Cristòfol Colom, Kalònimus, Colonna, segons la Cronologia X-185

Cristòfol Colom: és aquí on cal tornar, a ell i al seu projecte colonial, concebut per a recuperar Terra Santa. Un projecte imperial, en clau jueva i catalana. Tal com ha posat de manifest, recentment, el projecte científic dirigit per en José Antonio Lorente, catedràtic de la Universidad de Granada.

Nexes entre els Kalònimus, els Colom de Barcelona i el Colom descobridor

Abans de començar, una nota a l’honestedat documental, que també amaga la seva manipulació deliberada per ocultar la realitat històrica. La honestedat: va ser un Colom, descendent d’en Guillem Colom resident a Barcelona, el President de la Generalitat que va coronar el rei Anjou com a comte de Barcelona i rei d’Aragó. I Colom el descobridor, segons relata son fill Hernando Colón, va lluitar pel rei Anjou en aquesta empresa. La història, tot i haver estat adulterada, manté certa honestedat documental. La manipulació: la història oficial s’ha ocupat de deixar el testimoni real dels fets però descontextualitzant-los en el temps, tal com demostra la Nova Cronologia de Moscou amb la què col·laboro des de fa ja bastants anys.

Per aquesta raó, diversos investigadors catalans, alguns a temps complert, seguint les passes del peruà Luis Ulloa. s’han proposat demostrar que Colom va ser català, o que va ser un Colom de Barcelona, sense conseguir-ho. La cronologia i el relat subseqüent que se’n deriva no els és favorable. Aquesta tesi, la manpulació del temps, resulta massa dèbil per als qui no es creuen que la història oficial, abans del segle XVIII, es va reescriure per deixar segellat el poder de Crist, de Roma, d’Europa i de la seva autoritat sobre tot el món.

Però anem a pams. En primer lloc: Com hem d’entendre en Colom?

Colom és un Kalònimus, descendent directe del rei David, dels exiliarques de Babilònia que, des de 1972, sabem que arriben a Europa en temps de Carlemany i inicien, allà, un llinatge. S’instal·len a Narbona, però estenen el seu domini a Tolosa i després a la Provença, Barcelona, Toledo, Itàlia i Alemanya. El seu poder és el dels comtes de Tolosa i de Barcelona, i el de Carlemany i totes les monarquies d’Europa. Font: Arthur Zuckerman, llibre A Jewish Princedom in Feudal France, Ed. Columbia University Press.

El darrer Kalònimus que reconeix la història oficial es situa al servei del comte de Provença i rei de Nàpols, que també és rei de Jerusalem, un Anjou, a l’inici del segle XIV, i es diu que “desapareix” entre Catalunya i Avinyó. És una història paral·lela a la del descobridor d’Amèrica Cristòfol Colom, que, d’acord amb la biografia que s’atribueix al seu fill Ferran, va servir, també, als Anjou, abans de “descobrir” Amèrica.

Segon apunt: Quan hem de saber trobar el Colom jueu de Barcelona?

Colom és el líder jueu d’Occident. El darrer rei conegut dels jueus d’Europa, de nom Kalònimus (o Calonym, o Calo), que aterra a Barcelona, on compra al comte de Barcelona i rei d’Aragó els drets dels censos del Call Jueu. Per aquesta raó, en contrapartida, crea la Taula de Canvi i l’Hospital de la Santa Creu, que oficialment s’entén a l’any 1401. Té una ingent fortuna, i, tal i com aquí s’entén, crea una banca per finançar la conquesta d’Amèrica i un hospital per atendre el cost humà d’aquesta empresa. És en Guillem Colom, qui serà (ell o un parent o descendent seu) en Cristòfol Colom. Aquesta història, en què arriba un misteriós Colom a Barcelona, carregat de diners que fa seus uns drets jueus que fins aleshores finançaven al comte català, es recull a la tesi doctoral de l’historiador Xavier Pons Casacuberta, de 2015, si bé el treball d’interès ja es publica el 2009, a l’article “La comissió creada pel rei Joan I i la reina Violant a partir dels pogroms contra els jueus de 1391. Espoliació del capital i patrimoni dels jueus i conversos“, del número 30 de la revista Acta historica et archaelogica mediaevalia, pàgines 119 a 152. Aquesta informació és molt important per la història de Catalunya, d’Europa i del món, si bé l’autor no la relaciona amb els Colom Bertran de Barcelona ni amb el descobriment d’Amèrica.

