Les Constitucions de Catalunya: és on cal tornar?

Existeix la idea, en certs àmbits catalanistes, de que teníem unes grans constitucions, un magne document representatiu de les nostres llibertats històriques com a nació, però no és del tot correcte. Bàsicament tenim els Usatges de Barcelona i la seva ampliació al llarg dels acords establerts en corts, convertits en constitucions i altres drets per Ferran el Catòlic el 1493 (que modificà la Corona i reforçà la monarquia), Felip V el 1702-1704 i finalment Carles III el 1705-1706, més tres compilacions anteriors, reconegudes com a ussatges i constitucions, de Pere el Gran el 1283; Jaume el just, Alfons el benigne i Pere el cerimoniós entre els anys 1321 i 1341; i Ferran d’Antequera el 1413.

Els usatges esdevenen constitucions, que evolucionen mentre la cort comtal i reial també ho fa per pactar i revisar un ordre constituït a mida que existeix la necessitat d’organitzar-se i adaptar-se als canvis sobrevinguts, com també s’aplicà al seu moment a l’Aragó, València i Mallorca. Però no és un document que defineix un Estat català com sí ho fan les constitucions modernes avui vigents, ni defineix una nació confederada catalana. Aquesta visió la té, en tot cas, el conjunt dels acords, pactes i formes de governar les ciutats i el territori, en una època on la cort comtal, la reialesa, noblesa, jueus, església i patriciat tenien les seves pròpies estructures de poder, espais i institucions, els seus propis drets i privilegis i la seva particular relació amb la resta del món, que tots ells anaren perfilant a vegades a millor, a vegades a pitjor. Però no en tenim una visió clara, i les idealitzem, quan volem una resposta fàcil a la complexitat que no ens deixa veure la ignorància a la que hem arribat.

Tot i haver sentit a parlar de l’existència d’unes Constitucions de Catalunya, i de saber que hi ha gent que en parla, la realitat és que tret de quatre dades (que són els usatges de Barcelona del segle XI consolidats, i que formaven part d’un sistema representatiu on es donava veu i vot als estaments socials) no en sabem res que ens empoderi realment com a estat, en tot cas com a poble i nació. Què vull dir? Que ens falten estudis que busquin a les fonts primàries i ens ajudin a canalitzar a bon port la visió que molts en voldríem tenir, però no tenim realment encara. Hi ha molta feina a fer, tot està a mitges, i no avancem.

No entenem del tot la naturalesa de les constitucions i com fer-les valer. Ens deixem endur per on bufa el vent de les motivacions que ens diuen que hem d’abandonar Espanya i recuperar la llibertat, més del què pensem. Pel que fa a la història dels catalans ens hem conformat amb un relat simple que hem consensuat (fins allà on hem sabut i ens han deixat). Tenim el mal costum de repetir frases fetes i apreses perquè ens semblen bé, sense més, i les perfumem. No busquem la realitat, la banalitzem i fent-ho ens devaluem. I clar, el context d’assimilació activa i passiva de l’Espanya castellana no ajuda.

