Imatge anterior: El crit, d’Edvard Munch (1893)

No és la raó, sinó la dissonància cognitiva qui nega la Nova Cronologia

En aquest article s’analitza la raó de la resistència a acceptar una realitat històrica alternativa, que demostra que des d’Europa es va imposar una història oficial basada en un mapa cronològic manipulat i dilatat, coincidint amb la colonització, la Santa Inquisició i la il·lustració. És la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy.

Es pot entendre que costi acceptar que la cronologia de la història ha estat dilatada i que, per tant, la història ha estat manipulada. Però el que no és tan entenedor és que es presentin proves, astronòmiques, estadístiques i documentals, més un treball clarificador associat i raons que expliquen per què s’ha fet aquesta manipulació, i enlloc de parar-se a escoltar i concedir el benefici del dubte, s’opti per bloquejar el diàleg. Discutir i qüestionar una investigació científica contrastada entra dins l’espai de la raó, però una altra cosa és la negació irracional que es resisteix a plantejar-s’ho unilateralment.

Els temples egipcis i molts temples considerats cristians (europeus), així com documents de diferent procedència i naturalesa, disposen de zodíacs que expressen una data única, i aquestes es situen, pel que fa a l’Antic Egipte, en un passat no superior a mil anys, i pel que fa a l’edat mitjana, en un passat no superior a sis segles. A més, en els fets medievals s’encavalquen nombrosos fets bíblics i històrics atribuïts a l’antiguitat. L’anàlisi estadística de genealogies i fets històrics ho corrobora, ja que es detecten nombroses duplicitats entre l’antiguitat i l’edat mitjana, amb salts recurrents de poc més de tres, deu i divuit segles. D’altra banda, la documentació medieval que relata fets antics amb una iconografia clarament medieval sobre episodis com la Guerra de Troia i les antigues Grècia i Roma, apunta en la mateixa direcció. És a dir, es demostra que s’ha fet servir la història realment documentada per enviar duplicitats al passat, per allargar-la. Així, l’Antic Egipte i els fets bíblics són molt més recents, i es pot plantejar, amb fonaments, que la història antiga també és part de la medieval, i que la medieval és més recent i no va durar mil anys, tal com estableix la història oficial. Aquesta informació no és fruit de l‘especulació, i no hi ha marge d’error possible: la història ha estat manipulada i dilatada artificialment.

L’existència d’una ingent falsificació arqueològica i documental, que s’ha acceptat com a falsa, apunta que efectivament hi ha traces d’aquesta manipulació, però en realitat és molt més gran del que es pensa. La crema de llibres per part de la Inquisició, les llistes negres de llibres prohibits i el saqueig i la intervenció de totes les biblioteques inimaginables forma part d’aquest procés. Així va ser fins al segle XIX. A més, la profusió de llibres de genealogia i heràldica dels segles XV al XVIII, que s’han incorporat a la consciència històrica com a vàlids, són una prova més de la construcció artificial d’un passat documental. Aquest conjunt d’evidències són eloqüents. I és més contundent recordar que tota la construcció museística de l’antic Egipte, sobre la qual presentem objectes i història, ha estat elaborada des del segle XVIII, no abans. És en aquesta època que apareixen les acadèmies d’història. De la mateixa manera, hi ha el cas de les enciclopèdies, nascudes al segle XVIII, que, per cert, originàriament, no tenien fonts. De fet, la història es basa en una suposada base documental i en cronistes, però no necessàriament són fonts primàries. La història antiga, la que ens condueix a l’Imperi Romà clàssic, es basa en centenars de cronistes dels quals en tenim coneixement fa pocs segles, que, en general, són còpies que diuen que són verídiques. Com a màxim, hi ha documents que es fan passar per primaris, però que són molt pocs, i solen ser parcials. En aquesta línia, es dóna el cas que també s’han identificat cròniques i cronistes falsos, creats per falsificadors, si bé oficialment són una minoria. Però són una prova més. Els manuscrits que fem servir com a fonts de la història poden haver estat manipulats, o no, però se’n pot haver manipulat la data, d’una manera conscient o bé per consens, com es fa amb l’arqueologia. I això afecta totes les cròniques antigues, medievals i modernes. Tota crònica ha estat creada per una intenció, que no necessàriament ha de ser honesta, i tota datació es basa en el consens que la ubica al mapa cronològic oficial. Fins i tot, el consens és imprescindible per establir la taula de calibratge amb què es treballa el mètode de datació per radiocarboni, que mai no ha incorporat al seu mètode la idea d’una cronologia manipulada, que invalida part del seu procediment. És més, el mètode té importants marges d’error i és fàcilment manipulable. Però amb això no n’hi ha prou, als ulls conservadors, i als de l’opinió pública.

