Fotografia: Andreu Marfull Pujadas, 2017

Article publicat a DIARIO DIGITAL NUESTRO PAÍS, de Costa Rica, el 27 d’abril de 2025. Enllaç: https://www.elpais.cr/2025/04/27/somos-una-colonia-y-como-tales-podemos-ejercer-el-derecho-a-la-autodeterminacion/

https://www.academia.edu/129083839/Somos_una_colonia_y_como_tales_podemos_ejercer_el_derecho_a_la_autodeterminaci%C3%B3n

Som una colònia, i com a tals demanem exercir el dret a l’autodeterminació

Espanya pot conspirar i dictar una usurpació del dret a la lliure determinació dels catalans políticament, jurídicament i militarment, també monàrquica i democràticament, quan vulgui, i gaudeix d’immunitat per fer-ho. Els catalans no podem fer-hi front, i intentar-ho és considerat un acte de terrorisme que es castiga amb la captura, un judici militar i la presó, en nom de l’estat d’una llei marcial espanyola enquistada en el seu ordre dictatorial i constitucional històric i colonial.

Espanya pot desmantellar i intervenir l’estructura institucional catalana, tant la llaurada pel consens natural al llarg de la història com la recuperada aparentment en un sistema democràtic, i negar que ha actuat per despit usant la força del dret de conquesta, contrari a l’ordre internacional contemporani. Fins i tot, desautoritzant la mateixa Organització de les Nacions Unides quan aquesta manifesta el seu desacord. Els catalans no podem actuar en igualtat de condicions, a l’estar sota l’atenta observança de l’implacable i desacomplexat braç repressor espanyol al mínim intent d’alçar la veu nacional catalana.

Espanya té cadira a les Nacions Unides gràcies a un acord de dubtós tracte de favor entre el franquisme i els poders occidentals, i pot cultivar i establir patriotes castellans en la seva estructura diplomàtica internacional, en castellà, i negar a la nació catalana pressionant els seus homòlegs reconeguts, exercint una posició d’amenaça permanent en nom de l’ordre geopolític juntament amb el Regne Unit. Els catalans no podem fer diplomàcia internacional per defensar la nostra nació i reclamar-ne el respecte i el reconeixement, i intentar-ho, si es fa en nom d’un programa polític recolzat per unes eleccions democràtiques, es castiga amb l’embargament dels béns propis i la ruïna familiar. Gibraltar és colònia britànica des del moment en què els catalans som abandonats pels britànics al Tractat d’Utrecht de 1713. Marroc cedeix la seva pressió cap a les colònies militars espanyoles de Ceuta i Melilla, a l’estret de Gibraltar, a canvi del seu domini sobre el Sàhara Occidental, antiga colònia espanyola africana que reclamen els marroquins. El problema català també és geopolític i afecta un fràgil desordre geopolític entrellaçat en diferents pobles, que requereix ser resolt d’una manera integral.

Espanya pot triar qui entra i surt del seu territori, i exigir que es conegui la història espanyola basada en les gestes, la llengua i la cultura de la nació castellana, però els catalans no podem fer valer la història de la constitució nacional catalana, com a principat d’una corona en què el Regne d’Aragó es lliura voluntàriament al comte de Barcelona, i aquest poder el faci partícip de la constitució moderna d’una confederació hispana que Castella trenca des de la imposició dels Decrets de Nova Planta de 1707 i 1716. La història real d’Espanya ha estat manipulada des dels seus fonaments per crear un paradigma dominant castellà que té com a objecte sotmetre l’espanyolitat a una idea castellana controlada des de Madrid. No podem escriure la nostra història lliurement ni exigir que es conegui i es respecti la nostra singularitat nacional, i tampoc no podem demanar als nouvinguts que aprenguin català si volen viure aquí. Intentar-ho es castiga amb l’estigmatització pública i laboral d’historiadors, artistes, periodistes, jutges i per descomptat polítics, així com amb la retirada dels fons públics que s’hi destinen si es fa des d’una entitat pública, encara que es disposi d’autoritat democràtica i moral i de majoria parlamentària per fer-ho.

