Imatge anterior: La Verge de Montserrat, coneguda popularment com “la Moreneta” per la seva pell bruna. Font: https://www.montserratvisita.com/

La filla del moro Mussa (Moisès) fou la Moreneta (el Sant Grial)

El moro Mussa és un personatge de llegenda, especialment popular a terres catalanes. Es diu que tenia el poder a Montserrat (símbol benedictí català per excel·lència), i la seva filla, una princesa encantada, era un tresor que s’amagava a una cova. Era (segons es dedueix) la Moreneta, i (segons altres evidències) aquesta fou la mare dels llinatges d’Europa, la “sang reial” (el Sant Grial). Potser, per aquesta o altres raons relacionades, el líder de la SS nazi, en Heinrich Himmler visità l’Abadia de Montserrat, l’octubre de 1940, en un viatge que el portà a visitar Donosti, Madrid, Toledo i Barcelona. Quina fou la raó? La cerca del Sant Grial. Aquí se’n parla.

Heinrich Himmler visitant l’Abadia de Montserrat, l’octubre de 1940. Font: https://www.nationalgeographic.es/historia/2018/03/montserrat-heinrich-himmler-y-el-caliz-de-cristo

Abans, n’Otto Rahn va escriure, el 1933, La creuada contra el Grial, un llibre basat en una novel·la de Von Eschenbach. “Rahn buscà el rerefons històric de la llegenda de Perceval y arribà a la conclusió de que els càtars foren els darrers protectors del Grial, que custodiaven a Montsegur” (font). D’aquí en sorgeix un mite, que ha alimentat diverses teories fins a dia d’avui.

Els nazis van popularitzar la llegenda càtara, però sembla que no hi trobaren res de consistent. Van buscar “el tresor càtar” però no van buscar a la llegenda del “tresor del moro Mussa”, la Moreneta. Era massa evident, massa temerari, massa anacrònic o massa simple. Tampoc sabien res de les tesis jueves del poder occità que difondria n’Arthur Zuckerman, ni de la Nova Cronologia que desenvolparia n’Anatoly Fomenko, ambdós a la dècada de 1970. O sí, potser en sospitaven alguna cosa, i precisament per això els incomodava pensar que darrera la pista jueva s’amagava una història que no els convenia, com a poder germànic que n’era hereu.

Tot el mite de Montserrat, i la història dels poders d’Occident, es basen en una suplantació? I té a veure amb el nazisme i el poble d’Israel? Aquí es planteja que sí, seguint la línia de recerca científica de la Nova Cronologia, i nombroses pistes i evidències que en donen fe.

El moro Mussa (Mussa vol dir Moisès) es coneix que es tracta d’un governador que, provinent d’Egipte, porta els sarraïns a Occident en temps de Carles Martell. D’això no n’hi ha dubte, enlloc. És un personatge històric envoltat de fama popular, que, a més, és un personatge integrat a la identitat àrab del Marroc. Un altre tema és considerar-lo Moisès. Tanmateix, de tots els Moisès que ens ha deixat la Història és el que més s’assembla al bíblic. Ell portà als sarraïns d’Egipte, i el poble d’Israel és fill de Saraí, la dona d’Abraham. “Sarraïns” i “Saraí” potser s’assemblen per casualitat, o no. Aquí entenem que no. Tot i el què es digui a la història oficial, respecte a aquest episodi, es planteja la tesi que la Història sagrada, i la oficial, han estat adulterades. Segons fonts medievals (documentades per n’Arthur Zuckerman, i d’altres), aquest poder porta, directa o indirectament, un llinatge jueu descendent del rei David (els exiliarques) que s’emparenta amb les monarquies d’Europa, en temps de Carlemany. I, d’en Carlemany, en prové el poder del Sacre Imperi Romà Germànic, del què en derivarà el mite nazi. Però, tornem a l’origen. D’acord amb la recerca d’en Zuckerman, el llinatge jueu fa principat a Narbona i esdevé el llinatge que inicia el Comtat de Tolosa, que s’estendrà fins la Provença i derivarà en el llinatge dels comtes de Barcelona, i dels Anjou, quan aquests es fan comtes de la Provença. Per altre banda, la tradició provençal -diu en Joan de Nostradama (germà d’en Nostradamus, conegut per les seves profecies)- afirma que el poder del primer comte de Tolosa fou tàrtar, i que era el príncep dels sarraïns i el rei de Troia. És a dir, el moro Mussa. I no és una curiositat popular, només. Nostradama, o Nostradamus, són una família propera als Anjou, que reescriuen la història de la Provença i formen part del cercle d’influència de qui escriurà, al segle XVI oficial, la cronologia oficial del mapa històric global de la història de la humanitat, de nom Joseph Justus Scaliger. Poca broma. Ells són darrera els fils de la gran manipulació que aquí només s’albira. Però, seguim. La pista tàrtara dels poders occitans també la deixa escrita Isaac Newton, al segle XVIII (en una obra de data 1733), quan diu que els catalans eren mig alans (tàrtars) i mig chattis, quan els chattis eren, també, (segons la Bíblia i la història d’Egipte) els fundadors de Troia, i els qui vencen Egipte i s’instal·len a Palestina (o Fenícia, quan eren el mateix). Era, agradi o no l’evidència, un poder invasor, tot ell, que portà un poble lliure sobre el què s’edificaren les nacions d’Europa, que té a veure amb el mite de la Maria Magdalena, la jueva, feta cristiana. Ho té per dos motius: un, perquè la mateixa tradició provençal diu que la filla del rei tàrtar sarraí es quedà a Occitània (com la filla del moro Mussa); i, dos, perquè les evidències i en Zuckerman apunten a la fusió entre els llinatges carolingi i jueu, per la branca femenina del poder tàrtar (que seria el carolingi). I, clar, quan ens trobem amb la llegenda de la Magdalena a la mateixa terra, Provença, tot es veu més clar. Una Magdalena que, segons diu la tradició, fou glorificada per en Gerard del Rosselló, qui es diu fou comte de Provença i el primer comte de París. Ell, família de Carlemany, la portà a la Borgonya, on es troba actualment. Una Magdalena que fou la icona medieval de l’Orde de Sant Benet, tal com la Moreneta ho és a la Montserrat benedictina. Des d’aleshores, a l’actual França, l’Occitània i més al sud del Pirineu s’hi troben “verges negres”. Como la que es troba a Hondarribia, Donosti (on també anà Himmler).

