Imatge següent: A Map of Spain (Ancient Spain under Roman rule), Clarke, 1777. La història romana d’Espanya es construeix aleshores, al segle XVIII bàsicament.

L’enigmàtic Regne de l’Aragó, de nom Tarraconensis

L’Ivan Giménez ha desenvolupat una seriosa recerca que documenta, de forma clara, que el regne de l’Aragó es refereix al regne de Tarraconensis, fent referència a la ciutat catalana de Tarragona. La història oficial ha assimilat aquesta denominació amb la província Tarraconense romana, que arribà a ser la capital d’Hispània. Però múltiples fonts demostren que no fou només romana, sinó que també fou el regne dels reis de l’Aragó, d’arrel catalana. Aquesta afirmació es basa en llibres publicats del segle XVI en endavant, és a dir, no són teories basades en interpretacions de documents antics, sinó fonts ben modernes que, per alguna raó, tracten una dada interessant que s’ha decidit esborrar de la història, com s’ha fet amb l’empremta catalana de la colonització d’Amèrica.

Veiem el treball de n’Ivan Giménez:

L’any 2015, l’investigador Ivan Giménez publica una recerca en què es mostra com l’arrel del nom de l’Aragó prové de Tarragona, basat en nombroses proves documentals que així ho afirmen. Giménez recupera una tesi que, de fet, fa popular l’historiador Antonio de Nebrija, i altres erudits, al segle XVI. Ell destaca la correlació entre els títols de príncep de l’Aragó i príncep Tarraconensis que, el comte de Barcelona, obté al segle XII.

A la seva recerca recupera les obres de Robert Gaguin (1497) Juan de Marieta (1596), Dirk Ameyden (1625) i Manuel Rodríguez (1797), en què tots ells afirmen que el nom del Regne de l’Aragó prové de l’antiga Tarraconensis. Fins i tot, documenta que al rei Jaume I se’l coneix com a “rex Tarraconensibus Iacobus” (Gaguin, 1497), és a dir, rei de Tarragona, no de l’Aragó. En aquesta línia, l’obra de Paolo Emili (1539) apunta en la mateixa direcció, dient que tots els reis de l’Aragó es deien Tarraconensis. I el mateix fa l’obra d’Elias Reusner (1592).

Altrament, fent menció a l’obra de Sebastian Munster (1554), Giménez destaca que s’hi diu que la llengua d’Hispània era la Tarraconense o Catalana.

L’any 2016, en Giménez amplia la recerca amb les referències dels següents autors, que tots ells assimilen Tarragona amb Aragó. És el cas de (per ordre de citació): Jacobus Brancellus (1390-1466), Antonio Beccadelli (1394-1471); Paolo Emili (aprox. 1460-1529); Guillaume Postel (1510-1581); Guillaume Rovillé (aprox.1518-1589); Pietro Galesini (1520-1590); Nicolas Vignier (1530-1596); Elias Reusner (1555-1612); Dirk Ameyden (1586-1656); Robert Estienne (1503-1559); Reinerus Gemma (1508-1555); Antoni Llull (1510-1582); Jacques Cujas (1522-1590); Thomas Reinesius (1587-1667); Philipp Clüver (1580-1622); Jacobus Philippus Foresti (1434-1520); Helfrich Emmel (s.XVI); Celio Augustino Curione (1538-1567); Henricus Loriti Glareanus (1488-1563); Martin Crusius (1526-1607). I afegeix diversos mapes en què apareix el concepte de regne de Tarragonia, que en alguns casos apareix amb el de Catalonia. És el cas dels mapes de (per ordre de citació): Tabula moderna Hispanie / Claudi Ptolemeu; Vitalibus, any (1508); Pietro Coppo (1470-1555); Martin Waldseemüller (1470–1521); Claudi Ptolomeu-Editor Johan Schott-Strasbourg (1513).

