americà, i a les terres d’ultramar en general.
17. Els poders de Grècia, que fugen de l’ocupació otomana d’Anatòlia, es traslladen a Occident i apoderen els regnes francès, navarrès i català.

L’anàlisi de la recerca de la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskij, amb les aportacions del complement de la Cronologia X-185, aporta la següent informació:

18. La història oficial s’ha de reescriure íntegrament fins al segle XVIII.
19. La història de l’ocupació tàrtara d’Euràsia és més recent i empalma amb la conquesta del món des de l’Atlàntic.
20. Els poders càtars són, en origen, poders escites, abans de transformar-se en poders catalans, i jueus.

L’anàlisi de la reconstrucció de la naturalesa dels poders jueus a Europa, així com de la identitat del descobridor Cristòfor Colom, conclou el següent:

21. Els Colón són els Colom que, al segle XIV oficial, apareixen a Barcelona i es fan rics a costa dels jueus. Però és probable que en realitat la seva riquesa sigui amb la dels jueus, no a costa seva.
22. Els Colom són del llinatge dels reis jueus de Narbona que, provinents de Babilònia, són del llinatge del rei David bíblic. Es diuen Kalonimus.
23. Els Kalonimus estan presents, de múltiples formes i evidències, a l’entorn del descobridor Colom i del projecte inicial de la descoberta d’Amèrica.

L’anàlisi conjunta de tots aquests treballs conclou la reconstrucció final que es pot llegir a l’apartat anterior. És una explicació racional que potser no ho resol tot, però li dona una explicació argumentada -basada en la recerca realitzada- que aporta sentit a tots els mapes, a les raons de la manipulació de la història que s’albira, i a d’altres grans interrogants que, com un puzle d’aparença impossible, s’ha acabat resolent.

24. Els poders Tarraconensis es construeixen amb una incursió dels poders de l’Orient sobre l’Occident, i amb ells participen els poders jueus d’Europa, generats a l’actual Occitània, essent aquests els màxims poders catalans i, alhora, poders compartits a les monarquies europees.
25. La colonització “cristiana” del món, a la seva etapa inicial, té segell jueu, i català, que s’identifica amb el lleó de Judea.
26. Els poders jueus muten cap a una cosmovisió messiànica, juntament amb els poders imperials vençuts a Orient, amb l’expansió otomana, i s’instal·len a Occident, per acabar construint el poder de la Roma italiana amb l’autoritat del Prest Joan d’Etiòpia, convertit en Papa.
27. Poders de l’Orient muten cap a nous poders de França i del Sacre Imperi Romanogermànic. Entre ells, apareixen els otomans, que, després d’haver vençut l’Ordre de Rodes, adquireixen drets de conquesta d’ultramar.
28. Es creen dos fronts, un hispà, italià i després germànic, i l’altre francès i otomà. Altrament, es reorganitzen els poders a Hispània, entren en competència i es reforça el poder de Castella.
29. En un pols intern, el Papa reclama més poder i la Tarraconensis -amb Hispània reorganitzada- venç als otomans, a la Mediterrània. Els otomans es retiren d’Amèrica i es debilita França, que veurà com és perseguida i massacrada la població càtara i la hugonota. Es crea un conflicte religiós. Però França es refà, i es proposa envair Catalunya i regnar a Espanya.
30. Comença una guerra internacional, en què els catalans (jueus) són vençuts pels Borbó, i els castellans esdevenen el poder suprem a Espanya a costa dels catalans. Els poders que sobreviuen negocien un nou ordre mundial.
31. Resultat d’un renovat projecte simbòlic, es crearà la Companyia de Jesús, i la darrera reinvenció de Crist. Aquesta situació serà la que desencadenarà el sacrifici del poble jueu, i l’esborrat de l’empremta catalana a la història oficial.
32. Els poders vencedors reescriuran la història.

