1964: Els catalans a l’exili denuncien el genocidi que es comet a Espanya, al Consell d’Europa (text complert, traduït al català)

Imatge anterior: https://flashbak.com/barcelona-1976

Consell Nacional Català, 1964. Memoràndum dirigit al Consell d’Europa sobre els drets humans i el genocidi nacional a Espanya.

Document original, en anglès: https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercabasica/detallunitat/ANC1-286-T-244
Data de la publicació (en línia): 23/05/2025
Lloc: Arxiu Nacional de Catalunya
Nom i codi del fons: JOSEP ANTON GIBERNAU I CASTELLS, ANC1-286
Codi de referència: ANC1-286-T-244
Traducció: Andreu Marfull, amb IA.

CONSELL NACIONAL CATALÀ

MEMORÀNDUM
al
CONSELL D’EUROPA
sobre els
DRETS HUMANS
i el
GENOCIDI NACIONAL
a
ESPANYA

I. Preàmbul.
II. Drets Humans.
III. Dret dels Treballadors als seus Sindicats.
IV. Genocidi contra les Nacions Catalana, Basca i Gallega.

1) Introducció.
2) Dret a l’autodeterminació i a l’autonomia.
3) 4) Les polítiques genocides,

(A) contra l’entitat nacional;
(B) contra la llengua catalana;

(i) educació;
(ii) ús públic del català;

(C) contra la premsa catalana;
(D) contra els llibres en català;
(E) contra les entitats culturals catalanes;
(F) el Dret de Petició negat als catalans.

V. El mètodes de la propaganda oficial espanyola.
VI. Conclusions

59 Victoria Street,
London, SW1.
1964

CONSELL NACIONAL CATALÀ

Als Membres de
l’Assemblea Consultiva,
del Consell d’Europa,
a Estrasburg.

Srs,

Aquest memoràndum us arriba des del Consell Nacional Català.

Ens adrecem a vós, com a membre de l’Assemblea Consultiva del Consell d’Europa, en nom del poble català, per dues raons: primer, perquè el Govern del general Franco va suprimir per la força militar el Govern autònom de Catalunya basat en la voluntat del poble català, i va afusellar el nostre President (15 d’octubre de 1940); i, segon, perquè la idea europea és avui una de les forces motores més poderoses entre els catalans.

Amb l’esperança que les nostres paraules seran tingudes en consideració, trobem les nostres esperances reforçades per l’esperit de la Resolució 76 d’aquesta Assemblea, segons la qual no es pot prendre cap mesura que afecti una comunitat local sense consultar-ne els representants.

Preàmbul

1. Des del principi volem deixar clar que els catalans són favorables a l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea. Europa Occidental no és completa sense la Península, i els pobles que l’habiten necessiten una integració tan estreta com sigui possible en tots els aspectes, econòmics i altres, amb els pobles d’Europa Occidental.

Tanmateix, som conscients que en l’actualitat el principal obstacle a aquesta associació estreta és que el règim totalitari i dictatorial de l’Estat espanyol, en el seu menyspreu pels drets humans i les llibertats fonamentals, és incompatible amb tota la concepció democràtica del Consell d’Europa, basada precisament en aquests drets i llibertats.

2. El problema té aspectes econòmics i polítics. Entre els primers, el desenvolupament del comerç és d’un interès particular, ja que l’Estat espanyol vol expandir les seves exportacions de productes agrícoles, fruites i vins al Mercat Comú. Pel que fa a les exportacions del Mercat Comú cap a Espanya, a part de maquinària i minerals, l’interès principal és la inversió de capital. La inversió de capital estranger en empreses espanyoles per sobre del 50% del seu capital inicial el 1962 fou de 4.000 milions de pessetes, un 30% procedent dels EUA. Aquesta xifra representa un augment del 64% respecte a la de 1961. Les accions comprades en nom d’estrangers només a la Borsa de Madrid, no incloses en la xifra anterior, van totalitzar 1.363 milions l’any 1962 i 1.936 milions en els primers vuit mesos de 1963. ([1])

Aquestes xifres s’assoliren perquè el Govern espanyol va eliminar algunes restriccions a la inversió de capital estranger en empreses espanyoles. En aquest sentit es podria parlar de liberalització, però només en el camp econòmic.

Això, però, no ha comportat liberalització política, ni més llibertat ni respecte pels drets humans o pels drets de les minories nacionals, i creiem que una política acceptable ha d’aconseguir un equilibri adequat entre els aspectes econòmics i polítics.

Donar prioritat ara als aspectes polítics no vol dir excloure, sinó només ajornar els aspectes econòmics. Cedir a la pressió i als aspectes econòmics ara significa reforçar i prolongar la dictadura i abandonar novament els pobles d’Espanya a la submissió, sense cap esperança futura de gaudir dels beneficis del règim democràtic que gaudeixen els altres països d’Europa Occidental. Insistir primer en els canvis democràtics, abans que es produeixi qualsevol associació amb la Comunitat Europea, significa portar-los aquests beneficis polítics ara i els beneficis econòmics després.

3. La pressió de la influència estrangera ha mostrat resultats en la “liberalització” econòmica del règim franquista. De manera similar, les forces armades nazis i feixistes estrangeres van ser també el factor decisiu per posar-lo al poder, i la influència estrangera, més que la voluntat i el suport dels pobles d’Espanya, manté aquest règim en el poder avui.

Aquí rau la posició delicada actual del Consell d’Europa i la seva relació amb els pobles d’Espanya. S’inclinarà davant l’expedient i admetrà el règim totalitari del general Franco dins el marc democràtic occidental, repetint els errors de la política de “no-intervenció” de les potències occidentals durant la Guerra Civil Espanyola de 1936-39? Fou aquesta política la que portà el règim actual al poder i, com a reacció, la influència comunista a Espanya.

O mantindrà els principis democràtics de l’Estatut del Consell d’Europa i de la Convenció Europea de Drets Humans? Aquesta seria la política correcta per portar les influències d’Europa Occidental a Espanya, integrant els pobles hispànics a Europa i mostrant-los que els europeus occidentals són els seus aliats naturals i veritables.

4. No suggerim cap acció dràstica. El camí ja és obert sota la Resolució núm. 319, aprovada per l’Assemblea Consultiva el 17 de maig de 1962, adreçada al Comitè de Ministres, recomanant que els canvis constitucionals considerats necessaris en el règim espanyol tinguin lloc abans de considerar qualsevol forma d’associació d’Espanya amb la Comunitat Econòmica Europea.

