La via cronològica per a l’INH… o com i quan Castella va esborrar Catalunya de la Història

La via cronològica per a l’INH

… o com i quan Castella va esborrar Catalunya de la Història

Andreu Marfull Pujadas
6 de març de 2020

  • L’aportació de l’INH a la recerca històrica
  • L’aportació d’una nova cronología a la recerca històrica de l’INH
  • Com entendre el procés de la manipulació històrica, global, a Espanya: El Siglo de Oro
  • Dues maneres d’entendre la falsificació documental dels segles setze i disset

Aquesta breu aproximació a la realitat s’escriu per conciliar la història amb la raó, per reclamar el dret a la controvèrsia fonamentada, amb un esperit constructiu, aportant-hi una pinzellada d’una cronologia alternativa.

L’aportació de l’INH a la recerca històrica

L’Institut Nova Història, o INH, és una fundació cultural catalana creada l’any 2008, que postula la idea de que des d’Espanya s’ha manipulat la història de Catalunya (i del conjunt de la història hispana) a favor de la castellanitat. I ho fa des del voluntariat col·laborador i amb una colla d’investigadors que han fet la seva pròpia escola, perquè l’Acadèmia universitària no els recolza, al marge de lloables simpatitzants a títol personal. En Jordi Bilbeny és l’ànima de la fundació, després d’haver estat exclòs de la seva projecció acadèmica per haver volgut fer una tesi doctoral que investigui la censura inquisitorial castellana. Però, com s’ha apuntat, no està sol. Ha aconseguit reunir al seu voltant una gran quantitat d’amants de la història, de la mateixa manera que ocorre amb múltiples corrents, associacions i entitats catalanes, que s’organitzen i creen coneixement, cultura i xarxa social. I ho ha fet des de la fermesa intel·lectual i la determinació d’apostar pel dret a investigar, i a contradir la historiografia si aquesta mostra errors o senyals de manipulació evidents, respectant les discrepàncies i les aportacions de cadascú.

Al darrera dels postulats de l’INH s’hi troben múltiples evidències però, sobretot, l’evidència de la il·lògica i dubtosa castellanitat de l’empresa colonial castellana. Aparentment, la punta de llança d’aquesta recerca és la tesi de la possible catalanitat del descobridor Cristòfor Colom, que apunta a la família Colom barcelonina, però al seu darrera hi cueja una gran contradicció estructural. Per començar, ressaltar que no té sentit que dues grans corones agermanades per una mateixa casa reial, la castellano-lleonesa i la catalano-aragonesa (tal com diu la història oficial), optin per castellanitzar-se i fer la colonització des de la més extrema castellanitat, andalusa i extremenya, sense cap raó aparent que ho justifiqui, al tombar dels segles quinze i setze. És a dir, la intensa castellanització d’Espanya i de la mateixa catalanitat no té cap raó política ni militar aleshores, com si la tindria, en tot cas, si s’haguessin imposat els decrets de Nova Planta dos segles abans, no al segle divuit. De forma especial, aquesta anomalia històrica contrasta amb la extraordinària autoritat catalana que, fins a la descoberta d’Amèrica, domina el comerç i l’armada papal marítima de la mediterrània i més enllà, amb uns papes valencians, una noblesa altament militaritzada, una poderosa banca i uns estaments comercials ben posicionats al govern. Tot això, enmig de fins a cent trenta-cinc consolats catalans, ben documentats, per mig món. I, altrament, encara té menys sentit que els dominis hispans de Gènova i mitja Itàlia, destacant els dominis italiano-catalans de Nàpols, Sicília i Sardenya, tampoc deixin el seu raonable rastre colonial, per no dir els poderosos dominis borgonyesos i dels Països Baixos. Però això no és tot. Al seu voltant hi conviuen d’altres disputes històriques que ja venen heretades, i que estan molt mal resoltes, com ara el fet que des de l’Aragó s’ha volgut demostrar (sense èxit) que l’emblema de les barres vermelles sobre fons groc no és català; que des de l’Aragó i la castellanitat s’ha insistit compulsivament en què Catalunya mai ha estat un territori independent; i que ningú ha sabut donar una explicació raonable a la denominació de Principat de Catalunya, quan tot sembla indicar que es tracta d’una denominació privilegiada, que apunta a un origen, no a un títol menor, com és el cas d’Astúries.

