De l’origen d’Israel al genocidi palestí, explicat en sis segles

Imatge anterior: Gaza destruïda per les forces armades d’Israel. Font: Europa Press (2024).

De l’origen d’Israel al genocidi palestí, explicat en sis segles

La història del primer al darrer Israel, aquí molt sintetitzada, és, segons es desprèn del projecte científic de la Nova Cronologia, una història molt diferent a l’oficial. És part de la història dels poders d’Occident, en origen tàrtars, escites i hitites, abans de ser jueus, i després cristians, tal com els entenem avui en dia. I, en aquesta història, Catalunya i Occitània van ser protagonistes.

És una història desconeguda per (gairebé) tota la humanitat. Es pot començar per Tartària, resseguint el fil bíblic o les múltiples duplicitats d’una història eminentment dilatada en el temps (a continuació explico a què em refereixo). Però en aquesta ocasió m’he proposat fer-ho en clau “Israel”, motivat pel preocupant conflicte a l’Orient Mitjà, que ha arribat a esdevenir un afer global hipersensible que acabarà amb un genocidi i l’autodestrucció dels pobles fills d’Abraham, per no dir una tercera guerra mundial, sota l’obtusa mirada sempre interessada dels Estats Units d’Amèrica, sempre acomplexada de Rússia i ara desacomplexada de la Xina, amb la total i llastimosa impotència i irresponsabilitat política de l’Europa Occidental, en què l’Organització de les Nacions Unides s’està enfonsant en l’oceà de les seves pròpies deficiències, que provenen del propi relat històric de les forces i els pobles reconeguts que la conformen, on falta el català. Es tracta d’una història que és, també, catalana, i té a veure amb la persecució càtara i la catalanofòbia espanyola.

Cristòfol Colom: és aquí on cal tornar, a ell i al seu projecte colonial, concebut per a recuperar Terra Santa. Un projecte imperial, en clau jueva i catalana. Tal com ha posat de manifest, recentment, el projecte científic dirigit per en José Antonio Lorente, catedràtic de la Universidad de Granada.

Per aquesta raó, prenc per inici d’aquesta “reconstrucció” el misteri dels emblemes catalans per Amèrica als mapes del segle XVI oficial. Aquests mapes, que són dotzenes, els ha recopilat n’Enric Guillot, i enlloc d’expressar una dominància castellano-lleonesa, que és el que sembla més lògic atenent al fil de la crònica històrica de la hispanitat, expressen una dominància catalana, però també una notable presència musulmana, i, més puntualment, hugonota francesa. A continuació podeu consultar un informe que els mostra i els documenta:

Els mapes de la presència catalana i otomana a l’Amèrica dels segles XVI i XVII (CLICAR)

Exemple de mapa: Autor: Guillaume le Testu. © Vicennes, Service Historique de la Défense – [D1z14_03_549]. Sud-Amèrica girada 90 graus, amb emblemes francs, otomans, catalans i lleonesos. Localitzat per n’Enric Guillot.

Es va canviar la història, això és segur. Però, per què? No té sentit que fos per recel castellà, sense més. Si més no, no el té segons el fil de la història oficial. No té sentit trobar-hi aquests emblemes ni que els castellans hagin volgut apropiar-se d’aquesta gesta “perquè sí”. Però, si es segueix la reconstrucció que en fa la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, que ha eixamplat un servidor (fent part de la feina de la reconstrucció de la història de l’Europa Occidental, recolzada pels matemàtics russos) hi ha una explicació. Això sí, requereix obrir la ment i estar disposat a descobrir una altra història. Per què? Doncs perquè ve a dir que la història antiga (la bíblica) és la medieval, i l’expansió tàrtara i mongol fou el projecte de l’Israel bíblic. La història s’ha dilatat artificialment per a crear un altre relat. És a dir, per digerir l’encaix d’aquesta reconstrucció a una estructura mental temporal adequada, cal fer l’esforç d’acceptar que s’ha produït una gran manipulació del mapa cronològic.

El que es descriu aquí parteix de la base que hi ha fonaments per afirmar que la història real d’aquests fets s’ha alterat i s’ha dilatat des del segle XVIII cap enrere. I s’explica per sí mateixa.

Si no has llegit o pensat res semblant, lògicament, tot el que aquí es diu et semblarà un disbarat. Però no ho és, és el resultat de reconstruir una història oficial que s’ha demostrat falsa, des de Moscou, fent ús de la ciència estadística i l’astrofísica, amb una base documental sòlida, tot i la ingent falsificació de les cròniques i els documents oficials, perpetrada pels poders dominants. Si, tot i els dubtes raonables que això planteja, creus que té sentit, podràs seguir el fil. Si no ho creus, no podràs.

Per donar resposta, doncs, a la reconstrucció de la història dels mapes inaudits d’Amèrica, amb emblemes catalans i àrabs o musulmans, el que cal fer és reformular la pregunta que inicialment apareix, que és: Per què s’han equivocat tant? No és suficient. Cal preguntar-se per què es canvià la història i quan i en quin context va tenir lloc.

La història que cal reconstruir és, segons com es miri, insòlita als ulls entrenats en història oficial. Costa, molt, d’acceptar. De poc serveix dir que només des del segle XIX es poden consultar lliurement els arxius oficials, un cop han estat manipulats, i que la història, fins aleshores, mai ha estat una ciència, sinó un art. L’art d’explicar les coses al servei dels poders dominants. Però no per això, per dubtar-ne, vol dir que és poc versemblant. Al contrari, forma part del procés d’acceptació, i és bona senyal. Endinsar-s’hi implica haver de resoldre molts dubtes. El dubte, mentre és viu, et porta a les respostes. Tot comença amb un gran dubte, després es passa a una suma de molts altres dubtes, i al final s’esvaeix el gran dubte inicial. Quan això passa, els dubtes que segueixen passen a ser menors, i entens que, si ja has arribat fins aquí, segur que els resoldràs. Per aquesta raó, no està de més avisar: hauràs de triar fins on vols arribar. Tot depèn de tu, i de la teva predisposició a endinsar-t’hi. El més difícil no és aprendre una nova història, que és més curta i clara. La barrera principal és haver d’esborrar tot el que hem après, és a dir, desaprendre.

Fets aquests aclariments, altrament, val a dir que difondre la Nova Cronologia es pot fer de moltes maneres, però cap és infal·lible. Qui no vol entendre, íntimament, no ho farà per moltes proves i raonaments que s’hi donin. En aquest article, es fa resseguint el fil del projecte d’Israel, en clau universal, occitana i catalana. Potser no és la millor, però tampoc és la pitjor. Aquesta història explica quan neix Israel, quan es funda Jerusalem, quan apareix Mahoma, com el darrer rei d’Israel esdevé el Jesucrist històric que entenem avui en dia, en temps de Cristòfol Colom, i quan es decideix dilatar la història per crear un Jesucrist enviat al passat. Per un costat, crea un conflicte simbòlic, però, per un altre, acosta temporalment la colonització europea amb el text sagrat judeocristià fins l’holocaust i l’Israel modern. Aquesta història no té tres, quatre o cinc mil anys. Té sis segles i descriu quan i com apareix l’autoritat d’un sol déu, quan neix una idea que crea els seus propis mites i profetes, i com, a mida que els equilibris simbòlics trontollen, es recreen, muten, vers altres formes simbòliques, que entren en competència i alimenten conflictes de tot tipus, també les guerres i diferents formes d’expansió colonitzadora.

Però, altrament, aquest encaix demana (mereix) fer dues profundes reflexions: 1) Com més es conegui la història oficial més complicat és entendre aquesta versió alternativa; i 2) Per comprimir la crònica de la història humana coneguda, cal tenir coneixements bàsics dels principals protagonistes i fets històrics, i acceptar que molts d’ells són invencions, duplicitats, i d’altres són reals, però cal recontextualitzar-los.

