La cronologia real, amb el permís de Newton, i Fomenko, desxifrada

Si us dic que la data entre la mort de Crist i el seu retorn, fent referència a la fi dels temps, és de seixanta-dues setmanes d’anys, és a dir 434 anys, i que aquesta data cal entendre-la a l’any 1725 dC, transcorreguts 434 més 33 anys, és a dir l’any 1258, que en realitat és el 1453, precisament a la fi de l’Imperi romà d’Orient, segurament em deixareu de fer cas. Però si hi afegeixo que la data de la mort i resurrecció de Crist, seguint aquest fil, cal entendre-la el 1486 (1453+33=1486), que és quan Anatoly Fomenko data el llibre de l’Apocalipsi, d’acord amb el zodíac identificat en aquest llibre el segle XIX pel filòsof Ernest Renan, potser us cridarà l’atenció. I, entenc que si, a més, afegeixo que la dada de les seixanta-dues setmanes és una profecia de Daniel que Isaac Newton recupera, en un llibre pòstum publicat en data 1733 que resol els textos apocalíptics de Daniel i de Joan (el primer de l’Antic Testament i el segon del Nou Testament), segur que ara sí us despertarà la curiositat.

Segons Daniel, els jueus de Babilònia creien en l’arribada d’un messies i el seu posterior martiri, abans de la seva segona vinguda o resurrecció, la definitiva que portarà a la Jerusalem idealitzada. Diu Daniel:

«En seixanta-dues setmanes tornarà, i es reconstruirà el carrer i la muralla; però en temps difícils: i després de les seixanta-dues setmanes, l’Ungit serà exterminat, i no serà seu; però el poble d’un Príncep que vindrà destruirà la ciutat i el santuari; i la seva fi serà amb una inundació, i fins al final de la guerra, les desolacions estan decidides.»

I a continuació apunta a la seva glòria, martiri i resurrecció, quan diu:

“Tot i això, confirmarà el pacte amb molts durant una setmana, i en mitja setmana farà que cessin el sacrifici i l’oblació; i sobre una ala d’abominacions la deixarà desolada, fins a la consumació, i allò que està determinat serà vessat sobre la desolació. (…) Setanta setmanes s’han tallat sobre el teu poble i sobre la teva ciutat santa, per acabar la transgressió.”

Com hem d’entendre aquesta profecia? I, de forma sorprenent, segons Newton aquesta dada es compleix d’acord amb el calendari i la vida de Crist. La primera part oincideix, en anys, amb la vinguda de Crist, i la segona coincideix en dies. És un frau documental a posteriori per crear la glòria del messies?, o una manifestació del poder diví? Aquí recau la força del seu misteri.

Isaac Newton, en aquest llibre, publicat el 1733, es proposa reconstruir tota la història humana fins l’any 1453, per, aparentment demostrar que tot estava predestinat d’acord amb les profecies de Daniel, ubicada al final de l’Antic Testament, i la de Joan, al final del Nou Testament. Dues profecies que, curiosament, sembla que parlen entre sí, per no dir del mateix. Per què ho fa? Per a mostrar el poder de Déu? O per alguna altra raó? Com ara demostrar que la història s’ha escrit deliberadament seguint certs patrons profètics. En aquesta lectura, després de llegir i rellegir les profecies i els llibres de Daniel i de l’Apocalipsi de Joan, així com d’estudiar i ajudar a reconstruir la Nova Cronologia, em posiciono en la segona opció.