Amb la qual cosa:

33. La història de la colonització d’Amèrica s’ha manipulat. Però no de forma sotil o puntual, sinó fent ús de tots els instruments imaginables, com la usurpació d’identitats, la invenció documental i la falsificació a gran escala, des de la dels propis fets com la de les seves cròniques i els seus protagonistes. Si els mapes informen del que realment representen, significa que cap llibre suposadament contemporani dels fets que es narren és honest i, molt probablement, es tracta de llibres amb dates falses escrits a partir del segle XVIII.

La reconstrucció de la història de les contradiccions

Document de referència publicat a la web oficial de la Nova Cronologia, l’abril de 2023:  https://chronologia.org/catalan/altra_co lonitzacio.pdf

Una explicació -neocronològica- de la història que aquí es proposa reconstruir és aquesta:

Els jueus provenen de Babilònia i es fan poderosos al món amb el poder del llinatge de Gengis Khan. Aquest poder acabarà ocupant Euràsia i el nord d’Àfrica, incloent Amèrica des del Pacífic, i crearà el gran Imperi grec. Es pactarà una gran aliança a l’Orient Mitjà, coneguda com l’Arca, que custodiarà el Preste Juan a Etiòpia, després de sotmetre Egipte. El Preste també és llinatge de Gengis Khan, tal com de fet professa la història oficial.

En el cas d’Occident, esdevenen el braç dels comtes i reis, i al seu entorn es crea l’Orde del Temple de Salomó. Són, de fet, un braç nobiliari, amb qui comparteix obligacions i privilegis, abans de veure’s forçat a mutar cap a la conversió cristiana. El seu poder s’estén des de Narbona fins a Tolosa, Carcassona, Avinyó, Provença, Barcelona, Toledo i Vienne. És la veritable gènesi de l’Imperi de Carlemany, i equival a les nissagues comtals d’aquestes terres. S’inicia una època de progrés civilitzador mai abans viscuda, fins que els conflictes pel domini territorial apareixen.

El projecte cristià s’estén des de l’òrbita grega i fa culte a l’emperador, l’ungit.

A l’Orient, els otomans (llinatge de Gengis Khan) s’estenen, i la reconstrucció de poders és global. Els poders grecs dels Làscaris Comnè i Àngelus (Anjou) es veuen obligats a retirar.se d’Anatòlia, i fan acte de presència a Occident. S’instal·len uns a la Provença i a Nàpols i els altres a Niça i a Catalunya, des d’on s’estenen pels pobles hispans. Amb els seus mitjans fan més forts a l’Orde del Temple de Salomó, instal·lat en gran mesura a Occitània i a Catalunya, amb el poder jueu. El primer pas que es planteja és fer fora als àrabs d’Occident, i comença la “reconquesta” a Hispània, amb l’autoritat Tarraconensis. El segon, és traslladar l’Orde del Temple a València i Portugal, per iniciar l’ocupació d’Amèrica, Àfrica i Àsia per l’ultramar. El líder jueu, de nom Kalonimus, s’instal·larà a Barcelona, des d’on es farà fort i dissenyarà el projecte d’ocupar Amèrica.

En aquesta primera fase, es treballa en equip. Però, ràpidament, els otomans es reorganitzen, fins que acaben vencent el bastió de Rodes, i forcen, com a contrapartida, adquirir drets a ultramar. L’aliança franco-otomana apunta en aquesta direcció. Les negociacions les tracta el català Ramon Marquet.

Aquesta història explica, fins aquí, els mapes explorats. Els mapes ho reconstrueixen, a la seva manera. El poder català i lleonès és el poder jueu aliat amb el grec, amb el braç català. Però, amb el temps, té lloc la construcció de nous poders a Hispània, entre els què hi ha els bascos, que provenen també de l’Orient. Resultat d’una lluita ferotge, s’acaben construint poders que, amb el temps, deixen la seva empremta a Amèrica, en nom de Castella.

