Walter Benjamin, 1940 i Portbou

Article associat, publicat a Norte de Ciudad Juárez, Norte Digital, el 19 d’agost de 2025, a https://nortedigital.mx/leyendo-a-walter-benjamin-desde-portbou-a-ciudad-juarez/

Ahir, acompanyat de família i amics, vaig anar a visitar el memorial dedicat al prolífic pensador alemany d’origen jueu Walter Benjamin, situat a Portbou, on aparegué mort i es creu que es va treure la vida. Aquest tràgic desenllaç va tenir lloc el 26 de setembre de 1940. Benjamin fugia de França, aleshores ocupada pels nazis, però no disposava de la documentació de ciutadania, que li van requisar, ni del permís de residència a França, que li van denegar. El seu amic Theodor Adorno li va proporcionar un visat per transitar per Espanya i accedir als Estats Units, però al no disposar de papers regulats no tenia permès sortir de França i va optar per creuar la frontera assumint el risc de ser capturat. Creuà la frontera pels Pirineus acompanyat de la fotògrafa Henny Gurland, futura esposa de n’Erich Fromm, i de son fill, Stefan Benjamin, però van ser interceptats per la policia espanyola.

La versió oficial dels fets diu que va constatar que els espanyols l’entregarien a la Gestapo, després d’haver estat al camp (de concentració) de Nevers, i, ja malalt del cor, es va prendre una sobredosi de morfina. La Henny i l’Stefan, en canvi, van tenir millor sort.

La seva història és punyent, com ho és tota la seva producció intel·lectual, de la que en voldria destacar la seva aportació al concepte de violència associada a la història, la religió i els estats. Entenia que darrera qualsevol forma de govern i, per tant, contracte social, existeix una forma de violència administrada, que té la funció de preservar el dret vigent, però també té la capacitat d’exercir formes de violència explícita. I, tot gir polític és, en aquest sentit, una forma de substituir una violència per una altra. Apuntà a la violència sancionada, la que es considera punible, i la no sancionada, que ell veu en la violència d’estat, i, de forma especial, en la història escrita, així com el materialisme històric de l’època en què vivia, marcat per una lluita de classes, revolucions, feixisme, competència colonial, el culte al progrés i un fort sentiment messiànic judeocristià, que projectava al futur un món idealitzat que feia del passat un camí implacable que marcava els passos envers aquest destí diví. En aquesta cosmovisió paradigmàtica veia el rol protagonista de la historiografia, que s’encarregava d’aixecar el relat que ho expressava, manipulant la realitat i negant la violència i la barbàrie implícita en el curs real dels esdeveniments. A aquest respecte, deixà escrit: “El poder diví, que és insígnia i segell, mai mitjà d’execució sagrada, podria anomenar-se violència regnant.”

La seva veu és la de totes les víctimes d’aquesta violència, també la de les persones migrants i de tots aquells que fugen per necessitat assumint grans riscos, però que el culte a una memòria edulcorada no ens fa lliures d’observar-ho en el seu rostre més cruel i fer-ne un judici honest. El mateix que va acabar amb la seva vida, si bé d’ell se n’ha fet un memorial, mig segle després.

Portbou, frontera i barrera física d’un país dividit -Catalunya- entre un Nord i un Sud, antic principat d’una corona amb casal a Barcelona, entitat manipulada per la força de la violència, tant de les armes com de la historiografia oficial sempre servil al poder vencedor, en aquest cas castellà i parisenc, que nega aquest passat i renega de l’autoritat occitana i catalana, antigament un sol poble agermanat, és un lloc especial, que l’atzarós destí l’ha unit a aquest pensador.

El seu memorial expressa aquesta història. És una intervenció de nom Passatges, de l’israelià Dani Karaban, inaugurada el 1994, impulsada per l’associació AsKi de Bonn i finançada per alguns estats federals d’Alemanya i la Generalitat de Catalunya. S’hi destaca l’escala al precipici, situada davant el cementiri de Portbou, on és enterrat en Benjamin.

Fotografies: Família Marfull, 2025.

En motiu d’aquesta visita, vam llegir aquestes paraules, extretes del seu escrit Sobre el concepte d’història l’any 1940, publicat pòstumament per primer cop el 1942, a Los Ángeles:

“Hi ha un quadre de Klee que es diu Angelus Novus. Representa un àngel que sembla a punt d’allunyar-se d’alguna cosa en què ha clavat la mirada. Els seus ulls estan desencaixats, la boca oberta, les ales desplegades. L’àngel de la història ha de tenir aquest aspecte. Torna la cara cap al passat. El que a nosaltres se’ns presenta com una cadena d’esdeveniments, ell ho veu com una única catàstrofe que amuntega sense parar ruïna sobre ruïna, llençant-les als peus. Voldria aturar-se, reanimar els morts i recompondre allò destrossat. Però des del paradís bufa una tempesta que s’ha embolicat a les ales, i és tan forta que l’àngel ja no les pot tancar. Aquesta tempesta l’empeny irresistiblement cap al futur, a qui torna l’esquena, mentre el munt de ruïnes, davant seu, va creixent cap al cel. Aquesta tempesta és el que nosaltres anomenem progrés.”

Font de la imatge: Museu d’Israel (Jerusalem). Domini públic.

Però el monument té un missatge paral·lel, que pot llegir qui baixa les escales fins al final. Allà s’hi llegeix, en varis idiomes:

“És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom.”

Brillants paraules, gran missatge.

Nota final: Aquesta iniciativa, incloent el fet de publicar-ho, es deu a la força amb què s’expressa aquesta violència de forma alarmant a tot allò que s’entén com el Sud Global. Té en ment una ciutat, Ciudad Juárez, on treballo des del 2018, que també és frontera d’un país forçat a dividir-se -Mèxic- que, com Portbou al 1940, és porta i mur de la llibertat i de la desigualtat entre dos mons contraposats violentament. Portbou té un record als sense nom i Juárez és tota ella un memorial als sense nom, als caiguts en una frontera avui en dia aclaparadora als ulls de qui n’arriba a ser conscient. I, finalment, comentar que dedico aquesta experiència simbòlica, sensible i reflexiva al professor Salvador Salazar Gutiérrez, company de feina i amic, a qui s’agraeix profundament haver reconegut en Walter Benjamin i descobert les paraules dedicades al quadre de l’àngel d’en Klee, a Ciudad Juárez.