Newton resol tota la història humana aportant amb total detall les dates i els noms de tots els poders bàrbars i imperials que s’han establert, nombrant els noms de les seves fonts però sense citar-los (tret de certes sentències en llatí) per explicar l’Apocalipsi. Fa ús d’una lectura del seu bestiari (anyells, serps, dracs i bèsties de set caps i deu banyes, etc.) sense cap rigor ‘científic”, però ple de raons i manifestant una impecable erudició, maclant coneixement escrupolosament rigorós amb l’aparent lliure interpretació, sorprenents anacronismes i una constant repetició dels fets històrics en clau simbòlica. A més, fa virtut del domini de l’astrofísica, en tant afegeix que per reforçar la seva tesi té en compte la datació d’eclipsis del passat i els zodíacs, que informen de dates precises que (es sobreentén) ell sap datar. Els qui teniu una idea de la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy hi veureu una senyal (molt) poderosa. Fomenko demostra que la cronologia dels fets històrics, fins al segle XVII-XVIII, es basa en una pretesa infal·lible evidència de les dates dels eclipsis insertats en els textos històrics, que, al segle XX, es demostra que no eren precisos, però sí es creien correctes als segles XVI-XVII. En una època que aquest coneixement només el tenia l’elit establerta, i formava part de l’imaginari dels poders celestials.

Newton, per apuntar a aquest detall, ressalta el vincle de Crist amb els astres. El vincula simbòlicament en la referència als signes del zodíac que emmarquen la vida de Crist. Ho presenta a l’apartat “Of the Times of the Birth and Passion of Christ”. Diu:

Aquesta informació l’aporta just després d’afirmar que: “Els fonaments de la cronologia que s’han seguit aquí, els exposaré tan breument com pugui”. Però realment ho fa al final. No és fins aleshores que resol la manera de datar-ho, que apunta (tal com aquí s’entén) als anys 1453 i 1725. Però, un cop llegit el llibre, hom s’ha omplert el cap de tantes dades que la resistència a acceptar aquest joc del temps, símbols i fets és enorme. Com a resultat, crea un sense sentit històric que no té solució lògica però, per la seva rellevància, es posa de manifest que esdevé una eina excel•lent per manipular la intuïció i transportar-la a un món paral•lel.

Per entendre-ho cal, si es vol sortir d’aquest poderós “altre món”, irremeiablement, posar-ho tot en dubte. Començant per la veracitat dels temps històrics, o bé abandonar aquesta idea per la dificultat que representa digerir-ho, i autoritzar la intuïció per fer volar la màgia de la imaginació.

Què significa, doncs, qüestionar el relat històric, i veure’l com un missatge simbòlic?

Repensar el temps que articula la memòria col•lectiva apunta, seguint a Newton, Fomenko i les evidències astronòmiques i documentals que la comunitat científica s’aferra a no acceptar, a una idea aparentment impossible, però no per això negada de sentit. Tota la història humana, fins el 1725, s’ha reescrit i s’ha dilatat en el temps. S’ha fet seguint un patró simbòlic, l’Alfa i l’Omega que representa al Senyor Crist. Així, quan Roma cau oficialment, el 1453, neix Crist o el seu Regne, o Aliança amb Déu.

Entenent que, com Newton, podem veure les coses en un altre temps, podem fer un pas endavant i sortit de la ingènua intuïció. Així es pot plantejar altres maneres d’entendre què ens està dient.

Al final d’aquest soprenent llibre, Newton diu que els fets de 1453 dC cal portar-los al 1258 i el 1063, essent tres dates que ell assimila a una de sola, fent un joc de paraules. La data de 1063, sumant-li 33 anys, apunta a la primera croada, de l’any 1096. Així, l’any 1486, en què mor Crist (o neix el seu Regne al Cel), dialoga amb la primera croada, de 1096, en què es crea l’Orde del Sant Sepulcre. Però apunta a més coses, com ara al fet que són tres inicis, de tres “naixements” d’un príncep, que és el mateix. El llenguatge profètic treballa l’eterna lluita entre la vida, la mort i el judici de Déu, que dicta qui es salva i qui no.