Respecte a la primera reflexió, per exemple, si es parla del rei David d’Israel tots ens anem a l’imaginari de gairebé mil anys abans de Crist, i entendre que això té lloc al tombar dels segles XIV i XV es fa difícil. En aquests segles tots estem a l’Edat Mitjana, i, per exemple, com a catalans, tenim al cap l’esplendor de la Casa de Barcelona i imaginem els almogàvers a Grècia, essent tots cristians. De la mateixa manera, quan parlem d’en Colom tots ens anem a l’any 1492, i visualitzem els reis Ferran i Isabel, però no ens és fàcil traslladar-ho tot a la segona meitat del segle XVII, després de la Guerra dels Segadors, que és on cal ubicar-ho. Per superar aquests poderosos obstacles, cal, doncs, estar mentalitzat.

Respecte la segona reflexió, per exemple, es dona el cas que solem saber fragments de la història, com l’antiga Roma, o l’antiga Grècia, o Egipte, així com (alguns) les gestes de Carles Martell i Carlemany. Però molt pocs sabem del Preste Joan, o dels hitites, dels escites i de Gengis Khan. Doncs bé, resulta que Egipte, Roma i Grècia s’han de traslladar a l’Edat Mitjana, i que el Preste Joan, els hitites, els escites i Gengis Khan és el que cal conèixer. Tot l’imaginari antic i medieval es barreja, en el temps i en el significat, i apareixen protagonistes imprevistos que no coneixem bé, o ignorem. És com si, de cop i volta, tot el que hem après deixés de tenir sentit i ens deixés totalment fora de joc. Per aquesta raó, per a molts, la Nova Cronologia és percebuda, inicialment, com una broma de mal gust.

Per totes aquestes raons, una vegada més, insisteixo: qui vulgui continuar (si mai ha escoltat res de la Nova Cronologia) ha de tenir clar que el que hi trobarà molt probablement li generarà molts més dubtes que clarificacions. I, si no ha quedat prou clar, a mode de preàmbul, per amanir l’entrant de l’àpat històric que se us convida a digerir, serveixin aquests ingredients:

Els hitites, que la història oficial ubica en temps del faraó Ramsès II, cal entendre’ls com eix central de l’arrel jueva, juntament amb el poble escita, que s’ubica (oficialment) entre els segles IX a.C. i el segle IV d.C., però ambdós són molt més recents i esdevenen jueus a partir dels segles XIV i XV, ara farà uns sis segles, no abans.
L’antiga Grècia és en realitat la medieval, i és el genuí Imperi romà. Un imperi, el romà, que es basa en una fantasia creada des d’Occident per construir un imaginari a la mida de l’autoritat del Papa de Roma i la cosmovisió europea. L’Imperi romà real fou el projecte tàrtar, escita i hitita, després grec.
L’arribada dels sarraïns a la península ibèrica cal entendre-la als segles XIV i XV, no al VIII, i forma part de l’èxode del Moisès bíblic. Moisès fou, en veritat, el Moro Musa, Musa Ibn Nussair. I fou un poder tàrtar, escita i hitita.
L’Antic Testament narra els fets de l’expansió tàrtara pel món conegut, i cal entendre’l en l’empresa de Gengis Khan i els seus descendents, que és el veritable llinatge del rei David d’Israel, des del moment que es fusiona amb el del Preste Joan. El projecte del Preste i el del Gran Khan són el mateix, per això foren una única família, oficialment i realment, encara que aquesta dada no sigui de domini públic.
El Nou Testament es basa en una construcció paral·lela a la de l’Antic Testament, que originàriament honora als emperadors grecs, que s’acaba edulcorant i convertint en el mite històric de Jesucrist als segles XVII i XVIII, un cop s’acaba amb el seu llinatge imperial.
El Papa de Roma emergeix realment al segle XVII, inicialment a imatge i semblança del Preste Joan, quan la seva autoritat entra en crisi degut a la inestabilitat de la pau tàrtara. Tots els papes, fins aleshores, són una crònica inventada, escrita al segle XVIII, com les de la resta de genealogies de tots els poders del món.

Fetes totes les aclaracions preparatòries que he he estat capaç de fer, ara sí, comencem:

RESUM

Resultat d’una gesta imperial inèdita, als segles XIV, XV i XVI, la humanitat sencera és sotmesa a un periple civilitzador sense precedents, cruel, però que és capaç d’imposar grans religions i fer florir la prosperitat. La Bíblia s’escriu aleshores. Però, degut a una crisi de legitimitats, aquest poder es reordena, i aquesta història es manipula, integralment, per imposar, ara sí, un relat unificat, en nom d’un messies que vol ser jueu i cristià. Als segles XVII i XVIII tenen lloc dues grans manipulacions de la història, i del temps que l’explica, sense les quals és impossible entendre com el sionisme és viu al segle XIX. En aquest escenari, la comunitat jueva manté la seva identitat, tot i la diàspora que els dispersa per mig món, fins que, resultat de l’holocaust perpetrat pel nazifeixisme, pren la decisió de crear un estat propi, Israel, a Palestina, i provoca un genocidi i la desestabilització a l’Orient Mitjà, als segles XX i XXI. Occident, mentrestant, persisteix en la seva creença de tenir a les seves mans el dret a decidir el destí de tota la humanitat, i el judaisme més ortodox, poderós econòmica, cultural i intel·lectualment, mantenint part del control polític i militar, imposa la seva complicitat. Occident i el sionisme tenen projectes entrellaçats, mai han deixat de tenir-los. Tot, des de que es creà i es recreà, artificialment, una història feta a la mida d’un llibre sagrat que rendeix culte a múltiples empreses bèl·liques, en nom d’un projecte civilitzador, liderat per la inspiració divina, judeocristiana i musulmana.

ÍNDEX

L’origen (segles XIV al XVII): El Temple de Salomó, primer tàrtar, escita i hitita, després jueu
La Gran Crisi del projecte jueu (primera meitat del segle XVII): Cau Jerusalem, que és ocupada pels seguidors de Mahoma
La Primera Gran Manipulació (segona meitat del segle XVII): Occident adopta un Crist messiànic, i es crea el mite de la gran Roma italiana per erigir el poder del gran Papa de Roma a imatge del Preste Joan
El projecte de Cristòfol Colom, Kalònimus (1677): El poder jueu d’Occident, pre-cristianitzat, lidera la primera etapa de la colonització del món
La Segona Gran Manipulació (segle XVIII): La Companyia de Jesús i la reconstrucció integral de la història
La Gran Idea (segles XIX i XX): Crear un Israel bíblic a Palestina, per als jueus

CRÒNICA

1. L’origen (segles XIV al XVII): El Temple de Salomó, primer tàrtar, escita i hitita, després jueu

Després d’una lluita colossal, neix un ordre global on Occident i Orient estan aliats sota l’autoritat del Preste Joan d’Etiòpia, del llinatge del Gran Khan tàrtar, escita i hitita. Ell custòdia el pacte, simbolitzat en l’Arca del Temple de Salomó. El Preste Joan és el llinatge del Gran Khan, de Salomó, i l’emperador d’Etiòpia, com els poders de tot el món, fins a la Xina i el Japó. Occident, en aquest context històric, té per epicentre la mar Negra i tota Europa i part de Tartària, on l’emperador (grec) és a Constantinoble i el poder militar és el de l’Orde del Temple de Salomó. Orient, en canvi, s’estén fins a l’Índia, té per emperador el soldà de Damasc i custòdia, inicialment, el culte als màrtirs de la lluita que els ha portat al poder, a Petra. Ambdós imperis es deuen al Preste Joan, com el poder de la nissaga Yuan (Joan) de la Xina, tàrtara, i el de l’Índia Mogol. Egipte, la mare de les civilitzacions, deixa de ser el temple als sepulcres dels grans poders antics, i passa a estar controlat per les forces tàrtares, escites i hitites. És la ira de Crist que porta a Moisès a Canaan i a Egipte a una llarga decadència. El culte egipci es respectà, com es deixa escrit al Llibre d’Ezequiel, i tal com ho feu Alexandre Magne, quan l’ocupà. Però no tingué lloc farà milers d’anys, ni són històries diferents. És la mateixa història i aquesta va tenir lloc ara fa sis segles. De fet, l’Antic Egipte sobreviu fins al segle XVIII, per això els pergamins semblen acabats de fer, es troben mobles en bon estat a la tomba de Tutankamon i les piràmides tenen tanta precisió i complexitat tecnològica.

