La violència anomenada Trump, sionisme, cristianisme, capitalisme i humanitat

Article publiicat a DIARIO DIGITAL NUESTRO PAÍS, a Costa Rica, titulat “La violencia llamada Trump, sionismo, cristianismo, capitalismo y humanidad“, el 2 de juliol de 2025.

El Sr. Trump s’ha proposat tornar als EUA el somni americà, consistent a fer-se ric per la gràcia del bon fer capitalista. Mentre la resta del món semblava que treballava per a aquest somni tot anava bé, però resulta que el capitalisme és més enginyós que el més gran dels somiadors nord-americans. La Xina, el sud-est asiàtic i alguns altres països del globus planetari treballen a baix cost i ofereixen matèria primera gairebé regalada però també se les enginya per controlar el procés de producció global i beneficiar-se’n.

Els EUA s’han adonat que no n’hi ha prou amb fer servir la CIA i els diners desregularitzats per corrompre estats-nació i forçar els governs a que acceptin de bon grat (o no) treballar per al somni americà, o bé aïllar-los del comerç global i imposar-los sancions, provocar-hi guerres internes o envair-los si no s’hi emmotllen. Tampoc no n’hi ha prou de forçar tot el Sud Global a acceptar l’autoritat del dòlar, del qual depèn suportar l’enorme pressió del deute nord-americà i mantenir artificialment el finançament de les empreses nord-americanes amb el mercat de capitals.

Per una sort simple i lògica del capitalisme més simple i rude, pensant només en explotar la mà d’obra i els béns primaris a baix cost de la Xina i tot el Sud Global, i en repartir aquest benefici entre els conciutadans nord-americans i baixar impostos a les grans fortunes (i facilitar l’evasió de capitals), en poques dècades, als EUA s’han eixamplat les desigualtats. Alhora, allà no es treballa al baix cost que suporta el Sud Global, com tampoc ho fa Europa Occidental i el braç de la potència postcolonial britànica amb el suport de certs aliats addicionals que s’han sotmès als seus interessos, per raons de llei de guerra imposada (o de guerra indesitjada). I sorgeix la falla: produir als EUA, Europa i el Nord Global és més costós que al Sud, amb la qual cosa, amb un Sud molt més quantiós en mà d’obra, extensió geogràfica i pes demogràfic, per molt que es controli artificialment el mercat global, les borses i el valor de les divises, el deute s’acumula al Nord i la balança comercial tendeix a ser cada cop menys avantatjosa, o deficitària, sense capacitat per autorregular-se i, de fer-se d’una manera regulada, sense capacitat d’evitar provocar una commoció econòmica i social als seus països.

Tot aquest sistema, inestable i canviant per naturalesa, trontolla. Ja no n’hi ha prou amb mantenir pressió al Sud Global, als fronts ideològic, comercial i militar. El Sud no para de créixer, i el Nord de perdre pes relatiu, i el seu domini.

Sembla que aquesta és la raó de tot el cúmul de decisions que ha pres el Sr. Trump. Per posar-hi remei, segons entén aquesta simple ploma, s’ha proposat resoldre el deute públic dels EUA i la balança comercial (i de pagaments) d’aquesta manera:

1. Per mantenir baixos els impostos a les grans fortunes i prometre’ls més capacitat adquisitiva, sense alterar l’actual fiscalitat que els beneficia, ha posat en el punt de mira la hisenda pública (qui cobra els impostos) i el mercat global que hi competeix (qui els molesta). Però enlloc d’assumir-ho i treballar constructivament per conduir d’una manera sensata aquesta situació, el Sr. Trump i tot allò que representa no és honest i es comporta manifestament mentider i agressiu. En primer lloc, ha abusat de l’ideal més neoliberal, i ingenu, que creu que un país funciona millor sense intervenció estatal al mercat, encara que la societat creada sigui enormement desigual i això generi una plutocràcia on la part més desafavorida quedi fora de tot benefici. En segon lloc, ha fet servir un empresari que exemplifica aquest ideal (Elon Musk) per eliminar dràsticament la despesa pública, sense debat, sense oposició, sense considerar l’impacte social, que també és ecològic, i els qui seran els més afectats: els més vulnerables per condició econòmica, de salut o dependència, per no dir de raça, credo i gènere, i com s’ha comentat, el medi natural.
2. Per reajustar la balança comercial d’exportacions i importacions a favor seu, pel fet que els xinesos i tots els seus socis semblen ser cada dia més competitius, els ha posat en el punt de mira, fins i tot a Europa i a tot aquell pel simple fet de fer negocis amb ells, però enlloc d’assumir-ho i treballar constructivament per conduir d’una manera sensata aquesta situació, no és honest i es comporta manifestament mentider i agressiu. Culpabilitza els xinesos i els seus socis estratègics de ser dolents, de ser una amenaça per als seus interessos i els declara els seus enemics. A la resta, els estira les orelles i els ensenya les dents, tal com si fossin els reis de la selva. Alhora, els imposa uns quantiosos aranzels amb l’esperança que siguin menys competitius i això financi el deute públic de la federació nord-americana, sense considerar l’impacte en la inflació interior i en les economies menys acabalades, que veuen com la seva economia no arriba a cobrir la cistella bàsica.

