1946: La Generalitat a l’exili denuncia l’odi de Franco als catalans a les Nacions Unides, quan se l’està jutjant internacionalment

1946: La Generalitat a l’exili denuncia l’odi de Franco als catalans a les Nacions Unides, quan se l’està jutjant internacionalment

Memoràndum de Catalunya a les Nacions Unides
Memorandum from Catalonia to the United Nations
Memorándum de Cataluña a las Naciones Unidas

Autor: Generalitat de Catalunya.
Idioma: català, anglès i castellà.
Publica: Canals Press, Nova York, desembre de 1946.

Document localitzable a:

Els Llibres del Tirant [Albert Roqué]. https://www.elsllibresdeltirant.com/
Stanford University, USA. https://searchworks.stanford.edu/view/12731937

1946 Memorandum of Catalonia to United Nations Baixa

Document escanejat per n’Albert Roqué.
Data de la publicació (en línia): 29 de novembre de 2025.

índex

Memoràndum de Catalunya a les Nacions Unides (document transcrit)
Context històric i reclamació de la responsabilitat internacional

GENERALITAT DE CATALUNYA

MEMORANDUM DE CATALUNYA A LES NACIONS UNIDES

[Transcripció: Andreu Marfull]

El Govern Autònom de Catalunya en l’exili, en adreçar-se a la Subcomissió de l’Organització de les Nacions Unides, competent per a l’estudi de la situació espanyola, declara en primer terme, que fa seves les conclusions dirigides a la mateixa Subcomissió pel Govern Republicà Espanyol. Demés, però, li pertoca de presentar-ne d’altres, específiques del seu cas i determinades per les característiques pròpies del seu regisme autonòmic, la seva economia, i la seva cultura, -sense que això suposi la menor reserva en l’estreta col·laboració que aparta el Govern Autònom de Catalunya a la totalitat de la causa espanyola, amb la qual està vinculada, en sos més recents esforços, tant per la comuna legalitat corn per les imperioses exigències de son desig d’alliberament.

L’odi aferrissat de Franco contra els tres susdits elements particulars del nostre país, confirma, amb nous matisos, que el deixeble, amic i servidor dels criminals de guerra -així definits per la consciència internacional — els estrafà en llurs concepcions i llurs mètodes, i que, tot i les concessions efímeres en circumstàncies urgents i el persistent embolic de les seves denegacions i falses excuses, aqueix dictador es manifesta, a cada instant, corn enemic irreductible de la pau. El seu programa, en efecte, no es pas altra cosa que el predomini, en totes les formes possibles, de la casta militar; i la seva esperança, el sabotatge de la unió universal de les nacions, a la qual tots aspirem. Franco emprengué de rebel·lar-se un cop autoritzat i recolzat pels dos sinistres responsables de la segona guerra mundial. Els seus mitjans de persuasió foren les armes i la tècnica del terror, un terror fred i eternament insaciable; la necessitat de la seva consolidació i les seves il3lusions “imperialistes” exigien el triomf de Hitler i de Mussolini; i avui, el respecte envers ell, de pura fórmula i amb el qual es combina l’íntim menyspreu; no fa sinó augmentar el seu odi envers el poble, desemparat i famolenc. En set anys, li ha estat impossible de guarir ni que fos una sola de les innombrables ferides encara obertes i sagnants en el cos d’Espanya. El seu unit projecte, Ia seva única obsessió, és de maniobrar fins a la fi per fer néixer alguna enemistat, alguna divisió, algun conflicte entre els venedors d’ahir.