Newton et porta a un ordre, temple o príncep poderós als anys 1063-1096 i 1453-1486, que són Crist i David o Salomó, però amaga un tercer príncep ressuscitat, que es situa als anys 1 i 1185 dC, tal com ha identificat la Nova Cronologia. En aquest any coincideixen els astres. El firmament, entre els anys 1185 i l’any 1, es va repetir, en la seva peculiar processió dels astres i les galàxies, amb una molt lleugera diferència, que els astrònoms del segle XVIII van tolerar.

L’any 1185 és l’any en què mor oficialment l’emperador romà Andrònic Comnè, i ho fa com Jesucrist, després de governar tres anys, ser traït pels seus nobles vassalls i condemnat a mort amb tres dies de martiri. Diverses evidències, inclosos dos zodíacs i altres correspondències simbòliques entre els astres i les seves datacions, hi apunten. Una d’elles, poderosa, és la data del zodíac dedicat a Osiris, a Dendera, Egipte, el 15 de març de 1185. Doncs bé, aquesta data que apunta Fomenko i aparentment ignora Newton, dialoga amb el 1258, abans citat, de dues maneres. Per un costat apunta als fets de Gengis Khan, que esdevé el reis de reis en aquesta època, i per un altre a una vinculació numèrica amb l’any 1185 de la manera que aquí es proposa. 1185+40+33=1258. Els separen 73 anys, que són la suma dels 33 anys de la vida de Crist més 40, les fuetejades que rep lligat a una columna, que representa l’Imperi romà que el fa màrtir. Al final, però, en rep 39 (de fuetejades). Una dada (el 39) que dialoga amb els 38/39 anys que separen el calendari romà iniciat per August i el naixement de Jesucrist, que de fet representen els dos calendaris que es daten a tota l’edat mitjana, fins al segle XIV (això és oficial si bé no es coneix massa).

L’any 1185 (la data de l’emperador mort com Crist i de la glòria d’Osiris, que té un paral•lel bastant aproximat a l’any 1), crea una altra paràbola Alfa i Omega. Representa l’inici del Regne de Crist, que és també el d’Osiris, entenent-lo com l’imperi que precedeix al grecoromà. D’allà prové el culte a la resurrecció dels morts, i el misteri de Crist, segons ressalta insistentment Newton (i el mestre Llogari Pujol). El poder de Déu s’hi manifesta, unificant tres poders en un de sol: Osiris, Salomó i Crist.

Finalment, afegir que tota aquesta filigrana numèrica té també un parell més de curiositats, que de fet són tres. Una és que la xifra més misteriosa i repetida del llibre de l’Apocalipsi, el 1.260. Aquest número té els mil anys que s’hi diu governa el Regne de Crist sense la Bèstia, més el 2 i el 6, que seguint la lògica simbòlica de l’Alfa i l’Omega (capgirant-los) dona 62, les setmanes que ho resolen tot, segons Newton i en total coherència amb la Nova Cronologia. Aquesta dada, el 1.260, que són dies segons l’Apocalipsi i anys segons Newton, apareix en l’inici d’un poder que acabarà vençut però d’ell sortirà el Regne de Déu. Després, en el naixement d’un infant que governarà al món però serà perseguit i es veurà envoltat de tot tipus de bèsties. I després en el regne d’un drac, una bèstia de dues banyes i el culte a un fals profeta. La segona dada és una altra xifra, el 666. Les dades es refereixen, segons Newton, a Grècia i a la Roma post grega, i apunta a les croades i la santa inquisició, sense dir-ho obertament, però apuntant a l’església catòlica. En canvi, la tercera curiositat la remeto al primer paràgraf del primer Evangeli, el de Sant Marc. S’hi anuncia el llinatge des d’Abrahanm fins a Jesús. Total: 14 avantpassats des d’Abraham fins a David, 14 des de Salomó fins a la caiguda del primer Temple, i 14 més fins a Jesús. Total: 42 que son tres vegades 14, ressaltant la seva repetició. Es tracta d’un número que, a l’explicar el Temple de Crist que es descriu a l’Apocalipsi, el darrer llibre del Nou Testament (altre cop l’Alfa i l’Omega), apunta al 1.260 citat. A l’Apocalipsi es diu que el 1.260 són 42 mesos de 30 dies. És a dir, el 62 és també el 1.260 i el 42, així com els 14 avantpassats de Crist tres cops. Newton diu, reiteradament, que els 1.260 no són dies sinó anys. Vol dir que són tres vegades 1260 anys? Pot ser, o no. Però 3×1.260 = 3.780, quan el 3.760 és l’any en què neix Jesús segons el calendari jueu.