5. Els catalans, per tant, us fan una crida, unint la seva veu a la de tots els altres pobles europeus per reafirmar, en les paraules del preàmbul de l’Estatut,

“la seva devoció als valors espirituals i morals que són el patrimoni comú d’aquests pobles i la veritable font de la llibertat individual, la llibertat política i l’imperi de la llei, principis que formen la base de tota democràcia genuïna”,

i exposen que, per les raons clarificades en aquest memoràndum, els canvis constitucionals requerits, tant en les institucions com en la política, que s’han d’introduir en el règim espanyol abans de considerar qualsevol forma d’associació entre Espanya i la Comunitat Econòmica Europea, han de cobrir quatre camps principals:

Respecte pels Drets Humans.
Llibertat d’associació, inclosa la dels treballadors a sindicats lliures.
Llibertat cultural.
Respecte per les comunitats nacionals —els catalans, els bascos i els gallecs.

El Consell d’Europa gaudeix d’una autoritat tal que té el poder d’induir el Govern espanyol a fer aquests canvis en la seva constitució. Serà un preu que valdrà la pena pagar per gaudir dels beneficis de l’associació amb la resta d’Europa.

Drets Humans

1. El respecte pels Drets Humans és una de les pedres angulars del Consell d’Europa. Aquests drets estan recollits en la Convenció Europea i garantits per la Comissió i el Tribunal de Drets Humans, que protegeixen pràcticament tots els europeus occidentals.

A l’Estat espanyol, una “Carta dels Espanyols”, Fuero de los Españoles, fou aprovada per les Corts del general Franco el 1945, i es presentava com una declaració dels seus drets i deures. Tanmateix, les definicions estan redactades en termes tan ambigus, envoltades de tantes limitacions i sotmeses a tantes altres lleis que en redueixen considerablement fins i tot el valor teòric. A més, segons l’art. 35 de la mateixa Carta, l’exercici de molts drets importants pot ser suspès temporalment per decret governamental. La llibertat d’expressió (art. 12) i de premsa (la censura ha estat en funcionament constant des de 1938), la inviolabilitat de la correspondència (art. 13), la llibertat de residència (art. 14), la inviolabilitat del domicili (art. 15), la llibertat de reunió i associació (art. 16) i la immunitat contra la detenció (excepte en aquells casos i formes prescrits per la llei) estan subjectes a aquesta suspensió. Però, fins i tot sense suspendre aquests drets, pocs a Espanya gosarien expressar lliurement els seus pensaments en públic, confiar en el telèfon o els serveis postals, resistir un escorcoll policial a casa seva o reunir-se lliurement.

Pel que fa a la llibertat d’associació i el dret de petició (art. 21), més avall es dona evidència de com són negats a Catalunya.

La “Carta dels Espanyols” no és res més que un text teòric. A més, no hi ha cap tribunal al qual els espanyols puguin recórrer per obtenir una protecció efectiva dels seus drets.

2. La qüestió de les llibertats civils i els drets polítics a Espanya ha estat estudiada àmpliament per la Comissió Internacional de Juristes (Spain and the Rule of Law, Ginebra, 1962, pp. 40-59) i no cal repetir-ho aquí. Ens limitarem a exposar alguns fets que afecten els catalans.

3. Arran d’incidents a Barcelona el 19 de maig de 1960, en una sala de concerts, provocats per les autoritats espanyoles en prohibir algunes cançons catalanes, diverses persones foren detingudes, portades a la prefectura de policia, apallissades i torturades pels agents, que alhora les insultaven a elles i als catalans en general, amb comentaris com: “el que Hitler va fer als jueus no serà res comparat amb el que farem als catalans”.

Tretze dels detinguts van fer declaracions jurades davant notaris sobre els maltractaments i insults rebuts, i es va presentar una denúncia contra la policia davant el Tribunal de Barcelona el 21 de maig de 1960. Naturalment, no en va sortir res.

La indignació a la ciutat fou tal que el 4 de juny un document signat per 420 ciutadans destacats de Barcelona, incloent professors universitaris, advocats, metges, sacerdots, escriptors…, fou lliurat al President del Tribunal Regional de Catalunya, cridant la seva atenció sobre les freqüents violacions per part de la policia de la Carta dels Espanyols i de les lleis de Procediment Criminal i d’Ordre Públic. Les violacions eren en cinc punts principals:

Detenir persones sense ordre judicial (violació de l’art. 439 i següents de la Llei de Procediment Criminal).
Escorcollar domicilis privats sense ordre judicial (id. art. 545 i següents).
Retenir les diligències policials sense remetre-les al tribunal (id. art. 496).
Mantenir persones sota detenció policial més enllà del període legal de 72 hores (id. art. 18 de la Carta i art. 12 de la Llei d’Ordre Públic).
Abusos, maltractaments, brutalitat i tortura de detinguts (delictes castigats pels arts. 420 i següents del Codi Penal).

A més, s’al·legava que en casos polítics es negava als presos la possibilitat de comunicar-se amb els seus familiars i amb el seu advocat defensor, i que en casos davant tribunals militars els procediments es retardaven indegudament mentre els presos restaven incomunicats.

La decisió del jutge no arribà fins al 7 de desembre de 1962. Considerant que detenir persones i escorcollar domicilis sense ordre judicial, i mantenir-les incomunicades retenint informació al tribunal, són accions permeses per les lleis vigents, el jutge decidí obrir procediment contra els signants per delicte de difamació contra la policia espanyola, sancionat pels arts. 497 i 459 del Codi Penal.

Tanmateix, la denúncia no fou presentada contra tots els 420 signants sinó només contra quatre, escollits arbitràriament. Han de dipositar 10.000 pessetes de fiança i comparèixer davant el tribunal els dies 1 i 15 de cada mes fins que arribi la decisió final —que encara no ha arribat.

Una clàusula especialment remarcable d’aquesta decisió diu: “EL SECRET D’AQUESTS PROCEDIMENTS S’HA DE MANTENIR DE LA MANERA MÉS ESTRICTA, PER EVITAR QUALSEVOL PUBLICITAT.”

III

Dret dels Treballadors als seus Sindicats

Els treballadors a Espanya, tant manuals com intel·lectuals, s’han d’afiliar obligatòriament als Sindicats que formen part del partit únic, la Falange Española. Empresaris, empleats i tècnics en són tots membres conjuntament. No es permet cap altre sindicat.

Aquesta negació del dret dels treballadors a organitzar-se lliurement i afiliar-se al sindicat que prefereixin és profundament ressentida. Igualment, pel fet que hagin de pertànyer a sindicats que ni els representen ni protegeixen els seus interessos, ja que en realitat són controlats pels empresaris i pels caps del partit.

Aquest ressentiment és una de les causes del malestar de la classe obrera i de les vagues que, durant dos anys consecutius, han sacsejat les mines de carbó asturianes, les fàbriques catalanes i parts d’Andalusia.