L’any 2019, publica la recerca de la creació de l’Orde dels cavallers tarraconenses, l’any 1091, coincidint amb la Primera Croada. La font més antiga és de l’any 1662, i la més recent és del segle XX. Referències (per ordre de citació): Jean-Baptiste Gramaye (1579-1635); Nicolao Crusenio (?-1629); Pedro del Campo (?-?); Joan Lluís de Moncada (1585-1653); Luigi Torelli (?-?); Francisco de Aviles (?-?); Laurento Beyerlinck (1578-1627); Emili Morera Llauradó (1846-1918); Josep Balari i Jovany (1844-1904).

Finalment, informar que en Giménez segueix publicant més referències fins l’any 2021, i que ha fet una altra recerca dedicada a les coincidències de les genealogies dels reis de la Corona d’Aragó-Tarragona, que apunten a duplicitats manifestes entre els monarques dels diferents regnes hispans. Aquesta dada, que aquí es deixa a mode de curiositat (s’obvia en aquesta investigació), en realitat no és menor, ja que, tal com s’apuntarà més endavant, part de la resolució d’aquest “puzle” passa per reconèixer que la història s’ha dilatat i, per fer-ho, s’han reconstruït artificialment grans llinatges. Això ho demostra la Nova Cronologia d’Anatoly Fomenko i Gleb Nosovskij.

Més dades que apunten al domini Tarraconensis a Hispània

Aquest gran treball d’Ivan Giménez aporta més llum a la manipulació de la història, si bé no acaba d’encaixar de manera clara amb la recerca de n’Enric Guillot. Per això, cal aportar noves dades. Tarragona i Toledo, durant tota la història oficial, s’han repartit la capitalitat d’Hispània i d’Espanya. Se les anomena “Primats de les Espanyes”, al·ludint a la seva principalitat. Són el que es comprèn com a arquebisbats, però els més alts en jerarquia. Es tracta, doncs, d’un poder eclesiàstic, quan aquest era el poder suprem. Aquesta dada, al seu torn, crida l’atenció. ¿Per què? S’han anat compartint aquesta distinció des de temps de l’Imperi Romà fins al segle XVIII. Altrament, entre elles dues apareix, a l’edat mitjana, el Primat de Braga, a Portugal, que es converteix en la principal d’aquest regne al segle XVI. Així, doncs, crida l’atenció aquesta alternança, en un pols de més de mil anys, entre les dues ciutats. I és realment destacable que, oficialment, es reconeix que Tarragona és nomenada Primat de les Espanyes, l’última vegada, el 1691, mentre que Toledo recupera la principalitat el 1722. Curiosament, aquest gir es fa després de la caiguda de la nació catalana davant les tropes castellanes i borbòniques, que la vencen el 1715, amb la caiguda del seu darrer bastió, Palma de Mallorca, d’on era el gran mestre de l’Orde de Malta. És a dir, es constata una evidència: al segle XVII, i abans, Tarragona era “principal” a Espanya, i aquesta dada dialoga obertament amb una altra: l’estudi d’Ivan Giménez. Tarragona era principal, i al·ludia a un poder peninsular, que abraçava els diferents regnes de les Espanyes. És realment suggeridor. ¿Pot ser que “Aragó” tingués un poder principal sobre Castella, en nom del regne Tarraconensis? És una possibilitat raonable. Així mateix, el seu poder, militar, era l’exèrcit dels cavallers tarragonins.