Tercer: Per aquesta raó Colom el descobridor es proposa fer realitat el tercer temple de Salomó.

Per aquesta poderosa raó, en Colom deixa escrit el Llibre de les Profecies, en què proclama el sentit de la seva missió: recuperar Terra Santa per la glòria d’Israel. És llinatge reial de primer nivell, bíblic. Altrament, per aquesta raó, a les Capitulacions de Santa Fe (que han estat manipulades) s’acorda, amb els poders reials, que ell i els seus descendents seran almiralls, virreis i governadors generals, essent una situació insòlita a la història d’Europa, que només un grandíssim llinatge pot permetre’s obtenir. I aquest és el del principat de Narbona, dels reis jueus d’Europa que estengueren la seva sang per totes les monarquies, abans de cristianitzar el seu passat i esborrar el rastre del conqueridor d’Amèrica. Poderoses forces, simbòliques, ocasionaren aquest desenllaç, i tenen a veure amb la creació del mite de Jesucrist per la glòria del Papa de Roma i d’Europa.

El poder dels Kalònimus, aliat amb els Anjou inicialment, un cop assolit el domini dels catalans, concep la idea d’ocupar el món des de l’oceà Atlàntic i d’aliar-se amb el Gran Khan de la Xina, mentre, des de Portugal, s’emprèn la iniciativa d’anar a buscar la benedicció del Preste Joan, per terra i per mar, en la seva lluita per acabar amb el desafiament otomà i mahometà. Amb la idea de recuperar Terra Santa, s’expulsen als seguidors de Mahoma que s’han establert a la península ibèrica en nom del poder àrab que, originàriament, es deuen a l’autoritat del soldà de Damasc. La reconquesta espanyola és sobretot catalano-aragonesa i navarresa, aliada amb els poders de Lleó i Galícia, també portuguesos, abans de ser castellana, i durà unes dècades, no vuit segles. I té lloc al segle XVII. L’objectiu és ocupar Gibraltar i barrar el pas als otomans, per ocupar el món des de l’Atlàntic. Fins aleshores, àrabs i europeus judeocristians han establert rutes per Amèrica i la costa africana, fins el golf de Guinea. És a dir, els catalans no són els primers en arribar a Amèrica, i la reconquesta citada té per objectiu apropiar-se d’aquestes rutes i obtenir la riquesa necessària per imposar un nou ordre mundial, catòlic (universal).

Ara sí, el guirigall temporal que ho fa tot molt complicat.

L’episodi de l’arribada de Colom a Amèrica, que tots entenem el 1492, té a veure amb en Guillem Colom, que oficialment apareix un segle abans. És fruit de la dilatació oficial dels esdeveniments. Però aquesta dilatació s’allarga fins a 370 anys. Els fets de 1492 es solapen amb els de 1307 i cal entendre’ls el 1677.

Els fets del 1300, el 1400 i el 1500 han estat triplicats, però son un sol fil d’una sola història que cal entendre al 1600. D’aquesta manera, es desarticula l’origen del protagonista barceloní i de la gesta de la descoberta, que es trasllada al passat per a separar els fils amb la Catalunya vençuda el 1714. Aquesta afirmació no és una desesperada manera de fer quadrar fets que no tenen res a veure entre sí, és el resultat de fer quadrar la història escrita amb els fonaments de la Nova Cronologia.

Seguim: l’empremta de Ramon Llull.

L’empresa dels germans Colom és també la de Ramon Llull, i les lluites entre els Borbó-Anjou i la lliga dels Habsburg, de la segona meitat del segle XVII, són el pols dilatat artificialment d’una intensa lluita que culminà amb el que es coneix com la Guerra de Successió Espanyola (1705-1715). Llull va predir l’existència d’un nou continent a l’oest de l’oceà Atlàntic, i passat el 1300 va navegar amb un Colom, tal com va deixar escrit. Just en aquell moment, el rei i comte català esdevé poderós a la Mediterrània, després de defensar Constantinoble i de rebre l’Imperi Grec de la mà dels Làscaris Comnè, llinatge imperial. Això és història oficial.