D’aquesta forma, el que va començar com una aparent curiositat, buscant la catalanitat d’en Colom (Bilbeny, 1998; 1999), en la línia d’altres corrents similars que el situen a Galícia, Mallorca o Portugal, va rebre certa atenció mediàtica. Al seu rerefons sempre hi havia espai per a l’especulació raonable, com ara la que el descobridor amagués, per alguna raó, la seva identitat, o bé que s’hagi perdut informació que es pugui recuperar i ho aclareixi. Però el cas català és especial. Ho és perquè, al marge de la inqüestionable controvèrsia històrica enfront el reconeixement de l’autoritat catalana, Castella i els catalans han donat mostres, des del segle setze, d’una mala convivència desigual, que ha estimulat la catalanofòbia (la mateixa que ha agredit i enviat a la presó al moviment català independentista, i que ha relegat el català a una condició menor). I aquestes raons han donat ales a ampliar la recerca, fins a dibuixar la lògica d’una falsificació de cap a peus de grans i segons com d’inimaginables dimensions per a la consciència col·lectiva del públic en general, en especial pels historiadors academicistes, que són els que més incòmodes s’hi troben.

Resultat d’anys investigant, en Bilbeny i el col·lectiu de l’INH, destacant-hi en Pep Mayolas, en Manel Capdevila, en Lluís Maria Mandado, en Lluís Batlle, en Paolo Pellegrino, l’Enric Guillot, la Montse Montesinos o n’Ivan Giménez, entre d’altres, han treballat sistemàticament, han reconstruït i repensat la història i han desenvolupat grans treballs, amb molts pocs recursos aparents. Han trobat: més raons de la catalanitat (també judaica) a les primeres expedicions d’en Colom; un munt de mapes del segle setze on no s’hi veuen emblemes castellans per Amèrica, i sí catalans (Guillot, 2012); llibres (de fins al segle divuit) que afirmen que el Regne d’Aragó era el Regne de Tarragona; senyals de duplicitats dinàstiques entre els regnes hispans i italians; mostres de censura a la catalanitat reconeguda, al llarg dels segles; així com nombroses senyals de catalanitat en moltes obres d’autors castellans del Siglo de Oro; i possibles i molt raonables evidències de canvis d’identitat, és a dir, identitats catalanes que s’han castellanitzat, per alguna raó no del tot aclarida. Per aquesta raó, des de l’INH s’han obert diferents línies de treball que, conjuntament, responen a diferents temàtiques (Font de la informació: web oficial de l’INH):

  • Projecte Descobert Catalana d’Amèrica. Diu l’INH:
    En aquests moments portem a terme, entre d’altres, una àmplia recerca sobre la “Descoberta Catalana d’Amèrica”, la seva exploració, conquesta i colonització i la participació catalana en aquests fets, que va ser molt més important del que se’ns vol fer creure. Aquest treball que en la fase d’hipòtesi està prou avançat, gràcies a la tasca realitzada per En Jordi Bilbeny, s’adreça cap a la constatació de proves que afecten diferents hipòtesis de treball.
  • Projecte Colom. Diu l’INH:
    L’estudi de la vertadera personalitat de Cristóbal Colón ha acabat mostrant una sèrie de dades biogràfiques del protagonista que encaixen d’una forma molt precisa amb la biografia d’un noble català de nom Joan Colom i Bertran, de la casa dels Colom de Barcelona, antiga nissaga catalana i amb un nombre considerable de personatges destacadíssims lligats a la història de la Catalunya dels segles XIV i XV.
  • Projecte Servent. Diu l’INH:
    La catalanitat ocultada de l’escriptor Miguel de Cervantes, en realitat seria el valencià Miquel de Servent, i de la seva obra El Quixot, és fa cada vegada més evident a mesura que s’aprofundeix en l’estudi dels texts del llibre i de l’entorn i influència de l’escriptor.
  • Projecte Lletres Catalanes. Diu l’INH:
    Aquest projecte posa de manifest com el que es coneix com segle d’or de la literatura castellana, es va fornir d’obres catalanes traduïdes al castellà. La ocultació dels noms dels autors originals o l’ atribució a altres autors formava part de la mecanica censora castellana. El Lazarillo de tormes, la Celestina, i altres obres haurien estat manllevades d’autors catalans com es demostra en els estudis que s’inclouen en aquesta secció.
  • Projecte Lleonard. Diu l’INH:
    Treball d’investigació sobre Leonardo Da Vinci. Tenim prous dades com per investigar un nou possible cas de suplantació de personalitat.
  • I altres projectes complementaris:
    • Projecte Altres Figures Catalanes.
    • Projecte sobre la Censura i la Manipulació.
    • Projecte Corona catalano-aragonesa.
    • Projecte Imperi Universal Català.
    • Projecte Memòria Històrica.
    • Projecte Mitologia Catalana.
    • Projecte Llengua.

