El cop d’estat del 23-F, una maniobra dels colpistes militars, el PSOE i l’OTAN, amb la complicitat del rei, segons J. Martell (1987)

El 23 de febrer de 1987, n’Enric Borràs, editor de l’editorial EL LLAMP, rebé el text d’una obra que es titulà “El colpisme espanyol i Catalunya”, on l’autor hi apareix amb una signatura que sembla dir J. Martell, que l’editorial transformà en Jordi Martell. Es tractava d’un pseudònim; parafrasejant a Cervantes, d’una ploma que demanava mantenir l’anonimat.

El llibre recull la història de la tradició colpista espanyola, essencialment militar però associada amb la burgesia i en línia amb els interessos del capitalisme global. Més enllà de ser un treball de recerca extraordinari, on recull treballs similars de G. Cardona (El poder militar en la España contemporània hasta la guerra civil), J. Busquets (El militar de carrera en España) B. Ballbé (Militarismo y orden público en la España constitucional), informa de fets del tot desconeguts per als catalans. Entre ells, crida l’atenció els del cop d’estat del 23 de febrer de 1981. No té referències bibliogràfiques, perquè no existien, i, oficialment, des del 25 de febrer de 2026 no s’han desclassificat, en part. És a dir, s’avança 39 anys a una història que tot just comencem a entendre. Però, si prenem per certa la informació que deixa escrita en Martell, encara no s’ha desclassificat el més important.

Tanmateix, abans d’apuntar al 23-F, val la pena ressaltar la fabulosa feina documental, amb dates, noms i cognoms, de tots els complots, conspiracions, purgues i cops d’estat tramats i desmantellats pels propis militars mentre Espanya s’ha dedicat a difondre els valors infrangibles de la unitat d’Espanya i la menyspreable sedició dels catalans, tractats com a traïdors a la pàtria i sempre dividits. La història oficial ha ocultat aquesta taca bruta de la realitat, que apunta a com tant la monarquia com la burgesia, així com la democràcia hi han claudicat fins a uns extrems vergonyants. Tal com diu en Martell (1988, p. 219):

“La trajectòria insurreccional dels militars espanyols es deu a raons de composició social de les forces armades, a la seva situació de prepotència en el si de l’Estat, al seu corporativisme i a la mentalitat colonial i feixista que les informa.”

I destaca la Junta de Jefes de Estado Mayor (JUJEM), creada el 17 de juliol de 1978.

El seu treball apunta a un sistema instaurat per en Felip V, on l’exèrcit esdevé el garant del seu poder, en un estat en què, citant a K. Lang (The military putsch in a developed political culture), ni l’aristocràcia ni la burgesia ha arribat a deixar pas a la participació política de la població, amb un poder de precària legitimitat i amb manca de mecanismes per assegurar la successió de governs. És la tradició colpista que posa nom al llibre.

El treball no aporta la informació que recull, anys després, en Joan E. Garcés (Soberanos e intervenidos. Estrategias globales, americanos y españoles), en què informa de com, molt en especial el PSOE, es vengué a un projecte internacional capitalista, claudicant a la pressió de l’exèrcit i els hereus del feixisme espanyol, com també ho feu el rei Juan Carlos, de la ma de la CIA i l’OTAN, finançat amb capital alemany, ocultat en un sistema de finançament opac dels partits polítics espanyols. Garcés ho enllaça amb el conjunt de pràctiques intervencionistes que primer l’OSS (els serveis d’intel·ligència dels EUA durant la Segona Guerra Mundial) i després la CIA, des de la seva creació el 1947, practiquen a Espanya, per tot el món i en especial a l’Amèrica Llatina, en nom de la Guerra Freda. Una guerra que avui en dia podem ampliar fins al present, que disposa d’una propaganda implacable i unes pràctiques que es poden anomenar terroristes, al marge del dret internacional, que ni ens imaginem. És al darrera de la balcanització de Iugoslàvia i l’actual guerra provocada a Ucraïna, més al conjunt de conflictes vinculats al genocidi palestí i el control del gas i el petroli que lidera el sionisme israelià i nord-americà juntament amb el lobby armamentista, la intel·ligència artificial i els serveis secrets de la CIA, el MI6 i el Mossad, en les seves dogmàtiques i malaltisses interpretacions de la història que ells creuen que els ha atorgat el dret a exercir el seu domini sense contemplacions, mentint, matant i desestabilitzant el món sencer predicant la llibertat, el progrés i la democràcia.

Tampoc aporta el testimoni dels catalans de Nova York fet públic la dècada de 1970 i 1980 (ampliada el 2020), en col·laboració amb EL LLAMP, que, durant la Segona Guerra Mundial van treballar amb l’OSS. Aquesta documentació ajuda a entendre aquest trencaclosques -també treballat en part per en Garcés- del col·laboracionisme i sotmetiment de la burgesia catalana i molt en especial el sector d’ERC a l’exili, liderat per en Josep Tarradellas, als designis dels poders militars i geoestratègics, tots ells com a titelles de tercer nivell en un món intervingut per un estat profund podrit d’armament i buit de moral, o amb una moral passada pel topall de la manipulació més sofisticada, la de la inconsciència individual i col·lectiva, en què Espanya hi participà, en democràcia, amb el CESID (Centro Superior de Información de la Defensa), concebut el 1977 com la fusió del Servei d’Intel·ligència de la Presidència del Govern creat per l’almirall Carrero Blanco i el Servei d’Intel·ligència Militar de l’Alt Estat Major, segons confessa l’ex-agent Jaime Rocha.