I això no és tot. Hi ha una altra gran coincidència, o dada, d’interès. De la mateixa manera que es va iniciar un “principi” de poder a Tarragona, en temps de l’antiga Roma i després a l’edat mitjana, que es va tornar a expressar al segle XVII, hi ha un altre “principi” català per a l’Orde de Sant Joan Baptista, avui coneguda com l’Orde de Malta. Aquest orde, oficialment, quan al segle XIV adquireix els poders de l’Orde del Temple de Salomó, entre el 1307 i el 1312, crea un poder suprem per a l’anomenada Llengua d’Aragó, amb capital al Principat de Catalunya, que domina sobre tots els regnes de la Península Ibèrica (és oficial). Domina sobre la “Corona d’Aragó”, Navarra, Castella i Lleó i Portugal. Catalunya és principal en aquest orde, com ho manifesta la seva denominació: “Gran Priorat de Catalunya”, l’únic de la “Corona d’Aragó”, que cal anomenar Tarraconensis. És a dir, Catalunya és l’únic principat de la corona (mai ha estat un regne, sinó un principat), té a les seves terres la Primacia de Tarragona i, a més, durant els segles XIV i XV és principal a la península a l’orde papal de Sant Joan, aleshores de Rodes, ara de Malta. És així fins, oficialment, 1462. Llavors es crea la Llengua de Castella de l’Orde de Rodes, que agrupa Castella i Portugal. Curiós, no? Sembla mentida que, després de tant de poder acumulat, Catalunya s’oblidés de l’empresa colonial hispana. De fet, no ho sembla, molt probablement és una mentida. Què va passar el 1462? Castella i Portugal fa poc que s’han embrancat en una guerra dinàstica, i Catalunya ha declarat la guerra al rei. Això diu la història oficial, però realment no sembla que tingui res a veure amb la història de l’Orde de Rodes, llevat que també té com a Gran Maestre un català. És a dir, als segles XV i XVIII, els catalans declaren la guerra al seu rei amb un gran mestre de l’Orde de Rodes-Malta que és català. Una casualitat més. Però hi ha més dades a considerar. És rellevant, i potser té alguna cosa a veure amb aquest trencaclosques, que -entre els segles XIV i XV oficials- el rei Tarraconensis controli part de l’exèrcit castellà, i posi com a conestables de Castella a persones de la seva corona, i confiança (Alfons d’Aragó i Álvaro de Luna). Després, el primer gran mestre de la Santa Hermandad, la “guàrdia civil” castellana que es crea el 1476, la dirigeix el comte de Ribagorça, fillastre del rei de la Tarraconensis. És a dir, tot indica que, durant aquest temps, hi va haver una supeditació castellana sobre els poders tarragonins -catalans- que es manté, probablement (segons els mapes), fins ben entrat el segle XVII. Oficialment, fins a l’any 1722. Aleshores, sembla que el puzle comença a encaixar.

I, una dada més. Segons documenta l’heraldista i historiador Francisco José Morales Roca, al capítol “Orde de Sant Joan de Jerusalem. Gran Priorat de Catalunya. Grans Priors (1319-1805)” del llibre Anales Melitenses I (2002-2003) publicat a Madrid, l’any 2004, per l’Acadèmia Melitense Hispana, els catalans també estan presents quan l’Orde de Sant Joan perd la fortalesa medieval de Rodes. Ramon Marquet, el Capità de la Guàrdia del gran mestre de Rodes, durant l’assalt de Solimà el Magnífic (l’emperador otomà) a l’illa de Rodes els anys oficials del 1522 al 1523, va ser el Comissari del gran mestre d’Alemanya i Ambaixador del gran mestre de l’Orde davant la cort del soldà per negociar la pau. Aquesta dada, que amb prou feines es coneix, i de la qual ningú en parla, ajuda a desemmascarar part de les contradiccions que aquí s’exploren. Ens parla d’una època en què els otomans vencen els poders d’Europa, abans d’aliar-se amb els francesos. I també ens parla d’una poderosa raó per negociar, com a contrapartida, la participació activa dels otomans en les conquestes transoceàniques. I la negociació es fa amb el poder català de l’Orde de Rodes, que aquí s’entreveu com un braç principal actiu a l’empresa colonial. Així, els mapes comencen a brillar en mostrar-nos que aquesta possibilitat no és una teoria especulativa, sinó una prova incontestable de que és realment plausible. Ramon Marquet, oficialment, després d’aquesta gestió esdevé Gran Prior del Principat de Catalunya, i, extraoficialment, serà una peça cabdal del poder Tarraconensis a Amèrica. S’iniciarà, així, una etapa fructífera entre els poders d’Orient i Occident que desenvoluparà una conquesta conjunta d’Amèrica. I, probablement, s’acabarà en motiu de la batalla de Lepant, en què Occident es revenja i, probablement, significa l’inici de la retirada dels Otomans d’Amèrica. Aquesta teoria, altrament, val a dir que també l’ha anotada Enric Guillot en la seva recerca.