El resultat de tots aquests projectes ha estat un fort dinamisme; milers d’articles publicats; centenars de conferències fetes; diversos documentals; un simposi anual a la tardor; un altre en la forma d’universitat d’estiu; dotzenes de llibres… i una considerable controvèrsia al seu voltant.

Amb el temps, aquesta recerca ha canviat el to, davant de la consciència col·lectiva, esdevenint una denúncia. També davant la comunitat catalana, que ara s’hi mostra més dividida, entre els qui ho recolzen i els qui ho repulsen. De la curiositat s’ha passat a l’estupefacció, en ambdós posicionaments. Per què? Doncs perquè del Colom català s’ha passat a la possible catalanitat (o valencianitat, segons el cas) del Gran Capitán (Gonzalo Fernández de Córdoba), així com d’Hernán Cortés i d’altres conqueridors considerats castellans; de Santa Teresa de Jesús; de Miguel de Cervantes o de Garcilaso de la Vega. Fins i tot, d’Erasme de Rotterdam i de Leonardo da Vinci. L’INH ha trobat múltiples proves i raons, que apunten a que el cas d’en Colom no és una raresa, o una singularitat puntual. Al contrari, estan al davant d’una gran manipulació, que és… excepcional. I això costa molt d’acceptar, als uns, i als altres (els que ho recolzen) els hi costa justificar-ho, però s’hi aferren.

A mesura que les raons de la falsificació han anat evolucionant, l’INH ha anat convertint-se en una diana fàcil (irracional) per als corrents més conservadors, i en objecte de descrèdit per part dels corrents unionistes espanyols, arribant a incomodar als líders independentistes catalans que troben que l’INH toca temes sense fonament que perjudiquen al procés d’autodeterminació.

La situació és realment excepcional, perquè el tema està esdevenint un debat públic, i requereix d’una maduració que l’actual tensió política estatal no porta gens bé. No ho tolera, ni li interessa, lamentablement, per ignorància. Però, sobretot, es troba a faltar una explicació raonable que permeti a l’INH seguir endavant. S’ho mereix. Però ha arribat tant lluny que es troba en un impàs. O bé segueix endavant i descobreix una història encara més gran, més manipulada, o bé s’estanca i fa un pas enrere.

L’aportació d’una nova cronologia a la recerca històrica de l’INH

L’INH ho sap, però obrir la porta d’una nova cronologia a la seva recerca li fa respecte. Ara bé, és l’espai que ho resol tot. O gairebé tot. Molt més del que realment s’ha proposat resoldre.

Seguir endavant amb la recerca de l’INH condueix a un canvi d’escala de la manipulació. I aquesta explica una altra cosa, que té molt a veure amb les troballes de la fundació, però en un altre sentit. No és que des de Castella es volgués fer la guitza als catalans al segle setze, perquè els hi tenia mania, és que es va fer després del 1714, i es va crear un fals passat. És a dir, la guitza la va fer des d’aleshores, no abans, i fent-ho es castellanitzà tot, fins i tot bona part de la història recent, en un exercici coordinat amb els poders imperials que signaren el Tractat de Viena de 1725. Les obres castellanitzades eren, en gran mesura, obres d’autors catalans al servei de la corona castellana, Borbó. I les identitats castellanitzades ho eren perquè ho van haver de fer, per servir al nou monarca intrús, i per participar de la falsificació del projecte colonial europeu. Abans, l’empresa colonial, que tot just acabava de començar, va ser italiano-catalana i portuguesa, i també castellano-lleonesa, jueva i templera, i competia amb la contra-empresa francesa. Després (dels decrets de Nueva Planta), la colonització espanyola és castellana, i hi apareixen altres actors, de forma pactada. Aquesta manipulació (en nom de la voluntat crear un passat millorat per al nou ordre geopolític europeu) inclou moltes mentides i la idea, fins i tot, de reescriure el passat recent, en un salt d’aproximadament 185 anys, que es reescriuen al llarg dels segles divuit i dinou. Per aquesta raó, els plets dels Colón i dels Cortés tenen lloc a la dècada de 1530, i en ells perden els drets. Els fets passen a la dècada de 1720, i eren catalans o estaven al servei dels seus poders. A més, efectivament, els Cardona van mutar sota la identitat dels González de Córdoba (cosa que corrobora el seu escut), de la mateixa forma que ho va haver de fer tota la noblesa catalana vençuda. Els que no van estar disposats a fer-ho, es van exiliar, en gran mesura a Nordamèrica, i des d’allà adoptaren una altra identitat, en aquest cas aliada amb altres poders, genuïns, que no eren especialment catalans.