El poble de Catalunya és profundament republicà. N’ha donat proves en la seva adhesió constructora a aquella esperança provocada per a la proclamació de la República en 1931 i a l’epopeia tràgica que fou, en 1936, assaig general de la destrucció d’Europa. Però abans i tot d’aqueixes manifestacions, que compartiren amb tot el poble espanyol, els catalans ja recercaven en llur esperit, des de fa segles, el sentiment liberal i democràtic. La proclamació de la República el 1931 no havia estat, per a ells, una innovació, sinó el descabdellament lògic i natural de les seves tradicions més benvolgudes. Tres vegades havia lluitat tota sola Catalunya contra els reis absoluts, i en totes havia adoptat legalment el regisme republicà. Catalans il·lustres figuraren entre les personalitats més assenyalades de les Repúbliques Espanyoles de 1873 i 1931. Era, doncs, ben escaient que Franco mostrés un odi particular contra un poble que bé prou sabia que era el seu enemic fatal i irreductible, i que, en vint-i-quatre hures havia ofegat i anorreat l’assaig de rebel·lió dels seus amics i còmplices.

Tanmateix l’energia catalana, que després de mig segle de lluites polítiques havia obtingut durant la República el reconeixement de les seves institucions, era i és encara esperonada per dos estímuls ben poderosos: la nostra llengua pròpia, senyal de la seva personalitat, instrument de cohesió i vehicle d’una cultura no pas reclosa, sinó oberta de bat a l’universal; i la seva economia industrialitzada, acobladora de població activa i difusora de considerable prosperitat.

Vegem ara les maneres adoptades per Franco contra Catalunya en els seus tres elements de força vital: autonomia, cultura i economia.

CONTRA L’AUTONOMIA:

I – Abolició de L’Estatut Autonòmic que tenia a la base un plebiscit en el qual vota a favor de l’autonomia el 75% del Cens.

II – Anul·lació de TOTES les lleis votades pel Parlament de Catalunya.

III – Anul·lació de TOTES les sentències i la doctrina legal del Tribunal de Cassació de Catalunya.

IV – Intents repetits de desnaturalització de la base ètnica del país, per foragitament o substitució de diverses categories d’habitants i introducció sistemàtica d’ocupants nous.

V – Disminució considerable de la participació dels catalans- àdhuc en comparança amb els precedents del temps de la Monarquia- en l’administració del país, així corn també de la qualitat i lleialtat dels participants.

CONTRA LA CULTURA:

I – Proscripció absoluta de la llengua catalana: parla, des de l’Edat Mitjana, amb prerrogatives diplomàtiques i polítiques, en la qual va escriure- Llull primers llibres de filosofia apareguts en cap idioma vernacle; i les obres cabdals modernes les quals han estat traduïdes a les literatures més importants; les virtuts, riquesa i destí de la qual enaltí el més gran dels crítics espanyols, Menéndez y Pelayo.

II – No hi ha llibres ni diaris catalans, perquè la censura no els autoritza mai.

III – Es prohibit donar conferències o cursos en llengua catalana.

IV – La violència falangista feu suprimir tots els rètols en català de botigues i comerços.

V – Els Ajuntaments imposats han canviat els rètols catalans dels carrers.

VI – Induïts a fer-ho pel Dictador, els bisbes expulsaren la llengua catalana de les esglésies.

VII – Ha estat suprimida la Universitat Autònoma de Barcelona.

VIII—Ha estat suprimit el Patronat Escolar.

IX – L’Institut d’Estudis Catalans, centre cabdal de la cultura catalana, el representant del qual havia estat, a Brussel·les, President de la Unió Acadèmica Internacional, no pot reunir-se ni actuar.

X – Els arxius, biblioteques i museus han estat saquejats: a) per precaució política antiliberal; b) per robatori; c) per odi a la presència de les lletres i la ciència catalanes, que ha menat a la persecució de les tres moderes traduccions de la Bíblia, de les edicions d’autors clàssics grecs i llatins amb traducció acarada al text original, de Shakespeare i el Dante interpretats en la llengua abominada.

Cal advertir que aquests actes inqualificables s’han consumat amb biblioteques i col·leccions no solament públiques, sinó particulars, que representaven, totes plegades, una riquesa considerable.