Resumint, els anys 1063 i 1453 apunten al Sant Sepulcre i a la mort o reneixement de Crist i Roma els anys 1096 i 1486, que és la data del zodíac de l’Apocalipsi, on es transcriu el misteri del príncep del Temple de Déu i el retorn de Jesús. I, tal com s’ha comentat, l’any 1185, 73 abans de 1258, apunta al gran a Osiris, fent un salt en tots els casos de 33 anys, més quaranta en el cas de 1258, que (segons es creu aquí) representa el martiri de la columna romana en què es sotmet a flagellament a Jesús i, indirectament, al príncep antic, Osiris.

Entre 1063, 1258 i 1453 hi ha 195 anys. I, 195 després, ens porta a l’any en què es posa fi a la lluita de les religions a Europa, la Pau de Westfàlia de 1648.

Tot aquest patró “Alfa-Omega” basat en una lògica numèrica i simbòlica que es mostra obertament, és la màgia i el poder de la narrativa més simbòlica de totes, l’aquí exposada. Newton, però, fa ús de la desinformació deliberada que permet desxifrar-ho.

El misteri de l’Apocalipsi té a veure amb el poder de Déu que es manifesta en un temple que muta, unificant tres poders que són sis en un de sol: Osiris o Horus, David o Salomó i Crist o Roma, que es fa mític i llegendari amb una història artificialment dilatada. Però això no és tot, Newton et porta a Gengis Khan i els seus descendents. Aquesta dada la transcriu, com no podia ser d’altra manera, als darrers dos paràgrafs de la seva obra. Tot inici dialoga amb un final. Aleshores, trasllada de nou l’Apocalipsi a un altre temps, el dels tàrtars, o turcs, com fa amb Alexandre Magne. El 1260 apocalíptic el trasllada al segle XIII oficial, i als fills de Gengis Khan, i ho allarga als anys 1063-1453 que anomena dies profètics, per tornar-ho a complicar.

Dies, setmanes, mesos i anys juguen al misteri, i és molt efectiu. En canvi, el mapa del temps històric sembla més ordenat.

Tot té patrons i cicles, que ajuden a ordenar la història, cada era amb el seu capítol principal, vist des del punt de vista cristià. Així, respecte l’any 1 oficial:

Segle IV aC: Gran Alexandre i Grècia il•lustrada.
S. IV dC: Gran Constantí i Roma cristiana.
S. IX aC: Gran David i Israel poderós.
S. IX dC: Gran Carlemany i nova Roma.
S. XIII aC: Tribulació, poble lliure i Llei de Moisès.
S. XIII dC: Tribulació, poble lliure i Llei tàrtara.

Cada tres o quatre segles passen grans coses, on neix i cau una era.

Resumint, tal com es pot deduir, Gengis Khan és el poder venerat pels pobles de Noè i Abraham, enviats a temps immemorials, que, per la mort i la brutalitat que l’acompanya, serà esborrat de la memòria col•lectiva i, al seu lloc, es crearà el mite dels profetes bíblics, més la Torà, la Bíblia, els evangelis gnòstics, el Nou Testament i en darrer terme l’Alcorà, essent un poder que empalma amb una era anterior, egípcia, assíria, babilònica i hebrea, hitita. El seu llinatge governarà el món conegut, i en paral·lel a la construcció del mite de Jesús es crearan les gestes d’Alexandre Magne i l’epopeia d’Hèrcules, així com tota la mitologia grega, també egípcia i romana, creant una simbiosi sumament poderosa que, un cop acceptada, encadena la consciència col·lectiva a la fe en la història oficial, i els llibres sagrats.