Recordo, per als qui desconeixeu la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, que els temples egipcis incorporen representacions del firmament que reflecteixen una data única, com una carta astral, i ens diuen que té el seu origen ara farà poc més de mil anys i que es manté fins al segle XVIII.

Recapitulant, fent un segon encaix històric i temporal més precís, el què aquí es diu és que la gran lluita del poble d’Israel és la gran ocupació tàrtara de Gengis Khan i els seus successors amb l’autoritat del Preste Joan, més l’ocupació alana i escita d’Occident, que també fou hitita, abans de ser jueva. La gran pau de Déu és la coneguda pau tàrtara que dona peu a la Ruta de la Seda, que avui en dia tenim a l’imaginari dels segles XIII, XIV i XV, però que cal trobar als segles XV, XVI i XVII, on els jueus, coneguts també com a Radhanites, són els seus mercaders, des del Pacífic fins a l’Atlàntic. El seu poder és tàrtar, escita (alà) i hitita, i són a l’arrel del poble d’Israel. L’Antic Testament, fins a la reconstrucció del Temple de Jerusalem, explica aquesta història, com ho fa també el Llibre de l’Apocalipsi fins al Capítol 13, que és també la història del Llibre d’Ezequiel. Ezequiel ho deixa molt clar: Israel crea el Primer Temple, fins que és forçat a crear-ne un de nou, ara sí, a la veritable Jerusalem. El primer Israel dona els primers passos com un poder intrús tàrtar, fins que es reformula, i muta cap a Jerusalem, ara sí, com un Segon Temple. El Primer és, en realitat, un projecte de temple al nou poder del rei David, el Khan, i no és fins que cau Babilònia, Pèrsia, que es concep el Segon Temple, originàriament format com un santuari, a Petra, que rendeix culte als màrtirs de l’espasa de Déu, tal com es deixa escrit al Llibre d’Ezequiel. Després es concep Jerusalem. La Jerusalem d’avui en dia neix en motiu de la creació del Segon Temple de Salomó, un cop culmina el control d’Euràsia i Egipte. Aquesta mutació, del Primer al Segon Temple, es concep a Europa, a Occitània, des de Narbona. Fins allà arriba Moisès, el Moro Musa o també dit Musa Ibn Nussair, el sarraí que arriba fins a Occitània, entre els segles XIV i XV (segons la història oficial al segle VIII). Allà no lluita contra les tropes franques, sinó contra altres intrusos tàrtars aliats amb els pobles originaris. El seu poder, tàrtar i hebreu, condueix a la presa de possessió de l’Europa Occidental, i d’allà neix, originàriament, el projecte carolingi i el sub-imperi romà, abans de ser glorificat i cristianitzat tal com l’entenem avui en dia.

L’arrel medieval és la que cal repensar, i la prosperitat de l’Edat Mitjana europea comença al segle XV i s’allarga fins al XVII, quan tot muta, i es reescriu la història. Aquest origen ha persistit en l’imaginari popular en la figura de Maria Magdalena, ficcionat com el Priorat de Sió en la novel·la El codi Da Vinci, però qui realment va arribar va ser Moisès i el llinatge del rei tàrtar que, des de Narbona, s’implantà a Europa, passant per Tolosa. La primera croada, liderada pel comte de Tolosa, germanastre del comte de Barcelona, és en veritat el poder hitita, escita i tàrtar que, després d’ocupar Occident, imposa el seu poder a Grècia, un cop caiguda Troia, i aixeca, a Jerusalem, el temple al seu ídol. Petra, el santuari original, es buida, de cop, i esborra, per sempre més, el seu veritable origen. Al seu lloc es crea, per al llinatge d’Abraham, l’actual Hebron. Des d’allà, Occitània, el poder tàrtar, alà, i chatti, és a dir hitita, es rearma i ocupa l’actual Palestina. Es reformula, paral·lelament, Grècia, que és de nou sotmesa, i es crea, ara sí, l’actual Jerusalem bíblica, convertida en un santuari al rei David que incorpora el projecte de crear el poder d’un sol Déu per a tota la humanitat.

Aquest és el veritable sentit de l’autoritat del Temple de Salomó. David és Gengis Khan. El rei David dels jueus és tal i com es coneix Gengis Khan a les cròniques medievals. “David” no fou el seu veritable nom i vol dir “l’estimat”. Ell i el seu llinatge són el poder màxim, que Déu fa poderós a la Terra. Les croades europees a Terra Santa són la veritable lluita del poble d’Israel fins a ocupar Canaan.

2. La Gran Crisi del projecte jueu (primera meitat del segle XVII): Cau Jerusalem, que és ocupada pels seguidors de Mahoma

Transcorreguts poc més de dos segles de pau, en què la prosperitat domina a tota la terra euroasiàtica i al nord d’Àfrica, apareixen serioses disputes pel control de l’Imperi grec, on té la seu l’emperador d’Occident, que crea el seu propi culte ortodox, que esdevindrà Crist (és el culte a l’emperador, entès com a patriarca i símbol). Les disputes condueixen a una reconstrucció a Europa Occidental, fins aleshores controlada per l’autoritat jueva i salomònica, que controla l’Orde del Temple de Salomó i el Regne de Jerusalem, i tutela el culte al Crist Emperador, càtar o també dit bogomil, present des d’Anatòlia fins a Occitània. Finalment, cauen Constantinoble, Trebisonda i Jerusalem a mans de l’autoritat otomana, liderada pel cabdill Mahoma, que també venç al soldà de Damasc. Ells són el Soldanat de Rum, de l’Anatòlia, i provenen, també, del llinatge tàrtar, escita i hitita.

Neix, així, el poder de Mahoma. S’escriu l’Alcorà, i s’eleva el seu poder per a erigir-se com a nou exemple per al poble cristià imperial i la comunitat jueva. Tot l’imperi de l’Orient, i l’Imperi grec recentment dominat, amb el temps, esdevé mahometà. Occident perd l’emperador que legitima, i el poder del Crist imperial, que és també el poder original del temple grec antic. Zeus és Theus, Déu (la primera bíblia, per aquesta raó, s’escriu en grec). Així, es mutilen el Temple de Salomó i el Sepulcre del rei David de Jerusalem. Es substitueixen pel temple de La Roca, que honora Abraham i a Mahoma. Paral·lelament, l’autoritat del Preste Joan entra en crisi, i, amb ell, cau el poder de l’Arca del Temple de Salomó. Occident reacciona, i s’inicia la colonització, la segona ocupació del món, ara, també, prenent el control de tota Amèrica i la resta d’Àfrica. Amèrica, altrament, també ha estat ocupada, fa dos segles, per les expedicions tàrtares, si bé ha perdut part d’aquesta memòria. Per això arriba, allà, la tecnologia i la simbologia que fan, també, les piràmides d’Egipte, de la mateixa manera que arriba fins a Indoxina.

3. La Primera Gran Manipulació (segona meitat del segle XVII): Occident adopta un Crist messiànic, i es crea el mite de la gran Roma italiana per erigir el poder del gran Papa de Roma a imatge del Preste Joan

Cauen Grècia i Jerusalem i l’Orde del Temple de Salomó entra en crisi. Europa es queda sense un líder clar i el seu poder és objecte de recel per part dels monarques i els comtes europeus, que entren en competència per crear una nova autoritat imperial. Des d’Occitània es pateix aquesta crisi, i es sotmeten els templers, els jueus i els càtars. El poder del Preste Joan s’instal·la a Roma, traslladant l’autoritat del patriarca jueu d’Avinyó a Itàlia, i, per fer-lo fort, s’intervé l’Orde del Temple de Salomó, que passa a dir-se de Sant Joan Baptista. Des d’aleshores, un nou poder simbòlic ressuscita a Occident. L’emperador grec, i el poder del rei David (el Gran Khan, o Joan), esdevenen un sol mite: Jesús el Messies.

