Tot just acabo de llegir el llibre El campanar abandonat. Memòries d’un escriptor exiliat. Tracta del testimoni d’en Josep Carner-Ribalta, conegut per la seva trajectòria com a escriptor, poeta, publicista i activista de la lluita catalanista de les dècades de 1920 i 1930, primer al costat d’en Francesc Macià als fets de Prats de Molló i després com a partícip de la Generalitat de Catalunya en diversos àmbits, destacant la cultura i l’espectacle, així com a ser el cap de premsa del Parlament de Catalunya. Aquesta aventura el portà a exiliar-se i a visitar diversos països, passant per la Unió Soviètica, dos cops, i Cuba, així com els Estats Units d’Amèrica. Allà estava quan en Macià proclamà l’Estat català però el mateix president li demanà, el 1931, tornar a Catalunya per servir a la pàtria, i als Estats Units tornà, el 1938, després de la dolorosa experiència de la dissortada república espanyola, i catalana. Però les memòries s’acaben al retorn a Amèrica, de forma sobtada, deixant un missatge críptic “plorant la pàtria i la pau perdudes”, després d’expressar certa decepció o desil·lusió envers allò que ell va entendre com una situació en què els catalans haurien pogut fer més, ambicionar més amunt. I aquestes paraules s’entenen, només, si es coneix allò que no està escrit al llibre. Allà, a Amèrica, començaria la major de les seves aventures, i viuria la més gran de les experiències.

Llegir aquesta preciosa obra, possible gràcies a l’edició que en fa son fill, George Carner, el 2020, és un exercici de passió per una vida que aspira a fer-se un lloc en la memòria dels catalans, com un secret personal, que amaga l’aventura nord-americana que viuria durant la Segona Guerra Mundial. Recordaa la també apassionant lectura que fa J. W. Goethe de la seva biografia, al llibre De la meva vida. Poesia i Veritat, traduït brillantment per la Núria Mirabet. Molt recomanable. Ambdós, fent ús d’una extraordinària expressivitat poètica i simbòlica van agrair a la seva família i a tots els personatges i experiències que van viure el fet d’haver-se fet a sí mateixos, deixant anotades un munt de reflexions personals.

El secret no és altre que la peripècia que va viure amb els catalans de Nova York al servei del govern de Catalunya a l’exili. Fou el que el dugué, juntament amb d’altres catalans, a presentar en nom de Catalunya una apel·lació demanant, a les Nacions Unides, el dret a la lliure determinació dels catalans. Una petició que les Nacions Unides acceptà considerar, però no va fer-ho per un cúmul de situacions que em permeto no comentar.

Després d’haver fet una reconstrucció històrica en base als documents que deixà als catalans, i que arribaren a l’Arxiu Nacional de Catalunya farà pocs anys, tot s’entén millor. L’appel•lació és un document d’unes 30 pàgines, on unes 10 són arguments i raons i peticions, i unes 20 uns apèndixs que els acompanyen. Llegir-ho, sense conèixer la seva vida, i la intensitat dels esdeveniments que transmet tota aquesta documentació, cartes, fulletons, telegrames, memoràndums i actes diversos, no és el mateix. I, llegit, juntament amb altres obres seves i les seves memòries, que també deixà en un altre llibre, on sí parla de l’aventura de Nova York, titulat De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló (memòries), porta a pensar, veure-hi, una manera d’expressar la intensitat, l’agraïment i el dolor de la seva experiència, i com feu les paus amb sí mateix, sense deixar de lluitar. Cada escrit, poema, obra o llibre seu, cada acte de la seva aventura política, en la vida pública i en la clandestinitat, va ser una lluita per, com es diu al llibre amb què s’inicien aquestes paraules, “per la defensa dels drets i desitjos de Catalunya”.

La seva manera d’expressar la crítica, també envers sí mateix, que li tocà viure, en temps de la República, quan diu “el català és un poble que ama viure a l’atzar de les eventualitats, que reflexiona irreflexivament a l’embat de les circumstàncies; que troba plaer a improvisar; que tendeix a seguir la línia del mínim esforç i que, davant d’una decisió heroica, sempre troba manera de justificar la seva opció per solucions que menen l’ambigüitat, fent ús, amb una habilitat corprenedora, de la nostra meravellosa capacitat de dispersió i del nostre no menys extraordinari i emocionant lirisme”, al meu entendre, no es refereix al que va viure la dècada de 1930, sinó al que va viure a Nova York, després de presentar l’apel•lació. D’això es queixà, d’una forma ben sentida i original: fent-ne un llibre per deixar-ho palès sense apuntar directament a qui anava dirigit i a què es referia. Per què? Per fidelitat als catalans, la pàtria i les institucions catalanes, i perquè la lluita no és només contra el feixisme i l’opressió castellana, també ho és envers nosaltres mateixos.

Certament, el poble català ha d’aprendre a escollir decisions heroiques. Per exemple, com l’apel·lar a  les Nacions Unides. Es pot donar una renovada oportunitat a l’apel·lació, presentada a les Nacions Unides l’any 1945. A fi de comptes, es va rebre, i tenim l’autoritat moral de reclamar-ne una resposta, que en temps de Franco, tal com van anar els esdeveniments, no va ser possible. I, ara, vuitanta anys més tard, sense Franco, potser la situació es veu diferent, però poc ha canviat. És més, el problema ha persistit, i segons com ha empitjorat el seu efecte, sobre els catalans.

El “campanar abandonat”, com s’escriu en aquest llibre, es refereix a les campanes de la llibertat de Catalunya, silenciades per l’Espanya feixista, i castellana. Doncs recuperem el campanar i fem-les sonar de nou, sense ambigüitats, sense lirismes, d’una vegada per totes. Agafem el relleu que ens deixaren en Carner-Ribalta i la resta de catalans de Nova York.