Per aquesta raó, el llibre El Becerro General, escrit oficialment per Diego Hernández de Córdova al segle quinze, documenta l’origen de tots els cognoms castellans i en cap d’ells hi cap rastre de catalanitat. I, per la mateixa raó, als Dietaris de la Generalitat de Catalunya, documentats des del segle quinze al divuit (1411-1711), d’una manera il·lògica, es documenta tot però en ells no apareix cap rastre de cap empresa colonial que els interessi als catalans. Encara més, els catalans no proposen al rei crear una companyia comercial per explotar els recursos d’Amèrica fins al segle divuit. D’aquesta manera, la manipulació de la història, escrita des del zel castellà, es fa malament, molt malament. I el que és pitjor, ningú o gairebé ningú s’ho qüestiona. 

En aquest context, Santa Teresa apareix al segle divuit (no al setze), per cristianitzar Espanya, en una empresa en què hi participa la noblesa catalana, i El Quixot és un llibre que denúncia tota aquesta manipulació, escrit a la segona meitat del segle divuit (més aviat al final, en plena decadència inquisitorial), a mans de personalitats catalanes i templeres, probablement jueves. Da Vinci, al servei de la Corona de Nàpols, quan era catalana, denuncià aquesta tergiversació amb la seva obra, i Erasme de Rotterdam fou l’artífex del Nou Testament millorat que es va voler extendre pel món, essent un personatge estretament vinculat a la Roma napolitana, i catalana. Tot i així, la catalanitat napolitana i romana fou fugaç, i l’etapa de la Itàlia espanyolitzada mai va existir. 

És a dir, l’INH apunta ben alt, però no té la força (encara) que li dóna aquesta cronologia alternativa. I s’entén, perquè realment no es donen les condicions òptimes per abordar-ho.

Així doncs, què va passar realment? segons aquesta alternativa?

Tot té a veure amb la construcció de la història, i per entendre l’abast i el significat del fil d’Ariadna de la seva oficialització cal, abans, entendre’n bé el procés. 

La historiografia no ha documentat bé els seus orígens, i els ha adulterat de múltiples formes. A mesura que ha creat diferents versions ha acabat per fer un còctel de mitges veritats edulcorades amb fantasia i molta literatura, clàssica i sagrada, en un temps extremadament dilatat. El resultat és que ha creat passats adulterats, autèntics disbarats, que s’han convertit en veritats aparents. En un inici, aquesta idea es considera viable. Però, a mida que la història esdevé un camp de recerca científica, ha entrat en crisi, com ho han fet els textos sagrats. I aquesta situació ha consensuat una consciència errònia de l’origen dels poders, del capital històric, i de la seva naturalesa, que no permet a la humanitat ser tot l’honesta que hauria de ser.  

Tal com aquí s’informa, la història real no és ni tan mítica ni tan mil·lenària com s’afirma. És més cruel (i alhora apassionant) i molt més breu. I hi ha raons perquè així sigui.

Per acabar-ho d’entendre, cal saber que la cronologia oficial s’institucionalitza a l’era moderna. Es creu que els calendaris són una obra extraordinària de milers d’anys d’existència però, realment, no és fins a l’edat mitjana que es disposa d’informació original veritablement documentada (de la mateixa manera que els originals dels arxius s’acaben, tots, als segles tretze o catorze; abans queden rareses documentals). I, en el cas del calendari cristià, no és fins a la seva etapa final que es normalitza el seu ús. Pel camí, s’ha construït una història extremadament dilatada, que s’ha anat “omplint” mecànicament. 

La història oficial s’ha construït a posteriori, i aquest episodi ha tingut lloc de forma intensiva al llarg del segle setze oficial, tal com apunta l’INH, però de la ma de la Companyia de Jesús i amb la col·laboració, forçada i/o voluntària, dels poders imperials i sacerdotals del món. Ara bé, tal com aquí es contextualitza, aquests fets cal entendre’ls al segle setze oficial, cert, però, realment, han passat al divuit, concretament entre els anys 1725 i 1773, que és el veritable espai temporal (alternatiu) en què viu la Companyia de Jesús des de la seva fundació fins a la seva dissolució papal. Part de la invenció inclou la creació de gairebé dos segles afegits (o altament manipulats) al mapa cronològic.

