L’1 d’octubre de 2017 el Poble Català, conscient del seu dret natural, s’organitza per celebrar un referèndum d’autodeterminació, i vota. Decideix deixar de formar part d’Espanya i constituir-se com una república. El Govern espanyol, al seu torn, envia un contingent policial per impedir la votació, i agredeix a la població. Més de 1.000 víctimes que necessiten atenció mèdica i no reben cap disculpa. El 27 d’octubre, el Parlament de Catalunya aprova el projecte de la República Catalana, però la pressió internacional demana diàleg, conscient de no saber com fer efectiu el Dret Natural del Poble Català, i no s’aplica. A partir d’aquest moment, Espanya imposa l’única llei que té a l’abast per reprimir la voluntat catalana: la violència d’Estat i l’aplicació agressiva de la llei imposada a la Constitució Espanyola de 1978, que inclou el dret de conquesta sota el paradigma militar de la unitat indissoluble d’Espanya. SM el Rei Felip VI de Borbó legitima la repressió i es condecora al cos policial agressor.

L’Estat espanyol passa a l’acció repressora, per posar fi a l’anhel de llibertat català. S’intervé el Govern català, la policia autonòmica i el sistema judicial català. Tots els qui recolzin la causa catalana són investigats i retirats dels seus càrrecs. Els nous càrrecs serveixen a la unitat d’Espanya. Complementàriament, es crea una llei exprés perquè el sector empresarial amb seu a Catalunya traslladi les seves seus a qualsevol altre lloc d’Espanya i fugen milers d’empreses. Però la repressió no s’acaba aquí. S’inicia una campanya d’odi, difamació i venjança per intimidar la veu catalana, els líders i tota la catalanitat, amenaçant amb la presó i la pèrdua dels béns a qui gosi oposar-s’hi. Les primeres víctimes són els líders del procés que han fet possible la votació de l’1 d’octubre. El president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, juntament amb d’altres polítics, fugen a l’exili, i Espanya reclama la seva extradició. No té èxit, però empresona als representants civils i polítics catalans que no fugen. Són acusats de formar part d’una banda criminal, sedició, rebel·lió i malversació dels fons públics. Les penes proposades oscil·len entres els 12, 25 i 74 anys de presó, segons els càrrecs presentats per l’Advocacia de l’Estat, la Fiscalia o VOX (partit ultra unionista que exalta l’anticatalanisme, la xenofòbia i l’homofòbia, …), respectivament. La repressió es completa iniciant instruccions judicials contra la resta de polítics, i amenaçant a artistes, intel·lectuals i periodistes afins a la causa catalana, sense contemplacions.

El Dret Natural del Poble Català s’expressa i l’Estat espanyol exerceix la violència i l’abús del poder a través de la manipulació dels fets, l’amenaça, l’opressió, la judicialització, la condemna i la presó.

El poble català ha exercit el seu dret a la lliure determinació, que el Dret Internacional legitima i Estat espanyol vulnera. Aquest dret és internacional, i per aquesta raó Espanya no pot jutjar els líders catalans a l’exili. Espanya defensa una llei estatal que contradiu el dret internacional contemporani, que s’inspira amb el dret natural dels pobles. La llei imposada té el seu origen l’any 1716, quan es força la castellanització dels poders a Espanya (Decreto de Nueva Planta), després de la victòria dels Borbó sobre els catalans en la Guerra de Successió, en què mitja Europa dona suport a la causa catalana però l’acaba abandonant en motiu de les negociacions del Tractat d’Utrecht, en què es reparteixen els drets colonials entre les principals potències. Des d’aleshores, l’Estat espanyol ha imposat un ordre desigual a Espanya, imposant uns poders castellans sobre la resta dels pobles (que beneficien a una determinada elit), resultat d’un abús de poder, que els catalans es neguen a acceptar. Són tres segles de discriminació; d’hostilitat cultural (manipulació de la història); i de prohibició, persecució i restricció de la llengua catalana.