Hi ha una poderosa investigació que demostra la veracitat de la Nova Cronologia, que potser no té la història real del tot reconstruïda, però sí que demostra que la cronologia oficial està equivocada. Però es nega, unilateralment. I això deixa de ser normal. D’acord amb aquest enfocament apareix la hipòtesi següent: no és la raó, sinó la dissonància cognitiva qui nega la Nova Cronologia.

El motiu no és objectiu, és la dificultat en acceptar que el coneixement històric és erroni, i que la història és una altra, com també ho són totes les fes i creences que associem a unes determinades històries. Per això es nega. Impacta en l’estructura de la psique, basada en certeses i suposicions, sobre la qual dipositem la confiança i l’autoestima. Si les idees, la realitat i la fantasia relacionada són errònies, se’ns planteja un greu conflicte que evitem. Així, la subjectivitat subjacent reacciona i és capaç fins i tot de racionalitzar la negació de múltiples formes, com trobant explicacions i raonaments improvisats. Tal com es fa davant de qualsevol afirmació que genera incredulitat, que molesta i incomoda, sigui certa o falsa, justa o injusta.

La Nova Cronologia ocasiona una dissonància cognitiva tal que posa en alerta la psique sense que en siguem conscients. És rebuda amb una negació espontània, si no s’ha sentit abans. Però es racionalitza. Es veu com una broma de mal gust i ràpidament es busquen arguments per posicionar-se. I això no costa gaire, és tan senzill com fer valer tots els llibres d’història oficials i la ingent documentació associada. I, si s’és un erudit encara és més fàcil, llevat que l’erudició t’hagi portat al dubte i hagis renunciat a considerar-te una persona culta. Certament, hi ha maneres de rebatre aquesta racionalització argumentada, en el sentit que la Nova Cronologia també ho té resolt, però aquesta no és la qüestió. Hi ha en joc la sintonia cognitiva.

Som una ment conscient quan raonem i justifiquem allò que entenem, i una altra d’inconscient que ens cuida i viu al seu món, que fa de l’espai simbòlic de les emocions la raó de la seva existència, i ens manipula. Però ignorem que aquesta dualitat conscient-inconscient requereix que, perquè funcioni, no sapiguem que existeix. És una manera de mantenir la vitalitat per sobreviure en plenitud, sense que ens turmenti la ignorància.

Així, es racionalitza la negació d’una certesa neocronològica de múltiples maneres, per protegir l’inconscient, que s’ha cregut allò acceptat i compartit, i es resisteix a mostrar-se vulnerable i limitat per una consciència rebel, a la qual desautoritza. Però això no és tot. La reacció és a tots els nivells, des d’allò individual a allò grupal, en totes les seves dimensions. L’anormalitat neocronològica no té espai per a la nostra consciència, i tampoc per al mateix inconscient i totes les variants dels inconscients col·lectius. No importa que les evidències astronòmiques i estadístiques, juntament amb els documents que avui dia diem anacrònics, ens ho deixin ben clar. Si hem de triar entre la història oficial i una altra que ens fa ignorants de la realitat i buits de coneixements apresos, fe, creences i intuïcions, on, en definitiva, relaxem l’inconscient i la nostra identitat, decidim negar-ho tot. Així ens sentim més forts i tot sembla més normal. Reaccionem amb indiferència, prepotència i, si escau, violència, a la dissonància cognitiva.

