Eutanàsia

L’eutanàsia dels catalans (la suplantació demogràfica i l’amnèsia induïda per la violència d’estat)

Espanya, amb la complicitat de la negligència internacional a l’hora de treballar per la construcció d’un món més just i responsable basat en el respecte i el reconeixement de la lliure determinació de tots els pobles (l’ideal de l’Organització de les Nacions Unides), aplica una forma de genocidi-assimilació subtil i alhora explícit de la nació catalana: l’eutanàsia.

El dret a l’eutanàsia del poble català

Aplicar el dret de conquesta castellà sobre la nació catalana, en nom d’una Espanya artificialment castellanitzada per decret reial Borbó (els decrets de Nova Planta del segle XVIII), no té el mateix patró que el que es va aplicar a Amèrica (saqueig integral, genocidi selectiu, anorreament simbòlic i cultural i assimilació forçada per al substrat passiu, vençut). El cas català, per raons d’agermanament històric, polític, simbòlic i cultural, és diferent. La seva assimilació té altres formes de saqueig i anorreament (aniquilació), que requereix més temps. Cal posar en funcionament una maquinària censora, repressora, sancionadora i condemnatòria, així com generosa quan convé contenir la reacció catalana, per desarmar-la i, paulatinament, debilitar-la, fins que arribi el moment d’assumir la derrota i fer-li l’estocada final. Aquí, el dret de conquesta esdevé un dret a l’eutanàsia aplicada de forma indolora a un poble, el català, que, vençut, s’abandona a sí mateix i decideix, voluntàriament, acceptar la seva mort.

És una forma de genocidi no tan bèl•lic i groller com l’aplicat a les colònies d’ultramar però igual d’efectiu, i el procés d’aplicació és doble: el dret de suplantació demogràfica i el dret a l’amnèsia induïda per la violència d’estat.

El dret de suplantació demogràfica

El primer mecanisme consisteix en permetre i fomentar una suplantació demogràfica d’estrangers (colonització), ja siguin castellans o d’altres nacionalitats sense consciència de venir a terres catalanes, fins que els catalans siguin una minoria a la seva terra, en situació de minorització institucional. A la població estrangera, per tenir el dret a la plena ciutadania, se’ls exigeix només tenir la nacionalitat espanyola, amb el castellà com a llengua d’estat. La idea és fer del fet català una raresa i del català una llengua prescindible.

Aquesta situació existeix des dels decrets de Nova Planta de 1707 i 1716, resultat d’una conquesta perpetrada per una negociació internacional en el marc d’un conflicte més gran en què els catalans foren abandonats a la sort dels Borbó i Castella pels seus aliats, els anglesos i tota la “lliga dels Habsburg”. I, no ha estat fins al segle XXI que s’ha assolit una primera suplantació demogràfica sense capacitat real de fer-hi front.

El dret a l’amnèsia induïda per la violència d’estat

El segon mecanisme eutanàsic es basa en aplicar una anestèsia general, tal com es fa en les intervencions quirúrgiques més agressives per evitar el dolor del pacient. Per explicar-ho, serveixi la definició que en fa Wikipèdia, que diu:

“L’anestèsia general es caracteritza per produir:

• amnèsia: evitant la formació de memòria
• analgèsia: evitant la sensació conscient del dolor
• relaxació muscular: evitant els moviments involuntaris o el to muscular
• supressió dels reflexos“

L’amnèsia neix quan es perd la llibertat, en el cas dels catalans en motiu de la tràgica derrota enfront Felip V de Borbó. Tècnicament, és la incapacitat per escriure la pròpia història en plena llibertat, fet que adquireix una especial intensitat a mida que s’albira el desenllaç de la mal anomenada Guerra de Successió Espanyola (1705-1715). Aquesta eina (l’amnèsia creada per Espanya) permet manipular la memòria del que van ser Catalunya i els catalans, i esborrar el record del poble que va ser, així com la seva aportació a la història universal. Aquesta és la finalitat de la creació de la Real Academia de la Historia espanyola, creada el 1738, amb capacitat de reescriure el passat, si cal, manipulant les dates dels llibres i els documents. Des d’aleshores, l’amnèsia no ha deixat de funcionar i desorientar als catalans. L’Espanya decretada pels Borbó a mida de l’ideal castellà, originàriament colonial, imperial i absolutista, i després prepotent, manipulador i amb deliris de grandesa, s’ha encarregat de dir-nos com hem d’entendre el passat i, cada cop que convé escriure un nou capítol, entendre el present sempre a costa de la llibertat dels catalans.