Al 1300 oficial, quan cal entendre les arrels d’aquest projecte colonial, l’Orde del Temple de Salomó muta envers un orde cristià, santjoanista, mentre que els templers es traslladen a Lisboa i a València per controlar la Mediterrània. Això, la mutació templera, també és oficial.

Els Làscaris, paral·lelament, s’estableixen a València i a les corts de Castella i de Portugal. Això també és història oficial.

Allò què s’hi jugava era el control d’Europa i l’empresa colonial, al servei dels poders que, provinents de Grècia, es rearmen a l’Occident, fusionant-se, abans, amb els poders reials europeus. Aquesta fusió està relacionada (si bé ha estat del tot manipulada) amb l’arribada dels Làscaris grecs a Catalunya i a València a finals del segle XIII oficial. Ells entreguen els seus béns, i el seu imperi, al rei català, que fa seva la missió de recuperar Grècia. Com s’ha dit, és història oficial.

Això explica la missió almogàver liderada per en Roger de Flor. És, de fet, la gesta de Tirant lo Blanc. Però això s’ha adulterat, per aquesta raó la història oficial s’ha desdit de la veracitat històrica del Tirant, i ha deixat els Làscaris com un capítol menor, anecdòtic. Ha eliminat el rastre de la seva fusió amb els poders catalans, castellans i portuguesos, després de fer-ho amb els italians, abans d’esdevenir el poder Habsburg. Per aquesta raó, els emperadors de Nicea (a Anatòlia, amb possessions fins a Grècia i Nàpols), els Làscaris i els Habsburg llueixen el mateix emblema: una àguila bicèfala negra sobre fons daurat. És el mateix àguila imperial que llueix encara, a dia d’avui, Sicília. En un capítol paral·lel, quelcom semblant es fa a Rússia, on els seus prínceps es fusionen amb el llinatge Paleòleg de Constantinoble, després de caure a mans dels otomans, i es proposen refundar Roma en el seu nom. En aquest cas, es fan seu l’emblema de l’Imperi romà, que llueix Trebisonda a tots els mapes medievals: l’àguila bicèfala daurada sobre fons vermell. Neix l’Imperi rus, oficialment al tombar els segles XV i XVII, però realment té lloc en la transició del XVII al XVIII.

El triple salt temporal.

Els Colom els hem d’anar a buscar el 1300, i portar-los als 1600. És el moment en què el cristianisme esdevé un projecte imperial, i s’imposa al judaisme ortodox. S’imposa un messies. I té a veure amb les disputes de Barcelona, de l’any 1263 oficial, entre jueus i cristians, en que “venç” en Raimon de Penyafort, avui en dia el patró de la justícia espanyola. Aquest personatge té sepulcre a la Catedral de Barcelona, al costat del call jueu, i fins el segle XIX era al mausoleu dels Colom de Barcelona, al convent de Santa Caterina, tal com es documenta al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de novembre de 1931, número 438.

Què diu l’ADN de Colom, i com entendre’l.

Colom es situa a Barcelona i era d’arrel jueva, tal com reconeix l’anàlisi del seu ADN a la recerca dirigida per en José Antonio Lorente, així com la recerca d’en Francesc Albardaner i, més recentment, la d’en José Luis Espejo al seu llibre Colón: Su verdadera identidad al descubierto (2024), que desenvolupen, tots ells, unes tesis iniciades per en Salvador de Madariaga i en Lluis Ulloa. Evidentment, aquesta recerca també mereix reconèixer la ingent tasca d’en Jordi Bilbeny i tot el suport obtingut per l’Institut Nova Història. Els Colom eren jueus, com també els Bertran, que oficialment es fusionen amb en Guillem Colom, com es desprèn de la recerca d’en Casacuberta, però també ho eren els La Cavalleria, administradors del patrimoni reial en temps d’en Jaume I i en temps de Ferran el Catòlic, després de ser els administradors de l’Orde del Temple de Salomó. Tots ells, juntament amb els Benvenist (un d’ells un Bertran), de gran autoritat a tots els dominis hispans, i prínceps jueus, van protagonitzar aquesta història.