Exemple de com es crea el mite de la resurrecció de Crist, entès com a emperador vençut que torna a néixer. Es veu com és el culte que li ofereix Constantinoble. En aquesta crònica, no es diu que és tal com Jesucrist. Literalment, diu que, un cop cau l’emperador, es tornarà a coronar, aquest cop ressuscitant. Altrament, destaca la bandera catalana sobre Constantinoble, resultat de l’ocupació almogàver. Font: Oracle, Leo the Wise (venecià), [@ Bodleian Libraries, University of Oxford, Shelfmark Bodleian Library MS. Barocci 170, fol. 14v]. Localitzat per n’Enric Guillot.

El judaisme és forçat a acceptar aquest símbol messiànic, seguint la tradició jueva, i Jesucrist es fa dir el darrer rei d’Israel, de la Casa de David. Apareix el Nou Testament, i Joan, el Baptista, bateja a Crist. Simbòlicament, el Preste Joan esdevé Joan el Baptista. Neixen l’actual Vaticà i, poc després, la Companyia de Jesús. Per això, es sotmet el poble càtar, que segueix una idea ara considerada cristiana, però que era pre-cristiana, fidel al culte a l’emperador grec: l’Alfa i l’Omega que llueix a tots els pantocràtors romànics, sobre la qual es dissenya el nou cristianisme.

Exemple de pantocràtor amb iconografia de l’emperador grec, reproduint la glòria dels quatre querubins del Llibre d’Ezequiel, que més tard esdevenen els quatre apòstols evangelistes. A sota es mostren el que es coneix pels dotze apòstols, que representen els líders dels poders d’Occident, que porten allà la glòria del déu emperador. Font: https://patrimoni.gencat.cat/es/historias/ego-sum-lux-mundi

Apareixen, també, el mite del Sant Sopar (que substitueix a l’Arca de l’Aliança) i l’imaginari de la Passió com la paràbola de l’actual Resurrecció de Crist. No ressuscita Crist, sinó el poder vençut, tàrtar, escita, hitita, cristià imperial i jueu que personifica el Gran Khan fet David, pare de Salomó, del llinatge del Preste Joan i dels poders globals. D’allà prové Jesucrist. Com s’ha dit, els 12 apòstols són, en veritat, els poders d’Europa, més Grècia i Roma, que s’alien per crear el poder del nou Crist, essent un fil que deixa escrit, simbòlicament, Isaac Newton al segle XVIII. Font: llibre (pòstum) Observations upon the prophecies of Daniel, and the Apocalypse of St. John, de 1733.

L’actual cristianisme neix aleshores, com a una reacció a l’Alcorà, després d’haver existit com un poder imperial. Aquest desafiament s’explica perfectament al capítol 14 de l’Apocalipsi, on la bèstia, descrita com un fals profeta ferit que fa miracles, és el número 666 i marca els qui no segueixen el seu culte. Aquesta bèstia apocalíptica és inquisitorial i romana, tal com també deixa dit Newton, al llibre tot just indicat.

Simbòlicament, es vencen Tolosa i Barcelona, els qui lideren la primera croada. A Tolosa es funden els Dominics, el pilar de la Santa Inquisició, i a Barcelona es concep la conquesta d’Amèrica per part de Cristòfol Colom. Altrament, aquest projecte també és valencià, per això d’allà sorgeix el poder dels papes Borja, que beneeix el projecte colonial, i per això, allà, a València, es custòdia el Sant Calze, provinent de Barcelona i de l’Aragó. ELS Borja són poders originals, del Preste Joan i de l’Imperi grec. Paral·lelament, des del cor de la Borgonya, es crea el projecte del Toisó d’Or, que es proposa crear un nou emperador romà, en aquest cas de l’anomenat Sacre Imperi Romà Germànic, que fusioni el Regne d’Hongria, ara amenaçat pels otomans, amb tota la terra germànica fins als països nòrdics, els Països Baixos, Itàlia i Hispanya, incloent-hi Portugal. En aquest encaix, França, però, competeix per fer-se el seu propi poder. Així, tota Europa es remou per a crear un nou imperi romà, des de Rússia fins a Portugal, passant per Catalunya.

D’aquesta manera, neix un projecte múltiple: crear una nova Roma a Itàlia, i fer-la superior a Grècia; elevar el poder d’un Messies que tindrà per representant a un Papa universal; i construir un nou imperi romà, que serà europeu i tindrà la seva gènesi a la Borgonya benedictina. Uns benedictins que, en realitat, forgen el poder originàriament jueu, també càtar, que adopten el nou cristianisme. Però, compte: inicialment, el Crist messiànic només és un símbol recuperat per unir a jueus i cristians en un nou projecte colonial. L’actual Crist històric apareix en una segona fase. Inicialment, Colom, té consciència de ser jueu, descendent del rei David, i portador de Crist (Cristòfol). I vol recuperar Jerusalem per la glòria del poble d’Israel.

4. El projecte de Cristòfol Colom, Kalònimus (1677): El poder jueu d’Occident, pre-cristianitzat, lidera la primera etapa de la colonització del món

És hora de parlar d’en Colom, que es fa fort a Barcelona. És el líder jueu d’Occident. El darrer rei conegut dels jueus d’Europa, de nom Kalònimus (o Calonym, o Calo), aterra a Barcelona, on compra al comte de Barcelona i rei d’Aragó els drets dels censos del Call Jueu. Per aquesta raó, en contrapartida, crea la Taula de Canvi i l’Hospital de la Santa Creu, que oficialment s’entén a l’any 1401 (però que hem de situar a l’any 1661). Té una ingent fortuna, i, tal i com aquí s’entén, crea una banca per finançar la conquesta d’Amèrica i un hospital per atendre el cost humà d’aquesta empresa. És en Guillem Colom, qui serà (ell o un parent o descendent seu) en Cristòfol Colom. Aquesta història, en què arriba un misteriós Colom a Barcelona, carregat de diners que fa seus uns drets jueus que fins aleshores finançaven al comte català, es recull a la tesi doctoral de l’historiador Xavier Pons Casacuberta, de 2015, si bé el treball d’interès ja es publica el 2009, a l’article “La comissió creada pel rei Joan I i la reina Violant a partir dels pogroms contra els jueus de 1391. Espoliació del capital i patrimoni dels jueus i conversos“, del número 30 de la revista Acta historica et archaelogica mediaevalia, pàgines 119 a 152. Aquesta informació és molt important per la història de Catalunya, d’Europa i del món, si bé l’autor no la relaciona amb els Colom Bertran de Barcelona ni amb el descobriment d’Amèrica.

El darrer Kalònimus que reconeix la història oficial es situa al servei del comte de Provença i rei de Nàpols, que també és rei de Jerusalem, un Anjou, a l’inici del segle XIV, i es diu que “desapareix” entre Catalunya i Avinyó. És una història paral·lela a la del descobridor d’Amèrica Cristòfol Colom, que, d’acord amb la biografia que s’atribueix al seu fill Ferran, va servir, també, als Anjou, abans de “descobrir” Amèrica. A més, val a dir que, d’acord amb la història oficial de Catalunya, va ser un Colom, descendent d’en Guillem Colom, el President de la Generalitat que va coronar el rei Anjou com a comte de Barcelona i rei d’Aragó. La història, tot i haver estat adulterada, manté certa honestedat documental. Aquesta és la prova dels nexes entre els Kalònimus, els Colom de Barcelona i el Colom descobridor.