L’analgèsia (suavitzar el dolor) equival a aplicar una amnistia (perdó) a canvi d’un pacte de pau consistent en posar fi a un conflicte i no jutjar ni condemnar als seus protagonistes. Aquesta eina apareix per primer cop amb el Tractat d’Utrecht, quan la reina anglesa resol, amb el rei Borbó espanyol, entregar als catalans amb la condició de que li siguin garantits els seus drets i privilegis tal com s’acordà entre anglesos i catalans amb el Pacte de Gènova de 1705 (als què jurà protegir a canvi de que s’unissin a la lliga dels Habsburg contra la pretensió dels Borbó francesos al tro d’Espanya). Però fou una acord immoral, perquè a canvi de terres a Amèrica, Gibraltar, Menorca i el dret de rutes marítimes i comercials, els anglesos acceptaren assimilar el seu jurament amb equiparar els drets i privilegis dels catalans als dels castellans, tal com quedà escrit a l’article 13 del Tractat d’Utrecht.

Després de cada episodi que ha desencadenat la “gosadia” catalana a expressar la seva voluntat, s’ha aplicat impunement la posterior venjança i violència espanyola amb la condemna pertinent, i amnistia subseqüent. Així, es passa pàgina però no es resol el problema, mentre es reprimeix la capacitat de pensar lliurement.

A Utrecht neix l’analgèsia necessària per aplacar el dolor sofert, així com l’amnèsia (la inducció a la desmemòria). Des d’aleshores es reprodueixen, periòdicament, els processos de rebel•lió, repressió i perdó malaltissos entre Espanya i els catalans. així, reapareix el perdó-amnistia i l’amnèsia conseqüent, com el 1977 i el 2024, després d’una repressió resultat d’una rebel•lió.

La relaxació muscular és privar als catalans del dret a tenir autoritat nacional i internacional pròpia, i mantenir-los permanentment limitats i condicionats a l’hora de gestionar els seus recursos. Dit d’una altra manera: fer-los vassalls, subordinats a un poder superior i totalment dependents. La llista d’evidències que apunten en aquesta direcció és immensa, com ho és el tracte de negació i anorreament nacional i l’arbitrària i excessiva sobreexplotació econòmica i material que reben els catalans per part d’Espanya.

I la supressió dels reflexos és mantenir activa una maquinària intrusa de persones i instruments de repressió estructural de tota iniciativa política, cultural, econòmica o intel•lectual que aporti valor al fet nacional català, que inclou la promoció de personalitats catalanes al seu servei amb diferent grau de consciència de ser unes titelles mantingudes (catalans botiflers i catalans assimilats per l’espanyolitat), juntament amb un discurs constant i ofensiu catalanofòbic per exaltar el patriotisme i l’amor incondicional per a una Espanya eminentment castellana. Aquesta eina és una realitat tan estesa i normalitzada que, després d’una alta dosi d’analgèsics i amnèsia, amb una relaxció muscular forçada, tal com es viu a les terres catalanes, tendeix a ser un patró dominant.

Apunt final

Des de l’Espanya colonial castellana es tracta al català d’aquesta manera: com un ase al què cuidar per fer-lo treballar al seu servei, lligat i motivat amb una pastanaga i un fuet, sense dir-li obertament que és el tracte que rep per pretendre ser català. És a dir, lliure i amb memòria, capaç d’escriure la història i deixar en evidència tota aquesta realitat:

Espanya aplica de forma obsessiva el dret a l’eutanàsia del poble català i seguirà fent-ho fins que tot català sigui espanyol i castellà; s’oblidi de qui és; de per què és així i ja no calgui tractar-lo com un ase, una colònia i un potencial element capaç de destapar el frau històric, simbòlic i cultural que, en nom d’Espanya i els poders originàriament colonials (i evangelitzadors) s’ha imposat (en gran mesura) a costa dels catalans.

Escrit a Tolosa, on començà tot (la inquisició), el 7 d’agost de 2025.