L’oposició als sindicats falangistes és liderada per l’Alianza Sindical Obrera clandestina (formada per la UGT socialista i la CNT sindicalista), per la Solidaritat de Treballadors Bascos i per l’Aliança Sindical Obrera de Catalunya (formada per la CNT catalana, la UGT i la SOCC o Solidaritat de Treballadors Cristians Catalans). El febrer passat diversos treballadors foren detinguts, la policia n’acusà un de ser el Secretari de l’A.S.O. de C. i un altre de ser l’agent d’enllaç amb organitzacions obreres a l’estranger. Les acusacions incloïen activitats subversives i conspiració contra la seguretat del règim del general Franco, que en principi poden comportar la pena de mort.

Són aquestes organitzacions no oficials, i no els sindicats falangistes, les que són reconegudes per la Confederació Internacional d’Organitzacions Sindicals Lliures i per la Confederació Internacional de Sindicats Cristians. Les dues confederacions van emetre una declaració conjunta el 13 de febrer de 1963 advertint seriosament que, malgrat la propaganda oficial, no hi ha cap liberalització del règim franquista, especialment pel que fa a les condicions laborals i la llibertat d’associació dels treballadors, de manera que Espanya no està qualificada per a l’afiliació o associació amb la Comunitat Econòmica Europea.

Més important encara, l’Oficina Internacional del Treball ha advertit repetidament el Govern espanyol sobre la vulneració dels drets laborals. El 8 de novembre de 1962, l’OIT va cridar l’atenció sobre la contradicció fonamental entre l’organització laboral espanyola i els principis de llibertat sindical proclamats a la Constitució de l’OIT, a la Declaració de Filadèlfia i a les diverses convencions sobre drets dels treballadors.

Des de setembre de 1963 les dues confederacions laborals internacionals han pressionat l’OIT perquè enviï una comissió d’experts a Espanya per investigar les condicions laborals.

Genocidi contra les Nacions Catalana, Basca i Gallega

1. L’Estat espanyol és plurinacional. La nació castellana de la meseta central és la que exerceix l’hegemonia.

Al llarg de la franja costanera hi ha els gallecs, afins als portuguesos (2,6 milions), els bascos (1,8 milions) i els catalans (6,9 milions), que sumen més del 38% de la població de l’Estat espanyol a la Península.

Per tant, els Països Catalans (València, les Balears i Catalunya) tenen una població més gran que la d’Israel, Irlanda, Noruega, Croàcia, Finlàndia, Dinamarca o Suïssa, similar a la d’Àustria, Suècia o Sèrbia, i menor que la de Grècia.

El basc és la llengua europea més antiga. Els artistes prehistòrics que van decorar amb murals les coves del sud-oest de França probablement parlaven una llengua relacionada amb el basc. Per aquestes raons, els europeus haurien de tenir una cura especial per la llengua basca i per la preservació d’aquest element tan antic de l’ardent patrimoni europeu. Però el règim del general Franco, inspirat per un nacionalisme castellà estret de mires, està decidit a destruir tant el basc com el català i el gallec.

El català és una llengua llatina relacionada amb el provençal medieval. Una característica remarcable de la seva literatura medieval són els discursos polítics al Parlament o Corts catalanes, les més antigues d’Europa. Una literatura i cultura vigoroses han florit de nou en temps moderns, i Catalunya és no només l’àrea econòmica més important i avançada de la Península, sinó també un brillant centre artístic i intel·lectual, del qual en donen testimoni noms com Picasso i Pau Casals.

Els catalans d’avui han estat lluitant per recuperar la llibertat nacional perduda el 1714, després de la Guerra de Successió Espanyola i l’ascens dels Borbó al tron espanyol. Tenen tradicions democràtiques i federalistes molt antigues, i Catalunya ha estat descrita com un avançament europeu a la Península. Cap de les seves característiques i ideals agrada al règim franquista, ni el règim franquista els agrada a ells.

No és estrany que durant un quart de segle aquest règim hagi tractat els catalans com un poble estranger i sotmès, les característiques nacionals del qual han de ser eliminades. Per tant, la política franquista envers els catalans és, en la pràctica, un genocidi nacional actiu, sense paral·lel a l’Europa Occidental, excepte pel tractament similar als bascos. És la negació absoluta de tots els principis i polítiques del Consell d’Europa envers les comunitats nacionals i els poders locals. La política de genocidi envers catalans i bascos, perseguida pel règim del general Franco i no recolzada per grans sectors de castellans, és el que voldríem denunciar al Consell d’Europa en els paràgrafs següents.

2. Dret a l’autodeterminació i a l’autonomia. Durant la Segona República Espanyola, Catalunya va tenir un règim autonòmic (1931-1939). Aquest es basava en l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català.

Un referèndum entre els ajuntaments celebrat el 1918 ja mostrà que, dels 1.072 consistoris existents al país, 1.046 van aprovar un esborrany d’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Cap no hi va votar en contra. A les eleccions de 1931, que van portar la República, tots els partits a Catalunya, de dreta i d’esquerra, eren favorables a l’autonomia. Sobre aquesta base es proclamà a Barcelona una República Catalana dins d’una Federació Espanyola. Més tard, quan el 2 d’agost de 1931 l’Estatut de Catalunya fou sotmès a referèndum del poble català, més del 75% hi votà a favor.

En desafiament d’aquesta expressió de voluntat nacional, el general Franco va abolir el règim autonòmic de Catalunya pel seu Decret del 5 d’abril de 1938, basat en una “justificació” absolutament insostenible des del punt de vista jurídic:

“L’efecte de l’Alçament Nacional [és a dir, la rebel·lió de l’exèrcit contra el Govern legítim] fou trencar amb totes les institucions que implicaven la negació d’aquells valors la restauració dels quals fou intentada per l’Alçament… [Per tant] l’Estatut de Catalunya… deixà de tenir qualsevol validesa en el Dret espanyol des del 17 de juliol de 1936 [és a dir, la data de l’esclat de la rebel·lió al Marroc]. En conseqüència, no cal considerar més aquesta qüestió.”

L’Estatut, doncs, havent estat abrogat per “raó” de la rebel·lió militar, el següent problema fou decidir la posició posterior de Catalunya. En això intervé una altra “raó”, la invasió militar:

“L’entrada de les nostres glorioses armes en territori català [abril de 1938, gairebé dos anys després de l’esclat de la rebel·lió] planteja el problema de traçar les conseqüències pràctiques d’aquella abrogació.” [Per tant] “d’acord amb el principi de la unitat de la nostra Pàtria” es “retorna a aquelles províncies l’honor de ser governades com les seves germanes de la resta d’Espanya.”

La conclusió d’aquest text és que els fonaments de la dominació de Catalunya per part del general Franco no són de naturalesa jurídica sinó purament militars: 1) els “drets” derivats de la rebel·lió d’una part de l’exèrcit, i 2) l’entrada de les “glorioses armes” dels rebels a Catalunya. Són l’oposat de l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català sobre el qual es basava la seva autonomia.