Feta aquesta breu contextualització, ¿què diu el llibre, concretament dels fets del 23-F? Doncs bé, en un no-parar d’intents colpistes, la història va anar així: El pla es conspira en un xalet de les afores de Madrid, el mes d’octubre de 1980. Hi són presents generals, coronels i tinents coronels, i el cop es fixa pel 2 de maig de 1981. L’objectiu és imposar una Junta de generals que frenés el procés autonòmic i les aspiracions basques i catalanes. En el poti-poti de coronels hi confluïen no necessàriament franquistes però sí l’extrema dreta, i aconseguiren que la JUJEM (Junta de Jefes de Estado Mayor) acceptés liderar-ho. La idea era crear un govern de Salvació Nacional presidit pel general Armada, que comptava amb l’avinença de diversos partits, com el PSOE. Però, tal com era costum en la tradició colpista, sorgí una contra-cop que es proposà avançar-se al de maig i tenia en ment un retorn a una dictadura militar.

En aquest escenari, l’aleshores president del govern espanyol, Adolfo Suárez, es negà a donar suport al cop d’estat, en una entrevista a tal efecte feta amb en Juan Carlos, per la qual cosa va dimitir. És a dir, res de una sobrecàrrega laboral com fa creure la historiografia oficial. A partir d’aquest moment, la JUJEM accelerà el cop al 21 de març, però el corrent de l’ultra-dreta s’avançà i el tinent coronel de la Guardia Civil, Antonio Tejero, assaltà el Congrés dels Diputats el 23 de febrer. La idea era encoratjar als militars i aconseguir que s’hi adherissin, però no va tenir èxit. En aquest context, els membres de la JUJEM que promovien el Gobierno de Salvación Nacional intentaren que el general Armada fos investit president del govern espanyol, però:

“Tejero s’hi negà perquè no estava disposat a consentir que Felipe González i altres prohoms del PSOE ocupessin càrrecs ministerials. Aleshores Juan Carlos I va bloquejar el projecte dels ultres. L’isolament dels colpistes va facilitar l’acord: es faria la política que decidís l’exèrcit però guardant les formes aparentment democràtiques. Els partits parlamentaris s’hi avingueren. El cop havia triomfat.

“Els resultats del 23-F no trigaren a fer-se sentir. El programa d’exigències mínimes dels militars espanyols sembla que contemplava l’anihilament per tots els mitjans de les colònies, el reforçament de «la incuestionable unidad de la patria», la integració a l’OTAN i l’acabament dels gestos d’amistat espanyols envers els moviments revolucionaris d’arreu del món. A més d’això era clar que calia dotar l’exèrcit amb uns majors pressupostos per tal de tenir-lo content. Els participants en el cop foren alliberats pocs dies després i només restaren a la presó aquells la culpabilitat dels quals era massa evident. “ (Martell, 1988, p. 225)

Aquests van ser els fets descrits per en Martell, que pica al clau de la informació desclassificada farà una setmana, en què s’ha posat al descobert la conversa entre el rei Joan Carles i el general Armada, que la premsa espanyola ha elogiat com un gest a favor de la democràcia que mereix atorgar al rei el dret al retorn a Espanya i el perdó del seu poble. Però res d’aturar un cop d’estat, tot va anar com s’havia acordat: exèrcit, PSOE i el projecte de l’OTAN van tirar endavant, si bé sense el general Armada. En un altre ordre de coses, és un fet sabut si bé no declarat prou públicament, que aquell 23 de febrer de 1981, a l’Hotel Ritz de Madrid, estava la CIA donant seguiment als esdeveniments.

El tinent coronel Tejero, protagonista dels fets que podria desmentir la veracitat de la informació desclassificada, però ha mort el mateix dia en que s’han fet pública.

“L’acontentament dels militars ha anat essent quasi l’únic objectiu del govern del Partido Socialista Obrero espanyol: costosíssimes compres de material bèl·lic als EUA, integració dissimulada en l’aparell militar de l’OTAN -a més de la plena integració oficial, en flagrant contradicció amb les promeses electorals-, política econòmica al servei del capitalisme, reducció de la capacitat legislativa i executiva de les autonomies i ofegament econòmic d’aquestes, reforçament del colonialisme cultural i del genocidi idiomàtic, augment de la repressió i del control policíac, etc. (…)

“(…) La traïció a les promeses electorals i l’ingrés de l’Estat espanyol a l’OTAN s’emmarquen dins d’aquesta política de complaença i revelen la bona disposició dels socialistes espanyols a servir els interessos del capitalisme multinacional contra els drets de les nacions ocupades per Espanya.” (Martell, 1988, pp. 229-230)

Nota a peu de pàgina, també de les pàgines 229-230 del llibre citat:

“Val a dir que el primer pas de la integració espanyola a l’OTAN el va donar el govern d’UCD després del cop d’estat del 23-F. Com ja hem indicat, aquesta era una de les condicions exigides pels militars i per això es va fer desafiant la voluntat majoritària dels pobles de l’Estat. (…) Com tothom coneix, l’Aliança Atlàntica és un instrument de la política intervencionista dels EUA arreu del món. Amb el pretext de fer front a un hipotètica i mai no provada amenaça soviètica, l’OTAN serveix els designis armamentistes i bel·licosos de l’imperialisme. Per exemple, l’article 4rt. del Tractat disposa que els aliats s’hauran de consultar (per prendre mesures, es sobreentén) en cas d’amenaça a la «integritat territorial, independència política o seguretat de les parts». La fórmula, semblant a la que utilitza la Constitució espanyola per definir la missió de l’exèrcit, implica la inamobilitat de l’status quo en els països membres. Si en algun d’ells es produís una victòria electoral comunista (que «posés en perill la independència política») o independentista (que «atemptés contra la integritat territorial») la intervenció oberta de l’OTAN estaria justificada. L’actuació «preventiva» encoberta es produeix pel sol fet de pertànyer-hi.”