Aquesta nova cronologia parla de la història falsificada de la civilització humana, i afecta de forma especial a l’Espanya dels segles setze i disset. De fet, és exemplar, en la mesura que ha hagut de lidiar amb els seus passats jueu, musulmà i català, al mateix temps que amb d’altres identitats, inventant dos segles irreals de colonització castellana i portuguesa. S’ha erigit com un dels espais del món on la Santa Inquisició, castellana i catòlica, ha estat menys contemplativa i més barroera.

Com entendre el procés de la manipulació històrica, global, a Espanya: El Siglo de Oro

El Siglo de Oro espanyol (aproximadament dels anys oficials 1530-1645) s’enalteix des del segle divuit com a símbol de l’Espanya castellana triomfant, quan el marquès de Valdeflores (1722-1772), Luis José Velázquez de Velasco, defineix amb aquest terme l’esplendorosa expansió cultural, política i militar de la castellanitat per mig món. Aquesta denominació apareix després del decret de Nueva Planta de 1716, de la fundació de la Real Academia de la llengua espanyola, al voltant del 1714, i de la de la Biblioteca Nacional de España el 1712, creada amb el fons de les biblioteques espoliades de la mal anomenada Corona d’Aragó (això és oficial). I dic mal anomenada perquè, segons nombroses evidències, el Regne d’Aragó no va tenir l’autoritat que afirma tenir la historiografia espanyola oficial. Per exemple, no apareix com a regne a cap dels mapes medievals que s’han conservat, que són molts (Pujades i Bataller, 2007), quan hi hauria d’aparèixer de forma preferent atenent a la importància històrica que se li ha donat. ([1]) Després, el 1738, es funda la Real Academia de la Historia, d’Espanya, i, no casualment, el 1739 es bateja a l’Arxiu reial de Barcelona amb el nom d’Archivo de la Corona de Aragón. Desprès, el 1754, el citat marquès crea el sobrenom del Siglo de Oro i comença la seva glorificació castellana. Jonathan Edmondson (Edmondson et al., 2001, p. 110) diu d’ell:

Para la epigrafía, el proyecto historiográfico de Don Luis José Zacaría Velázquez, Marquès de Valdeflores (1722-1772), fue primordial. En 1747 el Marqués concibió la idea de formar una colección de documentos sobre todos los antiguos monumentos de la península, que pensaba utilizar como base documental para su planificada gran obra (jamás acabada), Nuestra historia general de España desde el tiempo más remoto hasta el año de 1516.