És remarcable que el dret de conquesta militar sobre Catalunya fos proclamat pel general Franco com a fonament de l’abolició de la seva autonomia en termes gairebé exactament iguals als de Felip V el 1716, quan abolí la independència catalana i annexà el país a Castella: “Com que les meves armes han pacificat el Principat de Catalunya, correspon als meus poders sobirans establir-hi un nou sistema de govern.”

El Govern autonòmic català havia d’afrontar una altra prova tràgica. El President de Catalunya, Lluís Companys, marxà a l’exili a França el 1939. Atrapat en la invasió nazi i detingut per la Gestapo, fou lliurat a les autoritats espanyoles. Jutjat per un tribunal militar de generals franquistes, fou condemnat a mort i afusellat a Barcelona (15 d’octubre de 1940).

De la mateixa manera, l’autonomia dels bascos, basada en el seu dret d’autodeterminació, fou abolida mitjançant l’ocupació militar.

Una qüestió constitucional important sorgeix sobre els fonaments en què el general Franco basà el seu Decret del 5 d’abril de 1938 i, per tant, el seu domini sobre Catalunya: poden els catalans considerar com a govern legítim aquell que els fou imposat per la força de les armes? El mateix es pot preguntar dels bascos. I, si les seves respostes són negatives, poden acceptar veure com aquest govern és admès a la Comunitat Europea com a representant legítim dels pobles basc i català?

3. El problema s’ha complicat encara més amb desenvolupaments recents.

El dret a l’autodeterminació i a la independència és avui un dels principis fonamentals de les Nacions Unides, especialment en la seva campanya anticolonial, juntament amb els altres dos principis d’igualtat de drets i de no-discriminació.

En el procés de descolonització, el Govern espanyol ha concedit l’autonomia a les antigues colònies espanyoles a l’Àfrica Equatorial. Els seus pobles foren convocats a un referèndum per expressar l’aprovació d’un projecte d’autonomia aprovat per les Corts espanyoles.

El Ministre d’Afers Exteriors d’Espanya, el Sr. Fernando María de Castiella, parlant el 24 de setembre de 1963 davant l’Assemblea de les Nacions Unides, proclamà emfàticament i sorprenentment el dret a l’autodeterminació i al govern propi dels pobles d’aquells territoris africans:

“D’acord amb el principi d’autodeterminació dels pobles, que hem adoptat com a propi, el Govern espanyol ha sotmès a les Corts el text d’una Llei Fonamental establint l’autonomia de Fernando Póo i Río Muni… Espanya… surt a l’encontre de les aspiracions d’aquests pobles, creient que ha arribat el moment que es governin a si mateixos…”

“El present pla de govern autònom està subjecte, és clar, a l’evolució que el pas del temps pugui aconsellar, i a les decisions que la part interessada pugui adoptar en virtut del principi d’autodeterminació en què es fonamenta.”

Aquestes paraules han de ser contrastades amb les del Decret del general Franco abolint l’autonomia de Catalunya.

Sotmetem a la vostra consideració el fet que hi ha una qüestió greu implicada en la doble política del Govern del general Franco: reconèixer drets als pobles africans que havia abrogat per la força de les armes a dues nacions europees. A la llum del principi d’igualtat de drets per a tots els pobles, sostenim que la política espanyola en aquesta matèria implica una greu discriminació contra dos pobles europeus.

4. La política de genocidi. Això no és del tot sorprenent, perquè la política oficial a Espanya avui no consisteix només a discriminar i negar drets als catalans, bascos i gallecs, sinó a intentar destruir aquestes nacions mitjançant una política activa i persistent de genocidi, com mostra el que segueix.

A) Contra l’entitat nacional: S’han pres moltes mesures oficials per esborrar o debilitar la imatge de Catalunya com a país, i per fer que les noves generacions creixin sense aprendre res del seu país, la seva llengua o la seva història. Aquesta política tendeix a convertir els catalans en un poble desarrelat dins del seu propi país.

Durant un període després de la Guerra Civil hi hagué intents deliberats d’esborrar el nom de Catalunya. En discursos oficials, revistes, etc., s’evitava el nom, en favor de “el Nord-est d’Espanya”. Barcelona i València esdevingueren “les ciutats espanyoles del Mediterrani”. La Plaça de Catalunya, al centre de Barcelona, fou anomenada durant un temps “Plaça de l’Exèrcit Espanyol”. Una de les principals avingudes de Barcelona, la Gran Via de les Corts Catalanes (de les Corts medievals catalanes), encara porta oficialment el nom de José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange. Durant el Congrés Eucarístic de Barcelona (1952) la premsa fou instruïda perquè no imprimís les paraules “Catalunya” o “català”. Quan això fou reportat als diaris americans, l’ambaixador espanyol a Washington escriví al New York Times negant-ho. L’editor insistí que estava informat de manera fiable que, per instruccions telefòniques del Ministerio de Prensa, cap dels sis diaris de Barcelona imprimí aquelles paraules. Encara avui la principal biblioteca, la Biblioteca de Catalunya, és designada amb el nou nom de Biblioteca Central.

Els carrers amb noms de catalans destacats o d’esdeveniments de la història catalana han estat substituïts per noms de generals espanyols fins al punt que s’ha dit en broma que els noms dels carrers de Barcelona s’han convertit en la llista dels 600 generals de l’exèrcit espanyol.

Monuments a catalans eminents han estat enderrocats.

La censura no permet que els noms d’exiliats catalans coneguts apareguin als diaris o en títols de llibres. Això s’aplica, per exemple, a Pau Casals. Durant molt de temps els diaris no pogueren anunciar la mort a Mèxic del professor L. Nicolau d’Oliver, un famós erudit català. El nom de Picasso és tabú. Un Museu Picasso fou obert recentment a Barcelona, però oficialment s’hagué de referir com a “Col·lecció Sabarté”, el nom d’un amic de l’artista que havia recollit les pintures. El juny de 1963 es va retre homenatge a un gran jurista català, el professor Maspons, amb motiu del seu 80è aniversari; els organitzadors foren multats amb 10.000 pessetes.

Reaccions similars segueixen les commemoracions d’esdeveniments històrics. El 19 de setembre de 1963 es donà una conferència a Barcelona sobre la batalla de Muret, on els croats francesos, dirigits per Simó de Montfort contra els albigesos, derrotaren un exèrcit catalano-occità. El conferenciant, el president i el director de la societat on es donà la conferència foren multats amb 10.000 pessetes cadascun.

Tot i que continuen apareixent a l’escut d’Espanya, la bandera i les armes catalanes, que daten del segle XII, estan ara prohibides. El desembre passat, amb motiu del funeral d’una actriu catalana, la Sra. P. Garsaball, un actor envià una corona amb un llaç vermell i groc, els colors catalans. Fou multat amb 25.000 pessetes (£160) pel governador de Barcelona.

B) Contra la llengua catalana.