Conclusió, tot va encaixant i l’ADN d’en Colom és efectivament jueu, però no trobarem afinitats amb l’autèntica família tret que es contrasti amb els jueus prínceps de Narbona, sense tenir la certesa de que els seus sepulcres siguien contemporanis als fets del descobridor.

El testimoni dels mapes d’en Guillot.

Entesa aquesta forma de presentar l’estat de la qüestió del fenomen Colom, és possible tornar a l’anàlisi dels mapes de l’Amèrica del segle XVI oficial que ha trobat n’Enric Guillot.

Els mapes de la presència catalana i otomana a l’Amèrica dels segles XVI i XVII (CLICAR)

Dos poders competeixen per ocupar Amèrica, i dominar les rutes de l’or i la plata d’aquest continent.

Un poder és França, hugonot (d’origen templer), que s’alia amb el poder àrab, encara no otomà, del nord d’Àfrica, i reclama territoris a Amèrica, i és, probablement, Anjou. Aquesta pista me l’ha donada en José Luis Espejo, al fer-me saber que en René d’Anjou funda, oficialment el 1448, l’Orde de la Mitja Lluna, també coneguda com del Croissant. És un poder també esborrat, però és imperial, i, tal i com s’entén aquí, implica que tenia autoritat sobre els dominis africans. Això explica els mapes amb emblemes franco-otomans per Nord-Amèrica, el Carib i la costa est de Sud-Amèrica (i també explica perquè, més endavant, França colonitza l’Àfrica àrab i ocupa les terres nord-americanes). Més tard, pacta amb l’Imperi otomà.

L’article “La alternancia de los dominios euroasiáticos en América según los mapas del siglo XVI: La presencia hugonota y otomana“, escrit per la conferència feta per un servidor al IX Congreso Internacional de Historia de la América Hispánica, el dia 4 de desembre de 2024, explica com la duquessa de Medina Sidònia, Luisa Isabel Álvarez de Toledo, documenta, al seu llibre África versus América (2000) com està escrit que tant en Colom com n’Hernán Cortés i els conqueridors dels Andes van trobar-se amb moros i mesquites, i com nombroses cròniques medievals de l’Al-Àndalus parlen de rutes i productes que semblen apuntar a Amèrica.

L’altre gran poder que participa de l’empresa inicial d’ocupar el continent americà és mixt. Per un costat és portuguès, sota l’autoritat de l’Orde de Crist. Per l’altre, és un conglomerat liderat, originàriament, pel rei d’Aragó, que fusiona poders del comte de Barcelona amb el llinatge imperial. El fil que cal seguir, en el cas català, és el de la segona meitat del segle XIII, des de temps de Jaume I. L’empresa de l’expansió siciliana empalma amb la napolitana i només és grega de forma fugaç. Per això hi ha tan poca documentació d’aquests dominis catalans. I, per això, als mapes d’Amèrica del segle XVI oficial apareixen tants emblemes catalans, però cap d’italià. Aquests poders, dels catalans, són també aragonesos (de nova creació), més els lleonesos i després (inicialment amb poca presència) castellans. Espanya encara no existia, ni la idea moderna que es té dels reis Catòlics.

Exemple del domini àrab sobre Amèrica, amb presència catalana, en aquesta ocasió compartint emblema amb Castella i un cas exclusivament català a la costa nord de Sud-Amèrica. Autor: Pedro i Jorge Reinel. “Carta Kunstman I”. © Bibliothèque nationale de France, CLP GE AA 564 RES. Localitzat per n’Enric Guillot.