Més dades: la història de la creació del Regne de Jerusalem. El comte de Tolosa, de sang tàrtara i jueva segons la història que aquí es reconstrueix, era germanastre del comte de Barcelona (segons la història oficial) i liderà el primer exèrcit que ocupa Jerusalem. D’aquesta empresa es crea un regne i el títol d’un rei, que acabarà disputat pels Anjou i els comtes de Barcelona (que actualment custòdia en Felip VI de Borbó, duc d’Anjou i comte de Barcelona). Allà, a Jerusalem, es fusionen la història sagrada i la medieval. El mateix poder, jueu, funda Israel i el Regne de Jerusalem, que són el mateix, i d’allà neix el Temple de Salomó (el bíblic i el medieval). I un darrer detall: camí a Jerusalem mor el comte de Barcelona, i en paral•lel es crea el Sant Sepulcre a Jerusalem. Res és casual. En tot cas és inquietant. Moisès tampoc arribà a Canaan (i sí ho fa son germà). El moro Mussa oficial mor, també, prop de “Terra Santa”, després de ser assassinat a Damasc, diuen les cròniques.

De fet, les dades que apunten a una manipulació monumental s’amplien quan es constata la construcció de versions dissonants del mateix episodi. Cristians, moros, jueus, tàrtars o visigots són el mateix poder. Sí, visigot. Les duplicitats també són històries paral•leles. Aquí se’n parla amb més detall. I la Nova Cronologia li dona tot un cos d’arguments sòlids. En aquest article, es presenta el primer treball que apunta a la identitat de la Maria Magdalena. Pot semblar, òbviament, un guirigall històric, i ho és, si es llegeix pensant en la història oficial. Però hi va haver un desmantellament del poder càtar i occità; més un altre de l’Orde del Temple de Salomó, ideat a la mateixa terra, amb seu a Sant Geli; més un de paral·lel del poder jueu, establert a les mateixes terres; més una misteriosa seu papal, a Avinyó. Són els poders que cercava en Heinrich Himmler. D’allà prové el mite de la Maria Magdalena, que honora la seva figura a una cova provençal, lluint els símbols de les barres del comte de Barcelona i els de la flor de lis dels Anjou, ambdós arrelats a la Provença. Si ella fou la mare dels poders tàrtars d’Occident, i de l’Imperi romà, també del germànic, fou la “sang reial” que, de forma tan concloent, dialoga amb el “Sant Grial”. Però la història es canvià. Es va “cristianitzar”, probablement quan cau l’Imperi grec de Constantinoble, on hi residia el rei dels reis d’Occident. Del judaisme en neix el cristianisme, on el darrera rei de reis dels jueus esdevé un Messies ressuscitat. I, d’alguna manera, es feu un sacrifici major al del propi Crist. Es manipulà la memòria del passat per a construir una nova icona ideal: Jesús. Potser, per aquesta raó, n’Ignasi de Loiola, el fundador de la Companyia de Jesús, rep la seva inspiració a Montserrat, la muntanya sagrada i encantada del moro Mussa.