CONTRA L’ECONOMIA:

I – El mateix Franco, en el Congrés Industrial Sindical de Madrid (1945) declara que calia una descongestió de la “gran i perillosa concentració industrial” de Catalunya. Perillosa, naturalment, per a ell i els seus propòsits. Ja abans de l’esmentada frase, s’havia procedit al traspàs a altres indrets d’indústries i utillatge, a la tramesa d’obrers catalans especialitzats a contrades llunyanes, sense que tot això respongués a principis o mètodes d’economia planificada, sinó solament al desig de reduir i afeblir Catalunya.

II – Transferiment obligatori d’obrers nouvinguts a Catalunya (exigits pel gruix de les exportacions a Alemanya) durant la segona guerra mundial.

III – En aquest període sembla convenient de combinar amb els mètodes referits: -incapaços, altrament, de resultats absoluts. l’explotació parasitària de la indústria catalana. Cada fàbrica hagué d’aconseguir-se un general, un coronel, etc. que L’AFAVORÍS. Els falangistes i els anomenats “ex-combatents” s’incrustaren, sense necessitat d’acreditar la seva competència, en els llocs més importants amb la mà parada al suborn.

IV – Facilita aquests abusos un sistema esclavitzador i corruptor de la vida industrial, compost de malles estretes, ofegadores, de reglamentació econòmica i d’un règim medieval per a la concessió de llicències.

V – L’ús forçós de la immoralitat sembla també, pels seus efectes, concebut per desfigurar lamentablement una economia que era de les més sanes del món, basada essencialment en l’aptitud del treball i les virtuts artesanes del seny i l’honradesa.

VI – S’ha perdut una apreciable mesura d’unitat social abans assolida. El major nombre del poble català havia gaudit, en graus diferents, de benestança, sense grans extrems desequilibrats de riquesa i indigència. Avui existeix una minoria de multimilionaris, pels quals no hi ha problema, i una majoria, que comprèn diverses antigues categories socials reduïdes a una indigència cada dia més greu.

Corn es veu, doncs, segons les característiques de la dominació franquista a Catalunya (deixant de banda, deliberadament, els coneguts maltractes als detinguts polítics, els assassinats i les tortures, així corn les llistes d’actes d’espoliació i abusos de totes menes) el dictador havia fet seva la frase famosa d’un rei degenerat: ”DELENDA EST CATALONIA”. Aquests exercicis li semblaven precaució necessària, i la més útil de totes, per a la destrucció de les esperances liberals i democràtiques a tot arreu dels seus dominis. Perquè d’ESPANYA, corn digué Napoleó, BARCELONA ÉS LA CLAU, habitatge de les més grans riqueses de la península, capital de la terra fronterera que té més relacions actives amb França i la resta d’Europa. I prou coneguda és la sort dels llocs estratègics que siguin porta de països rics, en hores de greu inquietud, de règim tirànic, de descomposició sota aparences encara redreçades. Si hom esborrés Catalunya del mapa polític i ètnic, al capdavall s’aixecaria damunt la seva àrea, no ja el poder efímer, precari dels aventurers militars tan incapaços corn delinqüents, sinó el pràctic asserviment dels espanyols per potències estranyes. Si hom deixa que Franco consumi la seva obra, Espanya podrà arribar a ésser un camp de cruenta competència internacional.

Un altre perill és el de la violència de la tensió pública, que creix, indubtablement, en tots els malaventurats dominis del general Franco, però de manera més evident i amb més perill en el poble de Catalunya, tan industrialitzat. Seria funest que s’anés ajornant el sol remei pacífic: el retorn a la legalitat, revestida d’addicional prestigi per l’amistat i assistència de les Nacions Unides. Ja hi ha molts motius de descontent en el món mediterrani, i seria política mal meditada la de permetre que, demés d’ells, s’agreugessin en els llocs intensos de l'”imperi” de Franco les actuals circumstàncies. Hi ha cap nació que desitgi entre nosaltres una crisi violenta, capaç tal vegada de repercussions imprevistes? Tota explosió és envaïdora d’espais.