En una anàlisi complementària, destaca l’evidència de que, en aquests mapes, s’observa la nul·la o poca presència dels emblemes Habsburg, perquè tot just s’està constituint el projecte del seu imperi, i esdevé espanyol més endavant. L’any 1429 oficial (any 1689 real), el duc de Borgonya i comte de Flandes funda l’Orde del Toisó d’Or, a imatge d’una epopeia bíblica i hel·lènica, que donarà forma a l’ideal del què acabarà essent la tornada de Crist, la culminació de la profecia apocalíptica. És un text (l’Apocalipsi) que s’inspira en el projecte del Toisó: reconstruir el poder de Crist, i fer-lo romà i europeu. Resultat d’això, es traslladen les restes dels reis mags de l’Orient a Colònia, i comença la manipulació de la història d’Europa. Poc després, té lloc el Capítol de l’Orde del Toisó d’Or a Barcelona, l’any 1704 (no el 1519). Els fets de la vinguda de Carles I d’Habsburg de 1519 es corresponen a Carles III. Es formalitza, així, el projecte de la gran Roma europea, fusionada amb els poders creats a Hispanya al voltant del comte de Barcelona.

Com trobar els Colom, Kalònimus, al segle XVIII.

Però aquesta lluita per imposar un nou ordre global des d’Europa acaba amb una guerra interna, que conduirà a la derrota de l’autoritat catalana, un cop Hispanya cau en mans dels Borbó-Anjou, que venç la pretensió del poder Habsburg d’esdevenir el seu emperador. Cauen, doncs, els catalans, el projecte del Sacre Imperi Romà Germànic i, també, l’autoritat dels Colom, que (tal com aquí es planteja) són mutats als Colonna italians, convertits, aleshores (al segle XVIII) en prínceps perpetus de Roma. La vinculació entre els Colom i els Colonna és deductiva. Les evidències hi apunten. Destaquen: 1) Esdevenen prínceps de Roma l’any 1710, just quan encaixa la crisi del projecte jueu messiànic i català d’en Colom; 2) Es tracta d’un llinatge a l’ombra del Papa, equivalent al poder que tenen els Kalònimus a l’Edat Mitjana, i Cristòfol Colom; 3) Un Colonna és el primer Papa que retorna a Roma, després d’estar a Avinyó, i agrupa tot el cristianisme europeu, al ser destronat el Papa Luna, el 1417, de família reial catalana, que, segons la Nova Cronologia, és l’any equivalent 1492 i 1677; 4) Fan palau a Roma just quan aquesta ciutat esdevé el nova seu papal, a tocar de les runes del Fòrum romà imperial (és el primer Vaticà, segons com es miri); 5) El seu nom, Colonna, que oficialment deriva de “columna”, dialoga obertament amb Kalònimus, i està relacionat amb Crist i el rei de Jerusalem, com els Kalònimus i els reis catalans, i d’Aragó; i, altrament, a mode de curiositat afegida, 6) Investigadors italians, en Lionero Boccianti y en Renato Biagioli, l’any 2004, en base a una recerca alternativa, apunten a la vinculació entre els Colonna i Colom el descobridor. Les coincidències del seu protagonisme en el temps amb els fets que aquí es sincronitzen temporalment, així com el seu poder i el seu nom fan que esdevinguin uns candidats perfectes. En tot cas, resulta molt sospitós que obtinguéssin el favor del Papa i grans possessions, que semblen ben bé una compensació pels serveis prestats. Però hi ha, de fet, altres pistes, que permeten reforçar la tesi versemblant que aquí s’alvira.

Galeria del Palazzo Colonna.

Després del Vaticà, el seu palau és el més magnífic de Roma, i es troba al llindar del que avui es considera les restes arqueològiques de l’antic Imperi romà, fet que convida a entendre que el seu fonament pot ser el d’un temple romà, imperial, transformat en un palau renaixentista. Els Colonna són considerats prínceps de la cristiandat, prínceps assistents al Tro Pontifici des de 1710 i descendents de Juli Cèsar i la deessa romana Venus. Des de 1969, amb la Butlla papal Pontificalis Domus, s’aboliren els drets nobiliaris de la Cort Papal, excepte el que pertany al Príncep Assistent al Tro Papal, que ostenten els Colonna.