Entesa aquesta relació entre els poders de la Tarraconensis i els de la Llengua d’Aragó, de l’Orde de Sant Joan, es demana una contextualització. ¿Com dialoguen entre sí temes tan allunyats de la història oficial? La resposta cal trobar-la en una lectura neocronològica, i en més dades. És neocronològica perquè implica canviar l’ordre del temps, i està documentada perquè té a veure amb els bascos i els emperadors de Nicea que, a l’any 1306 oficial, entreguen els poders sobre Grècia al rei dels catalans. L’Imperi romà.

Comencem pels bascos. ¿Quan apareixen en aquesta història? Com s’ha dit, no es troba rastre de Navarra, com a regne, als mapes antics (en aquesta recerca). La dada apunta a que no està clar que sigui tan antic, i de fet ho corrobora la recargolada història dels seus orígens i les evidències genètiques, lingüístiques i documentals. Oficialment, des del segle XVI oficial es difon que son un poble ancestral aïllat del món, pur, que ha persistit a la mateixa terra durant més de tres mil anys, precisament en una zona de pas. El poble basc es troba al corredor natural de l’oest dels Pirineus, de la mateixa manera que el català es troba a l’est. I dir que estan aïllats per allà, precisament en un coll que és zona de pas, oficialment, de la “ruta de Santiago”, es fa molt difícil de creure. Per alguna poderosa raó s’ha creat aquesta història, des de temps de la descoberta d’Amèrica, fet que convida a pensar que es tracta de fets relacionats. Segons aquesta reconstrucció, es tracta d’un poder provinent de l’Orient, en motiu de l’expansió otomana, que s’instal·la en l’actual Euskadi. Els mapes on apareix Biscaia no apareixen fins al segle XVI oficial. I, el que és més significatiu, precisament aleshores passen de ser un poble de pagesos a ser un llinatge noble. De fet, d’aquí prové el seu privilegi, que es manté fins a dia d’avui. Els bascos no paguen impostos a Espanya, i els seus privilegis provenen de quan, als segles XV i XVI oficials, el rei “dels catalans” els assimila a la noblesa. I això vol dir lleialtat al rei a canvi de privilegis fiscals. Fem un repàs a aquesta història.

Coses a saber, que corroboren aquesta evidència, supervisades per l’acadèmic i historiador basc Alberto Santana:

• Els bascos van adquirir el privilegi noble (no pagar impostos) del rei Joan I, pare de Ferran el Catòlic, el 1462 (a la Vall de Salazar, quan es va promulgar la Declaració d’Infansoneria). Abans hi ha el Fur Vell de Biscaia el 1452; després, Ferran confirma els Furs de Biscaia el 1476, per ser rei. En 1526-27 es va signar el Fur Nou de Biscaia, quan s’adquireix el “Fur Universal” a Gernika, i quan apareixen les Diputacions. A Guipúscoa és igual des del 1610.
• Els bascos van ocupar les oficines dels jueus expulsats de Castella.
• Al segle XVI comencen a aparèixer els escuts de la noblesa basca.
• Els cognoms bascos (i el nom Bascònia als mapes) apareixen al segle XVI. L’origen de la major part dels cognoms bascos, i la seva importància social, s’estableix entre els segles XVI i XVII, i fa referència al nom de la casa familiar, el mas. Aleshores comença el culte al cognom basc.
• Des del segle XVI, ser basc atorga privilegis al Regne de Castella. Aquest privilegi es va donar a la “Sala Biscaia” de la “Reial Cancelleria de Valladolid”, el Tribunal Suprem de Castella, especialment des del segle XVIII, gràcies a documents genealògics (que probablement es van crear).

