Xenofòbia genocida

Imatge: Cel·la de la presó del Castell de Montjuïc. El pres es veu condemnat per quatre barres, com s’hi va veure Lluís Companys el 1940, abans de ser afusellat. Font: Andreu Marfull, 2021.

Xenofòbia genocida

Publicat a la revista LA TORTUGA AVUI, 3a. època, número 100, juny de 2021, pàg. 61-63.

Andreu Marfull

De la xenofòbia al genocidi hi ha un pas. No són exactament el mateix, ja que el genocidi es refereix a la destrucció física d’un poble, i la xenofòbia no arriba a aquest extrem, en aparença. Però hi ha moments en què la xenofòbia condueix al genocidi. És quan es perpetra una lesió greu física i mental als membres del poble agredit. Aquesta idea és la que assimila la xenofòbia al genocidi, i es pot anomenar xenofòbia genocida.

La Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi diu, a l’article 2, que és genocidi la Lesió greu a la integritat física o mental dels membres del grup, i, a l’article 3 tipifica que s’ha de castigar el genocidi, però també L’associació per cometre genocidi; La instigació directa i pública a cometre genocidi; La temptativa de genocidi; i La complicitat en el genocidi.

La situació en la què es troben els catalans dins d’Espanya, i de França, és d’una xenofòbia genocida periòdica. No sempre és així, però es repeteix cíclicament, cada cop que qui té el poder d’agredir es sent amenaçat. Al llarg dels darrers tres segles, diversos episodis mostren la incitació xenòfoba al genocidi català. Es té el record recent de la repressió de la dictadura franquista i l’afusellament, o l’exili forçat, dels líders catalans i els seus seguidors. Pel senzill fet de ser catalans, i pensar diferent a la idea unionista i castellana, patriòtica i catòlica, d’Espanya.

Aquesta anomalia és estructural des del moment en què s’imposa el dret de conquesta per part dels Borbó, el 1714. La darrera expressió és la persecució política, policial, jurídica i moral de tots aquells que, pel fet de voler ser catalans i exercir el seu dret natural com a poble, en pateix les conseqüències. La brutalitat policial de l’1 d’octubre és un acte de xenofòbia genocida, de qui considera tenir el dret a agredir física i mentalment als catalans. També ho és la instigació a l’amenaça que, el 3 d’octubre de 2017, Sa Majestat el Rei proclama per respondre al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. El rei dona via lliure al dret de conquesta que esdevé el deure dels espanyols de condemnar als catalans. I, òbviament, a exercir la persecució, la despossessió dels béns i les llibertats dels catalans que no acceptin la llei del xenòfob genocida, dins d’Espanya i fora d’ella.

El patró xenòfob és simple en el fons i complex en les representacions. El patró és fer de l’altre (en aquest cas del català) un problema, i fer de l’un mateix (en aquest cas de l’espanyol) la solució. Un està equivocat, i l’altre no. Un no té raons, l’altre les té totes. Un és el traidor, i l’altre el patriota. Un és l’enemic, l’altre l’amic. Les representacions estan en la idea d’Espanya que es difon als llibres d’història i als mitjans de comunicació, que son el fonament per a fer prevaldre la “llei” que legitima la xenofòbia genocida. La història explica per què Espanya és castellana i per què els catalans en són una part menor, que no té els mateixos drets que els castellans i, a més, formen part d’una corona que és aragonesa i decadent. La llei que ho corrobora és la Constitució, actualment, i, abans, tots els textos equivalents, fins al 1714.

La història del poder, als segles XVI-XIX, ens mostra com una cosmovisió imperial imposa un ordre basat en la justificació de les atrocitats, si es tracta de liderar el món. I si no pot ser tot el món doncs, si més no, les terres que, en nom d’un projecte civilitzador, esdevenen els dominis d’un imperi. El Príncep, de Maquiavel, és l’obra que més bé ho explica.