Aleshores, què va passar? Això demana una pausa, i obrir la ment. Molt. En poques paraules: el moro Mussa, convertit en un personatge de llegenda, fou Moisès. Alliberà el poble hebreu d’Egipte i de Babilònia, essent un episodi igual o proper al d’Alexandre Magne, tal com sembla que hi apunta l’Alcorà (18:60-65) segons l’exégesis (la ciència alcorànica de la interpretació). Ells, o ell (si foren el mateix) els alliberaren, i vencen a Egipte. Si no fou un mateix, segurament que foren pare i fill, o nét. Foren família, o un de sol, tal com ho sosté la Nova Cronologia. Després, la humanitat s’ha encarregat de reescriure la Història de les seves gestes, i de fer-ne varis episodis separats en el temps. La versió de l’ocupació tàrtara mameluca d’Egipte, de temps dels khans mongols, és la més moderna. I això passa farà poc més de tres segles, per això ho deixa escrit Newton, i per això es documenta al segle XIX com a llegendes populars (les referències del rei tàrtar de Tolosa són d’aleshores). Per això, també, ho deixa escrit n’Abraham Cresques a l’Atles Català, retrobat i fet públic, també, al segle XIX. Allà s’hi troba en Gengis Khan assimilat al Crist, predicant a la Xina, amb n’Alexandre Magne i els Reis Mags. Tot és la mateixa història. El gran khan, el rei tàrtar, el príncep sarraí que deixà empremta a Europa. El seu poder representà una fita per la humanitat, que donà inici a una pau pròspera, tàrtara i global, que difongué el domini d’un sol Déu.

Així, Catalunya i Israel tenen un origen comú, tàrtar, talment com el té el poder d’Occident, que fugaçment fou romà i després esdevé anglosaxó. Però, d’això, Occident ja no en recorda res. Només en ressona el torcebraç sionista a Palestina, així com l’enfrontament catalanista a Espanya, i a França. Tots dos reneixen al segle XIX, perquè són històries paral·leles i molt més recents del que ens pensem. Israel creu trobar el seu destí i Catalunya creu estar retrobant-lo, però ni un ni l’altre l’encerten. El seu destí és retrobar-se, i refer la Història, junts. Fins al segle XVIII. Ells tenen una història comuna. Israel té un pilar a Catalunya, i Catalunya en té un a Israel, quan Israel significava el món sencer, no únicament un diminut regne entre Egipte i Pèrsia, amb un Déu i un Text Sagrat. Tots dos van ser escapçats, van ser vençuts, tal com va ser vençuda la Jerusalem i l’Orde del Temple de Salomó. Per això, ara, volen renéixer, i esdevenir allò que el sentit històric els hi diu que havien estat; i segueixen pensant que poden seguir essent-ho. Una mica, o millor dit bastant, com els hi passa a Rússia i als Estats Units d’Amèrica; ambdós poders tàrtars que mantenen el seu particular estira i arronsa, amb la Xina, fent mal a Ucraïna, a Europa Occidental, i a l’Orient Pròxim. Tot són poders nòmades en la cerca del seu ideal, que s’han oblidat d’on provenen. Per aquesta raó, cal posar fi, del tot, a l’empresa colonial dels pobles nòmades, i donar-lis a tots raons per acceptar ser i existir en pau, de tu a tu, amb els demés pobles ja assentats i reconeguts, i amb els que han estat colonitzats però mantenen la seva identitat nacional, com Catalunya i Palestina. Com el poble rus ucraïnès. Tots som fills del mateix poble original, i si no haguéssim perdut la memòria de la nostra lluita comuna no estaríem com estem, al segle XXI (intentant imposar històries falses o manipulades, o reviure-les, com si d’una lluita eterna, profètica, es tractés).

Tot començà amb Moisès (el moro Mussa) i el culte distorsionat al seu “projecte guanyador”. Feu història, com la feu en Gengis Khan, avui en dia defenestrat. Però, si s’havia de crear un capital simbòlic, mític, un grandíssim profeta, millor el Moisès bíblic que no pas en Gengis Khan, oi?

El moro Mussa tenia… diu la tradició (a Catalunya)… el poder a Montserrat, i la seva filla, una princesa encantada, era un tresor que s’amagava a una cova. Era (segons es dedueix) la Moreneta, i (segons altres evidències) aquesta fou la mare dels llinatges d’Europa, la sang reial (el Sant Grial). Tot el mite de Montserrat, i la història dels poders d’Occident, es basen en una suplantació. Per això les verges occidentals medievals són negres, o morenes. Per això es rendeix culte a la Maria Magdalena provençal. Per això Ignasi de Loiola va fer de Montserrat el seu gran projecte: la Companyia de Jesús. Per això, la Moreneta és la patrona de Catalunya des del segle XIX, no abans. Per això l’Abadia de Montserrat és tota ella una reconstrucció, moderna. I per això en Heinrich Himmler va buscar, a Montserrat, i a la terra sefardita, el Sant Grial.

(*) Aquest text deu, en part, la inspiració a en J. P.