Cal afegir, tot acabant, que Catalunya ha estat i és un mirador excel·lent per fer-se càrrec del caràcter internacional que des del primer moment revestí el conflicte espanyol. Durant la guerra civil, fou atacada per avions italians, precedents de la Itàlia i de les Balears, i per aviadors alemanys, procedents dels aeròdroms de que Franco disposava a la frontera amb França i que es trobaven a la disposició exclusiva dels aviadors nazis. Tota l’Espanya lliure, en veure’s congestionada, als darrers temps de la República, en la Catalunya septentrional, pregonava que les depressions britànica i francesa dels temps de Neville Chamberlain i Daladier, presagiaven, corn així fou, una calamitat mundial no mai vista. I ja captiva en els seus propis indrets, Catalunya veié arribar, per al seu assassinat en una fortalesa famosa el seu President, elegit i reelegit pel sufragi: Lluis Companys, lliurat per la Gestapo a Franco. I així els catalans han après, de primera mà, quina gran veritat no és l’afirmació que la pau és una i indivisible. I el seu Govern legítim acut a exposar ço que li ha ensenyat l’experiència; i davant aqueixa honorable Subcomissió d’enquesta del problema espanyol, no pot menys d’alertar aqueixes nacions contra el que significa una primera evident esquerda en la pau. Perquè a llur alta empresa desitja llarga i pròspera fortuna, i no pas que cap esquerda, seguida d’unes quantes més, imposi, corn a Ginebra, l’abandó de L’edifici. Tanmateix, del nou esperit, temperat amb proves tan considerables, ens volem ara prometre que hom no voldrà en cap manera que recolzi la felicitat, o la seguretat, o un acord passatger entre les nacions, damunt la injustícia comesa contra una d’elles.

París, 11 de maig del 1946.

El PRESIDENT de la GENERALITAT de CATALUNYA,

Josep IRLA.

Printed in U.S.A. Canals Press

Context històric i reclamació de la responsabilitat internacional

A l’acabar la Segona Guerra Mundial, mentre es fa un judici públic al nazisme de repercussió mundial, es desinfla la pressió al general Franco. Però aquesta història, si bé és certa, que acaba amb l’admissió de l’Espanya dictatorial a les Nacions Unides, ha estat deliberadament manipulada a l’ocultar les demandes i la denúncia que en van fer els catalans, que no van ser ateses per la connivència estratègica d’Occident, amb repercussions nefastes pel poble català, la seva integritat nacional i la justícia que emana del dret natural dels pobles.

Els fets reconeguts mostren que des de 1945 fins a 1950 es treballa un consens internacional que passa de repudiar el règim franquista a convidar-lo a les organitzacions internacionals, com a pas previ a la definitiva admissió a les Nacions Unides l’any 1955. Però s’ha esborrat la notícia no només de que el Consell Nacional Català nord-americà presentà, en nom de Catalunya, una apel·lació demanant la lliure determinació a la Conferència d’Organització Internacional de les Nacions Unides celebrada a San Francisco (amb dues cartes de recordatori entregades a l’ONU l’any 1946), sinó que la Generalitat de Catalunya a l’exili, reconstituïda just després, també va entregar en aquest cas un Memoràndum de denúncia de l’estat de bel·ligerància cultural, política i econòmica que Franco exercia sobre els catalans, l’any 1946, en motiu de la negociació que una Comissió de les Nacions Unides tractà el cas d’Espanya. Aquesta notícia, informada per en Carles Pi i Sunyer a les seves memòries pòstumes (1979, p. 94), no forma part de la documentació oficial, ni està citada a l’Arxiu Nacional de Catalunya ni a cap àmbit de la Generalitat de Catalunya ni, clar, a la historiografia oficial catalana, essent, per tant, un trist senyal de la ignorància induïda a la que hem estat sotmesos, també, per qui es suposa que ha de vetllar pel bé del dret internacional. Tanmateix, el propi procés de reconeixement de la legitimitat del règim dictatorial franquista es mereix un bon judici crític, es miri com es miri, quan es constata que el mateix any 1946 -abans del memoràndum que entrega la Generalitat- els Estats Units, el Regne Unit i França signen una declaració demanant restituir la sobirania popular a Espanya, la llibertat d’associació política, així com de reunió, i el retorn dels exiliats. I després se’n van desdir.