(I) Educació: Els catalans sempre han insistit en el seu dret a aprendre la seva pròpia llengua, sense refusar en cap cas aprendre el castellà. Sota el règim autonòmic, a les escoles elementals la instrucció es donava en la llengua materna de l’infant, fos català o castellà. A partir dels vuit anys tots els alumnes catalans començaven a aprendre castellà.

Aquest sistema, just per a ambdues parts i d’acord amb els drets lingüístics de les comunitats nacionals, ha estat abolit. El català està prohibit a tots els centres oficials i nivells d’educació, i els infants catalans són obligats a aprendre només castellà. Les lleis de la Segona República que establien l’educació bilingüe han estat derogades. Una ordre del governador de Barcelona prohibeix específicament l’ensenyament del català fins i tot a les escoles privades. L’article 3 ordena que “els mestres privats que desobeeixin aquesta ordre veuran anul·lada la seva llicència d’ensenyament”.

Durant el període d’Autonomia, la Universitat de Barcelona també era autònoma. El català i el castellà gaudien d’igual estatus, i professors i estudiants eren lliures d’escollir qualsevol de les dues llengües per al seu treball acadèmic. Ara s’ha convertit en una universitat estatal, sota control del govern i amb professors nomenats pel govern. La docència és en castellà i les càtedres de Català, Història de Catalunya, Literatura Catalana i Dret Civil Català han estat abolides.

Cal advertir aquí que la propaganda oficial espanyola afirma que aquestes càtedres existeixen. Això és només una part de la veritat.

No hi ha cap càtedra oficial de basc al País Basc, però n’hi ha una a la Universitat de Salamanca. No hi ha càtedra de Literatura Catalana a Catalunya, però n’hi ha una a la Universitat de Madrid. Ambdues càtedres són representades només per professors visitants, convidats a donar unes poques conferències cada any.

Fa tres anys, els estudiants de la Universitat de Barcelona reclamaren que es restablís una càtedra de Català. El Ministerio de Educación, amb gran ostentació de magnanimitat, hi accedí. Es publicaren articles de propaganda per mostrar l’interès del règim pels catalans. Però al juliol de 1963 el Ministerio decidí que no hi havia candidats adequats per al lloc, i el projecte fou arxivat.

El Col·legi d’Advocats de Barcelona feia temps que demanava a la Universitat de Barcelona el restabliment de la Càtedra de Dret Civil Català. Finalment fou concedida (2 de gener de 1963). Però de nou és només per a un nombre limitat de conferències sobre temes monogràfics, obertes a estudiants i llicenciats, sense cap ensenyament sistemàtic per a la formació professional d’advocats i sense exàmens ni expedició de certificats.

(II) Ús públic del català: avui està prohibit.

Diverses ordres foren dictades el 1939 contra l’ús del català després de la Guerra Civil. El gener de 1962, el governador de Tarragona advertí la població que aquestes ordres mai no havien estat derogades, i obligà els diaris a publicar-les de nou. Així, tornà a prohibir l’ús del català en tots els actes públics, conferències i reunions literàries. A més, ordenà que l’agenda de qualsevol reunió i el programa de qualsevol cerimònia pública, incloses fins i tot les de caràcter religiós, fossin prèviament sotmesos a la seva aprovació.

El català està prohibit a totes les oficines estatals, provincials i municipals. Una ordre del governador de Barcelona (28 de juliol de 1940) prohibí als funcionaris parlar en públic, dins o fora de qualsevol edifici oficial, “cualquier lengua excepto la del Estado”.

Els anuncis públics, noms de carrers, noms de botigues, cartells comercials i publicitaris, marques registrades, etc. han de ser en castellà (Ordres governamentals, 21 de maig de 1938; 16 i 20 de maig de 1940).

Les formes catalanes dels noms cristians no són permeses en el registre de naixements, matrimonis i defuncions (Ordre governamental, 18 de maig de 1938). Com a concessió especial, en les esqueles el nom del difunt pot aparèixer en català, però no altres noms ni la resta del text.

Els incidents en el servei manual de telèfon entre empleats castellans i abonats catalans són freqüents. En un cas recent, un abonat que, en fer una trucada, havia demanat un empleat que entengués el català, veié com li tallaven la línia. Quan es queixà a l’oficina de telèfons, li digueren que agraís que fos només per tres mesos i no per un any.

C) Contra la premsa catalana: Tota la premsa catalana ha estat suprimida. Abans del règim franquista hi havia 23 diaris i més de 400 altres publicacions (científiques, tècniques, professionals, literàries, religioses, polítiques, esportives, etc.) en català. A més, cada parròquia (més de 1.000 a Catalunya) publicava un full setmanal de notícies religioses, en català, naturalment. No en resta res de tot això.

Després de molts anys de prohibició total, les autoritats han permès a contracor dos periòdics en català. Són de caràcter religiós i, per tant, protegits pel Concordat amb la Santa Seu de 1961. Un, Serra d’Or, revista mensual, és fruit de la col·laboració de diversos escriptors laics. Després de les declaracions de l’Abat del Monestir al diari parisenc Le Monde (14 de novembre de 1963), amb dures crítiques al règim franquista, el delegat a Barcelona del Ministerio de Información (és a dir, la censura), Sr. Fraga Iribarne, intentà amb força aturar-ne la publicació, fins i tot amenaçant. Serra d’Or continua, però només com a revista distribuïda privadament als subscriptors i no venuda al públic ni exhibida als quioscos.

D) Contra els llibres catalans: Abans del règim franquista, el nombre de llibres publicats en català augmentava cada any; era d’uns 800 just abans de l’esclat de la Guerra Civil (750 el 1933).

Després de la guerra, la censura no permeté publicar cap llibre en català entre 1939 i 1947. La prohibició incloïa la continuació de sèries iniciades abans de la guerra, com les edicions acadèmiques de clàssics grecs i llatins amb traduccions catalanes, els textos literaris medievals catalans o la Bíblia catalana publicada a l’Abadia de Montserrat.

Després de 1947, cada any s’ha permès un petit nombre de llibres catalans. Segons dades de la Bibliografía Española oficial, la xifra oscil·la al voltant de 80, tot i que arribà a 127 el 1958 i baixà progressivament fins a 57 el 1961. Això representa aproximadament un 1 o 2% de la producció total a Espanya, comparat amb el 20% abans de 1936. En altres paraules, la producció de llibres catalans s’ha reduït al 10% del que era fa 25 anys.

Suposant que, si les condicions normals haguessin prevalgut després de 1939, s’haguessin publicat uns 1.000 llibres catalans cada any (una estimació moderada), això hauria donat 25.000 llibres entre 1939 i 1964. En canvi, se n’han publicat menys de 1.400. La diferència, 23.500 llibres catalans que la censura espanyola ha impedit publicar i llegir al poble català, dona una idea de les devastadora política de genocidi cultural contra la nació catalana.