Com a exemple d’aquesta situació, serveixi d’exemple el cas de les Constitucions de 1704 que circulen per la xarxa i alguna biblioteca. En veritat són de l’any 1909 (segons nota que apareix al final) i estan impreses amb la portada i l’estil del 1704. També circula la mateixa edició amb la pàgina on apareix aquesta nota extreta. Es tracta d’una versió publicada pel Col•legi d’Advocats de Barcelona, dirigida per en Francesc Maspons i Anglasell. Doncs bé, vaig començar a llegir-les, fins que vaig arribar a adonar-me que no eren el que esperava d’elles. No tenien els drets fonamentals d’un sistema públic basat en el dret parlamentari establert com a drets fonamentals, tal com són avui en dia les constitucions nacionals, que era el què esperava trobar, ni el format d’un document modern i madur. D’entrada, comença amb un Epítome amb la genealogia dels comtes de Barcelona, la història de tots ells des de temps de Carlemany fins a Felip V, seguint fil per randa la història oficial. Sobre aquesta estructura, s’enumeren les diferents disposicions acordades a les corts respectives, començant pels usatges de Ramon Berenguer I, si bé la història comença amb el primer comte de Barcelona, Guifré, seguit per Salamó i després per Guifré el Pilós, etc.. No és fins a Ramon Berenguer i sa muller Almodis de Carcassona, els primers en convocar Corts i acordar disposicions legals, que apareixen els drets. A partir d’aquí, amb cada comte i a partir de cert moment també rei, es van anomenant els nous drets i costums acordats, sempre amb caràcter acumulatiu, mentre van apareixent institucions. Així, es repassa la història, comte a comte, després rei, cort a cort, disposició a disposició, tot escrupolosament llistat i referit a les diferents pàgines i títols dels llibres que acabaran per constituir les constitucions de Catalunya. Gairebé 1000 anys seguint el mateix sistema. Increïble. Tot, la història (eminentment cristiana, i simple), les disposicions centenàries (invariables i en tot cas acumulatives), l’escriptura i l’estil (uniformitzat), crida molt l’atenció. Però el que més grinyola és el fet que no defineixi l’estructura del marc institucional català, i el format antic del s.XVIII (publicat el XX per part del Col•legi d’advocats). No puc evitar pensar que és possible que es tracti d’un document manipulat, i manipulador. Escapçat i intervingut, per raons de sensibilitat històrica i zel monàrquic Borbó i espanyol.

També vaig constatar que, tret que hi hagi una excepció que no hagi sabut trobar (cosa que pot ser) ningú, més enllà del propi Maspons i Anglasell (1932), n’ha fet cap treball a fons, segurament per aquest fet (que és un document tergiversat), però seguim aferrats a la idea de que és cabdal i el testimoni de la nació catalana, sense caure en la idea de que es pot tractar d’un document eminentment convertit en un caos legal sense referències als fets cabdals de la història dels catalans i el debat legal, jurídic, institucional i nacional. Si alguna cosa hem d’aprendre de les Constitucions és que, en tot cas, vam deixar palès que teníem la capacitat de fer-les molt millor, perquè tal com ens han arribat no són funcionals ni representen a la nació catalana com a tal, són simples furs amb referències institucionals però sense estatuts i sense tenir definida una estructura política, jurídica i executiva pròpia d’un estat del segle XVIII.

Les Constitucions no demostren que ens vam establir com un estat independent en una estructura estamentària, representativa i parlamentària, com van fer altres pobles d’Europa, després d’haver-ho fet altres d’arreu del món. I n’hem de ser conscients. Per això avui en dia cap personatge públic que pregona la independència fa bandera del dret constitucional català. Si va existir ha estat esborrat, censurat, dels arxius, als documents i a l’espai públic, institucional i acadèmic. Sabem, o millor dit pensem, que són les claus del passat que hem de recuperar, però no hi ha fonts ni estudis ni ningú que se’n faci portaveu.

Aleshores, què tenim? Tenim una sèrie de drets, privilegis, contractes civils i mercantils i maneres de resoldre’ls i sentenciar-los que el comte i després rei reconeix, que representa el dret comú català des dels ussatges del segle XI fins el 1704, per poc després deixar-se al calaix de l’oblit amb el Decret de Nova Planta de 1716, si bé el decret tècnicament les manté parcialment. Part de les constitucions muten cap al Codi Civil de Catalunya, és a dir, perduren però sense el cos legalment establert amb referència al Consolat de Mar i demés institucions on es regulen i es dirimeixen els drets, privilegis, contractes civils i mercantils, obligacions i sentències. Perquè s’entengui, al desaparèixer l’estructura institucional catalana, amb el Decret de Nova Planta del Principat, part de les constitucions muten cap al Codi Civil de Catalunya i la resta s’aboleix. Abans no hi havia codi civil com a tal, i després no hi ha constitucions ni institucions catalanes. I és molt lògic que tot aquest cos institucional també hagi desaparegut del llibre, i llibres, de les constitucions i altres drets de Catalunya. A mode de recordatori, val a dir que la santa inquisició va mantenir l’Arxiu Reial de Barcelona tancat al públic durant més d’un segle, i va tenir temps per modificar-ho tot. De la mateixa manera, tota la documentació creada a les drassanes de Barcelona -les més grans d’Europa entre els segles XVI i XVII fins a l’inici del segle XVIII- també ha desaparegut (només es conserven referències a l’Archivo General de Indias de Sevilla), com la de València. I es varen expoliar biblioteques de la Corona d’Aragó a la Guerra de Successió espanyola (aquest és l’orígen de la Biblioteca Nacional de España, de 1711). El saqueig i destrucció documental de llibres, mapes i manuscrits, i la seva manipulació o fins i tot falsificació, cremant persones i després afusellant-les, ha estat constant des de temps de la santa inquisició fins a la dictadura del general Franco. La censura, la incursió i l’espionatge, dirigit pel zel castellà imperial, ha persistit fins a l’actualitat.