Seguint els “bons” consells de Maquiavel, el monarca (o príncep) desenvolupa la seva estratègia particular per cada poble que ocupa. En cas del Borbó francès (i navarrès) que esdevé intrús al tro de Les Espanyes és evident. Fa del poble castellà el seu exèrcit fidel, i estableix la cort a la seva capital: Madrid. Però la resta de pobles d’Espanya són un maldecap. Per això l’estratègia és diferent. En el cas del poble català el considera un adversari però el necessita. Ha de respectar els seus béns i aspira a assimilar-lo al poble castellà, d’acord amb el Tractat d’Utrecht de 1713 (article 13 del Tractat). Així, apodera una classe dirigent local a la què dota de privilegis reials, d’on en sortirà la burgesia catalana, mentre fa del castellà la llengua oficial (des del 1714) i es proposa canviar la història d’Espanya. La Real Academia de la Historia es crea el 1738, i el mateix any es bateja l’Arxiu Reial de Barcelona amb el nom de Archivo de la Corona de Aragón. Hi haurà qui vegi en aquesta coincidència una curiositat, però no és casual. Aleshores comença la reinvenció d’Espanya. En la cèdula reial de 1738 en què es funda l’acadèmia espanyola de la història es deixa ben clar: s’escriurà la veritable història d’Espanya i ho faran funcionaris reials. Alguns, potser, pensaran: “doncs la història no va canviar perquè ja estava ben escrita als segles XVI i XVII”. Cert. No va canviar i ja estava escrita… tret que tots aquests llibres, atribuïts a cronistes reials, es publiquessin a posteriori amb dates falses. (*)

L’objectiu és legitimar el poder Borbó i castellanitzar el poble català, per aconseguir un poble fidel a la voluntat del rei. Però aquesta via té riscos. El poble català té consciència nacional i tendeix, cíclicament, a desafiar el poder reial, i l’exèrcit castellà. I quan això passa apareix la repressió i, de tant en tant, el càstig i la destrucció. Bé a ser un patró assimilable al que pateixen jueus i musulmans a mans de la Santa Inquisició que, tot sigui dit, és eminentment castellana. Primer se’ls ofereix ser cristians i si no ho fan se’ls tortura. Qui no recapaciti doncs a la foguera. I de tot això també en parla Maquiavel. Les nacions històriques no són fàcils de convertir tot i oferir-lis una via coercitiva aparentment seductora.

Amb l’afany d’imposar un poder reial, des del moment en què es posa en competència els pobles en nom de la seva identitat, o religió, fins a l’extrem d’usar l’exèrcit i l’abús per fer-se valer, es fomenta la xenofòbia i, en darrer terme, es fomenta el desig genocida. Resultat d’un dret de conquesta malentès i manipulador, el poder intrús es creu amb el dret d’imposar la seva voluntat. La tirania mostra així el rostre de la seva sentència: “El poble català no és una nació ni té drets històrics, i forma part d’una Espanya reial, gloriosa, unida i castellana”, i “qui gosi desafiar-la en rebrà les conseqüències”. El pas següent, com que els catalans diuen “així no”, és obvi: “Com que no voleu aprendre qui mana, no cessarem fins que desaparegui”.

Així, la xenofòbia adquireix múltiples raons de ser, i d’expressar-se. A mode d’exemple de la diversitat de representacions xenòfobes, s’hi troben aquests casos. Tots ells, potencialment, són eines destinades a fer desaparèixer el poble català, com si d’un genocidi es tractés:

  • Es crea el dret a condemnar el catalanisme que aspira ser lliure, i es nega el dret a fer el mateix amb l’unionisme castellà que el lluita i el condemna.
  • Es crea el dret a imposar el francès a França, i a eliminar la resta de llengües, com el català, en nom del text constitucional. El mateix es fa a Espanya, si bé aquí el resultat és més complex, per raons històriques. Però el patró és molt equivalent.
  • Es crea el dret a impedir la veu diplomàtica dels catalans, i el dret impedir-ho. I al seu torn es crea el dret castellà de representar a Espanya davant del món, com si fos el més natural.
  • (…)

Com s’ha dit, les representacions són múltiples, i fins i tot aparentment complexes. N’hi ha moltes més. Cada acte xenòfob, cada llei que el legitima, és una representació, com l’és la història, la narrativa, sobre la què es sustenta.

(*) Això, si bé pot semblar temerari dir-ho, té sentit. El té quan recordem el ferri control de la impremta des del segle XVI al XIX, i el té quan constatem que als segles XVI i XVII no es publica res en català. I el té més especialment quan es coneix la recerca científica i documental de la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy. Aleshores… sí, tot té molt de sentit.

Un pensament sobre “Xenofòbia genocida

  1. Felicitats per l’article, molt rigorós i malauradament molt actual per als temps que estem vivint. Un plaer llegir-te Andreu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s