La tristor de la curta mirada crítica dels historiadors que tracten l’hegemonia catalana marítima, militar, religiosa i comercial, entre el 1200 i el 1500

Recentment s’ha publicat el llibre La lluita pel domini de la Mediterrània, la gran expansió catalana entre el 1200 i el 1500, d’en David Abulafia, britànic, traduït per n’Oriol Gràfols i Grifell i publicat per Veles i vents. En ell s’explica el que sabíem: hi va haver una gran expansió catalana, que dominà la mar i fou cabdal. En Vident Partal, de Vilaweb, ens en recomana la lectura.

Accés a la sinopsi del llibre

Accés a l’article de Vicent Partal

Estic segur que és un llibre fet amb passió, i rigorós d’acord amb els patrons de la conveniència, conciliació, historiogràfica. Però val a dir que és pobre, com ho és tot el que té a veure amb el debat obert, censurat, de la història dels catalans. No és un llibre crític i s’oblida d’innumerables dades que cal incorporar a la historiografia oficial. Per exemple:

• Ignora el pes de la cartografia catalana, que avui en dia es diu mallorquina, quan també era catalana. Segueix la línia oberta per n’Agustín Hernando i altres, des de la Diputació de Barcelona, en què s’hi diu que els nostres cartògrafs no sabien cartografiar, sinó que copiaven el mapa fer per un altre i li posaven noms que els donaven els mariners que feien parada a Mallorca. Aquest llibre és l’obra de referència que es ven a la llibreria de les Drassanes de Barcelona.
• Ignora el fet que l’expansió catalana que comença per Sicília està relacionada amb l’amenaça que recau sobre l’Imperi grec o bizantí, en què catalans i angevins es postularen per ocupar el seu lloc, i que aquest episodi coincideix amb quan apareix el Regne de Jerusalem sobre Nàpols. Un regne que acabarà recaient al comte de Barcelona i príncep de l’Aragó, i que actualment recau sobre Felip VI d’Anjou i de Borbó. Ignora també la seva relació amb contes medievals que en fan menció, i que apunten a una reina de Nàpols que fa fills i descendència amb els poders de Provença i de l’Aragó i origina una església prop de Montpeller.
• Ignora l’episodi de l’arribada dels poders de Nicea a les terres catalanes, també bizantins, que ocupen innumerables ciutats al 1200 i 1300, com el call de Barcelona, Gandia i Xàtiva, i entreguen l’imperi grec al rei Jaume el just, i estimulen els fets dels almogàvers i el trasllat de l’Orde del Temple a València, tal com es va fer a Lisboa.
• Ignora la implicació catalana a l’Orde de Sant Joan, també dita de Rodes, amb grans mestres, lloctinents i governadors generals, fins el 1523, i com al 1300 s’establí que tots els regnes peninsulars serien dominats per gran prior de Catalunya. Ignora que fins el 1462 aquest orde dominava l’Aragó, Castella, Navarra i Portugal en una única estructura anomenada Llengua d’Aragó, liderada pel gran priorat de Catalunya. I també ignora la presència de catalans al patriarcat de Constantinoble, Jerusalem i Alexandria. Ignora també el llinatge dels grans almiralls catalans, els Vilamarí, als segles XV i XVI, i la resta de grans llinatges catalans, amb forta presència militar i religiosa, com els Gualbes i els Cardona. També ignora el poder templer català, que en cert moment controlen els prínceps jueus Benvenist, que passen a dir-se La Cavalleria, i que controlen la hisenda de la Corona d’Aragó fins a Ferran el Catòlic.
• Ignora el pes dels jueus a tots els dominis catalans, des del segle VIII fins al XV, i la seva persistència com a jueus conversos fins els fets de la descoberta d’Amèrica. Ignora, també, la presència d’un gran principat jueu a Barcelona, fins que el seu call acaba essent controlat per en Guillem Colom (aquí hi ha una tesi doctoral que en parla), i de com els jueus dominaven la hisenda de les corones de l’Aragó i Castella fins el segle XV.
• Ignora la rellevant recerca recentment feta pública per l’acadèmic José Antonio Lorente des de la Universidad de Granada, relatives a l’ADN d’en Colom, on diu que el descobridor d’Amèrica era d’arrels jueves i se l’ha d’ubicar en l’espai geogràfic dels dominis catalans de la Corona d’Aragó. Ignora, també, la ingent feina en aquest respecte iniciada per l’historiador peruà Luis Ulloa Cisneros el 1927, que grans investigadors han seguint treballant, destacant en Jordi Bilbeny, en Francesc Albardaner, en José Luis Espejo i molts d’altres.
• Ignora el pes de les drassanes de Barcelona, a partir del segle XVI, tal com ha demostrat la recent recerca arqueològica i documental elaborada (sense esperit crític, tot sigui dit) per autors com n’A. Jorge Aguilera López i Alfredo Chamorro Esteban. Allà es deixa palès que Barcelona, fins al segle XVIII, fou la principal seu de producció de vaixells de l’Imperi espanyol, que s’ha espoliat tota la documentació que en parla i que s’ha volgut ocultar que les drassanes eren el doble de grans fins a mitjans del segle XVIII, i les més grans de l’època. En aquest article en parlo.
• I, finalment, ignora la ingent recerca documental elaborada per n’Enric Guillot, de dotzenes de mapes d’Amèrica i del món en què es veu l’emblema català dominant al segle XVI, i no pas la bandera de Castella i Lleó. En aquests mapes es veu també als catalans a Ciutat de Mèxic, fet que apunta a que l’empresa d’en Cortés potser fou catalana, tal com deixa palès l’escut del conqueridor, i la clara equivalència amb un llinatge de militars de Rodes de sang reial catalana, els comtes de Cortès (i de Ribagorça). En aquest dossier s’en parla i es poden consultar els mapes.

Ignora tota aquesta informació, i, al fer-ho, no es fa les preguntes que cal fer-se. La més evident: ¿Què va passar doncs? i, també, ¿Com pot ser que els catalans no tinguem res a veure amb el projecte colonial, atenent a tota aquesta informació? Preguntes que, per cert, fa temps que molta gent es fa però que l’acadèmia oficial i de retruc els considerats referents intel·lectuals catalans, també artistes, periodistes i polítics, lamentablement, no se’n fan ressò.