I, per acabar-ho d’adobar, el filòleg Ricardo Cierbide demostra que, durant l’edat mitjana, els documents de la cancelleria del regne de Navarra no estaven escrits en basc, sinó en gascó, amb qui el basc comparteix similituds, però que tècnicament s’assimila com una llengua occitana. Per tant, o bé van estar realment molt amagats o tot plegat té a veure amb una realitat alternativa. Amb aquesta visió, aquí es defensa que van ser un poder nouvingut. I va ser caucàsic. Per aquesta raó, existeixen evidències genealògiques, tal com ha demostrat la recerca dirigida per en Carles Lalueza-Fox, que corrobora altres recerques similars. Però res a veure amb l’antigor que se li atribueix, digui el que digui l’ADN. De la mateixa forma, destaquen les similituds entre els idiomes basc i turc, tal com demostren varis lingüistes, com ara en Charles Bouda.

L’emblema de la creu amb mitges llunes, del mapa de la Figura 69, certament, sembla apuntar aquesta història. El regne de Navarra és cabdal en la història oficial d’Espanya i de França, però és ocult als mapes antics, com també es troben ocults els bascos. Així mateix, els reis de França, quan es fusionen amb els de Navarra, al segle XIV oficial, sotmeten a l’Orde del Temple de Salomó, i els mateixos reis sotmeten, com a Borbó, als catalans, al segle XVIII. Conclusió: després d’aquesta proesa reescriuen la història, i es fan a si mateixos protagonistes. Per aquesta raó, tenen els privilegis que tenen, encara, avui en dia. Per altra banda, és cert que d’ells provenen els poders dels regnes de Castella i Aragó, oficialment, amb la qual cosa és molt raonable que el seu poder formés part del projecte Tarraconensis, en la conquesta “cristiana” d’Hispània, i que, probablement, tot plegat tingui a veure en la història d’Espanya oficial que diu que Espanya és la comunió de les Corones de Castella i de l’Aragó.

Entesa aquesta idea, la de la reinvenció del poble basc, passem a la història dels emperadors de Grècia. Abordar aquest episodi requereix fer un esforç addicional, en la mesura que parteix d’una documentació gens estudiada, i de fonts històriques, però també recents. Per començar, ¿qui foren aquests poders? Doncs, oficialment, els poders de l’Imperi de Nicea, que venen a Provença i a Catalunya, al segle XIII. Des d’allà s’estendran per la península i, molt especialment, a València. Precisament, la València que acaba de conquerir el rei de la Tarraconensis. Oficialment, es diu que se’ls regala la ciutat de Gandia, i, a canvi, poc després, ells entreguen els seus poders sobre l’Imperi grec al rei català. Entrant en els detalls (Làscaris Comnè, 2011):

• l’any 1296 oficial, un vint d’agost, el rei Jaume II d’Aragó concedeix a l’emperadriu Constança de Grècia la ciutat de Gandia (Arxiu de la Corona d’Aragó, Registre 44, foli 143) i,
• l’any 1306 oficial, l’emperadriu concedeix els poders del seu imperi grec a Jaume II (Registre 24, foli 58 de l’Arxiu de la Corona d’Aragó).

Clar, això resulta controvertit. És molt més senzill suposar que van participar de la conquesta de València, i que es van fusionar amb la reialesa catalana, tot i la història oficial. En aquesta línia, aquesta hipòtesi té la seva força, per dues poderoses raons, o ,millor dit, tres:

1. L’emblema dels emperadors de Nicea és l’àliga bicèfala sobre fons groc, el mateix emblema que el dels Habsburg.
2. El 1307 es posa fi a l’Orde del Temple de Salomó, que es manté actiu a València i a Portugal. Ordes de Santa Maria i de Crist, respectivament. A les mateixes terres on aterren els emperadors de Nicea.
3. Els emperadors de Nicea ocupen Gandia, i d’allà sortirà el Papa Borja, duc de Gandia, que dirigirà la conquesta d’Amèrica.