I per reajustar la balança de pagaments, que inclou totes les transaccions econòmiques entre els EUA i la resta del món, crea un estat de tensió manipulada per aconseguir, tant com sigui possible, treure-li un benefici econòmic (el somni de la seva hegemonia), que ha de ser, davant l’absència d’honestedat, necessàriament violent. D’aquesta manera:

3. Per mantenir una amenaça paral·lela al continent americà, que alhora incorpori un missatge de suport a la raça blanca anglosaxona que veu perdre el seu pes relatiu any rere any als EUA, mentre dóna resposta a com aquesta pressió afecta de manera especial en els estats fronterers amb Mèxic, s’adona que els llatinoamericans són capaços de treballar a baix cost, molt per sota del què els blancs anglosaxons d’origen creuen que és adequat per als EUA, i els posa en el punt de mira. Vol que deixin de venir als EUA i fins i tot que se’n vagin per contenir el seu creixement. La idea és que, amb els canvis que aspira imposar, part del seu buit sigui per donar feina als seus conciutadans “blancs”, que els culpen de treure’ls la feina. Però enlloc d’assumir-lo i treballar constructivament per conduir d’una manera sensata aquesta situació, no és honest i es comporta manifestament mentider i agressiu. Els culpabilitza de ser mala gent, delinqüents i responsables de l’addicció a les drogues als EUA, perquè se’n vagin i no vinguin més, mentre exigeix ​​a tots els països llatinoamericans i del Carib que s’emmotlin a aquest canvi de política migratòria amb l’amenaça de forçar la desestabilització política a les seves terres. Altrament, converteix aquesta amenaça als països més afins del nord, Groenlàndia i el Canadà, en una invasió forçada per mitjans pacífics.
4. Per mantenir una amenaça paral·lela a l’Orient Mitjà, que al seu torn incorpori l’ideal judeocristià de la “Terra Promesa” (Israel), en uns EUA marcats i dominats per un sionisme poderós i una visió complementària cristiana davant d’una terra eminentment mahometana, s’adona que el seu gas i el seu país és també cobejat per la Xina i els seus socis, fins i tot Europa. I vol evitar-ho costi el què costi. Però enlloc d’assumir-ho i treballar constructivament per conduir d’una manera sensata aquesta situació, no és honest i es comporta manifestament mentider i agressiu. Sense dir-ho en veu alta els fa enemics de (el seu) Déu. Des de fa dècades, tots els països d’aquesta regió i la seva àrea d’influència africana que no han acceptat aquesta pressió han caigut en desgràcia, d’una manera sinistra i vil en els casos de Palestina, Líban, Síria i, pel què s’acosta, l’Iran, l’últim bastió d’aquesta lluita desigual, en un doble sentit. Desigual en el sentit de la violència, i en el de justícia. La violència és dominada pels EUA-Israel, y la justícia pel món àrab-musulmà. Y aquesta situació, avui en dia, no es pot manipular amb el quart poder, els mitjans de comunicació, tot i fer tot el possible per aconseguir-ho.
5. Per mantenir una amenaça paral·lela a tota Europa, a Occident i a Rússia d’una manera particular per ser un enemic històric i pels seus interessos afins amb la Xina, conscient de la seva capacitat de beneficiar-se mútuament d’un comerç interior Europa-Rússia-Xina que té capacitat d’excloure els EUA, ha usat la seva poderosa indústria militar i l’OTAN, l’aliança militar d’Occident nascuda en plena Guerra Freda (després de la Segona Guerra Mundial) per trencar aquesta relació natural. Enlloc d’assumir-ho i treballar constructivament per conduir d’una manera sensata aquesta situació, que parteix de la idea de reconèixer que el negoci de la guerra no s’ha d’utilitzar per crear beneficis econòmics i per contra ha de ser el darrer recurs, opta per la deshonestedat i es comporta manifestament mentider i agressiu. Amb la connivència de la Unió Europea (UE), alimentant la russofòbia existent a Europa creada per la lluita ideològica entre capitalisme i comunisme soviètic que es creia superada, ha impulsat una guerra Ucraïna-Rússia, després de seduir la major part de països que confronten amb Rússia a entrar a la UE i accedir a la “seguretat” de l’OTAN, per aïllar Rússia i forçar tota Europa a dependre econòmicament dels EUA i la seva indústria armamentística, beneficiant alhora les seves balances de pagaments i comercial. Els és igual que hagin mort, s’hagin ferit o hagin entrat en crisi o decadència centenars de milers de persones (o milions), tots pobles germans, i cristians. I els és igual corrompre la ja corrompuda política europea, des de fa dècades obnubilada per la competència econòmica.

I la llista continua, al mar de la Xina, a les tensions Xina-Taiwan, a les Corees del Nord i del Sud, sense oblidar el cruel impacte, crònic i allargat en el temps, que afecta tota Àfrica en aquest pols Nord-Sud d’herència colonial europea. I el cas de Cuba, Veneçuela, etcètera.

Tota aquesta reacció deshonesta i violenta del Sr. Trump no és més que l’expressió més immoral de com es comporta l’ésser humà quan fa de l’acumulació de plusvàlues la finalitat última que ha de regir tota la seva activitat, i segueix el tall d’un ideal diví, profètic i predestinat, de la seva superioritat moral (sionista, cristià i capitalista). L’actual paradigma del progrés i el poder que dóna el control de la producció de béns i la seva venda, on hi ha el dret a lluitar per ells perquè així ho ha recolzat Déu, és imperfecte i està condemnat a morir d’èxit, un cop tot allò creat es limiti a una xifra digital enorme amb un valor seguit de milions de zeros, amb un món sense moral, sense qualitat de vida i amb una naturalesa morta.

L’últim sospir del capitalisme que es resisteix a desaparèixer acaba d’iniciar la seva darrera fase, la més violenta, en mans d’una persona, un país, uns poders i uns ideals que patim lamentablement, però que alhora idolatrem, com si fos un espectacle, sense renunciar a les comoditats que ofereix i promet. I, fent-ho, alhora l’alimentem, tolerem i justifiquem passivament, sense ser conscients de la seva condició violenta estructural, i que qualsevol dia ens tocarà a nosaltres, si no l’hi fem front, de debò.