La cronologia real

Com queda, doncs, la cronologia que en resulta? Segons Newton, en coherència amb la Nova Cronologia de Fomenko i Nozovsky:

Egipte, Grècia, Roma. L’Imperi egipci, tan com resolen Fomenko i Nosovsky, té el seu esplendor entre els segles XII i XV dC, quan cau a mans d’Alexandre Magne, tàrtar, com Gengis Khan, el veritable Crist. Aquesta és la correcta antigor documentada, on Egipte es manté fidel als seu culte fins el s.XVII. Per aquesta raó l’egiptologia comença el s.XIX, no abans. Els zodíacs, desxifrats per aquests grans científics, en són el testimoni irrefutable. En canvi, els imperis grec i romà (des d’Alexandre Magne) duraren tots dos junts poc més de 239 anys reals, des de 1486 fins 1725, que es corresponen amb el què entenem amb l’edat mitjana, amb el matís que el 1486 rememora la ressurrecció de la mort de l’ungit primer: el gran khan, el seu fundador, i l’Arca de l’Aliança.

Europa. Els poders d’Europa són tàrtars, abans de ser transformats en cristians en nom de Carlemany, que arriben aquí empesos pel tàrtar Alexandre ison fill Hèrcules, provinents de Dàcia. Hi ha variada documentació que en fa menció. Qui ho deixa més clar és, però, Isaac Newton. Origen: voltant el 1500. D’allà prové una llengua dominant que farà la família llatina, o romanx.

Catalunya. A Gòthia s’hi implantaren els primers tàrtars a Europa, i d’allà provenen les arrels de Catalunya i una de les dues columnes del regne d’Israel. Font: Isaac Newton. Origen: voltant el 1500.

Bíblia. Els poders grecs i romans d’Europa foren els de les 12 tribus d’Israel. Anys 1453-1725, en sintonia amb la datació dels zodíacs existents als textos i temples europeus. Per això es conserva tan bé la consciència jueva el s.XIX. Abans, són poders germans d’Egipte, Assíria i Babilònia, els hitites, que esdevindran els grecs i els jueus, que es situaran, també, a Fenícia o Canaan. Anys 1185-1486.

Finalment, ara sí, afegir que, llegint i entenent a Newton, l’Imperi romà no va tenir set grans llinatges sinó set reis, que també van ser catalans.

Tot encaixa com l’anell al dit. Per qui ho vulgui entendre. El mètode de datació conegut com carboni-14, erra a l’establir les taules de calibratge, per comparació de mostres mal ubicades en el temps real que no es posen en dubte.

L’any profètic 1725, aquí resolt, coincideix amb la data oficial del Tractat de Pau de Viena, que posa fi a la Guerra de successió espanyola i representa l’inici de l’Imperi britànic i la fi de l’hegemonia dels hispànics. Es tracta d’una data en què s’acaba per destruir, com el Temple de Salomó, a la nació catalana, en nom del seu misteri, un cop Carles d’Àustria i els anglesos deixen de fer-li costat. Amb els catalans, acaba l’hegemonia dels Habsburg, un altre imperi romà, que representa al passat grec mutat a Occident, i comença una nova era.

Newton (la maçoneria) i el papat de Roma (Vaticà), que té escrit, també, l’Apocalipsi en clau simbòlica (on tot es repeteix, com l’Alfa i l’Omega) són els dos testimonis que s’autocontrolen, i mantenen el control d’aquesta gran obra, que, com deia apunta a Gengis Khan, si bé hauria de dir el Preste Joan, el Baptista. Però, això darrer, mereix un altre post (el següent).