Colom, com s’ha dit, és un Kalònimus, descendent directe del rei David, dels exiliarques de Babilònia que, des de 1972, sabem que arriben a Europa en temps de Carlemany i inicien, allà, un llinatge. S’instal·len a Narbona, però estenen el seu domini a Tolosa i després a la Provença, Barcelona, Toledo, Itàlia i Alemanya. El seu poder és el dels comtes de Tolosa i de Barcelona, i el de Carlemany i totes les monarquies d’Europa. Font: Arthur Zuckerman, llibre A Jewish Princedom in Feudal France, Ed. Columbia University Press. Per aquesta poderosa raó, en Colom deixa escrit el Llibre de les Profecies, en què proclama el sentit de la seva missió: recuperar Terra Santa per la glòria d’Israel. És llinatge reial de primer nivell, bíblic. Per aquesta raó, a les Capitulacions de Santa Fe (que han estat manipulades) s’acorda, amb els poders reials, que ell i els seus descendents seran almiralls, virreis i governadors generals, essent una situació insòlita a la història d’Europa, que només un grandíssim llinatge pot permetre’s obtenir. I aquest és el del principat de Narbona, dels reis jueus d’Europa que estengueren la seva sang per totes les monarquies, abans de cristianitzar el seu passat i esborrar el rastre del conqueridor d’Amèrica. Poderoses forces, simbòliques, ocasionaren aquest desenllaç, i tenen a veure amb la creació del mite de Jesucrist per la glòria del Papa de Roma i d’Europa.

El poder dels Kalònimus, aliat amb els Anjou inicialment, un cop assolit el domini dels catalans, concep la idea d’ocupar el món des de l’oceà Atlàntic i d’aliar-se amb el Gran Khan de la Xina, mentre, des de Portugal, s’emprèn la iniciativa d’anar a buscar la benedicció del Preste Joan, per terra i per mar, en la seva lluita per acabar amb el desafiament otomà i mahometà. Amb la idea de recuperar Terra Santa, s’expulsen als seguidors de Mahoma que s’han establert a la península ibèrica en nom del poder àrab que, originàriament, es deuen a l’autoritat del soldà de Damasc. La reconquesta espanyola és sobretot catalano-aragonesa i navarresa, aliada amb els poders de Lleó i Galícia, també portuguesos, abans de ser castellana, i durà unes dècades, no vuit segles. I té lloc al segle XVII. L’objectiu és ocupar Gibraltar i barrar el pas als otomans, per ocupar el món des de l’Atlàntic. Fins aleshores, àrabs i europeus judeocristians han establert rutes per Amèrica i la costa africana, fins el golf de Guinea. És a dir, els catalans no són els primers en arribar a Amèrica, i la reconquesta citada té per objectiu apropiar-se d’aquestes rutes i obtenir la riquesa necessària per imposar un nou ordre mundial, catòlic (universal).

L’episodi de l’arribada de Colom a Amèrica, que tots entenem el 1492, té a veure amb en Guillem Colom, que oficialment apareix un segle abans. És fruit de la dilatació oficial dels esdeveniments. Però aquesta dilatació s’allarga fins a 370 anys. Els fets de 1492 es solapen amb els de 1307 i cal entendre’ls el 1677.

Els fets del 1300, el 1400 i el 1500 han estat triplicats, però son un sol fil d’una sola història que cal entendre al 1600.

L’empresa dels germans Colom és també la de Ramon Llull, i les lluites entre els Borbó-Anjou i la lliga dels Habsburg, de la segona meitat del segle XVII, són el pols dilatat artificialment d’una intensa lluita que culminà amb el que es coneix com la Guerra de Successió Espanyola (1705-1715). Però allò què s’hi jugava era el control d’Europa i l’empresa colonial, al servei dels poders que, provinents de Grècia, es rearmen a l’Occident, fusionant-se, abans, amb els poders reials europeus. Aquesta fusió està relacionada (si bé ha estat del tot manipulada) amb l’arribada dels Làscaris grecs a Catalunya i a València a finals del segle XIII oficial. Ells entreguen els seus béns, i el seu imperi, al rei català, que fa seva la missió de recuperar Grècia. Això explica la missió almogàver liderada per en Roger de Flor, així com la bandera catalana a Constantinoble que es veu a la imatge anterior. És, de fet, la gesta de Tirant lo Blanc. Però això s’ha adulterat, per aquesta raó la història oficial s’ha desdit de la veracitat històrica del Tirant, i ha deixat els Làscaris com un capítol menor, anecdòtic. Ha eliminat el rastre de la seva fusió amb els poders catalans, castellans i portuguesos, després de fer-ho amb els italians, abans d’esdevenir el poder Habsburg. Per aquesta raó, els emperadors de Nicea (a Anatòlia, amb possessions fins a Grècia i Nàpols), els Làscaris i els Habsburg llueixen el mateix emblema: una àguila bicèfala negra sobre fons daurat. És el mateix àguila imperial que llueix encara, a dia d’avui, Sicília. En un capítol paral·lel, quelcom semblant es fa a Rússia, on els seus prínceps es fusionen amb el llinatge Paleòleg de Constantinoble, després de caure a mans dels otomans, i es proposen refundar Roma en el seu nom. En aquest cas, es fan seu l’emblema de l’Imperi romà, que llueix Trebisonda a tots els mapes medievals: l’àguila bicèfala daurada sobre fons vermell. Neix l’Imperi rus, oficialment al tombar els segles XV i XVII, però realment té lloc en la transició del XVII al XVIII.

Els Colom els hem d’anar a buscar el 1300, i portar-los als 1600. És el moment en què el cristianisme esdevé un projecte imperial, i s’imposa al judaisme ortodox. S’imposa un messies. I té a veure amb les disputes de Barcelona, de l’any 1263 oficial, entre jueus i cristians, en que “venç” en Raimon de Penyafort, avui en dia el patró de la justícia espanyola. Aquest personatge té sepulcre a la Catedral de Barcelona, al costat del call jueu, i fins el segle XIX era al mausoleu dels Colom de Barcelona, al convent de Santa Caterina, tal com es documenta al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de novembre de 1931, número 438.

Colom es situa a Barcelona i era d’arrel jueva, tal com reconeix l’anàlisi del seu ADN a la recerca dirigida per en José Antonio Lorente, així com la recerca d’en Francesc Albardaner i, més recentment, la d’en José Luis Espejo al seu llibre Colón: Su verdadera identidad al descubierto (2024), que desenvolupen, tots ells, unes tesis iniciades per en Salvador de Madariaga i en Lluis Ulloa. Evidentment, aquesta recerca també mereix reconèixer la ingent tasca d’en Jordi Bilbeny i tot el suport obtingut per l’Institut Nova Història. Els Colom eren jueus, com també els Bertran, que oficialment es fusionen amb en Guillem Colom, com es desprèn de la recerca d’en Casacuberta, però també ho eren els La Cavalleria, administradors del patrimoni reial en temps d’en Jaume I i en temps de Ferran el Catòlic, després de ser els administradors de l’Orde del Temple de Salomó. Tots ells, juntament amb els Benvenist (un d’ells un Bertran), de gran autoritat a tots els dominis hispans, i prínceps jueus, van protagonitzar aquesta història.

Entesa aquesta forma de presentar l’estat de la qüestió del fenomen Colom, és possible tornar a l’anàlisi dels mapes de l’Amèrica del segle XVI oficial que ha trobat n’Enric Guillot. Dos poders competeixen per ocupar Amèrica, i dominar les rutes de l’or i la plata d’aquest continent.

Un poder és França, hugonot (d’origen templer), que s’alia amb el poder àrab, encara no otomà, del nord d’Àfrica, i reclama territoris a Amèrica, i és, probablement, Anjou. Aquesta pista me l’ha donada en José Luis Espejo, al fer-me saber que en René d’Anjou funda, oficialment el 1448, l’Orde de la Mitja Lluna, també coneguda com del Croissant. És un poder també esborrat, però és imperial, i, tal i com s’entén aquí, implica que tenia autoritat sobre els dominis africans. Això explica els mapes amb emblemes franco-otomans per Nord-Amèrica, el Carib i la costa est de Sud-Amèrica (i també explica perquè, més endavant, França colonitza l’Àfrica àrab i ocupa les terres nord-americanes). Més tard, pacta amb l’Imperi otomà.