El 1714, els catalans defensen les seves llibertats i privilegis, després de set segles d’autogovern amb l’estatus de nació, amb la seva pròpia llengua, lleis, institucions i moneda. El llibre The Deplorable History of the Catalans, From their fist engaging in the WAR, to the Time of their Reduction (Baker, London, 1714), mostra com mantenen la lluita, tot i l’abandonament del suport de les grans potències a la causa catalana, derivat del Tractat d’Utrecht (1713), per la defensa de les llibertats d’Espanya i d’Europa. Els catalans perden la guerra, però recorden aquesta data (11 de setembre de 1714) i avui en dia és quan es celebra la diada nacional catalana.

Després de dos segles i mig de repressió, el poble català recupera les llibertats i proclama la república catalana dins la república espanyola (4 d’octubre de 1934), però és reprimit per l’extrema dreta espanyola feixista, i el seu govern empresonat. Amb la derrota republicana de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), i amb el govern català a l’exili, el poble català s’organitza i presenta una Apel·lació a les Nacions Unides, quan aquesta delibera la seva carta fundacional, l’abril de 1945. Els catalans denuncien el seu sotmetiment a un règim feixista i reclamen la condició de nació sotmesa, mentre defensen el dret a l’autogovern dels catalans, el de la resta de pobles ibèrics i el de la resta del món.

L’any 1978 s’aprova la Constitució Espanyola i es fa un significatiu però insuficient pas endavant en la conciliació de les nacions d’Espanya, però es manté la superioritat de la llengua castellana i la centralitat dels poders a Madrid, sense poder jutjar els crims del franquisme, que es manté al poder polític, econòmic, judicial, militar, eclesiàstic i monàrquic. És a dir, es manté el dret de conquesta. L’any 2006, el Parlament de Catalunya aprova el projecte d’autonomia que aspira al reconeixement nacional i a ampliar les seves competències, però l’Estat espanyol renega de les aspiracions catalanes i comença un procés hostil que acaba conduint als fets de l’1 d’octubre de 2017 i a l’empresonament dels representants catalans, reprimits per enèsima vegada pel poder unionista espanyol. Ressorgeix l’hostilitat, la censura a la catalanitat i Europa, novament, abandona als catalans a la mercè de la voluntat de SM el Rei.

CRONOLOGIA DEL PROCÉS

2006 – El Parlament de Catalunya, el Congrés dels Diputats i SM el Rei aproven la modificació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya en el marc de la Constitució Espanyola. Aquest Estatut proclama que Catalunya és una nació; consolida l’autonomia catalana dins d’Espanya; i situa al català com a llengua preferent de l’Administració pública.

2006 – El Partit Popular trasllada al Tribunal Constitucional una demanda d’inconstitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia, en una campanya que s’inicia el 2004.

2009 – Després de tres anys de deliberacions del Tribunal Constitucional, la societat catalana s’exclama. El municipi d’Arenys de Munt (Barcelona) organitza una consulta popular sobre el dret a l’autodeterminació dels catalans, en una iniciativa que s’estén a la resta de municipis entre els anys 2009 i 2011.

2010 – Després de quatre anys de deliberacions, el Tribunal Constitucional sentencia que l’Estatut d’Autonomia és inconstitucional. La votació és de 5 vots a favor per 4 en contra, gràcies a la majoria dels magistrats proposats pel Partit Popular, que mantenen de forma irregular el seu càrrec tot i els sis anys de presidència del PSOE a Espanya.

2010-2014 – Massives manifestacions del poble català, que emplaça als seus representants, de manera pacífica i exemplar, a exercir el seu dret a la lliure determinació. El Govern espanyol es nega a negociar. El Partit Popular recupera el govern d’Espanya, i emergeix de nou el patriotisme espanyol nacional-catòlic de temps del general Franco (neofeixisme d’ultradreta).

9 de novembre de 2014 – Consulta popular sobre el dret dels catalans a ser un nou Estat d’Europa. Guanya el sí. Comença la persecució judicial contra els representants catalans a favor del referèndum, i s’imposa la censura mediàtica.