E) Contra les entitats culturals catalanes: La majoria d’entitatsi organitzacions que contribuïren decisivament al desenvolupament de la cultura catalana i a l’educació del poble foren suprimides durant l’ocupació i mai no se’ls permeté reprendre les seves activitats.

L’Institut d’Estudis Catalans, institució acadèmica de gran prestigi, amb seccions dedicades a la recerca en Filologia, Arqueologia i Història, Dret i Ciències, fou expulsat de la seva seu i privat de qualsevol subvenció de corporacions oficials, com les diputacions i ajuntaments. L’Institut d’Estudis Catalans està afiliat a la Union Académique Internationale, reconeguda per la UNESCO com una de les seves organitzacions assessores.

Les entitats corals foren tancades durant molts anys, i només se les ha permès reobrir comparativament fa poc. L’Associació de Concerts Obrers, fundada per Pau Casals per a l’educació musical de la classe treballadora, no ha estat autoritzada a reobrir.

Segons les lleis, tots els nois i noies han de pertànyer al Frente de Juventudes de la Falange, organitzat a imitació de les Joventuts Hitlerianes. Els escoltes i guies foren prohibits, però a Catalunya aconseguiren sobreviure sota la protecció d’alguns sacerdots catalans. Tot i així, els seus campaments eren freqüentment assaltats per membres del Frente de Juventudes, que robaven o destruïen tendes i equipament.

Arran de les declaracions de l’Abat de Montserrat ja esmentades, els falangistes, per ventilar la seva ira, la nit del 21/22 de desembre de 1963, assaltaren la Casa Montserrat, al centre de Barcelona, on quatre agrupaments escoltes tenien la seva seu. Piles de papers i mobles foren incendiats, i llibres, equipament i fitxers foren robats. Abans de marxar pintaren amb grans lletres a les parets: “España 1 Bandera, 1 Patria, 1 Lengua”.

Les persones els noms i adreces de les quals figuraven als fitxers reberen després cartes amenaçadores dels falangistes, que equivalien a xantatge: “Sabemos que eres un catalán actdivo. Te estamos vigilando. Si te pillamos en alguna actividad catalana lo pagarás caro.”

Com que a Espanya l’Església Catòlica i les ordres religioses gaudeixen d’una llibertat negada a altres entitats, ofereixen protecció a algunes activitats culturals catalanes. Així, en locals de l’Orde Franciscà a Barcelona, de vegades han tingut lloc reunions literàries. El 7 de febrer passat, durant una d’aquestes reunions a “Franciscalia”, un centre cultural dels franciscans, uns falangistes arribaren amb cotxe, deixaren un bidó de benzina al vestíbul i li calaren foc.

L’atac més important recent contra la cultura catalana ha estat el tancament d’Òmnium Cultural. Com que les institucions culturals catalanes no po:en comptar amb cap ajuda dels organismes oficials, diverses persones es reuniren per establir una societat privada, “Òmnium Cultural”, per recollir fons per protegir-les. La societat, fundada el 1961, treballava obertament i comptava amb uns 600 contribuents, principalment professionals, arquitectes, advocats, metges, així com comerciants i industrials. Entre els que ajudaven hi havia l’Institut d’Estudis Catalans, la Societat Dramàtica de Barcelona, societats corals i grups de dansa popular. També oferien premis per a un concurs literari anual. S’havia llogat un palau del segle XVII, i la majoria d’aquestes organitzacions, juntament amb Òmnium Cultural, hi tenien la seu.

A començaments de desembre de 1963, la policia espanyola, actuant per ordre del governador de Barcelona i del delegat del Ministerio de Información del Sr. Fraga Iribarne, assaltà i clausurà els locals. Això significà la fi de les activitats culturals d’Òmnium Cultural i de les altres organitzacions que protegia. Aquest greu incident és una nova manifestació del genocidi cultural contra els catalans, que també posa en relleu el dret d’associació.

F) El dret de petició negat als catalans: La Carta dels Espanyols reconeix el “dret” de tothom a adreçar peticions individuals al Cap de l’Estat, a les Corts i a les autoritats públiques (art. 21). La Llei del 22 de desembre de 1960 regula l’exercici del dret de petició, que (secció 2 de la Llei) pot ser també adreçat al President del Consell de Ministres, càrrec ocupat aleshores pel general Muñoz Grandes. Segons aquesta Llei, les peticions col·lectives són il·legals; han de ser signades només per individus. L’autoritat a qui s’adreça la petició ha d’expedir un rebut i pot també fer una investigació dels fets esmentats. Com a resultat final, l’autoritat pot prendre una decisió respecte a la petició individual i el peticionari o emetre una ordre aplicable al públic en general. La Llei declara que cap perjudici no ha de resultar per al peticionari a causa de la seva petició, fins i tot si mitjançant ella es cometés una falta.

Sobre aquestes bases legals, es llançà el maig de 1963 una campanya de peticions per la llibertat de la llengua catalana, que encara continua a Catalunya.

El primer pas fou una crida al poble català demanant-los que signessin i enviessin peticions al general Muñoz Grandes, President del Consell de Ministres. La crida fou signada per uns 50 catalans destacats: l’Abat de Montserrat, el Degà del Col·legi d’Advocats, professors universitaris, banquers, arquitectes, advocats, escriptors, etc.

Les peticions estan redactades d’acord amb els textos legals esmentats. Comencen amb una declaració del peticionari donant el seu nom, lloc de naixement, adreça, professió, edat, número i data del seu Document Nacional d’Identitat ([2]), i acaben demanant tres coses:

(a) L’ensenyament de la llengua catalana en tots els centres i graus d’educació.
(b) La publicació de periòdics en català i l’ús normal d’aquesta llengua a la ràdio, cinema i altres mitjans.
(c) L’ús normal del català en totes les corporacions, organismes i societats que desitgin utilitzar-lo.

Tot i que la declaració obligatòria de dades personals (tot el que la policia vol per als seus arxius) impedí que algunes persones signessin, unes 8.000 persones ho han fet. Òbviament, no es podia fer cap crida pública a la premsa o la ràdio. La campanya s’ha desenvolupat només de boca en boca.

Des de juny de 1963 les peticions s’han enviat periòdicament i en lots per correu certificat al general Muñoz Grandes, President del Govern espanyol.

No ha arribat cap resposta, malgrat que les lleis de 1960 especifiquen que l’autoritat que rep la petició ha d’expedir un rebut. Tampoc s’ha ordenat cap investigació, ni s’ha pres cap decisió ni s’ha emès cap ordre, com prescriu la Llei. Però hi ha hagut altres reaccions oficials que han passat per tres fases:

1. A finals de juliol de 1963, el general Muñoz Grandes negà haver rebut cap petició.

2. Durant la tardor, el governador de Barcelona portà l’assumpte a estudi dels assessors legals de l’Estat, preguntant quins passos podia fer per aturar les peticions.