Però això no és tot. Hi ha tres raons més.

• Als segles XIX i XX, els legítims emperadors de Nicea, els Làscaris Comnè, reconeguts pel patriarcat ortodox grec, afirmen ser els veritables comtes de Ribagorça, i,
• Els comtat de Ribagorça és el títol exclusiu dels qui seran els reis dels catalans, des del segle XII fins a Ferran el Catòlic, com si d’un títol principesc es tractés.
• Els primers ducs de Gandia van ser els comtes de Ribagorça, abans que ho fossin els Borja.

Les evidències són eloqüents. A títol informatiu, les fonts que informen de l’equivalència entre els poders grecs i els dels comtes de Ribagorça es troben a les obres dels propis Làscaris Comnè, així com d’en Ricardo Pano, citades a la Bibliografia. Del tot recomanables.

Sembla plausible suposar que es tracta d‘un poder vinculat a l’ocupació, primer, d’Hispània, i, després, d’Amèrica. Quatre poderoses raons més apunten en aquesta direcció:

• Al segle XIV oficial, fins el 1412, els catalans sotmeten Castella i fusionen llinatges, i el conestable del rei castellà, el seu substitut oficial, és el comte de Ribagorça.
• En temps dels reis Catòlics, quan es crea el cos de la Santa Hermandad, la “guàrdia civil” de Castella, el primer gran mestre de l’orde és el comte de Ribagorça.
• Als segles XV i XVI, els comtes de Ribagorça esdevenen comtes de Cortès, poder que representa el dels senescals del regne de Navarra.
• Un tal Hernán cortés, d’escut amb l’emblema de Nicea, i al centre amb l’emblema català, conquereix Mèxic.

I, doncs, ¿per què es deu d’haver esborrat aquesta història? Resposta: perquè els Habsburg (els emperadors de Nicea) van ser derrotats a Espanya, davant dels Borbó.

La història l’escriuen els vencedors, i, si cal, la reescriuen. Així, el seu poder participa de la “reconquesta”, i de la conquesta d’Amèrica, sota l’emblema català, que és també grec, juntament amb el poder de Navarra, caucàsic. Però, hi ha algun altre poder grec que s’hagi passat per alt? Sí, el dels Àngelus, antics emperadors de Grècia, que, segons la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskij, són el poder dels Anjou que, segons la història oficial, ocuparà poders a França i a Anglaterra. Al segle XIII oficial, ells tenen poders a la Provença, i, quan té lloc la caiguda de Jerusalem a mans dels otomans, ocupen Nàpols i esdevenen reis titulars de Jerusalem. Això diu la història oficial. Fins i tot se’ls fa reis d’Hongria. És a dir, són poders contemporanis als dels Làscaris Comnè, així que, en aquesta reconstrucció, entren en coherència. Aquests dos rivals, els Anjou-Àngelus i els Làscaris Comnè (futurs Habsburg), els poders ampliats de la Tarraconensis, seran els que, en nom dels francesos i els catalans, combatran juntament amb Portugal i la resta dels poders hispans, i otomans, pel domini a Amèrica.

En definitiva, d’acord amb aquesta exposició, no són els poders francs i catalans els que es proposen ocupar Itàlia i Grècia, tal com diu la història oficial, sinó que és el poder grec, que inicialment també ocupa part d’Itàlia, el què s’instal·la a França i a Catalunya. El llibre La vía cronológica, de 2020, en completa els detalls.

***

Bibliografia citada

Bouda, C. (2003). “L’Euskaro-Caucasique (The Basque-Caucasian Language)”. VIIème Congrès d’Etudes Basques = Eusko Ikaskuntzaren VII. Kongresua = VII Congreso de Estudios Vascos (7. 1948. Biarritz). – Donostia: Eusko Ikaskuntza.

Cierbide, R. (1991). “Plurilingüismo histórico en Euskal Herria”. A Revista de lenguas y literaturas catalana, gallega y vasca, Nº 1, 1991, pp. 125-143.