2015-2017 – Es mantenen les grans manifestacions, en què una àmplia majoria dels catalans reclamen exercir el dret a la lliure determinació. Els membres de la Mesa del Parlament i les entitats ANC i Òmnium assumeixen la responsabilitat de garantir el dret del poble català a la lliure determinació i a complir amb la seva voluntat, pel bé dels drets fonamentals de la humanitat i per la dignitat dels catalans. El Govern espanyol emplaça al Parlament de Catalunya a fer-se enrere i nega qualsevol negociació. La Unió Europea no es pronuncia de forma clara.

20 de setembre de 2017 – El Govern espanyol intervé part del Govern de la Generalitat de Catalunya com a represàlia per la determinació del Parlament català en celebrar el referèndum el dia 1 d’octubre. La societat catalana surt indignada al carrer i els líders catalans defensen la lliure indignació pacífica. Jordi Sánchez (ANC) i Jordi Cuixart (Òmnium), emparats per més de dos milions de catalans organitzats per exercir el dret a la lliure determinació, participen d’una decisió col·lectiva decidida a no exercir resistència a les forces policials, sense renunciar al seu dret a vot pel bé de la justícia universal.

1 d’octubre de 2017 – El poble català s’organitza per realitzar un referèndum vinculant, vota i guanya el sí a la independència. El poble català defensa pacíficament el seu dret a vot malgrat les amenaces de l’Estat espanyol i les seves forces armades, i més de dos milions de persones voten assumint el risc de ser ferits o detinguts. Defensen les urnes i els seus drets fonamentals. L’operatiu dirigit pels Mossos d’Esquadra és exemplar i manté l’ordre públic, instant a la prudència i evitant la violència. Així mateix, el Govern espanyol envia un contingent extraordinari de policies i guàrdies civils a Catalunya per evitar la votació, exercint la violència. Més de mil votants són ferits i atesos pels serveis mèdics, i el Govern d’Espanya condecora a les forces agressores. La censura mediàtica es radicalitza i esdevé política i judicial, per ofegar el catalanisme, i atempta contra la democràcia.

27 d’octubre de 2017 – La majoria del Parlament de Catalunya aprova la República Catalana, i insta al diàleg i a la mediació de la Unió Europea. La UE desatén la demanda catalana, i l’Estat espanyol intensifica la persecució judicial contra el procés d’independència, enmig d’una campanya generalitzada de difamació mediàtica. El president Carles Puigdemont i d’altres polítics fugen a l’exili, altres no, però tots són condemnats i acusats de ser uns criminals i organitzar un cop d’estat. Paral·lelament, l’Estat espanyol intervé la totalitat del Govern català, fent un ús unilateral i irregular de l’Article 155 de la Constitució Espanyola, i convoca noves eleccions a Catalunya.

21 de desembre de 2017 – Eleccions al Parlament de Catalunya amb els representants catalans empresonats i/o amenaçats. Torna a guanyar la majoria independentista. Els líders polítics i socials, representants legítims de la voluntat del poble català, gràcies a l’autoritat que els està delegada i conjuntament amb l’autoritat del poble al qual representen, mantenen una actitud digna i ferma malgrat les contínues amenaces i represàlies de l’Estat espanyol.

14 de febrer de 2019 – Després de mesos de persecucions, amenaces i detencions, s’inicia el judici (polític) al procés secessionista català, desafiant a l’orde democràtic nacional i internacional. Des del dia 14 de febrer de 2019 comença el judici a la causa catalana. Es jutja a un poble pel fet d’haver exercit el seu dret a la lliure determinació, per voluntat pròpia i amb mitjans pacífics. Es jutja a penes de 12 a 74 anys de presó a: Jordi Sánchez i Jordi Cuixart (representants de la societat civil), i a Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Jordi Turull, Raül Romeva, Dolors Bassa, Josep Rull, Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila (representants polítics).

… Les condemnes són exemplars, i a 2021 ja afecten fins a més de 3.000 persones.