D’alguna manera, els Papes i els Colonna custodien el secret que aquí es despulla, que afecta a una gran mutació no només simbòlica, sinó també de tots els poders imperials, reials i nobiliaris del món. Els Colonna són, també, els prínceps de Salern, després de ser-ho els Ventimiglia, que són també llinatge grec dels Làscaris i qui serà, de fet, el darrer comte de Cortès i de Ribagorça, oficialment una branca bastarda del llinatge del rei d’Aragó, essent, el comte de Cortès, molt probablement, llinatge d’Hernán Cortés, el descobridor de Mèxic (però això és una altra història, que es mereix un punt i apart). El que és important és, en aquesta investigació, destacar que actualment els Colonna són prínceps de Salern, i aquest principat és el segon títol en prestigi a Nàpols, després del de rei. Ho són després d’haver estat els conestables del Regne de Nàpols, els reis de Jerusalem, des de l’any oficial de 1497 (en plena glòria de Cristòfol Colom), essent un honor concedit pel rei Frederic d’Aragó, rei de Nàpols, amb qui s’emparentaren aleshores. Doncs bé, l’honor de conestable, arreu, equival al del rei en la seva absència, si no hi ha virrei. Són poders similars, i pistes que apunten, tal com el cas d’en Colom, a la naturalesa reial de tots aquests llinatges, que tenen moltes raons per ser considerats una mateixa família. En Colom, oficialment, no va ser llinatge reial, si ve fou tractat com si ho fos, però els Colonna sí. Res és gratuït.

Aquesta comunió de poders, entre els Colom, els Colonna i la reialesa catalano-aragonesa, després imperial, també és equivalent a la dels Kalònimus. El rei de Nàpols té l’honor de ser, també, rei de Jerusalem, i aquest poder prové, oficialment, de Narbona, encara que això es pugui qüestionar. Actualment, des dels anomenats reis Catòlics (segons la història oficial), l’honor de rei de Jerusalem i de Nàpols recau sobre el comte de Barcelona, rei d’Aragó i rei d’Espanya, des del moment que el rei d’Aragó ocupa Nàpols, després d’haver-ho fet el comte d’Anjou, i, oficialment, Ferran dit el Catòlic adquireix aquest honor perpetu per matrimoni amb Germana de Foix, germana del Vescomte de Narbona. És a dir, oficialment, el rei hispà es queda l’honor del regnat sobre Jerusalem de la mà del poder de Narbona, que en realitat és dels Kalònimus.

És a dir, es tracta d’un macro llinatge entrellaçat, que els uneix. Els Kalònimus són a les arrels de l’Imperi de Carlemany, i el regne de Jerusalem, del Regne de Nàpols, és el poder del Crist emperador, que els delata. Això és capital. Tot dona voltes al voltant dels Kalònimus, Nàpols i Jerusalem, en temps de Colom, i dels Colonna. I, per acabar-ho de deixar clar, resta explicar la història de l’origen del significat de la columna que llueix l’emblema dels Colonna, que, de fet, vol dir “columna”. Aquest llinatge, com els Kalonimus, està vinculat a Crist. Es diu que, al segle XIII oficial, un Colonna, com a premi a les seves proeses en la cinquena croada a Jerusalem, rei del propi rei de Jerusalem la relíquia de la columna en què es lligà a Crist quan, seguint el relat del Nou Testament, fou fuetejat. Apareix, doncs, un gran simbolisme. ¿Per què es lliga a Crist en una columna? Es diu que era una tradició romana, per castigar als condemnats quan se’ls fuetejava, però una columna també vol dir un pilar, que en el cas de la columna dels Colonna està coronat amb una corona, davant d’una àliga imperial bicèfala, com la de l’Imperi romà, i la del llinatge imperial dels Habsburg. “Crist lligat al pilar del seu propi llinatge, és sotmès a un sacrifici màxim”, tal com fa el darrer Kalònimus, segurament no per voluntat pròpia, però sí com a forma de deixar escrit el seu testimoni, simbòlicament. Ell serà el darrer rei dels jueus, com Crist, i el portarà a la seva espatlla per creuar els mars, tal com feu el Sant Cristòfol, i Cristòfol Colom. I, com els Kalònimus, serà llinatge de Crist, tal com la reialesa europea en la seva totalitat.