L’article “La alternancia de los dominios euroasiáticos en América según los mapas del siglo XVI: La presencia hugonota y otomana“, escrit per la conferència feta per un servidor al IX Congreso Internacional de Historia de la América Hispánica, el dia 4 de desembre de 2024, explica com la duquessa de Medina Sidònia, Luisa Isabel Álvarez de Toledo, documenta, al seu llibre África versus América (2000) com està escrit que tant en Colom com n’Hernán Cortés i els conqueridors dels Andes van trobar-se amb moros i mesquites, i com nombroses cròniques medievals de l’Al-Àndalus parlen de rutes i productes que semblen apuntar a Amèrica.

L’altre gran poder que participa de l’empresa inicial d’ocupar el continent americà és mixt. Per un costat és portuguès, sota l’autoritat de l’Orde de Crist. Per l’altre, és un conglomerat liderat, originàriament, pel rei d’Aragó, que fusiona poders del comte de Barcelona amb el llinatge imperial. El fil que cal seguir, en el cas català, és el de la segona meitat del segle XIII, des de temps de Jaume I. L’empresa de l’expansió siciliana empalma amb la napolitana i només és grega de forma fugaç. Per això hi ha tan poca documentació d’aquests dominis catalans. I, per això, als mapes d’Amèrica del segle XVI oficial apareixen tants emblemes catalans, però cap d’italià. Aquests poders, dels catalans, són també aragonesos (de nova creació), més els lleonesos i després (inicialment amb poca presència) castellans. Espanya encara no existia, ni la idea moderna que es té dels reis Catòlics.

Exemple del domini àrab sobre Amèrica, amb presència catalana, en aquesta ocasió compartint emblema amb Castella i un cas exclusivament català a la costa nord de Sud-Amèrica. Autor: Pedro i Jorge Reinel. “Carta Kunstman I”. © Bibliothèque nationale de France, CLP GE AA 564 RES. Localitzat per n’Enric Guillot.

En una anàlisi complementària, destaca l’evidència de que, en aquests mapes, s’observa la nul·la o poca presència dels emblemes Habsburg, perquè tot just s’està constituint el projecte del seu imperi, i esdevé espanyol més endavant. L’any 1429 oficial (any 1689 real), el duc de Borgonya i comte de Flandes funda l’Orde del Toisó d’Or, a imatge d’una epopeia bíblica i hel·lènica, que donarà forma a l’ideal del què acabarà essent la tornada de Crist, la culminació de la profecia apocalíptica. És un text (l’Apocalipsi) que s’inspira en el projecte del Toisó: reconstruir el poder de Crist, i fer-lo romà i europeu. Resultat d’això, es traslladen les restes dels reis mags de l’Orient a Colònia, i comença la manipulació de la història d’Europa. Poc després, té lloc el Capítol de l’Orde del Toisó d’Or a Barcelona, l’any 1704 (no el 1519). Els fets de la vinguda de Carles I d’Habsburg de 1519 es corresponen a Carles III. Es formalitza, així, el projecte de la gran Roma europea, fusionada amb els poders creats a Hispanya al voltant del comte de Barcelona.

Però aquesta lluita per imposar un nou ordre global des d’Europa acaba amb una guerra interna, que conduirà a la derrota de l’autoritat catalana, un cop Hispanya cau en mans dels Borbó-Anjou, que venç la pretensió del poder Habsburg d’esdevenir el seu emperador. Cauen, doncs, els catalans, el projecte del Sacre Imperi Romà Germànic i, també, l’autoritat dels Colom, que (tal com aquí es planteja) són mutats als Colonna italians, convertits, aleshores (al segle XVIII) en prínceps perpetus de Roma. La vinculació entre els Colom i els Colonna és deductiva. Les evidències hi apunten. Destaquen: 1) Esdevenen prínceps de Roma l’any 1710, just quan encaixa la crisi del projecte jueu messiànic i català d’en Colom; 2) Es tracta d’un llinatge a l’ombra del Papa, equivalent al poder que tenen els Kalònimus a l’Edat Mitjana, i Cristòfol Colom; 3) Un Colonna és el primer Papa que retorna a Roma, després d’estar a Avinyó, i agrupa tot el cristianisme europeu, al ser destronat el Papa Luna, el 1417, de família reial catalana, que, segons la Nova Cronologia, és l’any equivalent 1492 i 1677; 4) Fan palau a Roma just quan aquesta ciutat esdevé el nova seu papal, a tocar de les runes del Fòrum romà imperial (és el primer Vaticà, segons com es miri); 5) El seu nom, Colonna, que oficialment deriva de “columna”, dialoga obertament amb Kalònimus, i està relacionat amb Crist i el rei de Jerusalem, com els Kalònimus i els reis catalans, i d’Aragó; i, altrament, a mode de curiositat afegida, 6) Investigadors italians, en Lionero Boccianti y en Renato Biagioli, l’any 2004, en base a una recerca alternativa, apunten a la vinculació entre els Colonna i Colom el descobridor. Les coincidències del seu protagonisme en el temps amb els fets que aquí es sincronitzen temporalment, així com el seu poder i el seu nom fan que esdevinguin uns candidats perfectes. En tot cas, resulta molt sospitós que obtinguéssin el favor del Papa i grans possessions, que semblen ben bé una compensació pels serveis prestats. Però hi ha, de fet, altres pistes, que permeten reforçar la tesi versemblant que aquí s’alvira.

Galeria del Palazzo Colonna.

Després del Vaticà, el seu palau és el més magnífic de Roma, i es troba al llindar del que avui es considera les restes arqueològiques de l’antic Imperi romà, fet que convida a entendre que el seu fonament pot ser el d’un temple romà, imperial, transformat en un palau renaixentista. Els Colonna són considerats prínceps de la cristiandat, prínceps assistents al Tro Pontifici des de 1710 i descendents de Juli Cèsar i la deessa romana Venus. Des de 1969, amb la Butlla papal Pontificalis Domus, s’aboliren els drets nobiliaris de la Cort Papal, excepte el que pertany al Príncep Assistent al Tro Papal, que ostenten els Colonna.

D’alguna manera, els Papes i els Colonna custodien el secret que aquí es despulla, que afecta a una gran mutació no només simbòlica, sinó també de tots els poders imperials, reials i nobiliaris del món. Els Colonna són, també, els prínceps de Salern, després de ser-ho els Ventimiglia, que són també llinatge grec dels Làscaris i qui serà, de fet, el darrer comte de Cortès i de Ribagorça, oficialment una branca bastarda del llinatge del rei d’Aragó, essent, el comte de Cortès, molt probablement, llinatge d’Hernán Cortés, el descobridor de Mèxic (però això és una altra història, que es mereix un punt i apart). El que és important és, en aquesta investigació, destacar que actualment els Colonna són prínceps de Salern, i aquest principat és el segon títol en prestigi a Nàpols, després del de rei. Ho són després d’haver estat els conestables del Regne de Nàpols, els reis de Jerusalem, des de l’any oficial de 1497 (en plena glòria de Cristòfol Colom), essent un honor concedit pel rei Frederic d’Aragó, rei de Nàpols, amb qui s’emparentaren aleshores. Doncs bé, l’honor de conestable, arreu, equival al del rei en la seva absència, si no hi ha virrei. Són poders similars, i pistes que apunten, tal com el cas d’en Colom, a la naturalesa reial de tots aquests llinatges, que tenen moltes raons per ser considerats una mateixa família. En Colom, oficialment, no va ser llinatge reial, si ve fou tractat com si ho fos, però els Colonna sí. Res és gratuït.

Aquesta comunió de poders, entre els Colom, els Colonna i la reialesa catalano-aragonesa, després imperial, també és equivalent a la dels Kalònimus. El rei de Nàpols té l’honor de ser, també, rei de Jerusalem, i aquest poder prové, oficialment, de Narbona, encara que això es pugui qüestionar. Actualment, des dels anomenats reis Catòlics (segons la història oficial), l’honor de rei de Jerusalem i de Nàpols recau sobre el comte de Barcelona, rei d’Aragó i rei d’Espanya, des del moment que el rei d’Aragó ocupa Nàpols, després d’haver-ho fet el comte d’Anjou, i, oficialment, Ferran dit el Catòlic adquireix aquest honor perpetu per matrimoni amb Germana de Foix, germana del Vescomte de Narbona. És a dir, oficialment, el rei hispà es queda l’honor del regnat sobre Jerusalem de la mà del poder de Narbona, que en realitat és dels Kalònimus.

És a dir, es tracta d’un macro llinatge entrellaçat, que els uneix. Els Kalònimus són a les arrels de l’Imperi de Carlemany, i el regne de Jerusalem, del Regne de Nàpols, és el poder del Crist emperador, que els delata. Això és capital. Tot dona voltes al voltant dels Kalònimus, Nàpols i Jerusalem, en temps de Colom, i dels Colonna. I, per acabar-ho de deixar clar, resta explicar la història de l’origen del significat de la columna que llueix l’emblema dels Colonna, que, de fet, vol dir “columna”. Aquest llinatge, com els Kalonimus, està vinculat a Crist. Es diu que, al segle XIII oficial, un Colonna, com a premi a les seves proeses en la cinquena croada a Jerusalem, rei del propi rei de Jerusalem la relíquia de la columna en què es lligà a Crist quan, seguint el relat del Nou Testament, fou fuetejat. Apareix, doncs, un gran simbolisme. ¿Per què es lliga a Crist en una columna? Es diu que era una tradició romana, per castigar als condemnats quan se’ls fuetejava, però una columna també vol dir un pilar, que en el cas de la columna dels Colonna està coronat amb una corona, davant d’una àliga imperial bicèfala, com la de l’Imperi romà, i la del llinatge imperial dels Habsburg. “Crist lligat al pilar del seu propi llinatge, és sotmès a un sacrifici màxim”, tal com fa el darrer Kalònimus, segurament no per voluntat pròpia, però sí com a forma de deixar escrit el seu testimoni, simbòlicament. Ell serà el darrer rei dels jueus, com Crist, i el portarà a la seva espatlla per creuar els mars, tal com feu el Sant Cristòfol, i Cristòfol Colom. I, com els Kalònimus, serà llinatge de Crist, tal com la reialesa europea en la seva totalitat.

Els Kalònimus van haver de mutar en altres formes, mantenint cert poder imperial, a Roma, però van sacrificar la seva noble història, tal como ho va fer tota la reialesa i el llinatge del Preste Joan. Colom, i els Colonna, dialoguen obertament amb ells. En aquesta reconstrucció es relliguen tots, seguint el fil cronològic de la Nova Cronologia. El darrer Kalònimus es situa al Regle de Nàpols, com els Colonna en temps de Colom, i acaba a Catalunya, on apareixen desprérs els Colom, carregats de diners, al call jueu de Barcelona. Van portar la glòria de Crist, que és la del rei David, fins a Jerusalem, tal com es relata en aquesta història. Els Kalònimus eren descendents del rei David, els Colonna llueixen una relíquia de Crist, i van lluitar a Jerusalem, i en Colom va voler armar un exèrcit per reocupar Jerusalem, tal com es va fer, abans, des de Tolosa, essent un poder dels Kalònimus. Són tres llinatges units per una mateixa empresa, que molt probablement fou el mateix. Els honors històrics de tots ells, avui en dia totalment desconeguts, els uneixen en clau neocronològica. La darrera evidència: el mite de la proesa catalana contra els turcs, de la batalla de Lepant, liderada, del bàndol cristià, per Marco Antonio Colonna, lluint l’emblema català, tal com es pot contemplar a la Galleria Colonna, del Palau dels Colonna de Roma. Altra vegada, els emblemes catalans envers els musulmans, com als mapes retrobats per en Guillot.

Batalla de Lepant on es veuen lluitant els catalans contra els turcs. Al capdavant dels catalans: Marco Antonio Colonna, família de l’emperador, dels Aragó, essent el cap de l’exèrcit cristià. S’interpreta com una paròdia del llinatge de Cristòfol Colom, un cop muta als Colonna. Font: Galeria Colonna, Roma. Captura del video: https://youtu.be/S_g8xQ2dwzs?t=1435

Vist així, resulta plausible entendre que la coincidència de poders reials amb simbòlics, al voltant d’aquests personatges, en temps i forma, formi part d’una història entrellaçada que ha adulterat els fets, per preservar el seu poder. Es tracta d’un acord entre iguals, de llinatge imperial, el mateix que pacta la mutació de la història per elevar el poder de Crist a la màxima autoritat simbòlica, probablement per voluntat de l’emperador grec i el Preste Joan, que esdevindrà el poder del Papa de Roma.

Aquesta crònica, la de l’origen dels poders papals de Roma, vinculat al Preste Joan, i la de la creació artificial del mite de Crist, encara que sembli mentida, està escrita per qui es considera fou un cronista del poder Làscaris, després comte de Ribagorça (llinatge reial oficial), al servei del rei Ferran el Catòlic, en Don Diego Fernández de Mendoza, al manuscrit sense títol conegut com El Becerro General, que es troba a la BIblioteca Nacional d’Espanya.

Tot va ser un projecte imperial, que va requerir reconstruir simbòlica, territorial i simbòlicament tots els poders, per reordenar-se al món. A partir d’aquí, es concep la segona gran manipulació de la història humana. Els calls jueus es sotmeten a una destrucció, en alguns llocs de forma més evident que en altres, com els casos de Narbona i Barcelona, on s’esborra tota evidència. Les grans sinagogues es transformen en esglésies cristianes, en molts casos sota l’advocació de San Cristòfol, i es decideix fer una obra monumental: alterar el passat recent, i l’antic, i fer mutar totes les identitats jueves i musulmanes d’Occident, alterant, si cal, tots els registres històrics. És l’era de l’absolutisme més poderós de la història, i es pot fer. De fet, es va fer.

5. La Segona Gran Manipulació (segle XVIII): La Companyia de Jesús i la reconstrucció integral de la història

Els Borbó-Anjou ocupen Castella, i els catalans són vençuts. Castella es converteix en una nova potència mundial, però serà un llinatge francès, no Habsburg. A Utrecht (1713) es pacta un nou ordre mundial. Les conquestes catalanes no es poden separar de les castellanes i les lleoneses, i les dels Habsburg es sacrifiquen. Són el mateix poder, però l’imperi colonial romà, hispà i germànic, no ha arribat a quallar. Però, després d’aquesta lluita, resulta evident que és necessari esborrar l’emprempta catalana, més enllà del seu passat jueu, no fos cas que, en el futur reclami els seus drets colonials, i tregui el poder al nou rei Borbó-Anjou castellà. De la mateixa manera, necessita la col·laboració de la noblesa catalana, i del seu coneixement i autoritat naval, per fer un desitjat trasllat dels poders al nou llinatge, que es proposa fer de Castella el nou poble privilegiat, com a premi a la seva lleialtat. Així, des de la Castella ara borbònica es concep la idea de castellanitzar-ho tot. Fins i tot, el nom dels conqueridors catalans d’Amèrica. Però aquesta feina cal fer-la bé. Neixen, aleshores, la Real Academia de la Lengua espanyola i la Biblioteca Nacional de España (1711) amb el saqueig de les biblioteques catalanes. Els Decrets de Nova Planta (1707 i 1716) tenen la missió de castellanitzar tota Hispanya, de sotmetre als catalans, i es decideix extreure’ls el seu protagonisme històric. El text del Tractat d’Utrecht, a l’Article 13, on es diu que la reina anglesa demana l’amnistia per als catalans i que es mantingui el dret a mantenir les seves propietats, és un text manipulat, com tota la història humana, i europea. Estava del bàndol català i era fidel al projecte Habsburg, però al no poder deslligar-lo del projecte hispà imperial, aprofita aquesta autoritat per bescanviar-la per drets francesos sobre Nord-Amèrica i les colònies de Menorca i Gibraltar. Neix, així, l’Imperi britànic. Paral·lelament, el Sacre Imperi Romà Germànic persisteix al cor d’Europa, sense drets colonials, i s’imposa un relat fet, també, a la seva mida. Molts catalans participen de la construcció d’aquest imperi a Viena, fins i tot es funda una nova ciutat de Barcelona a terres austríaques. Alhora, des de Rússia, es concep la idea de recuperar Tartària, i els Romanov, aliats amb el projecte germànic, inicien la reconquesta de Rússia i tota Tartària, tal com fan els cristians a la península ibèrica, i després cap a la resta del món. De fet, ambdues expansions, la hispanyola i la russa, es trobaran a Califòrnia, a San Francisco, abans que els dominis russos reculin fins a Alaska, i al segle XIX fins a l’estret de Bering. A Espanya, el 1738, es funda la Real Academia de la Historia, i a Rússia es fa l’equivalent. Als segles XVIII i XIX, a San Petersburg, Viena, París, Londres i Madrid es creen els primers grans museus que mostren el poder dels seus imperis i el culte a la Història.