El 9 de febrer de 1946, l’Assemblea General de les Nacions Unides condemna al règim franquista a Londres, després d’haver-ho fet en motiu de la Conferència d’Organització Internacional celebrada a San Francisco els dies 25 d’abril al 26 de juny de 1945 (quan es redacta i s’aprova la Carta de les Nacions Unides) i a la Conferència de Potsdam dirigida per la Unió Soviètica, el Regne Unit i els Estats Units dels dies 17 de juliol al 2 d’agost del mateix any 1945. En la segona ocasió, a Potsdam, Stalin proposa una ruptura de tota relació amb el govern de Franco, i allà s’estableix el prefaci de la divisió del món en dues àrees d’influència que desencadenarà un escenari de pau relativa, hostil, conegut com la Guerra Freda (1947-1991). Tot i aquest precedent, el 4 de març de 1946, França, el Regne Unit i els Estats Units signen una declaració conjunta, que es coneix com la “Nota Tripartita” en què s’insta a una retirada pacífica de Franco; l’abolició de la Falange; i l’establiment d’un govern provisional per restituir la sobirania popular. Però, en aquesta mateixa declaració, feta per dos dels cinc estats que conformen el Consell permanent de Seguretat de les Nacions Unides (el Regne Unit i els Estats Units) es pauta un camí principal: el de la no intervenció decidida que les forces republicanes a l’exili desitgen. És a dir, es descarta una intervenció dràstica que posi fi al règim dictatorial. El proposa (Cabeza Sánchez-Albornoz, 1995, p. 151):

(…) trobar els mitjans per aconseguir trobar l’afable retirada de Franco, l’abolició de la Falange i l’establiment d’un Govern interí o provisional sota el què el poble espanyol pugui tenir l’oportunitat de determinar lliurement el tipus de Govern que desitja tenir i escollir als seus governants. Una amnistia política, la tornada dels espanyols a l’exili, la llibertat de reunió i associació política i la preparació d’eleccions lliures són essencials. Un Govern interí que creés i dediqués a aquests fins rebrà el reconeixement i recolzament de tots els pobles amants de la llibertat.

Així, la posició de les forces internacionals inicia un procés d’observació del règim de Franco. Enlloc d’intervenir-hi decididament es posa en pràctica l’Article 40 de la Carta de les Nacions Unides, és a dir, proposar mesures de pressió aconsellables abans de prendre’n de més dràstiques. No es fa menció de cap bloqueig econòmic o de les comunicacions, ni res per l’estil, com ja proposa l’Article 41. El 12 de desembre de 1946 es fa una resolució a les Nacions Unides en què es recomana a Franco que creï un govern escollit pel poble i, mentrestant, s’insta a la retirada d’Espanya dels ambaixadors i ministres dels estats membres de les Nacions Unides. En el text s’hi diu que (Sebastián de Erice, 1950, pp. 41-42):

Els pobles de les Nacions Unides, a San Francisco, Potsdam i Londres, van condemnar el règim de Franco a Espanya, i van decidir que, mentre tal règim subsisteixi, Espanya no pugui ser admesa entre les Nacions Unides. (…) L’Assemblea General recorda que el maig i juny de 1946 el Consell de Seguretat va realitzar una investigació de les mesures que novament poguessin adoptar les Nacions Unides. El Subcomitè del Consell de Seguretat encarregat de la investigació va establir unànimement:

