Andreu Marfull, 2014

Clica (document original escanejat íntegrament)

Sinopsi

Aquesta formidable joia de la descripció dels fets que acompanyaren a les relacions entre Anglaterra i Catalunya a principis del segle XVIII, exposa de forma impecable un relat periodístic escrupolosament documentat que et transporta a una època que ara recobrem amb gran ímpetu. Fou escrit el 1714, el mateix any en què Barcelona capitulà davant Felip V d’Espanya i Lluís XIV de França, i no conté les pragmàtiques aportacions que més endavant impulsaren als mateixos historiadors anglesos a relativitzar la seva responsabilitat davant d’aquests fets.

S’hi exposa com els fils del poder i la lluita dels ideals portaren als anglesos a plantejar a Catalunya un alçament contra els Borbó a favor de qui ells -junt amb els holandesos, portuguesos, la casa de Savoia i la casa d’Àustria- consideraven el legítim hereu de la corona d’Espanya: l’arxiduc Carles d’Àustria. Convèncer els catalans fou la clau per endinsar‑se en aquesta lluita al costat dels valencians i els mallorquins.

Aquest llibre, juntament amb el titulat The case of the Catalans consider’d, també del 1714 i publicat a Londres (veure l’Apunt final que completa aquest article), expressa el valor i la fermesa dels catalans en defensar les Llibertats i els Privilegis assolits des de temps immemorials, i repudia l’actitud de la corona anglesa, després britànica, per no poder i no saber garantir els valors dels catalans, els mateixos valors que dignificaven el poble anglès, el qual des d’aleshores consideraven que deixaria de ser un poble digne de confiança.

La reina Anna d’Anglaterra exaltà Carles d’Àustria i el Principat de Catalunya en la seva lluita per la defensa d’un ordre europeu més lliure i equilibrat, però quan veié els costos materials i humans que suposà, després de la derrota d’Almansa davant les tropes borbòniques, i després de la mort inesperada de l’emperador romanogermànic Josep (que suposà la coronació d’aquest imperi al seu germà Carles) canvià d’opinió traint els catalans. Inicialment havia promès defensar i garantir les Llibertats i Privilegis dels catalans en el pacte de Gènova de 1705 [http://devolucio.cat/308genova/], però a l’hora de la veritat bescanvià aquest pacte per un altre, comercial i estratègic, en el que obtenia nombroses terres (entre elles Gibraltar (que havia estat ocupat pels catalans), així com Menorca i Nova Escòcia, la badia de Hudson i Terranova de França); més altres drets i el control del colonialisme d’Europa davant del món. És el Tractat d’Utrecht de 1713, en què el rei Borbó es compromet a garantir els béns dels catalans, als qui amnistia, si bé deixa escrit en un llenguatge ambigu que els assimilarà als castellans. Aquest pacte permeté que Felip V fes seva la venjança contra els qui ell considerà rebels i als qui aplicà el Decret de Nova Planta, amb la desaparició així del prestigi de la nació catalana, de la seva existència institucional, i de la major part de Drets i Privilegis que segles d’història havien forjat. Es mostra també en aquests documents com aquest fet fou reiteradament exposat durant les intenses negociacions que precediren al Tractat d’Utrecht i successius, i com fou reiteradament negat i manipulat pels diplomàtics francesos i castellans. Es mostra també com els catalans, reforçats amb els refugiats aragonesos i valencians, feren seva la lluita contra els Borbó amb una excepcional mostra de dignitat i valentía, defenent Barcelona com mai abans s’havia vist amb l’ajut dels mallorquins i el subministrament d’aliments provinent de Nàpols i Algèria. Així mateix, curiosament, tot i ser un llibre editat el 1714, no incorpora els detalls del Tractat esmentat. De fet no es cita, de manera que es pot deduir que, o bé es va concretar en secret públic o bé es va acabar de redactar més tard.

Del conjunt de documents transcrits en ressalta la resposta dirigida al rei i emperador Carles dels representants del Principat de Catalunya, el Consell de Cent, la Diputació i el Braç Militar, coneguts com els Braços de Catalunya, davant la seva decisió de garantir i atendre l’evolució del procés de pau iniciat als congressos d’Utrecht abandonant Barcelona. En dignificaren la decisió, però no renunciaren a defensar els seus Drets i Privilegis davant la desigual força que els deixava pràcticament sols davant els Borbó francesos i castellans reforçats amb aquells pactes. Les seves paraules, dirigides al que consideraven el seu legítim comte i rei, foren:

 “Ens considerem obligats a fer‑ho per raó del nostre deure envers Déu i envers vostra majestat, per la seguretat i tranquil·litat d’Europa, la llibertat d’Espanya i l’alliberament de la nació catalana.” (1713)

Reflexió

Són unes paraules inaudites dins la història d’Europa, més quan defensaren aquests principis amb les pròpies vides i el suport de la dignitat i autoritat de set segles d’evolució i maduresa. Uns fets que el poble de Catalunya rememora amb la seva diada nacional ‑de cada 11 de setembre‑ i el seu himne ‑el Cant dels Segadors‑, que simbolitzen el final i el principi d’una sentida lluita davant la tirania i l’absolutisme monàrquics (1640‑1714).

Actualment, Espanya continua negant la transcendència d’aquest episodi pels catalans, valencians, mallorquins i aragonesos, dignificant les disputes de la monarquia Borbó, manipulant la veritable història d’aquest episodi i negant la identitat de la nació catalana ‑i del Principat de Catalunya‑, per no dir d’Espanya. Confonent així la seva pròpia identitat, forçant tensions absurdes i empobrint la nostra capacitat d’entesa i convivència, duent a la comunitat espanyola a la seva desunió i al seu debilitament a favor del poder establert. Una situació que a Catalunya s’expressa ara amb la demanda de la secessió d’Espanya, farta de l’ofec moral, cultural, institucional i econòmic que li infringeix.

Per a més informació, es recomana llegir el següent manifest:

Manifest – EL DRET NATURAL DEL POBLE CATALÀ

Apunt final

El llibre, traduït al català, es pot trobar a la seu del Memorial 1714 situada al Fossar de les Moreres, obert això sí només els diumenges al matí. En desconec altres punts de venda però de ben segur que n’hi ha. De fet recomano aquest indret per l’excepcional, extens i sorprenent repertori d’obres que versen sobre la nostra memòria, catalana, una memòria que com a català que sóc estic segur que la major part dels catalans tan sols coneixen de forma molt superficial, i que recomano refer davant dels actuals reptes que es planteja la història de Catalunya. Ho recomano perquè els asseguro que hi ha continguts que, com a mi, els faran veure la realitat d’una altra manera.

Els fets aquí transcrits, així com un document paral·lel igual de significatiu publicat també a Londres, titulat «Consideració del cas dels catalans» (The case of the Catalans consider’d) es troben en un mateix llibre on es mostra el document original escanejat i la seva transcripció literal, titulat «El cas dels catalans». Està acompanyat per un pròleg i un epíleg de Michael B. Strubell, nascut a Londres el 1918 i des de 1983 resident de Santa Cristina d’Aro, a Bell‑lloc. Com a anglès sentí la mateixa vergonya que la transcrita en aquests dos formidables documents, la vergonya de com els anglesos ens havien abandonat a la nostra dissort en la Guerra de Successió, tal i com recorda Amèlia Trueta de Strubell en els agraïments que precedeixen aquesta nova edició.