Reaccionem de la mateixa manera que ho fem quan tot animal se sent amenaçat, amb el matís que l’ésser humà ho fa de manera especialment contundent quan l’amenaça és intel·lectual i emocional. Així reacciona la ment, davant del que li és difícil de pair, encara que les proves siguin clares i inqüestionables. Encara que hi hagi un dret al dubte basat en una sèrie de fets i evidències que ho corroboren. Fent un símil amb altres realitats, reacciona com quan es va plantejar que no som el centre de l’univers, o una creació divina, als ulls de la fe i les creences de l’època. O, sense anar més lluny, també és com reacciona el Nord amb el Sud Global amb els migrants: els expulsa i aixeca fronteres, mentre els condemna amb la ment establerta sobre una pretesa superioritat històrica i moral. Com ho fa els Estats Units i l’OTAN amb tota força econòmica i militar que no controla i tem, manipulant la realitat, ja manipulada des d’Occident tal com mostra la Nova Cronologia. O com ho fa Israel davant de Palestina pel domini de la Terra Santa, que creu tenir el dret d’apropiar-se, precisament (en gran part) per la història escrita, manipulada i que es segueix manipulant, per la seva glòria, amb el suport militar dels EUA.

En definitiva, la dissonància apareix en tota lluita, on, com a societats, una determinada elit, o qui es creu tenir poder, s’enfronta a qui aspira a tenir-lo o creu que el que té no és suficient. I és clar, apareix a les lluites religioses associades a grans civilitzacions o variants troncals d’aquestes. Així ha estat quan s’ha combatut l’islam i el judaisme per part del cristianisme, i el catolicisme amb el cristianisme que no segueix el Papa de Roma, així com tota força colonial que ha sotmès els pobles que ha massacrat, vençut o assimilat. Tot genocidi, passat, present i futur és part d’aquesta reacció, com també ho és la seva negació i la capacitat destructiva de l’ésser humà davant del seu propi hàbitat i la natura, que molta gent nega o ignora conscientment.

En aquest sentit, és digne de destacar el fet que aquesta investigació afecta més que a la raó o el coneixement comuns. Afecta a la fe i les creences personals i populars sobre les quals ens vestim com a individus i personatges públics. Per exemple, a l’alterar el temps i les raons dels textos sagrats, i de l’antiguitat, sense pretendre-ho, la Nova Cronologia els hi treu la màgia. Passa el mateix quan deixa al descobert la mà que l’ha manipulat: el poder de l’elit política i sacerdotal. De fet, exposa als ulls públics la capacitat de l’ésser humà d’especular amb els déus, els mites i el poder. En aquest sentit, demana, en certa manera, passar certa vergonya i repensar massa coses. No és senzill assumir que la fe religiosa sigui una forma artificial de relaxar-hi el sentit de l’existència, que hem acceptat i ens captiva, o que tota creença transcendent ens fa creure que som més lliures, però, a efectes inconscients, és exactament el mateix que el fet religiós. Per acceptar-ho, hem de canviar el registre de la història que hem convertit en realitat, que no posem en dubte.

Com més gran sigui la història de la fe, més poderosa serà la seva idea al nostre interior. Si no és gran, deixarà de tenir poder. I en aquesta història hi ha més que la fe, també hi ha espai per a les creences i les aliances. Creure en un destí o en les lliçons de la vida que t’ensenyen amb una determinada intenció, així com creure en la força d’un poder suprem que t’obre la ment i et guia, com si fos una intuïció suprema, també és història, en la mesura que hem popularitzat un relat que ho explica i ho hem sabut col·lectivitzar. I encara més quan, individualment, és capaç de convertir-se en una experiència que es viu conscientment i és capaç de canviar la personalitat de qui la practica. De la mateixa manera, aliar-se amb un grup i alinear-se amb les seves idees, et fa sentir poderós. Són espais ideològics i simbòlics que disposen de narratives suggeridores que hem creat entre tots i ens acompanyen, ens omplen la ment i els sentits. Si s’és religiós et dóna sentit a la vida, i si no ho ets, pots sentir el mateix amb altres recursos com si fos un secret íntim, que experimentes socialment.