El règim de Franco, pel seu origen, naturalesa, estructura i conducta general, és un règim modelat pel feixisme, i establert principalment com a resultat de l’ajuda rebuda de l’Alemanya nazi de Hitler i de la Itàlia feixista de Mussolini.
Durant la llarga lluita de les Nacions Unides contra Hitler i Mussolini, Franco, tot i les contínues protestes aliades, va prestar ajuda substancial a les potències enemigues. Per exemple, en primer lloc, des de 1941 a 1945, la Divisió Blava d’infanteria, la Legió espanyola de voluntaris i l’esquadrilla aèria «El Salvador», van lluitar contra la Rússia Soviètica al front oriental. En segon lloc, a l’estiu de 1940, Espanya es va apoderar de Tànger, violant l’Estatut internacional, i com a resultat del manteniment per Espanya d’un vast exèrcit, gran nombre de tropes aliades van ser immobilitzades al Nord d’Àfrica.
Proves documentals incontrovertibles demostren que Franco va ser culpable, amb Hitler i Mussolini, de la conspiració per fer la guerra a tots aquells països que en el curs d’ella es van unir per formar les Nacions Unides. Part de la conspiració consistia a ajornar la completa bel·ligerància de Franco fins el moment en què es determinés per mutu acord.

Però tot i així se li demana una solució. Diu (pp. 41-42):

L’Assemblea General, (…) Recomana que fins que es formi a Espanya un nou Govern que sigui acceptable, que el Govern de Franco sigui exclòs de la condició de membre als Organismes internacionals instituïts per les Nacions Unides o vinculats amb elles i de la participació a Conferències o altres activitats preparades per les Nacions Unides o per aquells Organismes.

Però, tal com els fets consumats constaten, des de la caiguda del nazifeixisme entra en joc la diplomàcia espanyola internacional, amb la implicació del Vaticà i l’interès de la Monarquia, i en pocs anys s’aconsegueix revocar aquesta resolució. Per entendre l’abast d’aquesta “revisió històrica” cal situar-se a l’escenari d’una postguerra mundial en què agents secrets representants de múltiples poders es passegen per les ambaixades i els serveis d’intel·ligència d’arreu pressionant, negociant i cercant acords. En el cas del franquisme l’agent enviat a Londres és el duc d’Alba, en Jacobo Fitz-James Stuart y Falcó. I, en aquest context, els polítics catalans no estan en una posició de força, en part per haver desautoritzat l’apel·lació entregada a San Francisco l’any 1945. Però, si bé sempre és bo fer autocrítica, no cal passar al camp de les lamentacions sense abans aprendre a reclamar el nostre dret a la plena llibertat nacional usurpat per Espanya per la força de les armes i menstingut per la sempre malentesa història escrita a mida dels interessos immorals de la diplomàcia internacional des de la traïció anglesa al Tractat d’Utrecht de 1713.

Tot el que passà en aquestes indagacions, des d’Utrecht fins a les negociacions de 1945 a 1950, tret que hi hagi alguna voluntat que reclami fer-les visibles i se’n surti, és part d’una història que només els arxius secrets “coneixen”. I aquests arxius no estan a l’abast dels historiadors. D’aquesta manera, s’evita concedir els detalls de les resolucions poc amistoses a la consciècia col·lectiva, i es fuig del judici històric que se’n deriva.

Cabeza Sánchez-Albornoz, S. (1995). “Posición de la República española en el exilio ante el ingreso de España en la ONU”. A Cuadernos de Historia Contemporánea, Núm. 17, pp. 147-168. Madrid: Servicio de Publicaciones de la Universidad Complutense.

Pi i Sunyer, C. (1979). Memòries de l’exili: El Govern de la Generalitat, París 1945-48. Barcelona: Curial.

Sebastián de Erice, J. (1950). “España y las Naciones Unidas”. A la Revista de Política Internacional, Núm. 4, pp. 9-49. Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales.