Imatge anterior: La curiositat genuïna, 2012.

Com explicar als meus fills que el castellà és una variant del català

Escric aquest article per deixar ben exposat a què em refereixo quan els dic, als meus fills, que el català (o millor dit el català antic) és a l’arrel del llatí, i del castellà en gran mesura, encara que a l’escola es digui una altra cosa. Només em vull fer entendre, pel senzill fet que penso que, com a investigadors de les llengües (és un tema que els apassiona) es mereixen una explicació raonada. Es mereixen el benefici del dubte crític, tant menystingut i blasfemat avui en dia, perquè (com a exploradors potencials) puguin desenvolupar (a les seves recerques) un espai metodològic alternatiu al què limita, actualment, el relat històric oficial.

L’origen d’aquesta motivació (la d’escriure aquestes paraules) ha estat una conversa informal, en què he comentat als meus fills que la paraula “parlament” és la combinació de “parlar” més “ment”, i que això, en castellà, no s’entén igual. “Parlamento” no et porta, per deducció, a la ment que parla. Aquí, la paraula “ment” significa consciència o lògica, com si d’una llei o certesa es tractés (i dialoga amb “amén”). En aquesta línia, ment i mentir tenen la mateixa arrel, la segona és un mal ús de la primera; i “mentir”, en castellà no apunta tan clar a la ment com sí ho fa en català. Un altre exemple és “ajuntament”, on la “ment” s’ajunta. “Ayuntamiento” tampoc et porta a fer aquesta deducció. “Ajuntar” s’entén, però “ayuntar”? Així, al marge dels matisos diferencials entre cada paraula, trobem que les paraules en què hi apareix “ment” en català, al castellanitzar-se esdevenen “mento” o “miento”, perdent la seva unitat i el seu paral·lelisme amb “mente”.

Altres exemples són: assentament (la ment que s’asseu) – asentamiento; agrupament (la ment que s’agrupa) – agrupamiento; campament (la ment que campa) – campamento; enclavament (la ment que es clava) – enclavamiento; raonament (la ment que raona) – razonamiento; pensament (la ment que pensa) – pensamiento; coneixement (la ment que coneix) – conocimiento; enteniment (la ment que entén) – entendimiento; ennobliment (la ment que s’ennobleix) – ennoblecimiento; reglament (la ment que es regula) – reglamento; document (la ment, la llei, que es dóna) – documento; alçament (la ment que s’alça) – alzamiento; armament (la ment que s’arma) – armamento; aprofitament (la ment que s’aprofita) – aprovechamiento; embelliment (la ment que s’embelleix) – enbellecimiento; envelliment (la ment que s’envelleix) – envejecimiento, etcètera. En català “bell” i “vell” dialoguen, estan units: la vellesa és bella i poderosa. En castellà, en canvi, s’han creat dues paraules diferenciades: belleza y vejez. Altrament, respecte als sentiments trobem: esgotament (la ment que s’esgota) – agotamiento; avorriment (la ment que s’avorreix) – aburrimiento; consentiment (la ment que consent) – consentimiento; agitament (la ment que s’agita) – agitamiento; agraïment (la ment que agraeix) – agradecimimento; sofriment (la ment que sofreix) – sufrimiento; patiment (la ment que pateix) – …sufrimiento?; etcètera. Sembla que en castellà només s’ha mantingut l’atribució -ment/-mente entesa com “manera” o “tendència a”, que apunta a la lectura de “ment” com a veritat. Són els adverbis. Exemples (centenars): àgilment (manera àgil) – ágilmente; bàsicament (manera bàsica) – básicamente; brutalment (manera bruta) – brutalmente; degudament (manera deguda) – debidamente; difícilment (manera difícil) – difícilmente; etcètera.

Aquesta i d’altres reflexions ens parlen del castellà com una variant del català, en tant ha repetit paraules sense mantenir la seva arrel. Dit així, pot semblar una mica forçat, però precisament per això he pensat que calia explicar-ho bé. De fet, el fil que m’ha portat a aquesta conclusió raonada no és aquesta relació de paraules. És, el fil, del què els hi vull parlar.

Fa anys que investigo la falsificació de la història, on una de les línies de treball és la invenció de la visió clàssica de l’Imperi romà, i del llatí. Ho faig amb prudència, i no els vull condicionar, perquè potser els distreu del què han d’estudiar i perquè, altrament, entenc que defensar aquesta posició implica dir que tota la feina dels arqueòlegs, historiadors, lingüistes i estudiosos de les arrels dels pobles (i de les religions) estan equivocats. o millor dit, donen per bona una cronologia, i uns fets, que s’han distorsionat. I això és gruixut. Clar que ho és! Prou conscient que en sóc. Però això no vol dir que sigui una barbaritat. Només investigo una suma d’evidències que sembla que fa mandra estudiar a l’estament acadèmic i, de retruc, al polític (que tria quina és la història que hem de creure) i a qualsevol intel·lectual convençut de la seva erudició. Com més convençut estàs més mandra et fa, i més et resisteixes a mostrar-hi atenció.