Els sacerdots ajuden a les religions, però també ho fa la veu de l’inconscient col·lectiu, alineada amb una determinada cosmovisió de la realitat, atribuïda a un o diversos corrents de pensament, generalment associats a grups, col·lectius o formes identitàries variades. No creure en una idea suprema o poderosa que regeix el món o la realitat, o no identificar-se amb cap corrent o cap forma identitària, t’exposa al buit existencial. De la mateixa manera, explicar públicament el seu efecte hipnòtic, dir que no et deixa pensar objectivament, et porta a l’aïllament social. Aquesta reacció és comuna a tothom qui viu i sent com a pròpia qualsevol creença que accepta com a real i poderosa al seu interior. I és important perquè forma part d’una necessitat vital, però també és un problema. Només plantejar-se que la ment ha creat una fantasia existencial implica incorporar una dissonància cognitiva a l’inconscient, a tots els nivells, que fa de la psique, individual i col·lectiva, un problema cognitiu amb el món i amb un mateix.

La història consensuada et diu com s’ha creat tot aquest espai sobre el qual recolzar les creences i com sentir-se acompanyat de raons que donen sentit a la vida. L’inconscient ha creat arquetips, que compartim amb el pròxim i que alimentem amb imatges, textos i documents que la història conté. En el fons ens és igual la història, però el seu poder resideix en que ens la creiem. La història és el fonament dels mites, els símbols i les icones, que alimentem amb narratives i cerimònies de tota mena, i que sintonitzem com a fenomen cognitiu. És el culte més genuí, que conté el sacrifici tradicional i és una forma voluntària de sacrificar la llibertat de la ment, per combatre i deixar reposar la debilitat mental davant del món creat com a representació de la realitat que en el fons amb prou feines coneixem. Així, ens hi dirigim, a aquests textos, símbols i cerimònies, per parlar amb nosaltres i entre nosaltres, per alimentar la ment i relaxar-la quan s’excita o pertorba. Tots aquests espais, que s’articulen amb la història, formen part del món de les fes, les creences i les intuïcions que fem veritats i reforcen l’espai que amb la raó no arribem a controlar.

L’espectre de la gran manipulació és molt groller, i d’aparença subtil als ulls de la ignorància. Però precisament per la seva poca traça no se sap veure. Apareix en totes les lluites religioses, econòmiques i culturals, en les aliances i les discrepàncies, que competeixen per fer història, per apropiar-se’n i, si cal, reescriure-la. Un cas paradigmàtic és la gran manipulació que aplica quan el cristianisme messiànic passa a substituir el judaisme, que apareix com a projecte colonial, i no fruit de la impressió que va suscitar al món la paraula de l’anomenat “fill de Déu pare”. Aquest capítol, primordial, té a veure amb la Nova Cronologia d’una forma especial, i enllaça amb la croada càtara, la Santa Inquisició i l’expulsió i posterior persecució (i estigmatització) jueva, així com amb les arrels dels poders tàrtars i jueus d´Europa Occidental. Forma part de la lluita de les elits i els poders vençuts als qui se’ls ha manipulat la història. És la lluita de qui es resisteix a desaparèixer, i a renunciar a ser com s’és, amb la història que l’ha vist néixer, davant qui no vol sotmetre’s, crea la seva superioritat històrica i aspira a que l’altre desaparegui com a rival.

No hi ha dolents i bons, sinó botxins i víctimes en un pols frenètic per dominar la ment, el territori i els recursos per controlar-ho tot i beneficiar-se’n. D’això n’hem fet fes, creences, veritats, coneixement i una història oficial que li dóna sentit, tot plegat un complex espectre psíquic eminentment manipulat i manipulador, capaç de manipular i controlar la realitat viscuda des de l’inconscient col·lectiu.

Totes aquestes grans i petites construccions destructives, instintives, passades i presents, han escrit i segueixen escrivint la història oficial que la Nova Cronologia desautoritza. I ho continuarà fent en el futur si no es deixa d’arraconar i negar de la manera que es fa, irracionalment, sense obrir la ment. Negar-ho és una manera de resistir-se a haver de fer un esforç per canviar, i refer la REALITAT, en majúscules. Per aquesta raó, cal dir a qui es resisteix a donar-li credibilitat:

“No és la raó, sinó la dissonància cognitiva qui nega la Nova Cronologia.”