Espanya pot imposar la unitat de la llengua castellana en nom de l’Instituto Cervantes i la Real Academia Española de la lengua, però els catalans no podem defensar la unitat de la llengua catalana estesa a Espanya, França i Itàlia, ni tan sols tenir una acadèmia de la llengua catalana més enllà de Catalunya, per no dir defensar l’agermanament lingüístic, històric i cultural amb Occitània. La política migratòria i lingüística espanyola, així com la política institucional interior de l’Estat espanyol, és un braç repressor de la llengua i la cultura catalanes (i de la resta de llengües i cultures diferents de la castellana a Espanya, és clar).

Com que és un poble sense llibertat, sotmès a un projecte de negació i repressió nacional sota l’estat d’una constant intervenció institucional, sense altaveu diplomàtic, sense història reconeguda i sense dret a fer valer la pròpia llengua, Espanya demostra, dia sí dia també, que som una colònia. Tots aquests fets són evidents i Espanya els posa en pràctica des del 1707 fins al segle XXI, amb la complicitat europea i colonial del Tractat d’Utrecht, del 1713, on s’abandona els catalans a la sort del rei Borbó.

La qüestió catalana no és una qüestió interna de l’Estat espanyol, és internacional. No cal esperar justícia quan l’agressor és el jutge, diguin el que diguin els qui no volen afrontar aquest assumpte, per les raons que siguin. Per tant, sobre la base de l’ordenament internacional contemporani i el dret natural dels pobles, reflectits en l’esperit de la Carta Atlàntica del 1941 i de la Carta de les Nacions Unides del 1945, complim amb tots els requisits per reclamar, a la comunitat internacional, exercir el dret a l’autodeterminació.

En resum, Catalunya D E M A N A de les Nacions Unides: (*)

1. QUE el seu cas endarrerit d’alliberament nacional sigui, a partir d’aquest moment, programat com un que necessita solució immediata.
2. QUE la seva demanda d’autogovern sigui presentada per a una solució immediata d’acord amb els principis i les clàusules de la Carta Atlàntica, amb independència de qualsevol solució regional contemplada per a Espanya.
3. QUE la seva posició en l’organització política d’Espanya sigui decidida per ella mateixa, mitjançant plebiscit dels catalans nacionals, després del reconeixement de la seva condició de nació.
4. QUE qualsevol altra desavinença o disputa entre Catalunya i Espanya sigui sotmesa a audiència davant el Consell de les Nacions Unides o la Cort Internacional de Justícia en nom seu.

En presentar la seva reclamació d’alliberament nacional davant aquesta Conferència i davant l’opinió pública internacional, Catalunya espera justícia de les Nacions Unides.

Nova York, 14 d’abril de 1945

Barcelona, 25 d’abril de 2025 (**)

(*) Petició plantejada pels catalans a les Nacions Unides, el 1945.

(**) Vuitanta anys després de l’inici de la Conferència de les Nacions Unides sobre Organització Internacional, duta a terme del 25 d’abril al 26 de juny de 1945 a San Francisco, que va establir l’Organització de les Nacions Unides (ONU), aquesta petició continua vigent.

Les Nacions Unides tenen, des del moment que aproven la Carta fundacional del 1945, el cas dels catalans sobre la taula. Només cal recuperar aquesta història, fer memòria i exigir una resposta a aquesta petició. La petició va ser acceptada, i encara espera resposta, de la mateixa manera que els catalans esperem una resposta que estigui a l’alçada de l’impecable referèndum popular de l’1 d’octubre de 2017, amb tota la seva càrrega de legitimitat, inqüestionable, i de la vergonyosa i nefasta gestió de Sa Majestat el Rei d’Espanya i tota l’estructura validada i amnistiada, des de 1977, de la dictadura militar i nacional-catòlica que ho recolza des del moment en què Espanya es va dir a si mateixa que seria castellana, per dret de guerra, i manté sota un ferri i estricte control el Consell General del Poder Judicial, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional espanyol, la pedra angular que cal torçar, vèncer i fer desaparèixer.