En aquest context, es dissenya una història mundial per al nou Crist, concebut, en gran part, a Catalunya. Se li donaran gairebé dos mil anys d’existència, juntament amb un poder inèdit per a la Roma italiana, que superarà al grec. Paral·lelament, es crearà un mite occidental grec, que honorarà a l’Imperi grec, i l’Antic Testament. Els grecs i el mite jueu s’enviaran a un passat antic. Europa sencera esdevé històricament cristiana i es reocupa Tartària i Amèrica, mentre es proposa fer el mateix a l’Àsia i a l’Àfrica. Però, a l’Àsia, el budisme (una altra forma de rendir culte al Gran Khan, a l’igual que l’hinduisme) no participa del projecte messiànic cristià. Per això, es concep, a Montserrat, la Companyia de Jesús (el 1706, no el 1521), i el projecte colonial adquireix una nova dimensió. Després, el 1720 (no el 1535) es pacta la seva fundació amb els francesos a París, i, finalment es pacta a Roma el 1725 (no el 1540). Ells es proposen crear un poder omnipotent per al nou Preste, el Papa de Roma, el vicari de tota la humanitat. Inicialment, seran rebuts a la Xina, fins al Japó, perquè tots eren un poder germà, tàrtar. “Neixen”, per tant, el Jesús històric, la gran Roma, i la Companyia de Jesús, per ofegar el projecte mahometà.

Es reescriu la història. A Europa es cristianitza tot, i es lliga amb el mite d’una gran Roma italiana. Els jueus, en massa, i els musulmans, són forçats a renunciar a les seves identitats reals i a convertir-se al cristianisme, tal com es descriu al capítol 14 de l’Apocalipsi. Immediatament després, cau Egipte definitivament, aquest cop en mans dels otomans. Aleshores, no abans, apareix el Llibre de l’Apocalipsi, la crònica que ho explica tot de forma encriptada, i que ha alimentat el culte al seu misteri. Els jueus, si volen persistir a l’Europa catòlica, han d’acceptar mutar els seus noms i desfigurar el passat recent de la història del seu poble, renunciant a la seva autoritat simbòlica davant l’opinió pública. Tota la noblesa i la monarquia europea fa el mateix. S’esborra definitivament la consciència del pont comú entre els poders del món: Gengis Khan, però l’islam persisteix, i també ho fan el judaisme, el budisme i l’hinduisme.

En aquest context turbulent, Europa es rebel·la. El Papa és desautoritzat, i apareix la francmaçoneria el 1717. Només néixer, el seu absolutisme el fa entrar en crisi, i se’l relega a una autoritat menor, sense perdre poder simbòlic en nom del cristianisme, al relligar la seva història a la dels apòstols cristians. Però, el projecte colonial continua. Fracassa el poder universal entregat al Papa, i al cristianisme, però s’aconsegueix crear un mapa històric dilatat i construir el mite de Jesús.

Enmig de l’expansió catòlica, tot el poder cristià, així com el maçó, i el jueu, mantenen els seus projectes expansius i acumulen un immens capital econòmic, comercial i militar, actuant geopolíticament a l’ombra dels caps d’estat o imperis absolutistes. Napoleó ocupa Roma, Gènova, Espanya, Egipte i Jerusalem (els dos darrers fins aleshores en mans otomanes). Aleshores, el 1810, es crea l’església del Sant Sepulcre de Jerusalem, i la construcció (no la restauració) la dirigeix un Làscaris. El cristianisme té el seu lloc a Jerusalem, però es respecta el culte a Mahoma. Els poders simbòlics són fonamentals per a cohesionar els pobles, i tot l’Islam honora al seu profeta. En aquest context, amb una Europa dominant es signen periòdiques capitulacions entre els otomans i els poders europeus per garantir el culte cristià a Terra Santa. Europa imposa el seu domini al món, i el seu dret a existir com a culte cristià. Però el sionisme persevera, i, entre els segles XIX i XX, es proposa, amb el poder anglosaxó, ocupar Palestina. Vol recuperar Israel, sense entendre com és que ha persistit vint segles sense ser jueu. En realitat, només ho fou (com a molt) dos segles, els del domini de l’Orde del Temple de Salomó, als segles XVI i XVII.

Els Estats Units d’Amèrica i els anglesos mantenen viva la flama de l’esperit imperial, mentre aquesta s’apaga a Espanya, Portugal, Alemanya i Rússia. Israel persisteix, però la comunitat jueva no troba un encaix apropiat al món, i els imperis cristians la menyspreen, fins que té lloc l’holocaust. A partir d’aquí, neix la Gran Idea: l’Israel modern.

6. La Gran Idea (segles XIX i XX): Crear un Israel bíblic a Palestina, per als jueus

Aquesta història és més actual. Els jueus, expulsats de la terra on van crear el seu projecte de Jerusalem, a Occitània, després de ser objecte d’una ferotge persecució i estigmatització inquisitorial, i més endavant d’un genocidi feixista, es proposen reviure el mite de l’apropiació de la terra de Canaan, i fer-se respectar, així, sobre una terra que consideren que els hi pertany. A l’igual que la resta de la humanitat, han perdut la memòria dels fets reals. Són víctimes del seu propi martiri simbòlic, tal com ho han estat tots els qui els han condemnat històricament a desaparèixer. Empesos per aquesta malentesa història de la múltiple mutació dels poders divins, que escriu la història humana, fan fora, maltracten i expulsen de la seva terra als genuïns pobladors de Palestina, per a edificar allà, de nou, un temple al seu poder. La seva vocació més íntima és reclamar el seu dret a existir, però també és un malentès (malaltís) sentiment de justícia. Reprodueixen el seu dolor al pròxim, il·luminats per un text sagrat tenyit de sang, falsificat i eminentment manipulat, talment com ho feren els cristians per tots els continents. En nom de la fe, la devoció i la por a l’autoritat d’un llibre, escrit per captivar les consciències i imposar l’autoritat d’un poder aliè, motivat per un controvertit sentiment de justícia, i venjança, cometen el sacrifici màxim: genocidar tot un poble en nom d’un símbol.

L’antic Israel va ser la terra que, des d’Europa, l’empresa tàrtara, escita i hitita, va triar per rendir culte al seu rei estimat, David, és a dir Gengis Khan. I va ser una ocupació dura i cruel, sobre uns pobles germans, tal com es viu (i es veu) a dia d’avui. La seva nació, allà on es crea la Idea d’Israel, va ser Europa, sobre el mite de la terra que volien dominar: l’Orient Mitjà, el bressol de la seva cultura.