Però, quines evidències? M’explico. Fa quatre dies tothom creia que Déu havia creat l’Univers i ara es coneix que això no va anar així. Encara hi ha gent que creu amb un ésser diví creador del cel i la terra, però sembla que cada cop hi ha més ateus i la ciència demostra que es pot canviar la cosmovisió de la realitat. Doncs quelcom semblant passa amb la història: la ciència està demostrant que pot haver-se falsificat i hi ha nombroses veus que així ho afirmen. En són testimonis Baruch Spinoza, Isaac Newton, Jean Hardouin, Petr Nikiforovich Krekshin, Robert Baldauf, Friedrich Nietzsche, Edwin Johnson, Nicolai Alexandrovitx Morozov, Wilhelm Kammeyer, Immanuil Velikovskiy, l’equip de la Nova Cronologia dirigit per Anatoly Fomenko (jo hi col·laboro) i, més recentment, Uwe Topper i Heribert Illig. Qui ha arribat més lluny, i de forma més robusta, és en Fomenko, amb el seu company Gleb Nosovskij. Però tots ells apunten a que la història oficial ha creat falsos passats que inclouen una història dilatada. I són molts més els autors que no gosen aventurar-se a qüestionar el mapa cronològic oficial però que, en canvi, afirmen que la història fou una altra. Tots ells, a la seva manera, tenen raó, i en gran mesura els motiva l’evidència dels nombrosos anacronismes i contradiccions creats com a conseqüència d’una mà manipuladora, així com la de la mà imprudent que afirma tenir raons per escriure el passat i no les té, però no n’és conscient.

Ara sí, comencem amb l’argumentació. Intentaré que sigui senzilla i amena, sense referències que, si bé sovint aporten credibilitat, de fet, en aquest cas, no calen. No calen perquè són joves, i entenen millor que els adults els raonaments, quan són concloents. I no calen perquè no vull ni pretenc semblar pretensiós. Jo mateix vaig entrar en aquesta exploració no pas per les fonts, sinó per la seva implacable lògica. Després, certament, he explorat les fonts, les he documentades i n’he trobat d’altres que sempre m’han impressionat i m’han servit per defensar els arguments; dotzenes de publicacions en són testimoni. Però aquí m’he proposat desafiar la genuïna ment curiosa, que joves i infants tenen, i que alguns adults conserven, basant-me en raonaments i afirmacions contrastades. Res del què s’hi diu és gratuït.

En contra del que afirma l’escola lingüística oficial, les llengües romàniques, que disposen d’una arrel comuna, no es remeten al llatí, que de fet és un idioma que aspira a extreure l’arrel de les llengües per a erigir-se com una llengua sagrada, oficial, amb què permetre una comunicació interterritorial. Per això no es parla enlloc i disposa d’una estructura i d’una gramàtica tan formal. En aquest sentit, la presència de documents oficials medievals en són el testimoni, en tant el llatí esdevé una versió alternativa a les llengües autòctones, que conviu amb elles com a llengua comuna.

Així, les llengües romàniques tenen arrels gregues i semítiques, que són anteriors, però el llatí és un idioma artificial basat en les romàniques, que neix de la necessitat de crear un canal de comunicació. Molt probablement, el grec, l’eslau eclesiàstic i l’hebreu també van fer el mateix procés, és a dir, es van polir amb la vocació d’esdevenir una llengua comuna que difon el poder dominant per controlar els territoris on governa. L’esperanto, en aquesta línia, ve a ser un projecte similar. Cada una d’aquestes llengües “clàssiques” té una raó, la d’unir els pobles per a facilitar-ne l’enteniment, i qui en regenta el seu ús n’adopta el poder que això genera.

És a dir, l’arrel de les paraules romàniques no prové del llatí, sinó a l’inrevés, i això ens obliga a repensar la història i l’origen d’aquesta comunitat lingüística -romànica- que caracteritza a l’Europa occidental. Si fem un mapa de la seva àrea d’influència ràpidament ens trobem que el centre geogràfic del francès, l’italià i el portuguès apunta a les terres catalano-occitanes i provençals, amb un detall. El detall és que també apareix a la Romania, on s’hi troben dues pistes que apunten a  una evidència concloent. Romania incorpora el terme “romà”, de “romànic”, i és proper a Grècia i a les terres d’on provenen les llengües semítiques. Vaja, que manifesta una continuïtat territorial. I a aquest raonament se n’hi afegeix un altre: que hi va haver un moment de la història en què arribà un poder de l’Orient a les terres occitanes, que va venir de la Romania, i després es va estendre una tradició religiosa, cristiana i, també, jueva, des d’Occitània per tot l’Occident. Art, religió i progrés es van estendre des d’Occitània a tota l’Europa occidental. Aquestes migracions són les dels huns, i les dels visigots, però també les dels sarraïns, si es pren nota de les recerques fetes per historiadors que apunten a què amb ells arribaren poders jueus, exiliarques, i tàrtars. La tradició de la memòria local i certs documents, menystinguts pels acadèmics, ho corroboren. La vinguda dels sarraïns no va ser una invasió musulmana, com se’ns ha dit. I d’això també hi ha interessants recerques que en parlen. Es tracta, indubtablement, d’una història creada a posteriori. Quan? Quan comencen a córrer per tots els llibres impresos les llistes dels reis, governants i papes, i això té lloc a l’era moderna. Fa pocs segles.

Tot apunta a que les llengües romàniques i per tant el llatí prové de Romania, que, per cert, quan s’escriu la història oficial està sota el domini otomà, fet que pot explicar el fet que se n’esborrés el rastre, i que Romania perdés la memòria de l’origen genuí de la seva llengua. Per qui no n’estigui al corrent, ressaltar que la reconstrucció oficial de l’origen del romanès té lloc al segle XIX i l’escriu la Companyia de Jesús.

Per tant, l’únic que no encaixa en aquesta raonada reconstrucció de l’arrel del llatí és la història oficial, quan diu que abans hi va haver un idioma llatí que trobem a les recerques arqueològiques de l’Imperi romà. El punt on grinyola aquesta teoria és quan observem inscripcions llatines atribuïdes a l’Imperi romà. I això és cert, però compte, que la història pot ser una altra. Aquesta evidència es pot menystenir quan -d’acord amb el corrent científic de la Nova Cronologia- es constata que l’Imperi romà és posterior a l’arrel de les llengües dites romàniques i que els documents medievals on apareix és ben provable que siguin còpies dels originals, així com documents artificials creats per a reescriure la història. Falsificacions, també, arqueològiques. Això explica com, en l’era moderna, es reescriu la història oficial i apareixen les acadèmies oficials de les llengües, de la història i, després, els grans museus i les enciclopèdies. D’això fa dos o tres segles, no més. De forma sorprenent, apareixen còpies de llibres antics, en alguns casos originals, cròniques en manuscrits i una ingent documentació arxivada que ho corrobora. Ho difonen l’església cristiana, la Santa Inquisició, la Companyia de Jesús i tots els monarques que es deuen a l’autoritat del cristianisme i de “l’antiga Roma”.

Així, es pot posar entre interrogants l’enigmàtic origen del llatí, que es miri com es miri només té l’autoritat oficial de la història escrita, la que ha creat un Imperi romà de les cendres del grec. Però que sense aquesta prova deixa de tenir sentit. Roma, segons aquesta neocronologia, es crea, com a imperi i com a poder llatí associat a ell, quan cau Grècia, però no ara fa dos mil anys, sinó quan cau l’Anatòlia grega a l’anomenada edat mitjana.

Amb aquest prisma, doncs, el català, l’occità i el provençal adopten una autoritat nouvinguda, que encaixa amb el seu prestigi medieval, reconegut com a llengua romanx. Per què aquesta autoritat nouvinguda? Doncs per molts motius. Per exemple, perquè el punt d’arribada del poble sarraí a Occident, així com el del poble visigot, quan creen Gòthia, és precisament a la regió definida entre la Provença, Tolosa i Barcelona, amb centre a Narbona, on neix el principat jueu en temps oficials de Carlemany, i des d’on es difon la Torà per tota Europa. La Torà és la Bíblia jueva. Sarraïns i visigots, en aquest sentit, serien el mateix, digui el que digui la història oficial, que s’ha dilatat per crear un mite, o millor dit varis: el del Messíes jueu “convertit” al cristianisme, el de la Roma clàssica i el de Carlemany. Tot per fer del cristianisme una religió basada en una pretesa autoritat històrica sota el misteri i l’evidència de la tradició. L’italià, el francès, el portuguès i el castellà són, en aquest encaix històric, llengües derivades, germanes i segons com filles de l’occità, mesclades amb altres variants atribuïdes als pobles que en construïren les respectives nacions i, també, a l’evolució diferenciada que caracteritza a totes les regions que adopten una tradició pròpia, a partir de la qual es diferencien de les demés. És aleshores -quan apareix la diferenciació- que emergeix la necessitat i la idea del llatí, com a llengua “perfecte”, ordenada i estructurada com un llenguatge sagrat, i poderós. Per tant, és molt raonable pensar que el castellà ha adoptat paraules del català però n’ha oblidat la seva arrel, el seu significat original, com passa amb les còpies.

Als meus fills,

A.