Recapitulant, a partir de 1716 és quan el rei consuma el canvi de la relació que té amb els catalans, per dret de conquesta, i els tracta de vassalls, instaurant l’absolutisme, i per aquesta raó fa tot el que està al seu abast per a fer valer la seva autoritat, si cal, canviant la història. Si bé no hi ha una documentació clara de totes les gestions, pactes, i també paranys, enganys i traïcions en temps de la guerra que va mantenir Europa pendent dels Borbó a l’inici del segle XVIII, com passa en tots els grans conflictes, es pot apuntar a que aquest episodi adquireix una dimensió internacional quan, els catalans del Principat, l’any 1713 perden la protecció de la reina anglesa (a canvi de terres i altres drets) acordada al Pacte de Gènova de 1705, després de l’abandonament dels Habsburg de 1712. Resultat d’aquest doble abandonament, dels Habsburg i els anglesos, als anys 1712 i 1713, les tropes borbòniques forcen la derrota de la resistència catalana el 1714 a Barcelona i el 1715 a Mallorca. Amb el Tractat d’Utrecht de 1713, la reina Anna del Regne Unit i Felip de Borbó pacten l’amnistia dels catalans però amb la singularitat de que allà s’hi diu que els seus drets i privilegis seran assimilats als dels castellans (Art. 13 del tractat). Per què ho fan els anglesos, si Catalunya no aportava tècnicament res rellevant a la monarquia hispànica? Els anglesos (sembla que) bescanvien les terres catalanes, sense presència a Amèrica ni valor estratègic (si ens mirem la història oficial), per territoris enormes dels Borbó francesos a nord-amèrica, el Carib, més Gibraltar i Menorca i rutes d’esclaus. Vist així, aquesta és la pregunta que cal fer-se: va canviar Catalunya per aquests poders? O Caralunya no era important, amb la qual cosa no pintava res en el pacte, i per tant: per què la va entregar als Borbó d’una manera tan ignomoniosa? Si la resposta és aquesta, resulta una traïció realment mesquina. Però si la resposta és el bescanvi vol dir que tota aquesta història s’ha manipulat de dalt a baix, i Catalunya era molt més poderosa del que ens imaginem. Tal com es pot observar fent una simple ullada als mapes en què es veu una eminent presència catalana al continent americà, que aquí comparteixo. És a dir, Catalunya tenia valor, i molt. Això, i el cas “Colom” i tota la història de l’esborrat de l’autoritat jueva a terres hispanes i occitanes, fins a uns extrems inimaginables per qui no en sap res, és l’iceberg que cal redescobrir, del què només en veiem una punteta ara per ara.

La internacionalització no reconeguda del problema català, i la manipulació internacional i colonial de la història anterior al segle XVIII, que fou (molt) més catalana del què es coneix, és el que cal realment recuperar. Molt més que les constitucions o el que queda d’elles. Però, això, requereix un valor, una confiança i un coneixement capaç de fer-se escoltar ara per ara del tot insuficients.