Els juristes de l’Estat aconsellaren que no es podia fer res, ja que les peticions havien estat redactades estrictament d’acord amb les disposicions de la Carta dels Espanyols i la Llei del 22 de desembre de 1960.

El governador no quedà satisfet i insistí de nou. Finalment, els juristes respongueren que, basant-se en una tecnicitat, es podia imposar una multa col·lectiva de 500 pessetes (unes £3) als 50 signants de la crida inicial.

3. Tanmateix, al desembre de 1963, la policia començà a detenir persones que tenien formularis de petició a Barcelona i altres ciutats catalanes. El pretext era que, mentre enviar peticions individuals al Govern era perfectament legal, organitzar la distribució de formularis era il·legal.

Quan les persones detingudes foren portades davant el tribunal, aquest no les empresonà, tot i que els procediments contra elles restaren oberts.

Òbviament, la policia actuava per ordre del governador, i la seva finalitat era intimidar els ciutadans perquè no signessin.

A part del dret d’usar la llengua materna, un altre aspecte important implicat en aquest afer és el valor de la Carta dels Espanyols i de la Llei del 22 de desembre de 1960 com a textos legals aplicables, i el valor pràctic dels drets de petició que proclamen i regulen. Tot l’afer mostra el menyspreu i la desconsideració completa amb què el Govern del general Franco tracta no només els catalans, com si fos propi d’una nació conquerida i sotmesa, sinó fins i tot les seves pròpies lleis.

Els mètodes de la propaganda oficial espanyola

Per evitar enganys o malentesos cal advertir sobre els mètodes del règim franquista en l’aplicació de la seva política de genocidi: no hi ha ordres escrites, sinó directives confidencials per telèfon, ocultació, cortines de fum, secretisme, negació dels fets.

1. Una declaració oficial repetida freqüentment és que, si bé és cert que just després de la Guerra Civil, calgué imposar certes limitacions a l’ús del català, totes han desaparegut avui. Per exemple, “El Español”, portaveu setmanal oficial del Ministerio de Información del Sr. Fraga Iribarne (és a dir, la censura), escrivia (7 de desembre de 1963): “Ningú no es pot estranyar que al final de la guerra es posessin certes limitacions cauteloses a l’ús oficial del català. Però des d’aleshores, el temps ha passat i la política del Règim, en aquest camp, com en tants altres, ha estat positiva”.” Aquesta és una declaració cautelosa que deixa a les fosques què ha estat exactament aquesta “política positiva”.

Hem tingut especial cura de donar fets recents en aquest Memoràndum, precisament per evitar aquesta objecció oficial; vegeu més amunt la decisió del governador de Tarragona a començaments de 1962 obligant tots els periòdics de la seva província a reproduir les ordres contra la llengua catalana dictades just després de la guerra, remarcant que cap d’elles havia estat abrogada.

Admetem que alguns incidents brutals que es produïren el 1939, en els mesos immediats a la guerra, ja no tenen lloc ara, com falangistes rapant el cap de noies que parlaven català o fogueres fetes amb camions plens de llibres catalans extrets de les llibreries de Barcelona, o els arxius de la Societat Catalana de Biologia portats a una fàbrica de paper per ser triturats per ordre d’un professor franquista nomenat a la Facultat de Medicina de Barcelona. Altres eren tan ridículs que fins i tot les autoritats espanyoles ho veieren, com els cartells comminatoris a les oficines estatals i provincials de Barcelona: “Hable la lengua del Imperio” o a Galícia: “No seas un burro, habla español”. De manera similar, l’ordre núm. 2486 del governador de Biscaia (27 d’octubre de 1949) obligava totes les famílies amb làpides amb inscripcions en basc a substituir-les immediatament per altres en castellà —una ordre tan odiosa que altres governadors la deixaren caure, tot i que mai no ha estat formalment derogada.

Aquests casos extrems, admetem, han desaparegut, però, com s’ha demostrat àmpliament més amunt, la persecució de l’ús públic del català, del seu ensenyament a les escoles, de la publicació de periòdics i llibres en català, de les institucions culturals, etc., continua tan ferotge i exhaustiva com ho ha estat durant els darrers 25 anys.

2. Un exemple clar del mètode de fer veure per cobrir la política de persecució és l’establiment de càtedres de basc, no al País Basc, sinó a Salamanca, i de Literatura Catalana, no a Catalunya, sinó a Madrid, o la càtedra de Dret Civil Català a Barcelona amb funcions restringides, com s’ha exposat més amunt.

De manera similar, per mostrar com el règim aprecia el teatre català, s’han produït unes poques obres catalanes a Madrid, mentre l’Associació Dramàtica de Barcelona fou clausurada per la policia.

Un altre exemple fou l’intent del Ministerio de Información, l’octubre de 1962, de publicar una revista en català a Madrid. El Director General de Premsa convocà alguns escriptors catalans a Madrid per obtenir la seva col·laboració i semblà molt sorprès pel seu rebuig a participar en una revista publicada en aquelles condicions.

Encara un altre cas que s’ha citat com a prova de la “liberalització” del règim: des de l’escola elemental fins al darrer curs universitari, tots els estudiants han d’assistir a cursos regulars de conferències, seguides d’exàmens, sobre adoctrinament polític, és a dir, falangista. Al març de 1963 s’anuncià que els cursos de “Formación Española Nacional” havien estat suprimits. Això és cert. Però han estat substituïts per altres sota el nom d’“Educación Cívica y Política”, amb els mateixos professors i els mateixos llibres de text.

3. Probablement el cas més flagrant de duplicitat és el relacionat amb la publicació de llibres catalans. Les limitacions sobre això han estat descrites al paràgraf 2-D) de la Secció IV.

El 1961, el Director General de Relaciones Culturales del Ministerio de Asuntos Exteriores espanyol publicà un opuscle de 90 pàgines, “Repertorio de las obras en catalán más importantes publicadas en España desde el año 1939”. Segons el pròleg, el repertori estava destinat a estudiants estrangers que assistien a cursos d’estiu universitaris a Espanya, però les ambaixades espanyoles a l’estranger distribuïren l’opuscle àmpliament a professors universitaris, erudits, biblioteques, etc.

El Repertorio conté una llista d’uns 1.500 títols de llibres. Lamentem dir que aquesta llista i la xifra són falses. Més de 450 dels llibres llistats foren publicats abans de 1936 i no després de 1939, és a dir, abans de la Guerra Civil i no des de l’establiment del règim franquista.

A més, la data de les edicions no es dona al Repertorio.

Això no només en disminueix el valor com a font bibliogràfica, sinó que ajuda convenientment a ocultar el fet que les autoritats espanyoles prohibiren totalment la publicació de llibres catalans entre 1939 i 1947. A més, sense dates, no hi ha manera de saber quants llibres es publicaren cada any.