Fomenko, A. T. et Nosovskij G. V. (2003-2007). History: Fiction or Science? Collection of 7 volumes. Bellevue, Washington: Delamere Resources. On line: https://chronologia.org/

Giménez, I. (2015). “La Corona d’Aragó i els reis de la Tarraconensis”. Publicat a l’Institut Nova Història. En línia: https://www.inh.cat/articles/La-Corona-d’Arago-i-els-reis-de-la-Tarraconensis [Consulta març de 2023].

—- (2016). “Breu recull d’autors que anomenen al rei i regne d’Aragó com Tarragona”. Publicat a l’Institut Nova Història. En línia: https://www.inh.cat/articles/Breu-recull-d’autors-que-anomenen-al-rei-i-regne-d’Arago-com-Tarragona [Consulta març de 2023].

—- Ivan (2019). “L’orde militar dels cavallers tarraconenses”. Publicat a l’Institut Nova Història. En línia: https://www.inh.cat/articles/L’orde-militar-dels-cavallers-tarraconenses [Consulta març de 2023].

Láscaris Comneno, T. (1954). “La familia imperial Láscaris desde el siglo XVIII hasta principios del

siglo XX”. A la revista Hidalguía, nº 4, pp. 73-96. Madrid: Instituto Salazar y Castro.

—- (1955). “España y la caída de Constantinopla”, Oriente, V, 2 (Madrid), IV-VI, p. 116.

—- (1956). “Participación catalana en la defensa de Constantinopla durante su último asedio”. A la revista Argensola. Revista de Ciencias Sociales del Instituto de Estudios Altoaragoneses, nº 27, pp. 259-266. Osca: Instituto de Estudios Altoaragoneses.

—- (1960). “El caballero byzantino”, IPHBAU, 3 (Madrid), IX, p.10.

Láscaris Comneno, J.A. (1990). La Orden Byzantina de San Eugenio de Trebizonda. Madrid: Prensa Ediciones Iberoamericanas.

—- (2011). Visión histórica Hispano Byzantina. Atenes: N.&S.Batsioulas Editorial.

Marfull Pujadas, A. (2020). La vía cronológica, basada en la Nueva Cronología de Fomenko y Nosovskij, y en la Cronología X-185. Barcelona: Ediciones de La Tempestad.

Morales Roca, F. J. (2004). “La Orden de San Juan de Jerusalén. Gran Priorato de Cataluña. Grandes Priores (1319-1805)”. A Anales Melitenses I (2002-2003). Madrid: Acadèmia Melitense Hispana.

Pano, R. (1958). “Los Làscaris Ribagorza”. A la revista Argensola. Revista de Ciencias Sociales del Instituto de Estudios Altoaragoneses, nº 33, pp. 49-54. Osca: Instituto de Estudios Altoaragoneses.

—- (1971). Genealogía de la Casa Imperial Láscaris Comneno. Tunja (Colòmbia): Fondo Rotatorio Imp. Deptal.

Font del text

The other colonization of America, according to maps and neochronology. Based on research by Enric Guillot and the New Chronology of Fomenko and Nosovskij. Prologue of A.T.Fomenko. Published in CHRONOLOGIA.ORG. On line: https://chronologia.org/en/marfull/the_other_colonization_of_america.pdf 

La otra colonización de América, según los mapas y la neocronología. Basado en la investigación de Enric Guillot y en la Nueva Cronología de Fomenko y Nosovskij. Prólogo de A.T.Fomenko. Publicado en CHRONOLOGIA.ORG. En línea: https://chronologia.org/sp/la_otra_colonizacion_de_america.pdf 

L’altra colonització d’Amèrica, segons els mapes i la neocronologia. Basat en la investigació de n’Enric Guillot i en la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskij. Pròleg d’A.T.Fomenko. Publicat a CHRONOLOGIA.ORG. En línia: https://chronologia.org/catalan/altra_colonitzacio.pdf