Imatge anterior: Il·lustració del llibre EL INGENIOSO HIDALGO DON QUIJOTE DE LA MANCHA, de 1935, Editorial Sopena, p. 814.

Desmuntant El Quixot i Santa Teresa de Jesús, en clau Rocabertí

© Andreu Marfull Pujadas
4 d’abril de 2021
Publicat el 15 d’agost de 2023

-ESBORRANY-

• Hipòtesi
• Pròleg
• El Siglo de Oro i els mites de Santa Teresa i Miguel de Cervantes
• Qui és Cervantes, i qui és Santa Teresa, segons aquesta investigació
• La reforma catòlica i l’estigmatització de la dona
• El Concili de Trento i l’estigmatització de la dona
• Santa Teresa de Jesús, una primera aproximació
• Santa Teresa de Jesús, Boixadors i Erill
• Jerònima de Boixadors, Isabel de Rocabertí i Miguel de Cervantes
• El Quixot en aquesta reconstrucció
• L’escena de Roca Guinarda, d’El Quixot
• La Teresa de la Primera Part d’El Quixot
• La Teresa de la Segona Part d’El Quixot

+++

Hipòtesi

Anvers va ser l’hostalatge de la religiosa coneguda com Ana de San Bartolomé, qui (oficialment) fou la secretària de Santa Teresa de Jesús a la fi de la seva vida. Aquesta insigne monja té una biografia paral·lela a la d’una altra religiosa, anomenada Hipòlita de Jesús, que va ser (oficialment) l’autora més prolífica en llengua castellana de segle disset, i filla adoptiva del vescomte de Rocabertí (De Lorea, 1679). Dit vescomte és coautor d’un Dialogus de gloriae militaris palma (“Diàleg sobre el palmell de la glòria militar”) en grec i en llatí (Coroleu, 1994) i estirp catalana de més pes en la història de l’Orde del Temple de Salomó que , al segle divuit, són cavallers de l’Ordre del Toisó d’Or i família directa dels grans mestres de l’Ordre papal de Sant Joan Baptista (més conegut avui en dia com l’Orde de Malta). Al seu torn, l’oncle d’Isabel de Rocabertí (Dimes de Boixadors i d’Erill, que va ser nebot del Gran Prior de Catalunya de l’Ordre de Sant Joan, Dimes de Boixadors i de Requesens) va estar en la Batalla de Lepant, a l’igual que en Cervantes. La hipòtesi que aquí s’estudia és que darrere de la ploma de Cervantes es trobi aquesta(es) monja(es), Ana de San Bartolomé i Hipòlita de Jesús (que serien la mateixa persona), i que d’ella(es) provingui la passió de l’autor d’El Quixot pels llibres de cavalleria, com li va passar a Santa Teresa (Auclair, 1995), que es postula com la seva mare.

Pròleg

Aquest treball explora la identitat d’una sèrie de personatges que la història oficial identifica als segles setze i disset. Tots ells estan relacionats amb la contrareforma catòlica que desafia al protestantisme, en el marc de la guerra dels vuitanta anys (1568-1648). Però el seu context històrico-temporal transcendeix a l’oficial. El marc analític en què es treballa té a veure amb una manipulació d’identitats, de realitats, de temps i de poders a gran escala, així com amb una ingent falsificació documental i amb una denúncia principal, en aquest cas escrita sota el pseudònim de Miguel de Cervantes, a l’obra El Quixote. Hi participa una trama organitzada de la noblesa catalana derrotada al segle divuit, en plena revisió de la història global, dirigida des del cor d’Europa.

Fins a data 1 d’abril de 2021 aquesta recerca ha estat sotmesa a revisió, per encaixar-la a la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, o més ben dit a la Cronologia X-185, que n’és la variant per Europa Occidental, que centra les investigacions de l’autor d’aquest estudi. Al darrere d’aquest entrellat hi ha la complexa idea de que es poden resseguir figures dels segles setze i disset oficials però que, a l’hora, es tracta de figures reescrites als segles divuit i dinou. I això no és fàcil. Però bé, és possible. De fet, és imprescindible i es pot argumentar, si bé faltava una via de pes, que apuntés a tot el què s’hi diu, per acabar d’encaixar-ho, com la de l’1 d’abril. Només una gran manipulació com la neocronològica, que posa sobre la taula dels àpats que ens fan menjar els historiadors els postres més amargs, per no dir el més amarg (és a dir la mutació del judaisme en el cristianisme com una obra recent) pot acabar d’emmarcar com cal al Quixot i Santa Teresa.

La tesi que aquí es presenta és, doncs, que els personatges es creen el segle divuit, quan cau Catalunya i el judaisme que l’acompanya, i es crea a escala global una reconstrucció genealògica que requereix camuflar identitats i crear-ne d’altres, i construir un fil històric a mida del nou projecte messiànic, que és el que ho justifica tot. El context és la gran farsa de la història que, necessàriament, és un treball col·lectiu sotmès a molta violència, i a l’amenaça de la por. En aquest context, la tesi argumentada és que Companyia de Jesús, ideada a Catalunya i després a París, on té lloc el gran sacrifici simbòlic del cristianisme a costa de la fe més mística jueva i gnòstica, i de l’arrel veritable dels poders babilònics, hebreus i turcs, caucàssics, d’Europa Occidental, es proposa treballar colze a colze amb tots els poders imperials planetaris, tot en un segle divuit realment espectacular, molt diferent a l’oficial. La Revolució Francesa, i Napoleó, i la posterior ocupació d’Egipte fins a dia d’avui, són temes relacionats. Aquí és on cal arribar.

Darrera d’aquesta hipòtesi màxima s’emmarca la hipòtesi derivada de la identitat d’en Cervantes, entesa com una monja catalana. I darrera d’aquesta família hi ha els poders dels Rocabertí i els Boixadors (i Erill), que acabaran desapareixent al segle divuit, després de formar part del poder de l’Orde del Temple de Salomó i després de Sant Joan de Jerusalem, sota la figura també manipulada i molt poc estudiada dels Rocafull-Rocabertí que foren el Gran Mestre de l’Orde de Malta (Rodes), en Raimon Perellós Rocafull, entre els anys oficials de 1697 a 1720. El fil genealògic els porta als Boixadors de Pinós i Rocabertí, als Amat Rocabertí, al Virrei del Perú i als Sentmenat, com a mans ocultes d’aquesta manipulació (si bé aquesta via es tracta només aquí, tangencialment). Ells són, amb les ulleres neocronològiques, els qui conserven els cognoms manipulats originals i els adulteren. Només poden ser ells, si bé no se’n tenen proves ni evidències, però no fa falta. Altrament, ressaltar el sinistre personatge de n’Antonio Lupián Zapata, considerat cronista reial d’en Felip IV d’Habsburg, en la mesura que es sap que fou un falsificador de documents medievals i creador de falses genealogies. Ell creà, entre d’altres obres, l’Árbol genealógico de los vizcondes de Rocabertí. Ell hauria estat, doncs, darrera de la creació de la decadència programada d’aquest llinatge que, en determinat moment, passa a formar part dels pilars de la gran història falsificada.

El Quixot ens diu, sense embuts, que estem en una falsificació històrica monumental. A la Primera Part d’El Quixot, capítol 48, diu:

¿cómo es posible que satisfaga a ningún mediano entendimiento que, fingiendo una acción que pasa en el tiempo del rey Pepino y Carlomagno, al mismo que en ella hace la persona principal le atribuyan que fue el emperador Heraclio, que entró con la Cruz en Jerusalén, y el que ganó la Casa Santa, como Godofre de Bullón, habiendo infinitos años de lo uno a lo otro; y fundándose la comedia sobre cosa fingida, atribuirle verdades de historia y mezclarle pedazos de otras sucedidas a diferentes personas y tiempos, y esto, no con trazas verisímiles, sino con patentes errores, de todo punto inexcusables? Y es lo malo que hay ignorantes que digan que esto es lo perfecto, y que lo demás es buscar gullurías. Pues ¿qué, si venimos a las comedias divinas? ¡Qué de milagros falsos fingen en ellas, qué de cosas apócrifas y mal entendidas, atribuyendo a un santo los milagros de otro! Y aun en las humanas se atreven a hacer milagros, sin más respeto ni consideración que parecerles que allí estará bien el tal milagro y apariencia, como ellos llaman, para que gente ignorante se admire y venga a la comedia; que todo esto es en perjuicio de la verdad y en menoscabo de las historias, y aun en oprobio de los ingenios españoles; porque los extranjeros, que con mucha puntualidad guardan la leyes de la comedia, nos tienen por bárbaros e ignorantes, viendo los absurdos y disparates de las que hacemos.

El Quixot ens parla de la falsificació grollera de el passat, i d’un fals martirologi, que s’ha exagerat copiant i inventant miracles. I de moltes coses més, relacionades amb una manipulació més gran, clar, tal com ho demostra la Cronologia X-185. I aquesta realitat ens diu que, sens dubte, la ploma que hi ha darrere de la mà de Miguel de Cervantes no pot ser la d’una persona qualsevol, ni la d’un simple escriptor. És algú que no va voler morir sense deixar testimoni de tot el que li va tocar viure, i veure, des d’una posició privilegiada. I va ser una dona, protegida des d’un convent, a Anvers, que (potser) va trobar la complicitat de Miquel Servent (com suggereix l’Institut Nova Història) i la d’una institució religiosa rebel, conscient del que va fer l’església en nom de Déu. Fins i tot, al pròleg mostra, mostrant un alt nivell d’humor i bon estil, i de gran coneixement, dues coses cabdals per entendre què s’amaga rere aquesta història: la falsificació de les veritables identitats del Preste Joan i l’Emperador de Trebisonda que, segons la Cronologia X-185, són al darrera dels grans poders medievals que muten cap al Papa de Roma i els emperadors cristians de recent creació. L’autor d’El Quixot els fa els més dignes, els principals, fent ús del sarcasme i la ironia. Quan l’autor representa que dialoga amb un amic, li diu que la seva obra no té cap mena de valor estilístic ni fa us de cap mena d’erudició, i l’amic li respon:

Lo primero en que reparáis de los sonetos, epigramas o elogios que os faltan para el principio, y que sean de personajes graves y de título, se puede remediar en que vos mesmo toméis algún trabajo en hacerlos, y después los podéis bautizar y poner el nombre que quisiéredes, ahijándolos al Preste Juan de las Indias o al Emperador de Trapisonda, de quien yo sé que hay noticia que fueron famosos poetas; y cuando no lo hayan sido y hubiere algunos pedantes y bachilleres que por detrás os muerdan y murmuren desta verdad, no se os dé dos maravedís, porque, ya que os averigüen la mentira, no os han de cortar la mano con que lo escribistes. En lo de citar en las márgenes los libros y autores de donde sacáredes las sentencias y dichos que pusiéredes en vuestra historia, no hay más sino hacer de manera que venga a pelo algunas sentencias o latines que vos sepáis de memoria, o a lo menos que os cuesten poco trabajo el buscalle, como será poner, tratando de libertad y cautiverio:

Non bene pro toto libertas venditur auro [No està bé vendre la vostra llibertat amb or].

Com es veurà a continuació, en el marc de la neocronologia i l’evidència documental, es constata que l’autor d’El Quixot és proper als qui escriuen, des de França i Flandes, la falsificació global de la història humana, al segle divuit, i forma part de la família més important, catalana, de l’Orde del Temple de Salomó. Per encaixar-ho, però, cal posar en valor la documentació que s’ha creat per als segles setze i disset, tot i ser una obra adulterada. Segons la Cronologia X-185, es basa, sobretot el segle setze, en part en fets reals, mentre es construeix el segle divuit al seu lloc, en una feina que es treballa intensament entre el 1725 i el segle dinou inclòs, de manera que els llibres editats entre els segles setze i dinou cal entendre’ls com fets, realment, als segles divuit i dinou. Així, en aquest procés de gran manipulació global, es creen falsos personatges però se’ls sotmet, també, a una acurada manipulació. De forma rellevant, en tot el que fa referència als grans personatges, com ho són Miguel de Cervantes i Santa Teresa. És a dir, aquesta atenció és objecte de gran elaboració, i no pot evitar que mans manipuladores facin, també, una doble feina. La feina de deixar les pistes del seu engany.

Dit això, què passa l’1 d’abril de 2021? Doncs que es pren coneixement de la valuosa aportació que en fa en Pere Coll (2021). Ell ens mostra per què el Rector de Vallfogona es dóna per al·ludit a la Primera Part d’El Quixot i per què ell és la ploma oculta de la Segona Part atribuïda al pseudònim d’Alonso Fernández de Avellaneda. Cal recordar que aquesta obra es considera un plagi però és important, ja que ens obre la porta a una pista molt poderosa, com ho és saber que es publica a Tarragona. ([1]) És important perquè porta a l’autor d’El Quixot a escriure una rèplica, que serà la Segona Part oficial, on posa fi als deliris del Gentil Home a la platja de Barcelona, una nit de Sant Joan, i el fa morir conscient que ha viscut una vida absurda, perquè mai més ningú gosi embrutar la seva obra, i el què amaga. I aquesta segona part s’escriu amb moltes pistes que es poden resseguir, on domina un diàleg constant amb El Quixot de l’Avellaneda. Doncs bé, en Coll té, molt probablement, tota la raó del món. I la té, als ulls d’aquesta recerca, des del moment en què destaca que la ma dreta del Rector de Vallfogona és, ni més ni menys, que el comte de Savallà. I que Savallà fa referència (i això és molt interessant) a avellana, i a Avellaneda. El comte de Savallà, en aquesta recerca, és el germà de Santa Teresa de Jesús i el tiet de Miguel de Cervantes, és a dir Jerònima de Boixadors i Isabel de Rocabertí. I El Quixot denuncia, precisament, al comte de Savallà i al vescomte de Rocabertí per haver col·laborat, o tolerat, la manipulació integral de la història a la què es deuen: la història dels grans poders fundadors, els reals, de la gran roma, la provinent de l’Orient. Aquesta gran coincidència, entre dues recerques que s’ignoraven mútuament fins l’1 d’abril de 2021, ha estat l’empenta que faltava per fer-ho públic.

Fetes aquestes presentacions, comencem pel primer acte d’aquesta breu, però intensa, exposició que ens mostra el rostre de Cervantes i Santa Teresa, i el sentit últim de la seva transmutació.

El Siglo de Oro i els mites de Santa Teresa i Miguel de Cervantes

El Siglo de Oro espanyol (aproximadament 1525-1645) s’enalteix des del segle divuit com a símbol de l’Espanya castellana triomfant, quan el marquès de Valdeflores (1722-1772), Luis José Velázquez de Velasco, defineix amb aquest terme l’esplendorosa expansió cultural, política i militar de la castellanitat per mig món. Aquesta denominació apareix després del Decret de Nova Planta de 1716, de la fundació de la Real Academia de la Lengua española, al voltant del 1714, i de la de la Biblioteca Nacional de España el 1712, creada amb el fons de les biblioteques espoliades a la mal anomenada Corona d’Aragó. I dic mal anomenada perquè, segons nombroses evidències, el Regne d’Aragó no va tenir l’autoritat sobre aquesta Corona que afirma tenir la historiografia espanyola oficial. Per exemple, no apareix com a regne a cap dels mapes medievals que s’han conservat, que són molts (Pujades i Bataller, 2007), quan hi hauria d’aparèixer de forma preferent atenent a la importància històrica que se li ha donat. ([2]) I no és pas casualitat (de forma especial amb les ulleres neocronològiques) que el 1738 es fundi la Real Academia de la Historia, d’Espanya, i, no casualment, el 1738 es bategi a l’Arxiu reial de Barcelona amb el nom d’Archivo de la Corona de Aragón. Després, el 1754, el citat marquès crea el sobrenom del Siglo de Oro i comença la seva glorificació castellana. Jonathan Edmondson (Edmondson et al., 2001, p. 110) diu d’ell:

Para la epigrafía, el proyecto historiográfico de Don Luis Josè Zacaría Velázquez, Marquès de Valdeflores (1722-1772), fue primordial. En 1747 el Marqués concibió la idea de formar una colección de documentos sobre todos los antiguos monumentos de la península, que pensaba utilizar como base documental para su planificada gran obra (jamás acabada), Nuestra historia general de España desde el tiempo más remoto hasta el año de 1516.

És a dir, la història que el marquès volia escriure arribava fins la mort del rei Catòlic, després de la unió de les corones de Castella i d’Aragó sota un mateix monarca (tal com afirma la historiografia oficial). En aquest sentit, està en el seu dret de fer-ho, clar, però és realment estrany que no hi afegís la gloriosa empresa colonial, dels segles setze i disset, i que es proposés fer aquesta obra quan ja estava més que feta, oficialment. Més pistes a la invenció deliberada d’aquests segles, que inclou el “segle d’or castellà”, que s’afegeixen a les aportades per la Nova Cronologia.

La producció historiogràfica, al segle divuit, és molt extensa i està del tot documentada, com és el cas de l’aportació d’Esteban de Garibay (1570) i d’altres. De fet, només al segle setze, la llista d’historiadors és llarguíssima, és castellana i està escrita en la seva immensa majoria en castellà, o, en segon terme, en llatí. Són, per ordre alfabètic: en Pedro de Aguado, Francisco de Aguilar, Antonio Agustín, Pedro de Alcocer, Alonso Enríquez de Guzmán, Alonso Morgado, Juan Antolínez de Burgos, Justino Antolínez de Burgos, Antonio de Saavedra Guzmán, Gonzalo Argote de Molina, Luis de Ávila, Tirso de Avilés y Hevia, Bartolomé Barrientos, Andrés Bernáldez, Juan de Betanzos, Pere Antoni Beuter, Joan Binimelis, Juan Calvete de Estrella, Pere Miquel Carbonell, Bartolomé de las Casas, Juan de Castañeda, Juan de Castellanos, Francisco Cervantes de Salazar, Antonio Cervera de la Torre, Alfonso Chacón, Gonzalo Chacón, Pedro Cieza de León, Juan de Coloma, Pedro Cornejo de Pedrosa, Antonio Daza Vázquez, Agustín de Zárate, Bernal Díaz del Castillo, Juan Díaz, Rodrigo Dosma, Diego Durán, Hernando de Escalante Fontaneda, Gaspar Juan Escolano, Diego de Espés, Alonso de Espinosa, Alonso Fernández de Madrid, Gonzalo Fernández de Oviedo, Diego Fernández de Palencia, Francisco de Medina y Mendoza, Francisco Lansol de Romaní, Fadrique Furió Ceriol, Gabriel Quiroga de San Antonio, Pedro Gaytán, Andrés García de Céspedes, Gonzalo García de Santa María, Esteban de Garibay (ja citat), Álvar Gómez de Castro, Bernardino Gómez Miedes, Juan González de Mendoza, Antonio de Herrera y Tordesillas, Agustín de Horozco, Sebastián de Horozco, Gonzalo de Illescas, Jerónimo Gudiel, Julián del Castillo, Diego de Landa, Bartolomé y Lupercio Leonardo de Argensola, García Loaysa y Girón, Athanasio de Lobera, Gabriel Lobo Lasso de la Vega, Francisco López de Gómara, Juan López de Velasco, Miguel de Luna, Marcelo de Ribadeneira, Juan de Mariana, Lucio Marineo Sículo, Luis del Mármol Carvajal, Rafael Martí de Viciana, Martín del Río, Miguel Martínez del Villar y Hernando, Pedro Mejía, Jerónimo de Mendieta, Ambrosio de Morales, Antonio de Morga Sánchez Garay, Florián de Ocampo, Lorenzo de Padilla, Pedro Páez, Pedro de Medina, Ginés Pérez de Hita, Juan Pérez de Pineda, Francisco de Pisa, Pedro Pizarro, Juan Bautista Pomar, Baltasar Porreño, Jerónimo Pujades, Francisco de Rades y Andrada, Pedro de Ribadeneyra, Pedro Pablo de Ribera, Jerónimo Román y Zamora, Roque Alberto Faci, Bernardino de Sahagún, Pedro de Salazar y Mendoza, Alonso de Santa Cruz, Juan Ginés de Sepúlveda, Diego Sigeo, José de Sigüenza, Francisco de Támara, Andrés de Tapia, Francesc Tarafa, Toribio de Benavente, Juan de Torquemada, Luis Tribaldos de Toledo, Pedro de Valencia, Pedro de Vallés, Bernardino Vázquez de Tapia, Pedro de la Vega, Alonso de la Vera Cruz, Francisco Verdugo, Juan Verzosa, Diego de Villalta, Francesillo de Zúñiga, i Jerónimo Zurita. ([3])

Sembla mentida, quants cronistes sense que existís l’Academia de la Historia!. Dit d’una altra manera, no té sentit que al segle setze hi hagi aquesta ingent producció d’historiadors sense una acadèmia com cal, des d’on s’ordeni tot. Altrament, té encara menys sentit que aquests cronistes no tinguin un contrapès raonable en català, de la mateixa manera que no el té (en absolut) que la colonització espanyola es fes en nom de Castella, després de l’autoritat catalana naval, al servei del comerç i de les tropes papals de l’Orde santjoanista i templer i els poders plurinacionals de la Corona dels Habsburg per mitja Europa. Però com tota història, s’aprèn sense rumiar. Es repeteix, i s’accepta. Però es miri com es miri és, en aquest sentit, una grandíssima contradicció que gairebé ningú investiga (amb l’excepció de la Nova Cronologia). Però hi ha més contradiccions. Resulta realment insòlit que tots aquests cronistes hispans tinguessin accés als llibres i als arxius de la família reial i que això no incomodés l’església ni els monarques, atenent al caliu violent i secret de tot el que s’hi deuria poder trobar. Però això tampoc s’investiga, com tampoc es fa amb la contradicció paral·lela que representa que aquesta gran obra historiogràfica ja estigués feta abans de la Real Academia de la Historia, que, segons Felip V de Borbó, havia d’escriure la història veritable d’Espanya (així consta). No té sentit, tret que es tracti d’una manipulació i que tot aquesta obra s’hagi fet després de la Nueva Planta, en la línea que aquí s’apunta, i s’hagi enviat al passat.

Però reprenem el fil del Siglo de Oro. Seguint amb la informació donada per Edmondson (p. 110):

En septiembre de 1750, el rey Fernando VI aprovó la creación de una comisión científica para la recopilación de los documentos del legado histórico de la nación y autorizó a la Real Academia de la Historia para que dirigiera el proyecto. El 2 de noviembre de 1752, el rey nombró al Marqués de Valdeflores, miembro de la Real Academia de la Historia, “para ir a averiguar y reconocer las Antigüedades de España, recorriendo a este fin las Provincias de la Península”.

És a dir, mentre el Marqués de Valdeflores es proposa escriure la història d’Espanya, al servei de la corona borbònica, se li ocorre batejar la gloriosa empresa colonial dels segles setze i disset amb el nom de Siglo de Oro. I treu la pols a una obra literària, segons sembla, castellana, al segle divuit, dels segles setze i disset. A mitjan del segle divuit, no abans, l’Espanya borbònica pren consciència de la importància d’escriure la història, que de fet ja estava escrita, i ho fa amb una campanya castellanitzadora acompanyada de la reclusió de la catalanitat a la condició de llengua de nació vençuda, juntament amb la resta d’estats d’una corona agermanada sota la figura d’una família de monarques en què, en el cas del Principat, gaudien del títol de comte de Barcelona. És aleshores quan té sentit (no abans) comprendre que l’Espanya castellanitzada comença a donar valor a la seva peculiar il·lustració en clau castellana, donant més pes a l’església cristiana, d’arrel inquisitorial.

En aquest context, pel passat castellà es (re)construeixen grans figures, i se’n destrueixen d’altres. I és aleshores quan es crea l’hegemonia de les ciutats de Toledo i Alcalá de Henares, en la versió oficial que ha arribat als nostres dies. D’entre els símbols nacionals de recent creació destaquen en Miguel de Cervantes, pel bàndol masculí, i Santa Teresa de Jesús pel femení.

Tant en Cervantes com na Teresa de Jesús són dues figures mitificades en la cultura universal castellana que apareixen en el mateix moment. Cervantes com a mestre, Teresa com a santa. El moment forma part de la creació de la falsa idea de l’hegemonia castellana prèvia al sotmetiment dels catalans, del segle divuit, que es crea per als segles setze i disset.

La vida i obra de Santa Teresa de Jesús és la història de la perfecció d’una brillant religiosa agraïda amb aparicions sobrenaturals i revelacions divines, convertida en una guia espiritual de gran talent místic. Santa Teresa de Jesús forma part de la història del cristianisme i té l’honor de ser la primera Doctora de l’Església Catòlica, essent un honor que comparteix amb Santa Caterina de Siena el 1970 i que li és concedit pel Papa Pau VI. De fet, el tenen només tres dones entre els trenta-tres títols de Doctor que el catolicisme ha atorgat. ([4]) La figura del mestre i escriptor Cervantes és ben diferent, però s’hi complementa molt bé. El llibre El Quixot explica la història d’un romàntic cavaller plena de fantasies i deliris de grandesa on tothom és còmplice d’un irònic i tolerat autoengany, que s’acaba convertint en el símbol d’una època i d’Espanya. La visió tradicional és que es tracta d’una obra que ironitza, en un to de comèdia i certa burla elegant, sobre l’Espanya rural i els pobres cavallers somiadors de glòria en nom de grans ideals. Però d’una forma ben original. No tot és fantasia, ni és una novel·la ni pretén ser-ho. És una obra mestra que amaga una denúncia de notables dimensions. L’obra la protagonitzen persones senzilles i està envoltada d’una imaginació desmesurada que ofereix metàfores i al·legories sorprenents, per la seva magnitud universal. Per aquesta raó, l’obra ha estat objecte de l’interès de grans historiadors, filòlegs, antropòlegs, psicòlegs, científics… i per suposat de grans i petits escriptors de tots els temps. Les seves gestes i aventures sobrepassen en escreix els fets reals que s’atribueixen al seu autor, i es considera que només una magistral inspiració va poder crear aquesta obra mestra. Resultat d’això, s’ha elevat a Miguel de Cervantes a la categoria de geni de la literatura universal, al capdavant indiscutible de la literatura castellana, i (diuen) El Quixot s’ha convertit en el llibre més editat i traduït de la història, només superat per la Bíblia. Espectacular. Però hi pot haver una o vàries interpretacions, tal com aquí s’enfila. Els personatges es poden basar en persones reals, i els fets també, i amaguen, segur, una denúncia real. En aquesta línia és del tot lògic assumir que el personatge de Cervantes no existís, i que fou un pseudònim que ocultà una identitat incòmode o que, potser, fos una obra col·lectiva. Més o menys el que ja fa temps que s’investiga amb William Shakespeare, a l’òrbita anglesa, i allà es considera del tot normal. ([5])

És un fet conegut (en certs cercles) que no es coneix prou la vida de Miquel de Cervantes ni la de Teresa de Cepeda (Santa Teresa de Jesús), més enllà d’una breu relació biogràfica amb dades de dubtosa autenticitat, que (en el cas de Cervantes) va acompanyat d’altres documents que van apareixent als segles dinou i vint, i (en el cas de Santa Teresa) de referències en la forma de llibres editats, pòstumament, on s’hi transcriuen les seves cartes, i s’explica la seva gran vocació. De fet, el mateix Instituto Cervantes reconeix que la biografia de Cervantes es va escriure 150 anys després de la seva mort, que la seva biografia és obscura i que la seva partida de naixement fou manipulada (García Oriol, 1996). En aquest sentit, respecte a Cervantes hi ha, si més no, una sospita. Així mateix, qualsevol pensament de que Santa Teresa sigui també una altra identitat ni es planteja. La simple idea sembla una provocació de mal gust, tant per la comunitat creient com per la consciència col·lectiva, que és sempre conservadora. la hipòtesi d’una identitat falsa és, per raons simbòliques (pel que representa per la fe cristiana) un tema molt més difícil de pair. Així mateix, hi ha diversos motius que fan de la vida de Santa Teresa un personatge controvertit, fins i tot amb la seva biografia oficial. En primer lloc el periple de la seva biografia i en segon lloc la documentació reveladora feta pública entre els anys 1945 i 1950, des de terres americanes, que la fa descendent d’una família jueva. Don Américo Castro i Don Narciso Alonso Cortés documenten les seves arrels jueves en tant que família Cepeda (oficialment es diu que el seu nom familiar era Teresa de Cepeda), i el segon en troba la prova a la Real Cancelleria de Valladolid. L’any 1485 la família del seu pare és acusada d’heretgia i apostasia conta la santa fe catòlica (González Álvarez, 2010). Aquest factor és absolutament contradictori amb la biografia fins aleshores oficial, que no només la fa formar part de l’alta noblesa castellana, sinó que fins i tot es mostra el seu rebuig als jueus (De Ribera, 1863). Pot ser un dels motius perquè la seva biografia estigui en mans de la Santa Inquisició abans de ser publicada, l’any 1588 (De Jesús, 1979). De la mateixa manera que li ocorre a Sant Ignasi de Loiola (Vila Despujol, 2010), que oficialment és perseguit per la Santa Inquisició, la vida de Teresa de Jesús no és fàcil. No només és calumniada i investigada per la Santa Inquisició en quatre tribunals, entre 1574 i 1579, sinó que tant ella com les seves companyes han de modificar la seva vocació inicial i acceptar els capítols de l’Orde que s’acaben d’imposar, precisament, a Alcalà de Henares, el 1581 oficial, poc abans de morir i en un convent os es diu va ser abadessa, precisament, la germanastra de Miguel de Cervantes. En aquesta línia, el fil que ressegueix aquesta recerca és contrari a la versió dels Cepeda, i aquesta recerca no significa que fos família jueva per aquest llinatge, sinó que en tot cas es va crear un pont erroni amb els Cepeda creant el seu fals passat sobre una família realment documentada. D’altra banda, tota la línia de la persecució inquisitorial pot ser ben bé certa, en la mesura que la Companyia de Jesús i la Santa Inquisició eren dos braços poderosos amb les seves pròpies disputes internes i entre elles.

Així mateix, cal dir que l’Institut Nova Història (INH), concretament en Jordi Bilbeny, ha obert la “caixa de pandora” al veure en els textos d’ambdós personatges unes mans catalanes, en tant que filòleg atent de primer nivell a la idea de la manipulació, l’adulteració i la transferència de personalitats catalanes a identitats castellanes per part de la Santa Inquisició Espanyola.

Qui és Cervantes, i qui és Santa Teresa, segons aquesta investigació

En aquest treball es mostra com aquest relat s’ha reflectit en l’obra principal de Miguel de Cervantes: Don Quixote. El seu desenllaç (d’El Quixot) té lloc a Barcelona, una nit de San Joan. Sant Joan (Baptista) és el Sant de referència (oficial) de l’Orde de Sant Joan (ex-Templers), i representaria el primer dia de l’estiu, la victòria del Sol i de la Llum sobre la Foscor. El “Gentil Home” (El Quixot) és vençut a Barcelona perquè Barcelona hauria liderat, fins aleshores, gran part dels esdeveniments promoguts dins de l’Imperi original, des de la Catalunya Occitana, que hauria volgut combatre el desafiament otomà, l’altre poder en competència. Seria vençut a la platja de Barcelona per un cavaller “de la mitja lluna”, que rendiria culte a una altra dona, però que perdonaria al “Gentil Home” obligant-lo a tornar a casa i a renunciar als seus deliris. Les referències en El Quixot són múltiples, però només es presenten aquestes com les més significatives per mostrar que -tal i com s’explora en aquest treball- aquest llibre fou escrit per la filla (o neboda) de la veritable Santa Teresa de Jesús. Es tracta d’una coneguda i rellevant monja catalana filla d’un gran llinatge nobiliari. I ho hauria escrit des de la ciutat de Barcelona, en una primera instància (la Primera Part d’El Quixot) i des d’Anvers, en la Segona Part. Es tracta d’Hipòlita de Jesús, que és considerada una dels màxims exponents de la literatura castellana femenina del segle XVII (l’equivalent a Miguel de Cervantes). Ha deixat escrita una voluminosa obra que és (oficialment) publicada (més de mig segle després de la seva mort) pel seu nebot Joan Tomàs de Rocabertí, el 1679. Seguint el fil oficial, en Joan Tomàs és el líder dels Predicadors (el Mestre General dels Dominics, els Inquisidors) entre els anys 1670 i 1677, i publica l’obra essent Arquebisbe i Virrei de València, abans de ser el Gran Inquisidor d’Espanya (1695-1699) i morir, segons sembla, assassinat. Aquesta monja, d’acord amb aquesta investigació, és la veritable secretària de Santa Teresa de Jesús, coneguda com Ana de San Bartolomé, on el seu nom faria referència a la Massacre del dia de Sant Bartomeu el 1572, on es va produir a París una matança massiva d’Hugonots (protestants). La creació del seu parent inquisidor és, en aquest sentit, una forma de crear raons per no pensar en ella com a candidata a Cervantes. Però, creant la cortina de fum es veu d’on prové, de la ploma inquisitorial de més alt rang.

Però això no és tot. Santa (Teresa) ha estat dues persones més, una altra abadessa i una altra monja. La abadessa és la mare (o tieta) d’Hipòlita de Jesús (de nom real Isabel de Soler o de Rocabertí), l’abadessa Jerònima de Boixadors i d’Erill, qui és oficialment l’abadessa de Vallbona de les monges fins l’any 1562. A Vallbona de les Monges és on està enterrada Violant d’Hongria, la dona del rei Jaume I el Conqueridor, de la família reial hongaresa emparentada amb els Comnè, els Paleòleg (emperadors bizantins), els reis de Jerusalem i els Khan de Pèrsia. Seguint aquest fil, aquest sepulcre simbolitza la comunió d’aquesta abadessa amb l’Imperi, abans de ser incorporada a la iconografia castellana. L’altra personalitat duplicada de la Santa és Caterina de Crist, coneguda com a familiar seva, que acaba morint a Barcelona el 1594, essent la co-fundadora del primer convent de Carmelites Descalces de la ciutat, juntament amb Estefania de Rocabertí, una familiar real d’Isabel de Soler i de Jerònima de Boixadors. Els Rocabertí, no per casualitat, de la ma de la Santa, camuflada com a Caterina de Crist, són a l’ombra en la història real. I, el nom de “Caterina de Crist” simbolitza el Crist present en els “Càtars”, on “caterina” fa referència, simbòlicament, a la comunitat mal anomenada “càtara”.

De la mateixa manera, “Isabel de Roser (o de Rocabertí), a qui s’apunta com la veritable autora d’El Quixot, fa referència a “hipo” (en grec “per sota” o “inferior”) i “-lit” (en grec “pedra”). Per tant, Hipòlita de Jesús (el seu nom de monja) és un nom que simbolitzaria “sota la pedra de Jesús”, on “de Jesús” és un vincle explícit amb Teresa de Jesús i el veritable Crist. Fent-ne una lectura d’acord amb aquesta Nova Cronologia, també podria significar “aixeca la pedra i a sota trobaràs al veritable Jesús”.

Hipòlita, en la mitologia grega, que s’hauria edificat en aquella època (segons la Nova Cronologia), és també una Reina de l’Amazones, un poble governat íntegrament per dones guerreres enemigues dels herois grecs, situat (segons Heròdot) a la frontera amb Escítia, un territori que es correspon a a la perfecció amb l’Horda d’Or medieval que, d’acord amb la Nova Cronologia, amaga les arrels del veritable Imperi que tot just s’hauria fragmentat aleshores. De la mateixa manera, la literatura clàssica les situa a la Mar Negra, on diu la Història Oficial que es traslladaren els descendents d’Andrònic Comnè (a l’Imperi de Trebisonda).

La reforma catòlica i l’estigmatització de la dona

D’acord amb la Cronologia X-185, el relat de la “catolització” d’Espanya (fonamentalment) s’ha escrit a través de les figures de Sant Ignasi de Loiola (en fundador de la Companyia de Jesús), Santa Teresa de Jesús i El Quixot de Miguel de Cervantes. Tots ells, en conjunt, representen els passos que van impulsar la masculinització de les estructures eclesiàstiques i de poder, arraconant a la dona per a facilitar la lluita oberta (necessària) per fer front al desafiament de la ruptura de l’Imperi.

Per aquest motiu, en aquest treball s’ha explorat qui va recolzar al fundador de la Companyia de Jesús (Ignasi de Loiola). El seu resultat (resseguint el fil genealògic estricte) indica que van ser dones catalanes de l’entorn de l’Orde de Sant Joan (ex-templers), entre els anys 1523 i 1540. En segon lloc, s’ha explorat qui va poder ser realment Teresa de Jesús, determinant que podria haver estat un projecte ideat des de la pròpia monarquia, concretament per l’arxiduquessa Joana d’Àustria, germana (oficialment) del Rei Felip II. Oficialment Joana fou l’única dona jesuïta (en secret) de la història de la Companyia. Aquest projecte s’hauria impulsat des de Barcelona i hauria estat obra d’una dona vinculada familiarment a la Companyia de Jesús, a l’Orde de Sant Joan (ex-templers) i a la principal noblesa catalana. Així mateix, hauria estat ocultada la seva veritable personalitat per esborrar les seves traces en un futur, després d’haver manipulat la seva biografia. Com a resultat s’hauria castellanitzat, en la mesura que l’objectiu principal d’aquesta missió hauria estat el control dels poderosos terratinents que s’haurien fet forts dins la Corona de Castella i a Portugal. A efectes simbòlics, el sepulcre de Teresa de Jesús acabaria a la casa principal dels Ducs d’Alba, a Alba de Tormes (Salamanca). ([6])

Al segle setze oficial, l’entorn papal és desafiat a Europa, s’inicia un nou model polític fragmentat, on Roma renúncia al control militar, manté únicament l’Orde de Sant Joan (o de Malta) sota el control Mediterrani i impulsa un nou sistema de control de consciències: la Companyia de Jesús, on Barcelona n’és protagonista.

La biografia del fundador de la Companyia de Jesús, n’Ignasi de Loiola, mostra que va rebre la seva inspiració a Montserrat, precisament el mes de març de l’any 1522, quatre mesos abans que tingués lloc l’atac a la seu principal de l’Orde de Sant Joan, a Rodes, que acabaria amb el seu setge i la seva capitulació l’1 de gener de l’any 1523. Ignasi de Loiola va renunciar a la seva ocupació militar i es refugià en una cova a Montserrat fins l’any 1523, durant 10 mesos, on desenvoluparia els Exercicis espirituals publicats l’any 1548 que representen la seva filosofia. És a dir, acabaria també al mes de gener de 1523, coincidint amb la capitulació de Rodes. La seva relació, sigui casualitat o no, enllaça simbolisme amb historiografia, de la mateixa manera que ho fa, segons aquesta exposició, la Història Antiga i les Sagrades Escriptures. Segons la Cronologia X-185, aquests fets coincideixen amb la Guerra de Successió Espanyola del segle divuit, on el 1523 és el 1708. S’hi han afegit 185 anys.

Oficialment (si bé no es coneix prou), la Companyia de Jesús fou impulsada (oficialment) per dones catalanes, pertanyents al patriarcat barceloní, i foren elles qui finançaren al fundador, des del seu viatge a Jerusalem als seus estudis a Alcalà d’Henares. Fins i tot el recolzaren espiritualment. Isabel d’Orrit era Doctora en Teologia i predicà a Roma, filosofant sobre la contingència radical del món, on demostrava que la voluntat estava per damunt de l’enteniment. Altrament, Isabel Ferrer, companya inseparable d’Isabel d’Orrit, feu l’únic pas que mai ha fet una dona en aquesta orde, formar-ne part i impulsar el seu corrent femení. On ara hi ha el Palau Moxó es diu que és on vivia Isabel Ferrer. Es diu que aquí va conèixer a Sant Ignasi de Loiola, el fundador de la Companyia de Jesús, mentre aquest predicava entre nens a les grades de l’altar major de l’església dels Sants Just i Pastor. Com un acte de la Providència, ella quedà il·luminada pels seus sermons i decidí pagar-li els estudis a Alcalà d’Henares per impulsar la seva vocació teològica. Però el fet és que foren excloses del debat, ella i totes les dones, de la Companyia i del lideratge cultural i espiritual. Isabel Ferrer, després de ser expulsada de la Companyia de Jesús i de negar-li una branca femenina jesuítica, es feu monja (Lop Sebastià, 2005).

Així doncs, les dones foren les principals impulsores de la reforma que inicià Ignasi de Loiola, però el que es desconeix és que es tractava de dones totes elles provinents de l’entorn català de l’Orde de Sant Joan. L’entorn de les dones que finançaren a Ignasi de Loiola fou els Ferrer, els Gualbes, els Marimón i els Colom, que formaren part de l’Orde de Sant Joan. Els arbres genealògics són molt eloqüents. El germà d’Isabel Ferrer (o Roser), la primera i única dona jesuïta oficial, fou el prior de l’Orde de Sant Joan a Barcelona i Bailio de l’Orde a Mallorca: en Francesc Ferrer i Alzina. A la família hi havia altres cavallers de l’Orde, de la mateixa manera que en la família d’Eleonor Ferrer (o Sapila), molt propera als Ferrer i Marimon que foren Grans Priors de Catalunya de l’Orde, units també als Colom de Barcelona: els germans Miquel i en Gaspar Ferrer i Marimon, Grans Priors de Catalunya entre els anys 1537-1550 i 1552-1562, respectivament. Eren cunyats d’Isabel Colom, casada amb el seu germà Galzeran. Isabel Colom seria la cosina germana de Joan Cristòfor Colom i la Cavalleria, el descobridor d’Amèrica segons aquestes investigacions. Altrament, Eleonor Ferrer finançaria el viatge a Jerusalem del fundador de la Companyia: Ignasi de Loiola. Totes les dones Ferrer citades eren descendents directes dels Ferrer que desafiaren des de Montserrat i des de la Generalitat al rei Joan II, al segle XV (1462-1472), i de Jaume Ferrer de Blanes, el cosmògraf que acabà de delimitat el meridià del repartiment del món entre el rei de Portugal i els reis Catòlics (diu la història oficial) amb el Tractat de Tordesillas (1494). Eleonor Ferrer seria la filla de Pere-Joan Ferrer, el General de les Forces Armades de la Generalitat contra el rei Joan II durant la Guerra civil catalana (1462-1472), i Jaume Ferrer de Blanes en seria el seu nét. Isabel Ferrer en seria, en canvi, una néta-neboda, de la branca de la família que va sobreviure dins del patriciat barceloní, acumulant gran fortuna pels seus interessos comercials ([7]).

És a dir, un impuls català i femení va defensar un ordre al món proper al model cristià, enfrontant-se als interessos dels monarques i mantenint-se al costat del fet religiós. Va sorgir amb la Companyia de Jesús, en els seus orígens fundacionals impulsada per dones. La presència i el prestigi catalans dins de l’Orde de Sant Joan (ja dita de Malta) ho faria possible, però aquest episodi seria també esborrat de la història. Estava en joc la reforma de l’Església Espanyola, sota la influència de la Santa Inquisició, en un context altament inestable i crític. Oficialment, això passa al segle setze. Extraoficialment, en aquesta recerca passa al divuit.

En la segona meitat del segle setze oficial (el divuit extraoficial) té lloc una reforma integral de l’Església a Castella, per adreçar el poder i l’autoritat de la Santa Inquisició Espanyola, amb tendència a funcionar de forma autònoma. La Santa Inquisició és una eina innegable de corrupció i submissió als interessos de les elits del poder, però posa en risc la pau del model cristià, catòlic. A través de la Companyia de Jesús, dirigida i formada només per homes, es du a terme l’equilibri de poders (i d’interessos) en joc, però és una altra dona, en aquest cas jesuïta (jesuïta en secret), de la família reial dels Habsburg, la que porta a terme l’impuls de la reforma religiosa femenina. Aquesta afirmació no és l’oficial, però es recolza amb diferents proves que li donen cos. La seva protagonista és Joana d’Àustria (o d’Habsburg) (1535-1573), Arxiduquessa d’Àustria, germana del rei Felip II i l’única dona jesuïta en secret en la història de la Companyia de Jesús. Tal i com es transcriu al llibre del pare Ignasi Vila Despujol, mor el 7 de setembre de 1573 essent l’única dona que morí jesuïta en tota la història de la Companyia (Vila Despujol, 2010:121). Així mateix, el propi Ignasi de Loiola (es diu que) li va demanar que l’ajudés a la reforma dels monestirs d’Espanya (Vila Despujol, 2010:121). La princesa Joana és regent d’Espanya en diferents temporades al llarg dels anys 1554 i 1559 i és, precisament el 1554, essent Regent dels dominis de “les Espanyes”, quan demanà fer els vots a la Companyia de Jesús (Vila Despujol, 2010:117). Ho demana tot just després d’haver-se mort, el 8 d’octubre de 1554, Isabel Ferrer, l’única dona jesuïta de la història oficial. Així mateix, aquest episodi té lloc precisament quan el famós Concili de Trento (1545-1563) s’ha interromput (entre els anys 1552 i 1555), i és en la segona etapa del Concili quan es determina el cànon definitiu del Nou Testament. ([8])

Però les aportacions catalanes, i femenines, a la reforma religiosa no s’acaben aquí.

En el marc de la imposició d’un nom model social, enmig d’un intens pols inquisitorial pel control de les consciències contràries a la politització de l’església i la justificació moral de certes pràctiques abusives, es creen diverses reformes, en especial dins l’àmbit religiós femení, i català. Per una part s’ implanta el model caputxí d’arrel franciscà vinculat, en la seva branca femenina, al model de Santa Clara. Però sobretot, en el cas d’Espanya s’implanta la reforma carmelita descalça, de la ma de Santa Teresa de Jesús.

Seguint el relat oficial, l’orde caputxí s’inicia a Itàlia el 1534 com una reforma de l’orde franciscà, en la cerca del retorn a les seves arrels (Serra de Manresa, 2012). L’any 1535 es funda a Nàpols la branca femenina, i ho fa una dona catalana de la família dels Requesens de Lleida, Maria Llorença Llong (1463-1539), després d’haver fundat abans diversos convents i hospitals. Una de les seves protagonistes és Caterina de Cardona, educada en l’orde caputxí napolità, qui és també la impulsora de la reforma carmelita a Espanya juntament amb Teresa de Jesús. La biografia de Santa Teresa de Jesús en reconeix el deute (De Jesús, 1979). En un segon nivell ho s’hi troben en Josep de Rocabertí, co-fundador dels caputxins de Sarrià, els primers implantats a Espanya (Serra, 2002), juntament amb la seva germana, Estefania de Rocabertí. Estefania funda, amb Caterina de Crist, el primer convent carmelita descalç femení al Principat, a Barcelona, el 1588 (oficialment). Estefania de Rocabertí és educada i viu gran part de la seva vida a la primera escola jesuïta, a Barcelona (Vila Despujol, 2010:419). Així, es mostra el primer eix robust d’aquesta recerca. El vincle entre els Rocabertí i l’aparició dels jesuïtes, dels caputxins i caputxines i les carmelites descalces és clar, en el sí del control jesuïta. I, segurament, al seu darrera s’hi troba el rastre monàrquic, de la ma del personatge de Joana d’Àustria.

La biografia de Joana d’Àustria és rellevant. Oficialment, es mor a finals de l’any 1573 i, tot just després, l’any 1574, comencen les acusacions inquisitorials contra Teresa de Jesús, qui és, realment, la reformadora (oficial) del model femení de l’Església Espanyola. Altrament, existeix un vincle entre ella i l’escola jesuïta fundada a Barcelona. La seva relació oficial ve de la ma de l’Emperatriu Maria d’Àustria (1528-1603), la seva germana, casada amb l’Emperador Maximilià. La seva primera Dama i Majordoma, Maria Manrique de Lara, és una de les principals persones que en finança la seva obra (Vila Despujol, 2010:376). Així mateix, hi pot haver una relació més propera, no oficial, transcrita subtilment en el relat històric d’aquesta escola, que la vincula directament amb l’Orde de les carmelites descalces de Santa Teresa de Jesús. És a dir, sota aquesta exposició hi podria haver una relació còmplice entre la monarquia i Barcelona, a través de la Companyia de Jesús de la Ciutat Comtal, terra hospitalària (de l’Orde de Sant Joan), per a impulsar al reforma carmelita descalça que lidera Santa Teresa de Jesús. El relat subtil al que es fa referència és la persona de Sor Joana, una monja (oficialment) barcelonina que es diu és la millor amiga i companya d’Estefania de Rocabertí, la co-fundadora del primer convent de carmelites descalces a Barcelona i al Principat, l’any 1588. D’aquesta Joana se’n coneix ben poc, però és molt citada, i es diu que l’any 1568 té més de trenta anys (Vila Despujol, 2010:420), fet que significa que deuria néixer abans del 1538. Doncs bé, la princesa Joana d’Àustria neix l’any 1535. Això vol dir que eren la mateixa persona? No necessariament, clar, però darrera d’aquesta sor Joana hi ha un misteri, que seguint el fil d’aquesta recerca té interès i apunta a una identitat oculta que amaga una persona important, en un lloc important, de primer nivell. Això ve a dir que des de Barcelona s’impulsa (o es dirigeix) la reforma carmelita de la Santa, i que aquesta ve impulsada, en darrer terme, per la monarquia espanyola, tractant-se d’una obra fonamentalment femenina. Aquest fil és, en aquesta recerca, el segon eix robust.

El Concili de Trento i l’estigmatització de la dona

Les reformes de l’església cristiana a la península s’impulsen especialment en el marc del Concili de Trento (1545-1563). És en origen una obra iniciada per la Companyia de Jesús, d’origen barceloní, i més endavant per les reformes carmelites. La seva implantació ve de la ma de la reforma carmelita descalça, on la màxima autoritat carmelita vindria de Peralada, de la ma dels Rocabertí, segons diuen el llinatge més antic de Catalunya. Al seu rerefons hi ha el que s’ha batejat com la Contrareforma, l’aposta Catòlica per fer front al desafiament de mitja Europa sobre l’autoritat del Papa iniciat amb Martí Luter, l’any 1517.

La Companyia de Jesús, inicialment, no aconsegueix la projecció esperada dins la península. Es reconeix la fundació oficial a Roma l’any 1540, i fins el 1566, sota la direcció de Sant Francesc de Borja, però seguint el fil de la història oficial no s’incorpora a l’orde en la colonització espanyola del món, tal i com ha fet des d’un bon inici el Regne de Portugal. Per aquest motiu, i en el marc del Concili de Trento, on es regula un nou paper vocacional de la dona religiosa (al marge del debat públic), s’introdueix un model alternatiu, més proper a l’esperit franciscà, caputxí i carmelita, per combatre-ho.

És a dir, la història oficial deslliga la reconstrucció dels rols i els símbols religiosos amb els fets que, segons aquest encaix, tenen lloc al segle divuit, en plena il·lustració i quan es crea l’enciclopedisme a escala global. El relat, però, és suggerent, en la mesura que s’ajusta molt bé al fil que aquí es vol resseguir, i estirar.

El Concili de Trento, al segle setze oficial, motivat pel desafiament de mig Europa contra el Papa, reforça el rol de la Inquisició i banalitza la mateixa religió imposant el misticisme emocional. Apareixen les catequesis, els rosaris, la devoció mariana i una nova moralitat per a la dona. De la caça de bruixes es passa a la seva reclusió a l’àmbit privat i a la censura gairebé absoluta de les seves aportacions al pensament teològic. Del cisma religiós es passà al cisma intel·lectual per raó de gènere. De poc serveix que Joan Lluís Vives publiqui el 1524 De institutione feminae christianae (L’educació de la dona cristiana), on equiparava el seu intel·lecte al dels homes i es mostra a favor de l’educació de les dones, pel bé de la societat i de l’Estat (Forcades, 2012:50-69).Vives és amic d’Erasme de Rotterdam (1466-1536) ([9]) i de Thomas More (1478-1535) autor de la famosa obra Utopia (1516) (More, 2009). Però tot i aquest prestigi la major part de la família de Vives es crema (oficialment) als carrers de València per ser jueus conversos que seguien -en secret- fidels a la seva religió, i es refugia a Bruges, renunciant a la càtedra que li ofereixen a la Universitat d’Alcalà de Henares. De la mateixa forma, Thomas More rebutja les reformes protestants, però també la separació del monarca anglès de la sobirania de Roma (creant l’Anglicanisme, el 1534) i la separació del monarca respecte Caterina d’Aragó (esposa del rei Enric VIII d’Anglaterra i filla dels Reis Catòlics). El resultat és la seva decapitació el 1535. La persecució, censura i execució dels autors contraris a la doctrina del poder eclesiàstic i monàrquic és constant fins el segle divuit, i la dona -i el seu pensament, tot sigui dit- una de les principals perjudicades. Aquests fets, juntament amb la lluita entre la monarquia i les germanies valencianes, contràries a la política del nou rei Carles I, així com la crema de llibres que acompanya a la persecució intel·lectual, conviden a pensar que el patrimoni humanístic contingut en els personatges citats és objecte de lluita i protecció, i que, per tant, si es trobava en mans de personatges pertanyents a la més alta noblesa és raonable pensar que els hi fos confiscat, per la força o per pressions diverses, per qüestions d’Estat. Enmig d’aquesta tumultuosa realitat, Nicolás Maquiavelo publica el llibre El príncep l’any 1531 (Maquiavelo, 2010). Es creu que l’escriu el 1513, mentre és empresonat per conspirar contra els Mèdici, i es dedica a en Lorenzo II de Mèdici, duc d’Urbino, en resposta a aquesta acusació. Altrament, diversos historiadors opinen que es dedica a Ferran el Catòlic, i a la seva concepció del poder que s’erigeix al seu voltant, com a gran príncep del Cristianisme, després de la seva autoritat davant del Papa i amb els peus a Amèrica. Recollint paraules de Lauro Martines en aquesta obra construeix el retrat del què significa exercir el poder absolut (Martines, 2013:259). Es tracta d’un llibre, altrament, del tot complementari amb la Utopia de Thomas More escrit l’any 1516, en la que també un príncep renúncia a una manera de comprendre l’autoritat, la política i la comunitat civil i religiosa, en franca harmonia, per donar peu a una realitat que res té a veure.

D’aquest manera es dona peu a unes estructures patriarcals de poder que inicien una crua i violenta colonització del món, deixant al marge el potencial rol catalitzador de la dona en el pensament, el debat i la implicació pública. Es dona peu a una aliança estratègica entre la moralitat i l’autoritat, que dóna peu a cinc segles de lluita, hostilitat (i evolució cultural) a tot Europa, afectant al llarg dels anys a tot el món.

L’expansió internacional de la Companyia de Jesús fou espectacular. Des d’un bon inici s’apoderen del control de les consciències, convertint-te en els confessors de referència de tot l’estament eclesiàstic, de les famílies monàrquiques i de l’alta noblesa, i instituint nombroses escoles i universitats arreu del món. El seu poder és tan gran que acaben essent desposseïts dels seus béns al llarg de la segona meitat del segle divuit, en un acte d’autoritarisme d’Estat per part dels monarques que, amb mig món sota el seu control, ho volen controlar tot. El Papa Climent XIV aboleix la Companyia el 1773, però tanmateix la seva obra continua en alguns indrets i es reconstrueix després de caure Napoleó. La primera universitat catòlica dels Estats Units d’Amèrica la funden ells a Washington (Georgetown, el 1789), després d’assolir la seva independència del domini britànic, el 1776. Entre d’altres importants escoles, fundarien també la Universitat de Santa Clara el 1851, que acabarà impulsant el famós Silicon Walley. A Espanya, l’any 1886 funden la famosa Universitat de Deusto, al País Basc, i el 1958, a Barcelona, funden la universitat d’estudis empresarials ESADE, juntament amb la burgesia barcelonina. D’aquesta manera, lideren també el control de les consciències dels grans homes (i dones) de negocis, com ho faria també, des de 1958, l’Opus Dei, amb la fundació d’IESE a Navarra, i la seva excepcional expansió per tot el Món.

Recollint paraules del jesuïta Ignasi Vila Despujol ([10]), la Companyia de Jesús es planteja com un retorn al model benedictí, en la seva vocació evangèlica i sense possessions.

Així, es crea la glòria d’una Companyia que es diu té un gran poder però es veu obligada a mutar cap a una dimensió religiosa, i a renunciar a la seva capacitat d’influència. Però compte, el cert és que són al darrera de tots els imperis i de totes les cròniques històriques que s’escriuen als segles setze, disset i divuit oficials, i això no explica pas que fossin una amenaça, tot el contrari. Se’ls fa fidels servidors a la veritat històrica. El que passa el 1773 i amb els monarques no és pas que el seu poder sigui un problema, sinó que han acabat la feina que han iniciat dècades abans (no pas segles) i aleshores cal esborrar el rastre. Després, se’n reviu el protagonisme vestits d’una imatge educadora que amaga una tèrbola idea oculta: controlar el relat històric que ells han dirigit i manipulat a escala mundial. Per això, des del segle setze i de forma ininterrompuda, custodien ells el control absolut dels evangelis sagrats, i condemnen tot allò que es considera apòcrif.

Santa Teresa de Jesús, una primera aproximació

Diverses persones vinculades a l’entorn català més proper al Regne de Nàpols, Roma i la Companyia de Jesús, configuren la implantació carmelita descalça al Principat de Catalunya. En aquesta exploració es tracten les figures de Catalina de Cristo (en endavant Caterina de Crist), de Caterina de Cardona i d’Estefania de Rocabertí, les principals dones que impulsen aquesta obra fundacional en l’entorn català. Aquest és el tercer eix robust d’aquesta recerca.

La Santa mor oficialment l’any 1582, i el periple fundacional de Caterina de Crist (1544-1597) comença l’any 1583, fundant el convent de Pamplona. Caterina de Crist mor, oficialment, a Barcelona el 1594, si bé està documentat que ajuda a Teresa de Jesús amb la fundació al convent de Sòria. Les seves biografies són compatibles, en la mesura que una mort quan apareix l’altra, justament després de l’alliberament de Teresa de Jesús de les acusacions que fins a quatre tribunals inquisitorials li havien imposat.

A la biografia de Caterina de Crist es diu que la seva inspiració vocacional li ve donada per Caterina de Cardona. Caterina de Cardona és un referent reconegut per la Santa en la seva biografia oficial, però la seva relació no va més enllà. Aquest factor podria tenir a veure amb el vincle de la catalana amb l’alta aristocràcia, per estar propera a l’entorn napolità dels Della Rovere, i de Da Vinci (durant uns anys forma part de la Cort de Nàpols). Qui fou Caterina de Cardona? Oficialment, és la filla de Ramon Folc III de Cardona-Anglesola, Capità General de la Sant Lliga a les ordres del papa Lleó X, casat amb Isabel de Requesens i Enríquez, amb sang reial i comtessa de Palamós. Els cosins de Caterina s’integren en l’alta aristocràcia romana i napolitana. És, doncs, una personalitat rellevant, que està associada a la reforma religiosa també. Però se n’ha construït una imatge decadent. Com a proves de la importància de Caterina de Cardona i la seva posterior estigmatització dins la història cristiana espanyola (fets que en sí ja són una pista a seguir) s’aporten dues referències. L’any 1619 es fa un Decret on es prohibeix anomenar-la Madre Fundadora, i obliga que es digui que aquest honor només correspon a Teresa de Jesús (Cortijo Ocaña et al, 2003:30). En canvi, tot i aquesta fama la imatge que la historiografia oficial li ha donat és desagradable, tractant-la de sadomasoquista i dient que rumiava com els animals (Cortijo Ocaña et al, 2003:22). Finalment, tal i com indica el llibre de la seva vida publicat l’any 1616 per en Diego de Jepes, un episodi singular uneix a la santa amb Caterina de Cardona. Es diu que Caterina se li va aparèixer per animar-la a continuar amb les seves fundacions, i que ella l’ajudaria. Però, és més, segons transcriu aquest llibre, s’ha volgut deixar una pista d’una cosa oculta. Sembla ser que la Caterina també li va dir “otra cosa que no ay para que la escribir”, escrit en castellà antic (De Jepes, 1616:399-405). Així mateix, val a dir que les obres posteriors que descriuen la vida de la Santa obvien aquest episodi, juntament amb qualsevol referència a Caterina de Cardona.

Seguint aquest fill de recerca, això significaria que fou Santa Teresa? No, però sí hi està relacionat. Aquesta tesi la defensa en Josep Mayolas, però d’acord amb aquesta línia d’investigació es planteja una altra persona: Caterina de Crist

Ni Caterina de Crist ni Santa Teresa (les oficials) formen part de cap àmbit nobiliari significatiu. La manipulació de les seves figures, sempre entenent-ho com una hipòtesi a considerar, pot venir donada per dues raons de pes: la seva vinculació amb l’alta noblesa i l’ascendència catalana, fet que hauria posat en crisi el projecte de reforma de l’església a Castella. En aquesta línia, hi ha un element que convida a considerar una primera aproximació. Es pot donar el cas que Caterina de Crist fos, realment, la suplantació de la persona de Santa Teresa. La hipòtesis és que, que un cop fet els Capítols de la Reforma Carmelita l’any 1581, ja gran, torna a Barcelona on funda un nou convent, amb Estefania de Rocabertí, familiar seva, amb una nova identitat. Per tant, no mor realment l’any 1582. Una primera prova hi dóna força. A les imatges següents, a la dreta es mostra el tradicional retrat de Santa Teresa de Jesús, i a l’esquerra el retrat de Caterina de Crist, segons un quadre (fins ara inèdit) que es troba a Barcelona, on també hi hauria d’haver la seva ma. Les seves similituds són molt notables, Caterina sembla la santa amb deu o quinze anys més.

Caterina de Crist ([11])    Santa Teresa de Jesús

Com a argument a favor d’aquesta hipòtesi, es troba el fet que aquest retrat ha estat custodiat fins a finals del segle vint al convent de les carmelites descalces d’Osca, i que allà en fou una de les monges originals una noia de la família Rocabertí: Caterina de Boixadors i Rocabertí (1606-1673). Aquí trobem, doncs, una segona prova. Es tracta de la neboda del comte de Peralada i de la filla del comte de Savallà, i és parenta d’Estefania de Rocabertí, qui és la co-fundadora, juntament amb Caterina de Crist, del primer convent de carmelites descalces al Principat (a Barcelona, el 1588).

Caterina, un nom comú doncs a Caterina de Cardona, a Caterina de Crist i a Caterina de Boixadors, esdevé un element comú de totes elles que, sigui casualitat o no, incorpora al seu nom el terme càter, que dialoga amb càtar, en la mesura que es pronuncia així en català, si bé el seu significat real és “pur”, de l’arrel grega “katharos”. Seguint el fil hipotètic, aquesta referència podria indicar que es tracta d’una denúncia: la de la persecució i posterior estigmatització de la comunitat càtara. Segons diversos historiadors, com Antoni Dalmau, aquesta tradició hauria persistit a Europa hi hauria reeixit a través dels anomenats protestants (Dalmau, 2005). Però hi ha un altre element significatiu: a Peralada, de la ma dels Rocabertí, la família del darrer cabdill templer que defensar Terra Santa (Fra Dalmau Rocabertí, a Sant Joan d’Acre el 1302), fou on es refugià l’Orde del Carmel, en origen al Mont Carmel de Terra Santa, on també hi havia el Priorat de Sió. Al Mont Carmel, d’on prové l’Orde del Carmel fundada al segle dotze, situat a l’actual Israel (regió històrica de Palestina), s’hi funda una abadia de l’Orde (Priorat) de Sió, i la reforma impulsada per Santa Teresa (les carmelites descalces, al segle setze), inspirada per un misticisme contemplatiu, hi pot estar perfectament relacionada. Karmel en àrab vol dir “jardí”, Karem El en hebreu vol dir “vinya de Déu”, de la mateixa manera que, si més no semànticament, el Carmel està relacionat amb el karma hindú, budista. Aquest fil es recolza, a l’hora, amb el que es crea a la recerca de la Cronologia X-185, on també s’hi diu que els fets de principis del segle catorze oficial cal traslladar-los 370 anys més endavant, a finals del disset. Així, encaixa encara més tot plegat. Tot té a veure amb el Rocabertí, i amb el seu poder que la història oficial fa desaparèixer aleshores, i desvincula, per tant de qualsevol relació lògica amb la història que aquí es reconstrueix. Seguint aquest fil, el quart eix, tot adquireix  un altre significat. Els Rocabertí són objecte d’una gran manipulació i es desposseeix el seu poder històric, però col·laboren en aquesta manipulació fent ús del seu poder real, i del seu prestigi.

Santa Teresa de Jesús, Boixadors i Erill

La veritable Santa Teresa seria, d’acord amb aquesta hipòtesi, familiar llunyana de Caterina de Cardona: l’abadessa Jerònima de Boixadors i d’Erill (1512-1562?). Es troba vinculada familiarment amb els Cardona, però de forma especial amb els Rocabertí i, molt particularment, amb Isabel de Rocabertí. Aquest és el cinquè eix robust d’aquesta recerca.

Jerònima és la neboda de Dimes de Boixadors i de Requesens, qui, oficialment, és el Gran Prior de Catalunya de l’Orde de Sant Joan des del 1562 fins el 1567 (Morales-Roca, 2004a). És a dir, agafa el relleu dels Ferrer i Marimon que han liderat el Gran Priorat català fins el 1562, citats abans, i molt propers a les dones Ferrer que financen i impulsen a Ignasi de Loiola fins a la fundació de la Companyia de Jesús. L’any 1562 és quan Teresa de Jesús inicia el seu periple fundacional, i quan Jerònima de Boixadors desapareix, sense que ningú sàpiga què fou d’ella (Piquer i Jover, 1990). Així mateix, els vincles de Jerònima de Boixadors amb la història que aquí es reconstrueix són més amplis. És la cunyada del vescomte de Rocabertí, pare d’Isabel, i és filla dels Erill, emparentats amb els Cardona antigament emparentaren amb en Ramon Llull i Erill, el famós filòsof humanista mallorquí de la segona meitat del segle tretze i principis del catorze (oficialment), que la Cronologia X-185 situa a finals del disset. Altrament, oficialment Jerònima és néta d’Elisabet de Requesens i Sabastida, que finança a Ignasi de Loiola des dels cercles més propers al poder. Altrament, el seu pare, el senyor de Savallà Joan Lluís de Boixadors, i el pare del vescomte de Rocabertí (el títol anterior del de comte de Peralada), Martí Onofre de Rocabertí (l’anterior vescomte), han estat els principals finançadors de la implantació de la primera escola jesuïta al Principat, on creix i viu l’Estefania de Rocabertí, la primera fundadora carmelita descalça al Principat juntament amb Caterina de Crist (Vila Despujol, 2010). Però això no és tot. És familiar de Caterina de Cardona, des de la seva proximitat a través dels Cardona-Erill i dels Requesens, i també és religiosa. És monja i abadessa, de Vallbona de les Monges, de tradició cistercenca. S’està allà fins l’any 1562, quan desapareix, i justament en aquest precís moment apareix oficialment Santa Teresa a Toledo per fer la reforma carmelita descalça. A més, escriu molt  bé. A Jerònima de Boixadors i Erill se la coneix per haver deixat els Goigs de Vallbona, un llibre de poesies en català, castellà i llatí de gran qualitat literària i mística (Piquer i Jover, 1990:194) (Piquer i Jover et al., 1986).

Les evidències són, en aquest sentit, notables. Però altres proves aporten més contingut a aquesta hipòtesi. El 1562 és també el moment en què Caterina de Cardona se’n va de la cort, ja que fins el 1461 ha estat l’educadora dels prínceps de l’Imperi. Una entra, i l’altra surt.

Per tant, Jerònima de Boixadors està unida al cercle més influent dins l’església catalana: l’Orde de Sant Joan (que aleshores estava unida a l’Orde del Sant Sepulcre), la Companyia de Jesús, els Rocabertí i els carmelites de Peralada, els Cardona amb tot el poder eclesiàstic i militar que atresoraven, i els Erill). La seva proximitat a la Cort li pot venir de la ma de Caterina de Cardona, familiar llunyana seva, de la ma dels poderosos Cardona, sempre fidels al monarca. Però els Rocabertí reals, així com els Erill (que eren Llull) eren molt més poderosos, probablement que els mateixos Cardona, i per això van ocupar el seu lloc.

Ara bé, el fet que popularment es conegui a Caterina de Cardona com a Madre Fundadora i que estigués tants anys a la Cort (1557-1562) són dos elements que conviden a reflexionar si, efectivament, Caterina de Cardona va poder impulsar el corrent carmelita abans que ho fes Santa Teresa de Jesús. I això és possible, i lògic. Com a afegitó, es diu que per fer efectiva la fundació del convent carmelita, Caterina de Cardona va demanar la intercessió de la princesa d’Èboli -Ana de Mendoza- entre els anys 1571 i 1572, i es coneix que, precisament, és aquesta qui denuncia el llibre de la vida de Santa Teresa i qui porta a la Santa davant la Santa Inquisició l’any 1574 (González Álvarez, 2010:17). La princesa d’Èboli, un cop es dona per tancat el judici inquisitorial contra Teresa de Jesús, l’any 1579, és acusada de traïció i arrestada juntament amb el secretari del rei Felip II (Marañón, 1963:475), en referència a un projecte focalitzat als Països Baixos que preveu envair Anglaterra. En motiu d’aquest arrest és detinguda, declarada dement pel propi rei, i mor l’any 1592 custodiada en una zona restringida. És a dir, una cosa podria tenir a veure amb l’altra, resultat d’un pols complex i intens d’interessos creats. Com a curiositat addicional, es creu que la princesa d’Èboli és l’amant del propi Rei.

Però el triangle entre la Princesa d’Èboli, Caterina de Cardona i Teresa de Jesús apareix el mateix 1562. La Princesa és néta de Dña. Luisa de la Cerda, la dona que acull oficialment a Santa Teresa de Jesús a Toledo l’any 1562, i des d’on s’inicia la seva missió reformadora. I aquí apareix el sisè eix robust d’aquesta recerca, el que situa la família d’en Cervantes Saavedra en escena i uneix a totes aquestes dones. Luisa de la Cerda és filla del segon Duc de Medinaceli i esposa de Don Arias Pardo de Saavedra, mariscal de Castella i un dels homes més rics de les Espanyes (Auclair, 1995:143). La casa on viu és el palau del Mestre de Calatrava (Auclair, 1995:145), si bé el càrrec correspon al Rei, des de l’any 1487. Doncs bé, Luisa de la Cerda es queda vídua l’any 1562 i aquest és el motiu (oficialment) que porta a Teresa de Jesús a anar a Toledo, al lloc i el moment on s’organitzà tot el seu projecte carmelita descalç. És a dir, existeix un vincle entre Caterina de Cardona i la Princesa d’Èboli, i un vincle familiar entre la Princesa i la dona que inspirà l’obra fundacional de Teresa de Jesús, a Toledo, on fins aleshores hi va haver la Cort Reial i on hi va estar durant molts anys Caterina de Cardona. I els uneix amb els Saavedra. Les relacions hi són.

Seguint aquest fil conductor, tot i que les biografies oficials no en parlen, la Caterina és el pont amb la Cort Reial, amb la princesa d’Èvoli i amb la Santa? L’àvia de la Princesa una de les dones més riques de les Espanyes, d’on potser prové el fons econòmic necessari per fundar els primers convents. En aquest sentit, que Jerònima de Boixadors sigui l’autèntica Teresa de Jesús té lògica, en la mesura que es tracta d’una familiar de confiança propera a Caterina de Cardona, molt vinculada a la Companyia de Jesús i parenta dels Rocabertí de Peralada. La seva germana Elionor s’ha casat amb el vescomte de Rocabertí. És a dir, tot es situa en un entorn familiar i de poder amb interessos comuns. Però un darrer element hi dóna encara més força. Al retrat anterior referit a Caterina de Crit, qui aquesta recerca relaciona amb Santa Teresa de Jesús, es troba, a la seva part superior esquerra, un escut amb les armes de la Caterina, on tant dins de l’escut com fora d’ell, envoltant de fet l’escut, es troba la característica creu vermella de l’Orde de Calatrava. És a dir, del palau del Mestre de Calatrava, on vivia Luisa de la Cerda l’any 1562, on començà Santa Teresa la seva reforma carmelita, i molts anys més tard Caterina de Crist, que resoldrà ser membre o persona vinculada a l’Orde de Calatrava, apareix en escena. Aquestes coincidències, en el marc d’aquest fil argumental, representen una prova més a favor de la hipòtesi que relaciona, equipara, a Santa Teresa de Jesús amb Caterina de Crist. Així mateix, el fet que aquest quadre es trobi custodiat durant segles al convent d’Osca, on hi va la néta-neboda de Jerònima de Boixadors, Caterina de Boixadors i de Rocabertí, com una de les monges fundacionals, reforça també la hipòtesi de que, al darrere d’aquests dos personatges -la Santa i Caterina de Crist- es troba, realment, la Jerònima citada.

Així mateix, hi ha més elements que apunten en aquesta direcció. En motiu de la beatificació de Santa Teresa es fan grans actes i celebracions a la Ciutat Comtal, és el lloc d’Espanya on es celebren amb més entusiasme, i el comte de Savallà (Boixadors) presideix els actes. En Joan de Boixadors porta l’estendard de la Santa, seguit del comte de Peralada, que lidera el seguici (Dalmau J., 1615:12-15). El primer és el nebot de Jerònima de Boixadors, i el segon també, ja que era fill de Francesc Dalmau I de Rocabertí (?-1592) i d’Elionor de Boixadors i d’Erill (?-1576), germana de la Jerònima. És a dir, lideren el seguici els Boixadors i els Rocabertí, família directa de Jerònima de Boixadors. Aquest és el setè eix robust d’aquesta recerca, el que uneix a Santa Teresa amb els Rocabertí i els Boixadors (els comtes de Savallà, que en Pere Coll recorda que són els Avellaneda).

Altrament, seguint el fil dels Boixadors, una altra prova hi dóna cos. Una carta inèdita de Santa Teresa de Jesús feta pública als inicis del segle vint, on la Santa mostra l’origen i la trama de les persecucions que s’inicien contra les carmelites descalces, aporta més llum, en la mesura que aquesta es conserva per la senyora Francisca Zaballa y Céspedes, de nom Zaballa, un cognom que es coneix equival al cognom Savallà (Real Academia de la Historia, 1915:24). La carta no aporta res de nou, i curiosament documenta el dia i el mes, però no l’any. Ja ho tenim, els Savallà són els Zavalla i tenen una pista de la història que aquí es fa lluir.

Jerònima de Boixadors, Isabel de Rocabertí i Miguel de Cervantes

L’anàlisi crítica referent a Teresa de Jesús i la seva possible identitat real en Jerònima de Boixadors i Erill té un capítol singular que dóna cos a aquest treball de recerca. La seva biografia pot amagar un episodi que obre noves portes a la reconstrucció de la seva veritable identitat. A Jerònima no se li coneixen fills, però podria no ser cert. Podria ser la mare d’Isabel de Rocabertí, altrament dita De Soler, fet que pot dir-nos que realment no fou filla d’en Rocabertí. La seva anàlisi biogràfica li dóna cos. Isabel de Rocabertí passà a la història com a Hipòlita de Jesús, però abans de professar es donava a conèixer com Isabel de Soler i mai va utilitzar el cognom Rocabertí (Garganta, 1981:142). Isabel de Rocabertí (o de Soler) podria haver estat la filla apadrinada pel vescomte de Rocabertí, en Francesc Dalmau, per ser filla d’una abadessa (Jerònima de Boixadors) i del religiós Montserrat Soler (un dels primers jesuïtes catalans de l’Escola de la Companyia a Barcelona), on ara hi ha l’església jesuïta de Betlem a Barcelona (Vila Despujol, 2010:94), i per això casen en Rocabertí amb la germana de la Jerònima, dita Elionor. Es coneix que una dona de nom Jerònima l’alletà de petita, i això en reforça hipòtesi. I per què un Rocabertí? Doncs per afinitat familiar. Una altra germana, de nom Anna i (o) Maria, probablement Anna Maria, casa amb el cosí germà del vescomte de Rocabertí, i, sobretot perquè estan intrínsecament implicats amb la Companyia de Jesús. Els pares de Francesc Dalmau de Rocabertí i de les germanes Jerònima, Elionor i Anna Maria, més en Dimes de Boixadors (qui va a Lepant) i en Bernat Guerau de Boixadors (el primer comte de Savallà), són en Martí Onofre de Rocabertí i en Joan Lluís Boixadors, els principals mecenes de la primera escola de la Companyia de Jesús al Principat, el 1544, a les Rambles (i probablement la primera escola del món). Els fils es relliguen, i comencen a semblar un cabdell. Aquest és el vuitè eix robust d’aquesta recerca, que apunta al novè, on apareix Cervantes.

Per què és important Isabel de Rocabertí? doncs perquè es podria tractar de la secretària de Santa Teresa de Jesús, coneguda oficialment per Ana de San Bartolomé (de nom real Ana García Manzanas), que apareix al final de la seva vida, i amb qui es duia una diferència d’anys tant gran que podrien ser mare i filla. ([12])

Qui fou Ana de San Bartolomé, oficialment? Doncs la secretària de Santa Teresa de Jesús. La seva secretària apareix quan, es diu, es trenca el braç i necessita qui escrigui per ella i l’ajudi, just quan es posa fi al captiveri que li imposa la Santa Inquisició, el 1579, mentre la Santa és jutjada, des de 1574, i mai més es separen. Amb Ana de San Bartolomé fa els Capítols de la reforma carmelita al final dels seus dies, el 1581, i es mor (oficialment) als seus braços, oficialment, l’any 1582. L’obra fundacional de la secretària (com a carmelita descalça) s’inicia el 1605 a París i arriba a tenir gran fama, fins que el 1612 se’n va a Anvers cridada per la infanta Isabel Clara Eugènia, la primera filla de Felip II i la Governadora dels Països Baixos entre els anys 1598 i 1633, els anys en què hi viu també el cronista Joseph Juste Scaliger (1540-1609), qui, segons la Nova Cronologia, crea el mapa cronològic dilatat per la posteritat. Oficialment no surt mai més d’Anvers i arriba a ser molt popular, essent coneguda com la “alliberadora d’Anvers” per les seves gestions amb els Tercios de Flandes davant l’assetjament holandès (Urkiza, 2008). És a dir, és molt propera al món dels cavallers, i al lloc on es reescriu la història mundial. Altrament el seu nom de monja, Ana de Sant Bartolomé, faria referència a la denominada Matança del dia de Sant Bartomeu de l’any 1572? Es considera una de les principals matances fetes en nom de la religió, en aquest cas a París, on els morts serien els hugonots protestants francesos. Sigui o no casualitat, el fet és que la primera fundació d’Ana de San Bartolomé fou a Pontoise, França, l’any 1604, essent escollida priora del convent de París. L’elecció d’aquest nom, vist així, sembla més un altre acte de denúncia que no pas una casualitat.

Hi ha diverses proves que vinculen a Ana de San Bartolomé amb Isabel de Soler (o de Rocabertí). Ana de San Bartolomé neix el 1549 i morir el 1526. Doncs bé, oficialment Isabel de Soler neix el 1551 i mor el 1524, però hi ha documents que situen el naixement el 1549 i la mort el 1526. Al mateix llibre autobiogràfic de 1679, publicat pel seu nebot, s’indica que va neix l’any 1549, concretament el 22 de gener (de Lorea, 1679:4), i transcriu una carta del seu confessor, el jesuïta Lluís Vidal, que diu que mor el sis d’agost de 1626 (de Lorea, 1679:200). Independentment de la sorpresa d’aquestes contradiccions, en un llibre censurat per diversos personatges al servei de la Santa Inquisició, les coincidències són importants. Així mateix, hi ha un altre element singular que hi afegeix interès. Al llibre de la biografia d’Isabel (de nom de monja Hipòlita de Jesús) es diu que el seu darrer miracle fou que el seu cos es convertí en cendra un any després de morta, tal i com havia profetitzat (De Lorea, 1679:209). És a dir, que un any després de morta van obrir el seu taüt i no van trobar el seu cos, només van trobar cendra. Altrament, el cos d’Ana de San Bartolomé és a Anvers.

Seguint aquest fil, però altres proves complementen les anteriors. Qui fou, oficialment, Isabel de Rocabertí? Isabel de Rocabertí deixà escrita una immensa obra pòstuma, que fou publicada 53 anys després de la seva mort pel seu nebot, per qui seria el General dels Predicadors (els Dominics) (1670-1677), arquebisbe i Virrei de València (1678-1683), acabant els seus dies essent l’Inquisidor General d’Espanya, abans de ser assassinat a València, el 1699. Es tracta d’en Joan Tomàs de Rocabertí (Catalá Sanz et al., 1997). Tomàs de Rocabertí publica l’obra d’Isabel de Rocabertí juntament amb la seva biografia, i la va voler elevar a la categoria de Santa, equiparant-la a Santa Eulàlia i a Santa Teresa de Jesús. Recollint les paraules de Verònica Zaragoza, es tracta d’una de les autores més prolífiques de l’època, deixant escrits al voltant d’una vintena de tractats de temàtica autobiogràfica i mística (Zaragoza Gómez, 2013:150-151). És a dir, Isabel de Rocabertí gaudeix d’una gran cultura i domina les arts literàries. Se la considera la màxima representant de la literatura femenina castellana del segle disset, en referència als 24 volums que deixa escrits en llengua castellana, tot i no haver sortit gairebé mai del seu monestir (dominic) de Barcelona, segons la seva història oficial. Sigui o no certa aquesta afirmació, el fet és que ella i en Miguel de Cervantes són els màxims exponents literaris, reconeguts, de la castellanitat. I, si Isabel és qui es suggereix aquí (Cervantes), val a dir que té molts més motius que el suposat Cervantes per escriure El Quixot (Cervantes Saavedra, 1935). Aquest és el novè eix robust i, a continuació, se n’amplien els motius.

Per un costat, El Quixot s’imprimeix a Anvers, i Ana de San Bartolomé (la secretària de Santa Teresa, o sigui Isabel de Rocabertí) destaca per els seus dots amb els militars i l’escriptura, a Anvers. Es coneix que Ana de San Bartolomé, un cop mor el 1582 la Santa, es dedica a la contemplació, i de cop i volta el 1604 se’n va per França i Flandes a fundar convents carmelites descalces. Doncs bé, què podria haver fet durant aquells anys? El Quixot es publica en la seva primera part el 1605, i cronològicament és compatible. I l’hauria pogut fer amb Caterina de Crist (Santa Teresa, o sigui Jerònima de Boixadors), que s’hauria mort el 1594 (tal i com s’ha indicat a l’apartat anterior). Sigui casualitat o no, entre els anys 1595 i 1597, per proposta del rei Felip II s’inicia la proposta de la seva beatificació i, el 1604, justament quan Ana de San Bartolomé se’n va a París, el papa Pau V inicia oficialment el procés, que acaba el 1614, just abans de la Segona Part d’El Quixot, publicada el 1615.

Per l’altre, l’única filla de Miguel de Cervantes (fora del matrimoni) es diu Isabel, i és batejada l’any 1584 a l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona (Fernández de Navarrete, 1819:255). I l’Isabel té una altra filla, també fora del matrimonni, que li posà el nom, també, d’Isabel, i es diu que morí als dos anys (Sliwa, 2005:574). És a dir, altre cop apareix Barcelona, i es vincula a Cervantes amb Isabel, de forma simbòlica, per assimilar-lo a la veritable Isabel. De fet, seguint aquesta pista deixa de ser casualitat el fet que la mare de Cervantes es digui Leonor (Fernández de Navarrete, 1819:248), el mateix nom que el de la germana de Jerònima de Boixadors, la primera esposa del pare d’Isabel de Rocabertí, qui li podria haver fet de mare. En canvi, l’esposa de l’escriptor es diu Catalina de Salazar y Palacios (Fernández de Navarrete, 1819:255), a qui per cert Cervantes no dedicà ni un sol poema. Es diu Caterina, com la néta d’Elionor de Boixadors i el vescomte de Rocabertí, així com del comte de Savallà Bernat Guerau, la carmelita descalça que és fundadora i priora als convents d’Osca i de Reus. Caterina, com Caterina de Crist i Caterina de Cardona (Beltran, 1960:2).

El desè eix robust és l’escut de Cervantes, un cérvol. El nom de Cervantes fa referència a un cérvol, que és també el símbol del seu escut. Doncs bé, el cérvol és també el símbol dels Boixadors, i el de Jerònima de Boixadors representat encara actualment a Vallbona de les Monges, tot i que oficialment se’ls hi atribueix per escut un cérvol sense banyes. Els Cervera, en aquest sentit, que tenen el mateix escut que els Cervantes, tal com ressalta i documenta en Pere Coll (2019), també hi estan relacionats.

Però encara hi ha més elements a considerar, que és l’onzè eix robust. Hi va haver un Gaspar de Cervantes, que es considera fou tiet-avi de Miquel de Cervantes, que jutjà al bisbe de Toledo Bartolomé de Carranza com a enviat de Roma, acusat per la Santa Inquisició justament en el moment en què Teresa de Jesús anà a Toledo, l’any 1562. Bartolomé de Carranza és un dels protagonistes de la primera part del Concili de Trento (1545-1563), però és calumniat i no pot participar en la seva cloenda. Té a veure aquest fet amb l’inici de l’obra de Santa Teresa de Jesús? Té a veure amb la ocultació de la seva veritable persona? Té a veure amb el fet que s’escollís aquest cognom per l’autor d’El Quixot? En aquest sentit, una dada cabdal pren força i apunta a Vallbona de les Monges, d’on prové Jerònima de Boixadors. Gaspar de Cervantes és arquebisbe de Tarragona entre els anys 1568 i 1574, i de Tarragona depèn el monestir de Vallbona de les Monges. Gaspar n’és arquebisbe fins l’any 1574, just quan comença el judici inquisitorial contra Teresa de Jesús. Durant aquells anys les monges de Vallbona estan estretament vigilades, amenaçades d’excomunió si no segueixen amb rigor la seva clausura, i el 15 d’octubre de 1574 s’ordena tapiar la porta que comunica l’església amb el convent. Fins i tot, es prohibeix que les monges baixar al temple per reunir-se amb els seglars (Piquer i Jover, 1990:202). Aquestes persecucions s’estenen en d’altres convents femenins, és a dir, no és exclusiu de Vallbona, però, certament, van tenir aquests fets quelcom a veure amb Teresa de Jesús? Hi tindria a veure, i molt, si aquesta fos realment Jerònima de Boixadors, ex-abadessa de Vallbona. I, sobretot, si es tracta d’una mesura repressora per evitar la sedició religiosa femenina i catalana.

Com a cloenda provisional, d’aquest capítol, dos fils robustos més que apunten en la mateixa direcció.

Oficialment es considera que Cervantes neix i es troba enterrat a Alcalà de Henares, en un convent de monges trinitàries fundat per la filla del general Julián Romero, dels exèrcits de Felip II a Flandes, que lluita al costat del duc d’Alba quan aquest és el governador dels Països Baixos (1567-1573). Es diu que el duc d’Alba creà per ell el títol del Sergent Major General de l’Exèrcit. Així doncs apareixen els ducs d’Alba al darrere de la Santa, i de l’escriptor. La Santa és enterrada a la casa principal dels Alba, a Alba de Tormes, i l’escriptor en un convent fundat per un militar que li fou fidel i degudament recompensat. Així mateix, aquest factor els acosta també a l’Ana de San Bartolomé, en la mesura que es troba, precisament, als Països Baixos, a Anvers. Vet aquí el dotzè eix robust d’aquesta recerca.

En un altre sentit, és conegut que un germà de Santa Teresa va a la batalla de Lepant (1568), com en Cervantes. Doncs bé, un germà de Jerònima de Boixadors també hi a (es diu Dimes de Boixadors, dit també de Requesens), i és reconeguda la seva heroïcitat. Aquesta relació amb els fets de Lepant no són puntuals. El compromís de l’entorn Requesens-Rocabertí amb l’ordre religiós a la Mediterrània té una llarga tradició, i no és cap casualitat que en Lluís de Requesens en sigui el líder militar. De la mateixa manera, la batalla de Lepant s’ha convertit en un mite dins la història d’Espanya, que observa molt tangencialment el pes català en aquesta gesta, i fins i tot en fa l’escenari del seu principal referent cultural de l’època, en Miguel de Cervantes i Saavedra (1547-1616). Vet aquí el tretzè eix robust.

El Quixot en aquesta reconstrucció

El llibre El Quixot explica la història d’un romàntic cavaller plena de fantasies i deliris de grandesa on tothom és còmplice d’un irònic i tolerat autoengany, que s’ha acabat convertint en un símbol d’una època i d’Espanya. És una icona dels cavallers somiadors d’ideals, símbol de les causes perdudes. És protagonitzat per persones senzilles i està envoltat d’una imaginació desmesurada que ofereix metàfores i al·legories sorprenents que han estat objecte de l’interès de grans historiadors, filòlegs, antropòlegs, psicòlegs, científics… i per suposat de grans i petits escriptors de tots els temps. Les seves gestes i aventures sobrepassen en escreix els fets reals que s’atribueixen al seu autor, i es considera que només una magistral inspiració va poder crear aquesta obra mestra. Resultat d’això s’ha elevat a Miguel de Cervantes a la categoria de geni de la literatura universal, al capdavant indiscutible de la literatura castellana, i El Quixot s’ha convertit en el llibre més editat i traduït de la història, només superat per la Bíblia. Però el fet és que la seva biografia s’ignora fins a ben entrat el segle divuit, quan precisament el segle disset és un segle prolífic en biografies, i Cervantes mor sense pena ni glòria.

Fent un salt en el temps i en el context, però no en l’espai, el relat que posà fi al somni del Gentil Home conegut com El Quixot es situa a Barcelona, una nit de Sant Joan. L’escena és un desafiament, entre El Quixot i el cavaller de la Blanca Lluna, amb una mitja lluna blanca a l’escut, qui afirmava que la seva enamorada era més bella que Dulcinea. En aquell moment de la narració El Quixot es disposa a agafar un vaixell per iniciar una nova aventura, però el frenà el cavaller de la Blanca Lluna. El Quixot perd el combat, i, honorablement, el cavaller vencedor respecta l’admiració d’El Quixot per la bellesa de Dulcinea, però li demanà que tornés a casa, i aquest tornà acceptant que la seva enamorada havia estat imaginació seva. Com s’ha d’interpretar? Per encaixar aquesta pregunta, es recupera la descripció que, gairebé al final de la segona part del llibre, es fa de Barcelona, amb una clara referència a la seva tradició hospitalària, que també és la de l’Orde de Sant Joan. Diu, al capítol LXXII, referint-se a Barcelona (Cervantes Saavedra, 1935:1024):

Archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos, y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única.

És a dir, directa o indirectament El Quixot honora la tradició de l’Orde de Sant Joan, hospitalària, a la Ciutat Comtal, un fet altrament real. La lluita és a Barcelona, i allà es fan les paus, recordant al Quixot que els àrabs, o otomans, també són poderosos, i un poble afí. En aquest espaiu hi ha quatre elements que li donen sentit. És el catorzè eix robust.

El primer punt que li dóna cos és que la seu de l’Orde de Sant Joan a Castella i Lleó durant l’Edat Mitjana, governada per Sant Geli i (oficialment) és l’Alcàsser de Consuegra, a la Manxa, en una terra de molins. Són terres que rememoren l’absurd enfrontament entre El Quixot i els molins vistos com a moros gegants. És a dir, sota aquest punt de vista El Quixot centra l’atenció en la seu de l’Orde de Sant Joan, però la seu de Castella i Lleó. Per acabar-ho d’entendre, en aquest fil cal afegir-hi una altra protagonista, a Santa Teresa de Jesús (1515-1582), enterrada oficialment a la casa dels ducs d’Alba i contemporània a la redacció d’El Quixot. El duc d’Alba, precisament, es fa enterrar a l’Alcàsser de Consuegra en motiu d’agraïment per haver aconseguit que el cos de Teresa de Jesús anés a Alba de Tormes, segons sembla perquè és el Mestre de l’Orde de Sant Joan a Castella i Lleó. És a dir, la Santa s’enterra a la casa dels ducs i el duc a la casa dels Cavallers de Sant Joan (Hospitalers), i això té a veure amb l’Orde del Temple, d’on prové el poder dels Rocabertí. La referència als ducs d’Alba es troba al Quixot? El capítol XLIV de la Segona Part es situa al palau ducal, transformat en una casa de plaer, on el Gentil Home i el seu escuder són convertits en bufons per la diversió dels ducs i els seus servidors. En aquesta escena apareix un dels servidors, vestit de romà, que acusa al Quixot d’haver mort una dona de nom Altisidora. Però en realitat la dona no està morta, i aquest engany és perpetrat per castigar en Sancho Panza. El càstig és el pessic de sis donzelles i la humiliació de l’escuder. Per tant, la condemna particular al Quixot i al seu escuder és executada per dones, encapçalada per una Altisidora que ha estat maltractada i fins i tot considerada morta, però aquesta venç i aconsegueix la seva peculiar venjança. És aquesta la metàfora d’una història real? La hipòtesi de la relació entre la Santa i els ducs d’Alba, a través d’El Quixot, en què s’hauria inventat falsament la seva mort el 1582, és coherent amb la hipòtesi aquí plantejada de què en realitat es trasllada la seva personalitat a Caterina de Crist, per poder tornar a Barcelona, i va viure fins l’any 1594. La venjança, doncs, és el llibre El Quixot i l’autora n’és, doncs, una dona.

El segon punt és el nom (simbòlic) que Miguel de Cervantes dóna a l’autor de les dues parts d’El Quixot: Cide Hamete Benengeli. Aquest nom és molt interessant, ja que no només surt un nom turc (Hamete) i el mot Geli, sinó que l’escut del Cervantes és un cérvol, com el cérvol és el símbol de Sant Gil, fundador de Sant Geli, la seu de l’Orde de Sant Joan a Europa durant tota l’Edat Mitjana, el poder templer. És més, de fet, diversos estudiosos d’aquesta etimologia indiquen que Benengeli, apart d’assimilar-se a “bon àngel”, vol dir fill del cérvol, però en àrab. D’alguna manera, apunta a una naturalesa comuna mig àrab mig cristiana (perquè no jueva), dels poders originals, també tàrtars. Però això no és tot, seguint aquest fil d’anàlisi també faria referència explícita a la possible naturalesa de l’autor(a) del llibre, recordant que també és àrab, jueva o tàrtara, tal com ho foren els poders que arriben a Europa, i que acabaran esdevenint el poder de la seva reialesa, si es segueix el fil de la neocronologia.

El tercer punt també es refereix al nom misteriós que es fa dir autor del llibre. Cide, com cid, ve a ser una senyal de dignificació, d’arrel àrab i semítica. A més, si hi afegim el fet que tant al pròleg d’El Quixot com al seu darrer paràgraf l’autor Hamete es defineix com una ploma, en femení, es planteja donar cos a un significat que, en diàleg amb aquest treball, seria coherent. Una ploma és el símbol principal de la deessa (egípcia) Maat (filla del déu Ra), però també l’és de Santa Eulàlia i del conjunt de la mitologia vinculada a aquests personatges, representant la ploma com el valor de la justícia i del pes de les ànimes que van al cel. Altrament, la deessa Maat se la representa amb ales, com els àngels, i Santa Eulàlia està associada amb un colom, el símbol de l’esperit sant. Les raons simbòliques, doncs, hi són.

I el quart punt és una conjectura que li acaba de donar sentit. Té a veure amb Dulcinea, la dona idealitzada del Quixot, que en aquest cas vindria a ser Maria (o més aviat Maria Magdalena), i amb l’estimada del cavaller de la mitja lluna, que vindria a ser A’isha, l’esposa més singular de Mahoma. Totes elles foren dones extraordinàries. El paral·lelisme es manifesta, doncs, com una lluita de dignitats femenines al voltant del dualisme cristià/islàmic entre les figures de Maria Magdalena i A’isha. Si el paral·lelisme existeix, val a dir que l’arrel, la veritable, segon El Quixot (simbòlicament), és la segona. A’isha és la vencedora del duel tingut lloc a Barcelona, una nit de Sant Joan. És a dir, de nou un Joan, com el de l’Apocalipsi, anuncia una profecia, en aquest cas en clau simbòlica, que seria la derrota del Gentil Home. Vist així, i fent anar la imaginació (a vegades ajuda a veure la realitat), El Quixot mostra una falsedat: Maria (o la Magdalena), i una legitimitat: A’isha, i aquests fets podrien representar la denúncia de l’expulsió dels Moriscos que té lloc just abans de publicar el llibre, el 1609, per no dir de la batalla de Lepant, vinculada al mite cervantí, que els Requesens, també Boixadors, dirigeixen, i representa l’expulsió dels otomans de l’Atlàntic, i de l’empresa de la colonització d’Amèrica (que els mapes mostren i la història oficial ha esborrat).

Però les coincidències entre El Quixot (2ª part del 1615) i la Santa (beata des del 1614 i santa des del 1622) no s’acaben aquí. Es considera que la primera gran gesta que se li atribueix a Santa Teresa és la conversió del turc Hamete de Toledo al Cristianisme (l’autor simbòlic d’El Quixot es diu també Hamete), consolant la vídua del mariscal de Saavedra (Cervantes es deia Saavedra de segon cognom) i que aquesta deixa escrit a les seves memòries que de jove va llegir amb passió llibres de cavalleria (Auclair, 1995). Altrament, Lope de Vega deixa escrita una obra titulada l’Hamete de Toledo (Madroñal, 2013). És a dir, Cervantes, Santa Teresa i Lope de Vega (cavaller de l’Orde de Malta, és a dir de Sant Joan) compareixen també el nom Hamete. D’aquesta manera, tant el nom de Miguel de Cervantes Saavedra com el de l’autor fictici, Cido Hamete Benengeli, dialoguen amb la vida i obra de Santa Teresa de Jesús, amb Lope de Vega i amb la persona de Jerònima de Boixadors. És, doncs, una forma de dir que darrere d’aquest llibre s’hi troba una gent, que no és en Miguel de Cervantes, i que part de la seva raó de ser hi ha un projecte de conversió religiosa. Aquest és el quinzè eix robust d’aquesta recerca.

Seguim, doncs.

L’any 1605, un any després de què Ana de San Bartolomé anés a Anvers, el Pròleg de la Primera Part d’El Quixot mostra un seguit de joc de paraules relatives a l’autoria del llibre. En primer lloc, es troba l’ambigu lloc on es diu que s’hauria hagut d’escriure el llibre, que diu (Cervantes Saavedra, 1935:39):

(…) bien como quien se engendró en una cárcel, donde toda incomodidad tiene su asiento y donde todo triste ruido hace su habitación? El sosiego, el lugar apacible, la amenidad de los campos, la serenidad de los cielos, el murmurar de las fuentes, la quietud del espíritu, (…)

El text ve a dir que no s’escriu en un convent, ja que només en un convent hi ha el sosiego, el lugar apacible, la amenidad de los campos, la serenidad de los cielos, el murmurar de las fuentes, la quietud del espíritu que inspiren aquesta gran obra, i sembla que ho diu en broma. Però potser no. Així, afegeix:

(…) son grande parte para que las musas más estériles se muestren fecundas y ofrezcan partos al mundo que le colmen de maravilla y de contento.

La musa estèril és una referència clara a la seva condició femenina i de monja? la fecunditat d’un monestir és la font d’inspiració? el part és l’obra en sí, que l’autor(a) dóna a la llum amb gran esforç? Segueix dient:

Acontece tener un padre un hijo feo y sin gracia alguna, y el amor que le tiene le pone una venda en los ojos para que no vea sus faltas, antes las juzga por discreciones y lindezas y las cuenta a sus amigos por agudezas y donaires.

És una disculpa de l’autor(a) al pare i protagonista de l’obra? a qui decideix mostrar com una persona amb una bena als ulls i d’ingènua agudesa? Es referix al Quixot del llibre, la seva inspiració? Clar, ho diu amb una paràbola literària, i que cadascú en faci el seu judici. Així, continua dient:

Pero yo, que, aunque parezco padre, soy padrastro de DON QUIJOTE, (…)

Explica que El Quixot és fill d’un altre dona i qui el fa públic un autor que no és l’autor real? És a dir, la veritable autora és una dona i el Cervantes no n’és l’autor? és qui el fa públic? en Lope de Vega? Vist amb les ulleres que mostren aquesta recerca, és possible. Aquest és el setzè eix robust de la recerca.

L’escena de Roca Guinarda, d’El Quixot

Tanmateix, l’episodi potser més sorprenent d’aquesta enrevessada història és l’apassionant encontre d’El Quixot amb el bandoler per excel·lència català, en Parot Rocaguinarda, identificat com a Roque Guinart al Quixot als capítols LX i LXI de la Segona Part d’El Quixot i reconegut per tots els historiadors com el veritable Rocaguinarda. El context s’emmarca a l’arribada a Barcelona, on descobrirà que el seu somni de Dulcinea del Toboso és una farsa, i l’instant una espectacular posada en escena d’una història clau per acabar de comprendre aquesta divertida i apassionant novel·la. Diu, en el capítol LX, que mentre El Quixot i Roque Guinart s’estaven presentant, aparegué una fantàstica figura (Cervantes Saavedra, 1935:951):

Ya le iba a dar las gracias don Quijote, cuando sintieron a sus espaldas un ruido como de tropel de caballos, y no era sino un solo, sobre el cual venía a toda furia un mancebo, al parecer de hasta veinte años, vestido de damasco verde, con pasamanos de oro, greguescos y saltaembarca, con sombrero terciado, a la valona, botas enceradas y justas, espuelas, daga y espada doradas, una escopeta pequeña en las manos y dos pistolas a los lados. Al ruido volvió Roque la cabeza y vio esta hermosa figura, la cual, en llegando a él, dijo:

– En tu busca venía, ¡oh valeroso Roque!, para hallar en ti, si no remedio, a lo menos alivio en mi desdicha; y, por no tenerte suspenso, porque sé que no me has conocido, quiero decirte quién soy: y soy Claudia Jerónima.

En aquest episodi s’explica una clara i evident història que cal analitzar de forma crítica, i és clau en aquest entramat d’històries més real que fantasiós. A la vida fictícia de la novel·la la Claudia Jerónima era companya de lluita del mateix Roque Guinart i va ser enganyada per qui havia de ser el seu marit, que es va prometre amb una tal Leonora.

Éste, pues, por abreviar el cuento de mi desventura, te diré en breves palabras la que me ha causado. Viome, requebróme, escuchéle, enamoréme, a hurto de mi padre; porque no hay mujer, por retirada que esté y recatada que sea, a quien no le sobre tiempo para poner en ejecución y efecto sus atropellados deseos. Finalmente, él me prometió de ser mi esposo, y yo le di la palabra de ser suya, sin que en obras pasásemos adelante. Supe ayer que, olvidado de lo que me debía, se casaba con otra, y que esta mañana iba a desposarse, nueva que me turbó el sentido y acabó la paciencia;

(…) –Luego, ¿no es verdad –dijo Claudia– que ibas esta mañana a desposarte con Leonora, la hija del rico Balvastro?

L’enllaç amb els personatges reals és clau, dues germanes, la Jerònima i l’Elionor), tenen un vincle especial amb un home, amb qui la segona, l’Elionor, s’hi acaba casant.

–No, por cierto –respondió don Vicente–; mi mala fortuna te debió de llevar estas nuevas, para que, celosa, me quitases la vida, la cual, pues la dejo en tus manos y en tus brazos, tengo mi suerte por venturosa. Y, para asegurarte desta verdad, aprieta la mano y recíbeme por esposo, si quisieres, que no tengo otra mayor satisfación que darte del agravio que piensas que de mí has recebido.

Apretóle la mano Claudia, y apretósele a ella el corazón, de manera que sobre la sangre y pecho de don Vicente se quedó desmayada, y a él le tomó un mortal parasismo. Confuso estaba Roque, y no sabía qué hacerse. Acudieron los criados a buscar agua que echarles en los rostros, y trujéronla, con que se los bañaron. Volvió de su desmayo Claudia, pero no de su parasismo don Vicente, porque se le acabó la vida. Visto lo cual de Claudia, habiéndose enterado que ya su dulce esposo no vivía, rompió los aires con suspiros, hirió los cielos con quejas, maltrató sus cabellos, entregándolos al viento, afeó su rostro con sus propias manos, con todas las muestras de dolor y sentimiento que de un lastimado pecho pudieran imaginarse.

Acte seguit, trista i desconsolada decideix fer-se monja al monestir de la seva tieta, que n’era l’Abadessa.

 (…) Claudia dijo a Roque que querría irse a un monasterio donde era abadesa una tía suya, en el cual pensaba acabar la vida, de otro mejor esposo y más eterno acompañada.

La relació amb la biografia de Jerònima de Boixadors, abadessa i tieta d’Isabel, i entre Elionor de Boixadors, germana de Jerònima que es casà amb el pare d’Isabel, és notòria. Un amor dolorós de dues dones amb el mateix home acaba amb un trist final, i amb una d’elles fent-se monja amb la seva tieta abadessa, de la mateixa forma que feu Isabel de Rocabertí. Jerònima de Boixadors estava enamorada de Francesc Dalmau de Rocabertí, potser com sa germana Leonor (Eleonor), però ella era abadessa, monja, i s’acaba casant la germana. Disset eix robust d’aquesta recerca.

La Teresa de la Primera Part d’El Quixot

Per acabar, en aquest treball de recerca s’aporta una darrera anàlisi, referent al tracte que El Quixot ofereix al nom de Teresa.

A la Primera Part d’El Quixot (1605) el nom de Teresa només apareix en una ocasió, al capítol XI. Apareix en un poema en què, altrament, és l’únic lloc del llibre on apareix la paraula caputxí. El poema apunta, directament, a la família Rocabertí. Recordar que en Josep Rocabertí és el co-fundador del primer convent caputxí d’Espanya, el 1578 a Sarrià (Barcelona) (Serra de Manresa, 2012), i com s’ha dit el germà d’Estefania de Rocabertí, la co-fundadora del primer convent de carmelites descalces del Principat de Catalunya, també a Barcelona. Els versos tenen dues parts, una primera d’honor a la bellesa i admiració per una dona, dita Olalla, a qui un cabrer es mostra crèdul i fidel, i una segona part on apareix la Teresa, qui li desmunta tot, i que transcriu també el relat de la història real que aquí es vol entrellaçar. Els germans Josep i Estefania de Rocabertí són de la branca dels barons de Cabrenys. El baró es diu Josep Antoni, i el cabrer del vers es diu Antonio, mentre que la Teresa citada al poema es diu Teresa Berrocal, i al seu nom integra el terme roca, que també apareix a Rocabertí. Per tant, apuntaria tant a la Santa (Teresa) com als Rocabertí. És el divuitè eix robust d’aquesta recerca.

Aquest poema es presenta inicialment com una senyal d’admiració d’un cabrer a una dona, però apareix la Teresa i li deixa clar que aquella dona no és cap àngel, després denúncia que l’església utilitza diferents artefactes per lligar els seus fidels i, finalment, el cabrer opta per fer-se caputxí. D’una forma eloqüent, comença amb la paraula “Teresa” i acaba amb “capuchino”. La lectura del poema n’aclareix el missatge, diu així (Cervantes Saavedra, 1935:122):

Teresa del Berrocal,
yo alabándote, me dijo:
Tal piensa que adora un ángel,
y viene a adorar a un jimio.

Merced a los mucho dijes
y a los cabellos postizos,
y a hipócritas hermosuras
que engañan al amor mismo.

Desmentíla, y enojóse,
volvió por ella su primo,
desafióme, y ya sabes,
lo que yo hice y él hizo.

No te quiero yo a montón,
ni te pretendo y te sirvo
por lo de barraganía,
que más bueno es mi designio.

Coyundas tiene la Iglesia,
que son lazadas de sirgo,
pon tu cuello en la gamella,
verás cómo pongo yo el mío.

Donde no, desde aquí juro
por el santo más bendito,
de no salir destas tierras
sino para capuchino. ([13])

És a dir, d’una forma clara i inequívoca s’exposa un vincle entre els Rocabertí barons de Cabrenys i una Teresa, que de tractar-se de Santa Teresa significa que ella mateixa denuncia la seva pròpia admiració. Pot formar part de l’imaginari còmic i extravagant que empara el conjunt de l’obra literària, però és molt rellevant comprovar fins a quin punt hi ha paral·lelismes entre la història real que aquí es relata i el rerefons que aquí es descobreix i li dóna contingut.

La Teresa de la Segona Part d’El Quixot

A la Segona Part d’El Quixot (del 1615) apareix, de forma inesperada,  una altra Teresa, que passa a ser protagonista. S’hi fa referència des del capítol LIX, quan es nega que la dona de Sanxo tingui per nom Mari, tal i com diu El Quixot d’Avellaneda (la Segona Part que es diu és falsa), i s’afirma que es diu Teresa. Aquest episodi és singular, ja que precisament a la Primera Part es deixa dit que el seu nom és Mari. ([14])

La Teresa és un personatge principal de la Segona Part d’El Quixot. Adquireix rellevància en la mesura que s’afirma que el més principal d’aquesta història és que el nom de la dona de Sanxo no era Mari, sinó Teresa, i en cap més lloc del text de Miguel de Cervantes es diu quelcom semblant. Concretament, es diu (Cervantes Saavedra, 1935:944):

– En esto poco que he visto he hallado tres cosas en este autor dignas de reprehensión. La primera es algunas palabras que he leído en el prólogo; la otra, que el lenguaje es aragonés, porque tal vez escribe sin artículos, y la tercera, que más le confirma por ignorante, es que yerra y se desvía de la verdad en lo más principal de la historia; porque aquí dice que la mujer de Sancho Panza mi escudero se llama Mari Gutiérrez, y no llama tal, sino Teresa Panza; y quien en esta parte tan principal yerra, bien se podrá temer que yerra en todas las demás de la historia.

A esto dijo Sancho:

– ¡Donosa cosa de historiador! ¡Por cierto, bien debe de estar en el cuento de nuestros sucesos, pues llama a Teresa Panza, mi mujer, Mari Gutiérrez! Torne a tomar el libro, señor, y mire si ando yo por ahí y si me ha mudado el nombre.

De la mateixa, manera, així com a la Primera Part el nom de Teresa només apareix en una ocasió, en aquesta segona la Teresa, la dona de Sancho Panza, adquireix tot el protagonisme. En diverses ocasions hi ha un intercanvi de correspondència i escenes conjuntes entre ambdós, i sempre ella li retreu a l’escuder el fet que acompanyi al Gentil Home, encara que li prometi un comtat. Altrament, no només apareix la dona de Sanxo amb el nom de Teresa sinó que, de forma reiterada, a la Segona Part citada els dos membres del matrimoni Gutiérrez s’anomenen a sí mateixos hermano i hermana. És a dir, no es tracten com a marit i muller, sinó com a germans, de la mateixa manera que eren germans Bernat Guerau, el comte de Savallà, i Jerònima, de Boixadors i d’Erill, identificats aquí com a Sancho Panza i Teresa de Jesús.

Certament, El Quixot dialoga amb el canvi de noms en tota la seva obra, com mostra la duplicitat entre Dulcinea del Toboso i Aldonza Lorenzo, que figura és el seu nom real. Però el nom de Teresa, en aquest sentit, apareix dos cops més de forma explícita com a duplicitat intencionada.

Al capítol LXVII de la Segona Part, en un diàleg fantasiós entre El Quixot i Sanxo, es diu (Cervantes Saavedra, 1935:998):

– (Quixot) Las pastoras de quien hemos de ser amantes, como entre peras podremos escoger sus nombres; y, pues el de mi señora cuadra así al de pastora como al de princesa, no hay para qué cansarme en buscar otro que mejor le venga; tú, Sancho, pondrás a la tuya el que quisieres.

– No pienso –respondió Sancho– ponerle otro alguno sino el de Teresona, que le vendrá bien con su gordura y con el propio que tiene, pues se llama Teresa; y más, que, celebrándola yo en mis versos, vengo a descubrir mis castos deseos, pues no ando a buscar pan de trastrigo por las casas ajenas. El cura no será bien que tenga pastora, por dar buen ejemplo; y si quisiere el bachiller tenerla, su alma en su palma. ([15])

Així doncs, es posa de manifest un joc de paraules que indiquen que Teresona és un nom idealitzat, a partir del nom Teresa, la dona de Sanxo Panza.

Finalment, aquest joc de paraules al voltant de la Teresa d’El Quixot es repeteix més endavant, al final del llibre, quan el Gentil Home ja ha tornat a casa seva provinent de Barcelona. Al penúltim capítol, el LXXIII, es diu clarament com un capellà proposa inventar personatges pel seu interès, culminant l’exposició amb el cas de Teresa i posant-li de nom Teresaina, en una conversa mantinguda precisament amb el capellà del poble.

– Y cuando faltare[n], darémosles los nombres de las estampadas e impresas, de quien está lleno el mundo: Fílidas, Am[a]rilis, Dianas, Fléridas, Galateas y Belisardas; que, pues las venden en las plazas, bien las podemos comprar nosotros y tenerlas por nuestras. Si mi dama, o, por mejor decir, mi pastora, por ventura se llamare Ana, la celebraré debajo del nombre de Anarda; y si Francisca, la llamaré yo Francenia; y si Lucía, Lucinda, que todo se sale allá; y Sancho Panza, si es que ha de entrar en esta cofadría, podrá celebrar a su mujer Teresa Panza con nombre de Teresaina.

Rióse don Quijote de la aplicación del nombre, y el cura le alabó infinito su honesta y honrada resolución, y se ofreció de nuevo a hacerle compañía todo el tiempo que le vacase de atender a sus forzosas obligaciones. Con esto, se despidieron dél, y le rogaron y aconsejaron tuviese cuenta con su salud, con regalarse lo que fuese bueno.

Així mateix, al capítol V de la Segona Part, Teresa havia deixat ben clar a Sanxo que tot això acabaria malament, que és una farsa:

– ¿Sabéis por qué, marido? –respondió Teresa–; por el refrán que dice: “¡Quien te cubre, te descubre!” Por el pobre todos pasan los ojos como de corrida, y en el rico los detienen; y si el tal rico fue un tiempo pobre, allí es el murmurar y el maldecir, y el peor perseverar de los maldicientes, que los hay por esas calles a montones, como enjambres de abejas. ([16])

Aquestes pors, repetides per la Teresa a llarg de tota la segona part del llibre, donant per bones les relacions entre ella i la veritable Santa, posen de manifest que Santa Teresa de Jesús (Jerònima de Boixadors), segurament al final de la seva vida, és conscient del que s’està fent amb la seva persona, i que ho consent tot i fer els possibles per convèncer al seu germà Bernat Guerau (en Sanxo Panza) perquè no accepti els oferiments ni els diners, ni el prestigi de la seva aventura amb en Francesc Dalmau (El Quixot).

De la mateixa manera, seguint el fil conductor d’aquesta hipòtesi el Sanxo Panza es tracta del germà de Jerònima de Boixadors, el comte de Savallà, es posa l’evidència de que el mateix Gentil Home és el comte de Peralada, el vescomte de Rocabertí, el tiet d’Isabel de Rocabertí, que és filla de Jerònima i està casat amb la seva germana (amb qui li fa de pare, i per això el tracta com un pare). Ambdues dignitats comtals, les de Peralada i de Savallà, els són concedides l’any 1599, en motiu de la coronació del rei Felip III. Per aquest motiu, al llarg de tot el llibre el cavaller i el seu escuder es segueix el fil de la promesa feta pel primer al segon, en què li fa creure que serà recompensat per acompanyar-lo, que el convertiran en un comte. Aquestes evidències són el dinovè eix robust d’aquesta recerca, que, juntament amb la recerca d’en Pere Coll, el vintè, esdevenen el cabdell dels fils que s’hi estiren, i apunten, indubtablement, a un dels capítols més espectaculars de la gran manipulació de la història humana, en nom dels símbols religiosos i imperials, que comença a ser una obra estratègica als segles setze i disset però no és fins entrat el divuit que esdevé una empresa global, seguint els patrons de la Cronologia x-185, basada amb la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy.

---

[1] Com a curiositat, l’Arquebisbat de Tarragona ostenta la seu del Primat de les Hispànies de l’Església Romana des de l’any 1092 dC. resultat del Concili de Sant Geli (a tocar d’Avinyó), i el reconeix fins el 1722.

[2] Nota: i tampoc hi apareix el Regne de Navarra.

[3] Nota: Llista proporcionada pel Wikipedia castellà.

[4] Com a apunt complementari, per ressaltar la rellevància de la figura de Santa Teresa de Jesús dins del procés de transformació eclesiàstica al que es sotmet “les Espanyes”, és convenient analitzar la seva projecció dins la història cristiana. Teresa mor l’any 1582 i el 1614 és beatificada, essent santa el 1622. El 1627 el Papa la nomena patrona d’Espanya, en detriment del mateix Sant Jaume apòstol (Santiago), i el mateix any s’iniciaria el procés de beatificació del fundador de la reforma carmelita descalça masculina, liderada per Joan de la Creu, mort el 1591 (la repercussió de Joan és menor però també rellevant,  i és beatificat el 1675 i santificat el 1726). Com s’ha dit, Santa Teresa, al segle vint, és nomenada la primera dona Doctora de l’Església Catòlica, el 1970, juntament amb Caterina de Siena, un honor ja concedit el 1926 a Sant Joan de la Creu. Oficialment, l’expansió internacional de les carmelites descalces és espectacular. A partir del 1593 es separen de l’Orde del Carme original, organitzant-se a internacionalment per estendre’s al conjunt dels dominis de l’imperi hispànic -que aleshores integrava també a Portugal- i dividint-se en dues congregacions, l’espanyola i la italiana.

[5] Oficialment, es considera que tant Shakespeare com Cervantes van ser autors reals, si bé diverses investigacions han posat en dubte les seves identitats, fins i tot en el cas de Cervantes, tot i l’obstinació castellana a enaltir la seva existència. El dubte de l’autenticitat de Shakespeare apareix a mitjan el segle dinou, en ple auge de la seva popularitat, i el dubte de l’autenticitat de Cervantes és molt més recent. Respecte a Shakespeare, hi ha una ingent producció d’autors que qüestionen la seva identitat, i l’atribueixen a altres personatges com Francis Bacon, Christopher Marlowe o Edward de Vere, el 17è comte d’Oxford (Gibson, 1962). Respecte a Cervantes, no és fins al segle vint-i-u que es comença a parlar obertament de la seva manipulació, però de manera molt residual i bàsicament des de l’òrbita catalana que estudia la contra-història. Des d’Espanya, aquesta possibilitat ni es planteja. D’aquesta manera, mentre a l’òrbita anglesa es treballa intensament la idea una identitat oculta darrera de Shakespeare, des de la castellana es fa tot el contrari. En definitiva, ressaltar que (al marge de l’evidència de que Cervantes està gelosament protegit per l’espanyolitat castellana) ambdós autors es van erigir com a emblemes de les respectives llengües (l’anglès i el castellà) al segle dinou, dos segles després de la seva mort.

[6] Alba faria referència explícita a l’Alba, el color blanc de la Blanca Rússia, d’on (d’acord amb la Nova Cronologia) vindria el Duc d’Alba. Segons la Cronologia X-185, és poder bizantí (Hernández de Mendoza, n.d.; Láscaris Comneno, 1955; 1960; 2011; Miniati, 1663).

[7] Nota: aquestes referències provenen de l’arxiu documental personal del Sr. Morales-Roca.

[8] Tot això passa, però, uns 185 anys després.

[9] Erasme és l’autor del Nou Testament segons Anatoly T. Fomenko.

[10] Nota: aquestes paraules estan recolzades per la comunitat religiosa en general.

[11] Nota: aquest retrat es correspon amb Caterina de Crist. Per motius de privacitat, no es representa el conjunt del quadre que ho certifica. Al seu peu hi ha una inscripció que hi diu: Madre Sor Catalina de Cristo.

[12] Com a colofó, el fet que Isabel de Rocabertí fos germana del primer comte de Peralada (des del 1599) i que Ana de San Bartolomé tingués per cognom real Manzanas, un nom tan poc comú i gens important en la història de Castella, fent anar la imaginació, sembla que d’una manera una mica barroera es vinculin les peres amb les pomes. Si a aquesta reflexió es ressalta la relació de les dones catalanes citades amb la més alta noblesa i es qüestiona el fet que Teresa de Jesús, Ana de San Bartolomé i totes les seves companyes no formaven part de l’alta noblesa, fent una anàlisi crítica, es posa en evidència fins i tot el conjunt de l’obra fundacional de les carmelites descalces.

[13] Negrita posada per l’autor.

[14] Casualment, l’any 1614 es beatifica oficialment a Santa Teresa, i surt una Segona Part d’El Quixot signada per un autor de nom diferent al de Cervantes. Es diu Juan de Avellaneda, i la historiografia oficial d’Espanya diu que va és un pseudònim sense saber qui va ser-ne l’autor. És l’Avellaneda del Rector de Vallfogona, la ma dreta del comte de Savallà (Coll, 2021). 

[15] Negretes posades per l’autor.

[16] Íd.