A més, els noms d’autors destacats en el moviment català, o que marxaren a l’exili després de la Guerra Civil, són suprimits i les seves obres llistades com a anònimes.

Però el resultat curiós, després de tots els esforços del Ministerio de Asuntos Exteriores espanyol, ha estat confirmar les denúncies catalanes. Si el nombre de llibres catalans publicats durant els 15 anys de 1947 a 1961 fou de 1.000, la mitjana anual era de 66, segons el Ministerio, fins i tot menys que els 80 declarats pels catalans, en contrast amb la xifra de 750 de 1933.

Una lliçó que es pot extreure d’aquests mètodes de propaganda franquista és que les declaracions oficials de Madrid no poden ser acceptades al peu de la lletra; cal prendre-les amb cautela i verificar-les. El mateix s’aplica a les promeses dels funcionaris espanyols.

Conclusions

1. Els fets exposats en aquest Memoràndum mostren la gran divergència entre el règim del general Franco i el Consell d’Europa. És impossible reconciliar l’Estat, l’esperit i la política del Consell, basats en la democràcia i el respecte pels drets humans, amb l’estructura, els objectius i les accions del règim franquista, basat en la dictadura d’un estat oligàrquic i totalitari, la negació de la llibertat industrial i cultural, i el genocidi.

L’actual règim a Espanya s’oposa al Consell d’Europa no només en general, sinó en cadascun dels seus principals camps d’activitat: en les qüestions socials i laborals, en els aspectes jurídics i de drets humans, en les activitats culturals i en les dels poders locals.

2. Hi ha, és clar, els aspectes econòmics. Si aquesta fos l’única qüestió, evidentment seríem favorables a la integració entre l’economia catalana, així com l’espanyola, i la d’Europa Occidental, perquè ambdues parts en sortirien beneficiades.

Però l’economia no pot avui ser aïllada de les qüestions socials i polítiques, i la seva interrelació és el que fa que el problema actual que afronta el Consell d’Europa sigui particularment difícil.

Tots els estats europeus membres del Consell estan units per un sistema coherent d’obligacions econòmiques, socials, polítiques i culturals. Fer una excepció i oferir al general Franco avantatges econòmics mentre se’l deixa lliure de les obligacions socials, polítiques i culturals seria oferir-li una victòria completa, fins i tot amb el risc del prestigi del Consell i dels seus principis democràtics.

Aquesta oferta donaria suport a un règim totalitari, establint un precedent perillós a Europa, mentre es negaria el suport polític pràctic als pobles europeus dominats per la dictadura espanyola. Així hi hauria una nova ruptura en la solidaritat dels pobles europeus, deixant els pobles espanyols amb un sentiment de frustració, amb la sensació de ser considerats europeus de segona classe, i amb la sospita de ser abandonats per les democràcies europees, sospita que els persegueix des de la “no-intervenció” de 1936.

3. Els catalans voldríem expressar l’opinió que la sortida és que el Consell, i en particular l’Assemblea, no s’aparti de la Resolució 314 votada el 17 de maig de 1962, i intenti arribar a un compromís. És a dir, que el Consell i Espanya procurin trobar-se a mig camí: el Consell avançant i oferint acords econòmics, i Espanya avançant també, oferint acceptar els elements essencials del Consell i, per tant, una evolució democràtica del seu règim.

4. Seguint la Resolució, considerem essencial que els canvis democràtics requerits en el règim espanyol tinguin lloc abans de qualsevol acord econòmic definitiu, ja que altrament les possibilitats que es produeixin podrien reduir-se.

Ens permetem insistir en la necessitat que els canvis siguin implementats prèviament, advertits com estem per l’experiència passada. Quan la Conferència General de la UNESCO admeté Espanya el 19 de novembre de 1952, el delegat espanyol, Sr. José S. de Erice y O’Shea, expressà “la més forta i lleial manifestació de la intenció d’Espanya de col·laborar plenament en el compliment complet de tots els objectius de la UNESCO establerts a la Carta de la seva Constitució i en les seves normes i acords posteriors”.

Lamentem constatar que el Govern espanyol no ha honorat aquesta promesa del seu representant i ha ignorat totes les decisions de la UNESCO sobre la llibertat cultural i el respecte pels drets de les minories lingüístiques i culturals. Així, per exemple, tot i que la Delegació espanyola votà a la Onzena Conferència General (París, 1960) el projecte de Convenció Internacional contra la Discriminació en l’Educació, la Convenció mai no ha estat ratificada ni, per tant, aplicada per l’Estat espanyol.

5. Per tant, en nom del Consell Nacional Català i del poble català, una de les nacionalitats d’Europa, demanem respectuosament permís per sotmetre a la vostra consideració els punts següents sobre l’evolució del règim espanyol que és necessària si Espanya vol posar-se en línia amb els principis i la pràctica democràtica europea:

(1) L’acceptació sincera i l’aplicació de l’Estatut del Consell d’Europa per part del Govern espanyol.
(2) La seva acceptació de la Convenció Europea de Drets Humans i de la jurisdicció de la Comissió i del Tribunal de Drets Humans.
(3) Com a conseqüència, i d’acord amb la Carta Social Europea, el reconeixement dels drets dels treballadors i en particular el seu dret a sindicats lliures.
(4) D’acord amb els objectius del Consell en l’àmbit cultural i amb les decisions de la Comissió Cultural, la implementació de la llibertat cultural per a totes les persones i nacionalitats de l’Estat espanyol.
(5) D’acord amb els principis d’igualtat de drets entre tots els pobles i de no-discriminació, i amb les decisions i la política de la Comissió de Poder Local, la discontinuació de la política de genocidi contra les tres nacions europees: catalana, basca i gallega. El respecte per elles i pels seus drets hauria d’incloure:

(a) Respecte per les manifestacions i símbols de la seva entitat nacional.
(b) Llibertat per a les seves llengües en l’educació.
(c) Llibertat per a l’ús públic de les seves llengües.
(d) Llibertat per a la publicació de periòdics en les seves llengües.
(e) Supressió de les limitacions a la publicació de llibres en les seves llengües.

Pel Consell Nacional Català
J.M. Batista i Roca, Ph.D., LL.D.
Secretari General

[1] Una enquesta feta el 1957 entre 400 catalans va donar els resultats següents: a favor d’una federació ibèrica, 12; d’una federació ibèrica que conduís a una federació europea, 11; d’integrar Catalunya directament en una federació europea, 365.

[2] Tots els espanyols estan obligats per llei a tenir un carnet d’identitat amb la seva fotografia i empremtes digitals. Un duplicat es conserva als arxius de la policia. No en va la policia del general Franco fou organitzada sota el consell personal i la supervisió de Heinrich Himmler, cap de la Gestapo, que restà a Madrid amb aquesta finalitat.