Paral·lelament, es porta el poder del Prest Joan d’Etiòpia a Roma, i es concep la idea del Vaticà. Inicialment, es crea la visió d’una era messiànica, però, amb el temps, l’autoritat dels jueus comença a decaure. Trontolla quan es veuen pressionats per l’expansió otomana, i pels conflictes simbòlics entre la cosmovisió jueva, basada en l’epopeia del seu poble, i la cosmovisió religiosa cristiana (impulsada per l’emperador romà, vençut pels otomans). D’altra banda, els otomans honren Mahoma i escriuen l’Alcorà, amb la idea d’unificar la divisió de l’imperi. Aquesta pressió, que està documentada com a conflictiva al llarg de tota la història, en realitat és el resultat d’una discussió temporal, que derivarà en una reinvenció del personatge de Crist que acabarà amb l’adulteració integral de la història. El Crist, abans, fa referència al poder dels emperadors romans de Constantinoble. Així, quan “el Crist” (l’emperador) és vençut pels otomans, l’any oficial de 1453, s’opta per idear una història a la mida d’un passat mític on el poder de Crist esdevindrà monumental, i diví, fet que conduirà a una crisi religiosa i a la reinvenció del passat. Aquesta és la visió del catolicisme, que apareix a l’imaginari del segle XV i XVI, però que -d’acord amb la Nova Cronologia- cal entendre’l al XVII i XVIII.

Per tant, l’episodi que aquí s’apunta, el de la manipulació de la història de la colonització, només és un capítol, important, això sí, d’un llibre d’un calat major: el de la història global de la humanitat.

El nou Prest, el Papa, requereix un símbol, i es transforma el del poder de l’emperador en un Crist messiànic. El poble jueu ho discuteix, fins a crear un consens que acabarà dividint la seva comunitat. En tot cas, els jueus es deuen a un poder superior (a part del de Déu): el de l’imperi. Tot canvia, i es sacrifica part de l’autoritat simbòlica establerta per iniciar-ne una altra. Això provoca un conflicte entre els jueus i els cristians, i un altre entre els mateixos cristians, que crearà dos bàndols a Europa Occidental: França i el Sacre Imperi, instal·lat a Hispània, Itàlia i Alemanya. Els otomans són vençuts a la Mar Mediterrània, per les forces de la Tarraconensis, i sense ells el poder francès decau. Els “cristians originals”, fins aleshores dedicats al culte a un emperador evangèlic, són també doblegats. És la “croada càtara” i la persecució contra els hugonots. França es veu intervinguda, però es refà i es proposa envair Catalunya per regnar a Espanya.

En aquest context, les tropes de mig món conegut agafen les armes, per la seva presa de possessió. Però el desgast és evident, i al final s’imposa una guerra internacional que acabarà doblegant l’ordre polític i militar. Catalunya és vençuda, i amb ella el projecte jueu original. I el projecte papal del nou Prest entra en crisi. S’imposen grans sacrificis, el més suprem el d’un Crist messiànic i diví de la mà de la Companyia de Jesús, a el segle XVIII, no al XVI. El poder jueu serà expulsat, forçat a convertir-se (o a camuflar-se amb noves identitats, així com ho fa el conjunt de la noblesa hispana), i es reescriurà tota la història, inclosa la del projecte colonial. Mai ningú no sabrà qui va ser Colom, el rei dels jueus (de Narbona) que, per recuperar la Terra Santa, va participar de la reunificació dels poders, per ocupar noves terres, fer un nou imperi i crear un nou ordre simbòlic. Aquest va ser Colom, més conegut com a Kalonimus, amb el suport dels catalans.

D’aquesta manera es completa aquest trencaclosques. Només cal col·locar la peça final. És aquesta: Resultat d’una mutació de poders, es crea una confusió simbòlica que participa de la cobdícia per ocupar i controlar el món, on es sacrifiquen pobles sencers i la història real. Així, mai ningú no sabrà qui van ser els catalans -jueus, càtars escites, alans- ni l’ombra del seu passat tàrtar original. I el seu botxí serà el mateix poder, que, pels capricis del destí, decideix mutar just allà on va néixer, a Occitània, per adoptar una altra forma.