Els Kalònimus van haver de mutar en altres formes, mantenint cert poder imperial, a Roma, però van sacrificar la seva noble història, tal como ho va fer tota la reialesa i el llinatge del Preste Joan. Colom, i els Colonna, dialoguen obertament amb ells. En aquesta reconstrucció es relliguen tots, seguint el fil cronològic de la Nova Cronologia. El darrer Kalònimus es situa al Regle de Nàpols, com els Colonna en temps de Colom, i acaba a Catalunya, on apareixen desprérs els Colom, carregats de diners, al call jueu de Barcelona. Van portar la glòria de Crist, que és la del rei David, fins a Jerusalem, tal com es relata en aquesta història. Els Kalònimus eren descendents del rei David, els Colonna llueixen una relíquia de Crist, i van lluitar a Jerusalem, i en Colom va voler armar un exèrcit per reocupar Jerusalem, tal com es va fer, abans, des de Tolosa, essent un poder dels Kalònimus. Són tres llinatges units per una mateixa empresa, que molt probablement fou el mateix. Els honors històrics de tots ells, avui en dia totalment desconeguts, els uneixen en clau neocronològica. La darrera evidència: el mite de la proesa catalana contra els turcs, de la batalla de Lepant, liderada, del bàndol cristià, per Marco Antonio Colonna, lluint l’emblema català, tal com es pot contemplar a la Galleria Colonna, del Palau dels Colonna de Roma. Altra vegada, els emblemes catalans envers els musulmans, com als mapes retrobats per en Guillot.

Batalla de Lepant on es veuen lluitant els catalans contra els turcs. Al capdavant dels catalans: Marco Antonio Colonna, família de l’emperador, dels Aragó, essent el cap de l’exèrcit cristià. S’interpreta com una paròdia del llinatge de Cristòfol Colom, un cop muta als Colonna. Font: Galeria Colonna, Roma. Captura del video: https://youtu.be/S_g8xQ2dwzs?t=1435

Vist així, resulta plausible entendre que la coincidència de poders reials amb simbòlics, al voltant d’aquests personatges, en temps i forma, formi part d’una història entrellaçada que ha adulterat els fets, per preservar el seu poder. Es tracta d’un acord entre iguals, de llinatge imperial, el mateix que pacta la mutació de la història per elevar el poder de Crist a la màxima autoritat simbòlica, probablement per voluntat de l’emperador grec i el Preste Joan, que esdevindrà el poder del Papa de Roma.

Aquesta crònica, la de l’origen dels poders papals de Roma, vinculat al Preste Joan, i la de la creació artificial del mite de Crist, encara que sembli mentida, està escrita per qui es considera fou un cronista del poder Làscaris, després comte de Ribagorça (llinatge reial oficial), al servei del rei Ferran el Catòlic, en Don Diego Fernández de Mendoza, al manuscrit sense títol conegut com El Becerro General, que es troba a la BIblioteca Nacional d’Espanya.

Tot va ser un projecte imperial, que va requerir reconstruir simbòlica, territorial i simbòlicament tots els poders, per reordenar-se al món. A partir d’aquí, es concep la segona gran manipulació de la història humana. Els calls jueus es sotmeten a una destrucció, en alguns llocs de forma més evident que en altres, com els casos de Narbona i Barcelona, on s’esborra tota evidència. Les grans sinagogues es transformen en esglésies cristianes, en molts casos sota l’advocació de San Cristòfol, i es decideix fer una obra monumental: alterar el passat recent, i l’antic, i fer mutar totes les identitats jueves i musulmanes d’Occident, alterant, si cal, tots els registres històrics. És l’era de l’absolutisme més poderós de la història, i es pot fer. De fet, es va fer.

+++

Treball ampliat amb les peces que apunten a la manipulació del text bíbilic, a “De l’origen d’Israel al genocidi palestí, explicat en sis segles” (CLICAR)

Treball ampliat que apunta als patrons matemàtics i documentals dels jueus tàrtars que fan escola i principat a Narbona, aquí: