Manifest “El dret natural del poble català”

EL DRET NATURAL DEL POBLE CATALÀ

1. El dret natural dels pobles

Catalunya i la nació històrica catalana mantenen el Dret Natural del Poble Català com una realitat a la què mai s’ha renunciat, en contra de la voluntat d’Espanya, i de França.

El Dret Natural del Poble Català és el dret a ser un poble reconegut per la resta dels pobles del món, que reconeix també als demés pobles i com a tal té els mateixos drets. El Poble Català té el dret a existir, i té el dret a exercir el dret a la lliure determinació com a poble si existeix, per raons històriques, una llei imposada per un poble aliè que el priva de decidir per sí mateix, resultat de l’aplicació del dret de conquesta. El Poble Català té el dret a promoure les seves institucions i a governar-se com desitgi. Aquest dret inclou el poder decidir, si vol, participar d’un govern federal plurinacional en el què en formin part altres pobles, units lliurement, i deixar de formar-ne part si així ho creu més convenient.

El dret natural dels pobles no està subjecte al que digui l’Organització de les Nacions Unides. Senzillament, aquest dret es té. Qui el preserva és cada poble mentre no existeixi un Tribunal Internacional que pugui condemnar la negació d’aquest dret per part d’una nació més forta, quan exerceix una relació de domini basada en una llei que no és el dret natural. Tots els pobles del món tenen el dret natural a existir i a decidir com volen ser governats, diguin el que diguin les lleis i les declaracions de l’ordre internacional. Així mateix, aquest dret està reconegut a l’Article 1 de la Carta de les Nacions Unides de 1945, i a l’Article 1 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de 1966, que Espanya ratifica el 1977.

2. El Poble Català i la nació històrica catalana

El Poble Català el forma la nació històrica catalana, i està unit per la seva llengua. El Poble Català s’ha estès històricament des de Montpeller i el Rosselló fins a la franja de l’Aragó, amb Andorra, el Principat de Catalunya, el Regne de Mallorca i el Regne de València, resultat d’un procés històric. La nació històrica catalana està agermanada amb la Provença, amb qui comparteix emblema; amb Tolosa, amb qui comparteix lluita històrica; amb la gran terra on s’estén la llengua d’oc, des del nord-oest de l’actual Itàlia fins a la costa sud-oest de l’actual França, incloent la Vall d’Aran, on es coneix com aranès; i en darrera instància amb els regnes de Sardenya, Sicília i Nàpols, que històricament formen part d’una federació d’Estats comuna. A Sardenya persisteix el català a la ciutat de l’Alguer, i es pot considerar una ciutat més del Poble Català. La llengua d’oc, també dita llemosí o occità, és una llengua germana del català. Històricament, el català i la llengua d’oc antics són una mateixa llengua, que esdevé la llengua mare del català modern.

El Regne de l’Aragó, més enllà de la franja catalana, té una història comuna amb el Poble Català, i els uneix un llinatge comtal i monàrquic, des del moment en què el comte de Barcelona esdevé príncep de l’Aragó, mitjançant un pacte entre iguals.

Resultat d’un projecte medieval en què el Poble Català esdevé lliure, s’institucionalitza un sistema parlamentari que permet el desenvolupament d’una llengua, d’uns drets i uns privilegis creats pels comtes catalans i el Poble Català, que condueix a una acumulació de poders polítics, militars i espirituals.

En aquest procés, el poble jueu es desenvolupa lliurement a les terres catalanes. Crea allí part dels seus textos sagrats, i participa activament en la creació d’una estructura social basada en el coneixement i la llei de Moisès que, amb el temps, es transforma en el Dret modern. El poder dels comtes i prínceps catalans és també el poder jueu, que és qui administra el seu patrimoni fins al segle XV. En aquest sentit, el poble jueu és també poble català i forma part de la nació històrica que els agermana. El poble històric català és també un poble musulmà, seguidor de la llei de Mahoma, i càtar, que propugna el corrent cristià d’un Crist gnòstic. Així mateix, la nació històrica catalana és lleial i part principal del poder del papat romà, així com aliada de l’Imperi grec, o romà, amb els braços de l’Orde del Temple de Salomó i de Sant Joan de Jerusalem, fins al punt d’assumir, el seu príncep, el títol de Rei de Jerusalem i els drets de l’Imperi romà, en els primers anys de la colonització d’Amèrica.

En conjunt, es tracta d’una història que té el seu fonament a les terres que transcendeixen a la actual Catalunya, i s’estén cap al conjunt de les terres on s’expandeix, inicialment, el projecte monàstic benedictí, a l’actual sud de França, al mateix lloc on arriben els àrabs sarraïns omeies i els jueus exiliarques de Babilònia, que formen el seu principat a Narbona. Coincideix amb l’inici del procés constitutiu realment documentat de les nacions d’Europa.

Però aquesta història ha estat manipulada, i la historiografia oficial ha creat una versió distorsionada del que va ocórrer. Part d’aquesta manipulació està relacionada amb la croada contra els càtars, les expulsions jueva i musulmana, i amb l’apropiació dels drets colonials de l’Imperi espanyol per part dels poders castellans, així com amb el relat inquisitorial que s’imposa juntament amb la creació dels drets de conquesta i evangelització. La manipulació és, al seu torn, una obra col·lectiva que afecta a Europa i s’imposa al llarg dels segles posteriors en el conjunt de la història humana, i afecta els documents oficials i les cròniques reials, que s’usen per transformar el passat. I part d’aquesta gran manipulació té un punt d’inflexió amb la conquesta i el desmantellament de la nació històrica catalana per part dels poders de França i de Castella, i de la Santa Inquisició Espanyola.

3. L’arrel de l’anorreament del Dret Natural del Poble Català

A l’inici del segle XVIII, resultat d’una guerra internacional, en què la nació catalana obté el suport de mitja Europa contra la pretensió dels Borbó francesos al tro de les Espanyes, s’inicia la negociació d’una treva, i la Castella borbònica està disposada a negociar. Aquest procés condueix al Tractat d’Utrecht, de 1713, que posa fi al conflicte internacional, però no al conflicte a Catalunya, que es manté viu.

Resultat del Tractat d’Utrecht, de 1713, Catalunya està a mercè de la voluntat del rei Borbó intrús a la Corona de Les Espanyes.

El Tractat d’Utrecht, i les negociacions posteriors que conduiran al Tractat de Londres de 1718 i al Tractat de Viena de 1725, representa l’entrega -per part de la gran Europa occidental- de les llibertats catalanes a la mercè del monarca Borbó, Felip V, el Duc d’Anjou. La gran Europa citada la formen el Regne de la Gran Bretanya, el Sacre Imperi Romanogermànic, les Províncies Unides dels Països Baixos i Portugal, més el Ducat de Savoia. Europa abandona als catalans, i a canvi mutila les pretensions dels Borbó d’erigir-se com un gran imperi unificat des de França i Espanya. Però el Borbó espanyol premia el poble castellà i castiga el català. Com a càstig de guerra, Espanya condemna a la nació històrica catalana a renunciar al seu Dret Natural, com a poble. Així, aplicant el dret de conquesta, comença el genocidi català impulsat per una idea castellana d’Espanya. És a dir, la destrucció sistemàtica i premeditada de la seva essència per aconseguir la seva desaparició.

4. El cas de la traïció britànica, i Gibraltar

Resultat del Tractat d’Utrecht, Anglaterra (convertida el 1707 en la Gran Bretanya, a l’unir-se voluntàriament amb Escòcia), abandona als catalans el 1713 després de prometre la seva lleialtat i suprema protecció el 1705, a canvi de privilegis, terres al nord d’Amèrica, l’illa de Menorca i la colònia de Gibraltar. Des d’aleshores, Anglaterra reconeix el seu deute amb els catalans, però -per raons estratègiques- interposa el domini sobre Gibraltar a la devolució del Dret Natural del Poble Català. Necessita entendre’s amb Espanya per mantenir la ruta de l’Imperi britànic des de Londres fins a l’Índia, passant per Gibraltar. El Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord sap que, si recolzen internacionalment als catalans, Espanya els reclamarà Gibraltar, ja que es tracta d’històries entrellaçades pel Tractat d’Utrecht. Però, això, ni Espanya ni els britànics mai ho han reconegut públicament.

5. El dret de conquesta

Espanya ha fet del dret de conquesta castellà sobre la nació històrica catalana una missió històrica.

La idea castellana i Borbó d’Espanya inclou transformar la nació històrica catalana en un conjunt de regions d’Espanya, després d’incorporar la Catalunya Nord a França, amb la finalitat última de fer-la desaparèixer.

El mecanisme executor de la idea castellana d’Espanya es fonamenta en la castellanització integral de l’exèrcit espanyol, sota la direcció suprema del monarca Borbó, així com en l’assimilació del dret de conquesta en una llei d’Estat indiscutible, que té el dret inalienable d’imposar càstigs exemplars, la repressió i, fins i tot, la ruïna i la humiliació pública a qui proposi ressorgir el Dret Natural del Poble Català. Si cal, fent servir l’exèrcit. Fa del poble castellà el seu exèrcit fidel, i estableix la cort a la seva capital: Madrid. Però, en el cas del Poble Català, el considera un adversari però el necessita. Ha de respectar els seus béns i aspira a assimilar-lo al poble castellà, d’acord amb el Tractat d’Utrecht de 1713 (article 13 del Tractat). Així, apodera una classe dirigent local a la què dota de privilegis reials, d’on en sortirà la burgesia catalana, mentre fa del castellà la llengua oficial (des del 1714) i es proposa “controlar” la història d’Espanya. L’objectiu és legitimar el poder Borbó i castellanitzar el Poble Català, per aconseguir un poble fidel a la voluntat del rei. Però aquesta via té riscos. El Poble Català té consciència nacional i tendeix, cíclicament, a desafiar el poder reial, i l’exèrcit castellà. I quan això passa apareix la repressió i, de tant en tant, el càstig i la destrucció. Primer se’ls ofereix ser castellans i, si no ho fan, se’ls castiga de forma exemplar. Qui no recapaciti doncs ja sap què li espera. Les nacions històriques no són fàcils de convertir tot i oferir-lis una via coercitiva aparentment seductora.

La llei imposada per Espanya que nega el Dret Natural del Poble Català es crea als Decrets de Nova Planta de 1707 i 1716, i es manté a totes les Constitucions Espanyoles des de 1812. Aquest ordre imposat centralitza el poder d’Espanya en una capital única i principal, Madrid; imposa una jerarquia institucional que arracona als catalans; i exigeix una llengua única i principal per ser espanyol: el castellà. L’eina principal és fer valer una llei imposada que nega i no reconeix el Dret Natural del Poble Català, perquè deixi d’interposar-se en el projecte d’assimilació passiva dels catalans dins d’una Espanya eminentment castellana.

L’estratègia principal per fer efectiu el domini castellà sobre el Poble Català és, des del seu origen, doble. En primer lloc, manipular la història. S’escriu una idea desdibuixada i menor de la nació històrica catalana. Aquesta narrativa crea, al seu torn, un estigma català. Se’l converteix en un poble insignificant en la història d’Espanya, i es fa de Castella el principal actor. Així, es crea, es manté i es promou constantment l’estigma català davant els pobles d’Espanya, i es manté la capacitat d’aplicar el dret de conquesta quan convingui als ulls dels pobles que la integren. En segon lloc, l’estratègia consisteix en convertir el català en una llengua innecessària, fins que desaparegui i deixi de ser el símbol del seu Dret Natural. Des de la constitució d’un sistema basat en una monarquia parlamentària, en nom de la democràcia, l’estratègia es transforma en mantenir la llengua catalana com una llengua menor, amb menys drets que el castellà a Espanya i sense cap reconeixement internacional. L’estratègia complementària és fracturar la unitat de la nació històrica catalana que agermana a Catalunya amb el conjunt de territoris que la conformen, impedint la seva comunió institucional. Inclou dividir el català artificialment en els seus trets diferenciats territorials, i esborrar la consciència del seu vincle matern amb la llengua mare d’oc, i tot el que això representa per mantenir el control de la narrativa històrica. Aquesta estratègia també s’aplica a França, fins al punt d’aconseguir que ni França ni Espanya reconeguin com a llengua pròpia l’occità i el català a les Nacions Unides, i que el català només sigui admès a través del reconeixement internacional del Principat d’Andorra.

Aquesta idea d’Espanya, juntament amb el mecanisme executor, la llei que imposa i les eines i les estratègies que es proposa per fer desaparèixer el Poble Català, és una font de violència que, reiteradament, no ha pogut evitar la revolució social, la repressió, la guerra, la mort i l’exili dels pobles que sotmet pel fet de confondre el dret de conquesta amb una missió històrica. La Guerra Civil Espanyola, de 1936 a 1939, és exemplar. Un cop d’Estat militar sotmet als pobles d’Espanya amb les tropes de Hitler i Mussolini, que ataquen als pobles basc i català, i força l’exili dels adversaris, la repressió i restitució de la sobirania militar, el castellà com a únic idioma oficial, i la monarquia Borbó. Però el cabdill Francisco Franco acorda, amb els Aliats, que combaten el nazifeixisme, l’any 1944, deixar de donar suport a Hitler. El 1946 pacta restablir la monarquia Borbó quan ell decideixi, i acaba acordant una aliança amb els Estats Units d’Amèrica l’any 1953, aliant-se amb l’OTAN durant la Guerra Freda, per persistir al poder i no ser jutjat per l’ordre internacional. I Gibraltar segueix essent britànica, tot i el desmantellament generalitzat de l’ordre colonial després de la Carta de les Nacions Unides de 1945.

Més endavant, el Príncep Joan Carles I de Borbó esdevé Cap de l’Estat espanyol al morir el General Franco, el 1975. Es desmunten les estructures franquistes, però no es sotmet a judici als crims del franquisme ni es restitueix la dignitat de les seves víctimes. Desenes de milers de persones enterrades en fosses comunes sense investigar, nens robats i pràctiques dictatorials repressores… però es mantenen als botxins al poder. Per ells s’aprova, el 15 d’octubre de 1977, la Llei d’Amnistia, amb caràcter vitalici. La Constitució Espanyola de 1978 manté al franquisme, la supremacia del castellà i l’exèrcit com a garant del dret de conquesta sota el comandament del rei Borbó.

6. Fem memòria

El dret de conquesta no respecta el dret natural dels pobles.

El dret de conquesta de la idea castellana d’Espanya no respecta el Dret Natural del Poble Català.

El dret de conquesta que proclama l’Estat espanyol no reconeix que s’imposa als Decrets de Nova Planta, després del Tractat d’Utrecht de 1713, i es recolza en un fals dret històric que pretén imposar la idea que sempre ha existit. Però com que no en té prou manipulant la realitat, el dret de conquesta es transforma en xenofòbia, catalanofòbia i, quan es veu amenaçat, violència. L’amenaça principal és la veu del Dret Natural del Poble Català, quan reclama exercir el dret a la seva llibertat. És a dir,

La catalanofòbia és el resultat d’una campanya d’odi, difamació i manipulació de la realitat per imposar el dret de conquesta castellà, monàrquic, militar i inquisitorial sobre els catalans. És xenofòbia. Per això,

Els catalans tenim el dret de denunciar el dret de conquesta castellà, la catalanofòbia, el franquisme i la violència d’Estat que Espanya exerceix sobre el Dret Natural del Poble Català. I el dret a recordar a Espanya i al món que aquest dret es reclama des del moment en què està amenaçat. I d’això fa ja més de tres segles. Fem memòria:

El 1713, els catalans exclamen al bloc dels aliats que pacten la pau amb l’imperialisme absolutista Borbó el seu dret a existir. I diuen que, si cal, si han de formar part d’aquesta Espanya liderada per un Borbó venjatiu, s’estimen més ser lliures. Però no obtenen el suport que reclamen, i han de suportar la repressió de Felip V de Borbó i la pèrdua del dret natural llaurat lliurement.

Després, en motiu de les negociacions del Tractat de Versalles de 1919 que posa fi a la Primera Guerra Mundial, els catalans demanen a la Societat de Nacions (el preàmbul de les Nacions Unides) que es reconeguin els drets nacionals dels catalans. Anys més tard, l’any 1945, els catalans demanen al bloc dels aliats que vencen a la Segona Guerra Mundial que es solucioni el cas dels catalans, i es recorda que és necessari per alliberar els pobles ibèrics sotmesos per la idea castellana d’Espanya i evitar més dolor. Però ni el 1919 ni el 1945 se’ls escolta, i han de suportar la condemna i la catalanofòbia de dues dictadures. Primer, la de Miguel Primo de Rivera. Segon, la del General Franco.

L’any 1977, el franquisme i la monarquia que el representa imposen una Llei d’Amnistia per persistir en el poder. Amb aquesta llei, es manté el dret de conquesta castellà sobre el poble català que sotmet, i la catalanofòbia que, el 2017, porta a l’Espanya feixista a treure’s la màscara de la democràcia i mostrar que el dret natural dels catalans l’administra ella, d’acord amb el dret de conquesta.

7. El darrer episodi: els fets de l’1 d’octubre de 2017 i la posterior violència d’Estat

L’any 2006, el Parlament de Catalunya aprova un projecte d’autonomia que aspira al reconeixement nacional i a ampliar les seves competències, però l’Estat espanyol renega de les aspiracions catalanes i comença un procés hostil que acaba conduint als fets de l’1 d’octubre. Espanya bloqueja l’Estatut i els catalans es pregunten per què, i recorden a Espanya que són una nació. Llavors, ressorgeix el fantasma del feixisme. Catalunya reclama respecte i a canvi rep supèrbia i menyspreu. Després de segles de greuges, els catalans diuen: “prou”.

L’1 d’octubre de 2017 el Poble Català, conscient del seu dret natural, s’organitza per celebrar un referèndum d’autodeterminació, i vota. Decideix deixar de formar part d’Espanya i constituir-se com una república. El Govern espanyol, al seu torn, envia un contingent policial per impedir la votació, i agredeix a la població. Més de 1.000 víctimes que necessiten atenció mèdica i no reben cap disculpa. El 27 d’octubre, el Parlament de Catalunya aprova el projecte de la República Catalana, però la pressió internacional demana diàleg, conscient de no saber com fer efectiu el Dret Natural del Poble Català, i no s’aplica. A partir d’aquest moment, Espanya imposa l’única llei que té a l’abast per reprimir la voluntat catalana: la violència d’Estat i l’aplicació agressiva de la llei imposada a la Constitució Espanyola de 1978, que inclou el dret de conquesta sota el paradigma militar de la unitat indissoluble d’Espanya. Així, Sa Majestat el Rei Felip VI de Borbó legitima la repressió i es condecora al cos policial agressor.

L’Estat espanyol passa a l’acció repressora, per posar fi a l’anhel de llibertat català. S’intervé el Govern català, la policia autonòmica i el sistema judicial català. Tots els qui recolzin la causa catalana són investigats i retirats dels seus càrrecs. Els nous càrrecs serveixen a la unitat d’Espanya. Complementàriament, es crea una llei exprés perquè el sector empresarial amb seu a Catalunya traslladi les seves seus a qualsevol altre lloc d’Espanya i fugen milers d’empreses. Però la repressió no s’acaba aquí. S’inicia una campanya d’odi, difamació i venjança per intimidar la veu catalana, els líders i tota la catalanitat, amenaçant amb la presó i la pèrdua dels béns a qui gosi oposar-s’hi. Les primeres víctimes són els líders del procés que han fet possible la votació de l’1 d’octubre. El president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, juntament amb d’altres polítics, fugen a l’exili, i Espanya reclama la seva extradició. No té èxit, però empresona als representants civils i polítics catalans que no fugen. Són acusats de formar part d’una banda criminal, sedició, rebel·lió i malversació dels fons públics. Les penes proposades oscil·len entre els 12, 25 i 74 anys de presó, segons els càrrecs presentats per l’Advocacia de l’Estat, la Fiscalia o Vox (un partit ultra unionista que exalta l’anticatalanisme, la xenofòbia, el racisme i l’homofòbia, …), respectivament. La repressió es completa iniciant instruccions judicials contra la resta de polítics, i amenaçant a artistes, intel·lectuals i periodistes afins a la causa catalana, sense contemplacions.

El Dret Natural del Poble Català s’expressa i l’Estat espanyol exerceix la violència i l’abús del poder a través de la manipulació dels fets, l’amenaça, l’opressió, la judicialització, la condemna i la presó.

La desproporció de la violència d’Estat espanyola és proporcional a la negació del fet evident que aplica un dret de conquesta, i a la por que té a perdre el seu domini sobre el Poble Català.

8. Catalunya proclama, jo proclamo

Per les raons exposades, i per posar fi a la violència del dret de conquesta que conté la idea d’Espanya, Catalunya proclama, jo proclamo, d’acord amb el Dret Natural del Poble Català:

tenir el dret a denunciar-ho,

reclamar a Europa Occidental la seva responsabilitat històrica des del Tractat d’Utrecht de 1713,

i exigir fer efectiva la voluntat del Poble Català expressada l’1 d’octubre de 2017.

Barcelona, maig de 2021.