És a dir, la història que el marquès volia escriure arribava fins la mort del rei Catòlic, després de la unió de les corones de Castella i d’Aragó sota un mateix monarca (tal com afirma la historiografia oficial). En aquest sentit, està en el seu dret de fer-ho, clar, però és realment estrany que no hi afegís la gloriosa empresa colonial, dels segles setze i disset, i que es proposés fer aquesta obra quan ja estava més que feta, oficialment. La producció historiogràfica, al segle divuit, és molt extensa i està del tot documentada, com n’és el cas de l’aportació feta per n’Esteban de Garibay (1570) i d’altres. De fet, només al segle setze oficial, la llista d’historiadors és llarguíssima, és castellana i està escrita en la seva immensa majoria en castellà, o, en segon terme, en llatí. Són, per ordre alfabètic: en Pedro de Aguado, Francisco de Aguilar, Antonio Agustín, Pedro de Alcocer, Alonso Enríquez de Guzmán, Alonso Morgado, Juan Antolínez de Burgos, Justino Antolínez de Burgos, Antonio de Saavedra Guzmán, Gonzalo Argote de Molina, Luis de Ávila, Tirso de Avilés y Hevia, Bartolomé Barrientos, Andrés Bernáldez, Juan de Betanzos, Pere Antoni Beuter, Joan Binimelis, Juan Calvete de Estrella, Pere Miquel Carbonell, Bartolomé de las Casas, Juan de Castañeda, Juan de Castellanos, Francisco Cervantes de Salazar, Antonio Cervera de la Torre, Alfonso Chacón, Gonzalo Chacón, Pedro Cieza de León, Juan de Coloma, Pedro Cornejo de Pedrosa, Antonio Daza Vázquez, Agustín de Zárate, Bernal Díaz del Castillo, Juan Díaz, Rodrigo Dosma, Diego Durán, Hernando de Escalante Fontaneda, Gaspar Juan Escolano, Diego de Espés, Alonso de Espinosa, Alonso Fernández de Madrid, Gonzalo Fernández de Oviedo, Diego Fernández de Palencia, Francisco de Medina y Mendoza, Francisco Lansol de Romaní, Fadrique Furió Ceriol, Gabriel Quiroga de San Antonio, Pedro Gaytán, Andrés García de Céspedes, Gonzalo García de Santa María, Esteban de Garibay (ja citat), Álvar Gómez de Castro, Bernardino Gómez Miedes, Juan González de Mendoza, Antonio de Herrera y Tordesillas, Agustín de Horozco, Sebastián de Horozco, Gonzalo de Illescas, Jerónimo Gudiel, Julián del Castillo, Diego de Landa, Bartolomé y Lupercio Leonardo de Argensola, García Loaysa y Girón, Athanasio de Lobera, Gabriel Lobo Lasso de la Vega, Francisco López de Gómara, Juan López de Velasco, Miguel de Luna, Marcelo de Ribadeneira, Juan de Mariana, Lucio Marineo Sículo, Luis del Mármol Carvajal, Rafael Martí de Viciana, Martín del Río, Miguel Martínez del Villar y Hernando, Pedro Mejía, Jerónimo de Mendieta, Ambrosio de Morales, Antonio de Morga Sánchez Garay, Florián de Ocampo, Lorenzo de Padilla, Pedro Páez, Pedro de Medina, Ginés Pérez de Hita, Juan Pérez de Pineda, Francisco de Pisa, Pedro Pizarro, Juan Bautista Pomar, Baltasar Porreño, Jerónimo Pujades, Francisco de Rades y Andrada, Pedro de Ribadeneyra, Pedro Pablo de Ribera, Jerónimo Román y Zamora, Roque Alberto Faci, Bernardino de Sahagún, Pedro de Salazar y Mendoza, Alonso de Santa Cruz, Juan Ginés de Sepúlveda, Diego Sigeo, José de Sigüenza, Francisco de Támara, Andrés de Tapia, Francesc Tarafa, Toribio de Benavente, Juan de Torquemada, Luis Tribaldos de Toledo, Pedro de Valencia, Pedro de Vallés, Bernardino Vázquez de Tapia, Pedro de la Vega, Alonso de la Vera Cruz, Francisco Verdugo, Juan Verzosa, Diego de Villalta, Francesillo de Zúñiga, i Jerónimo Zurita. ([2])

Sembla mentida. No té sentit que al segle setze hi hagi aquesta ingent producció d’historiadors, i que no tingui un contrapès raonable en català, de la mateixa manera que no el té (en absolut) que la colonització espanyola es fes en nom de Castella, després de l’autoritat catalana naval, al servei del comerç i de les tropes papals de l’Orde santjoanista i templer. I en té encara menys que s’hi honori sobretot a l’Espanya castellana, quan els dominis dels monarques Habsburg eren per tota Europa. És, en aquest sentit, una grandíssima contradicció que gairebé ningú investiga (tret de l’Institut Nova Història; cercles afins; un servidor i crec que ningú més). Però encara hi ha una altra contradicció. Resulta realment sospitós que tots aquests escriptors hispans tinguessin accés als llibres i als arxius de la família reial i que això no incomodés l’església ni els monarques, atenent al caliu de tot el que s’hi deuria poder trobar. Però això tampoc s’investiga, com tampoc es fa amb la contradicció paral·lela que representa que aquesta gran obra historiogràfica ja estigués feta abans de la Real Academia de la Historia, que, segons Felip V de Borbó, havia d’escriure la història veritable d’Espanya (així consta). No té sentit, tret que es tracti d’una manipulació i que tota aquesta obra s’hagi fet després de la Nueva Planta, en la línea que aquí s’apunta, i s’hagi enviat al passat.

En tot cas, resulta clara la voluntat d’escriure la història d’Espanya, a la castellana, al segle divuit. Però reprenem el fil del Siglo de Oro. Seguint amb la informació donada per Edmondson (p. 110):

En septiembre de 1750, el rey Fernando VI aprobó la creación de una comisión científica para la recopilación de los documentos del legado histórico de la nación y autorizó a la Real Academia de la Historia para que dirigiera el proyecto. El 2 de noviembre de 1752, el rey nombró al Marqués de Valdeflores, miembro de la Real Academia de la Historia, “para ir a averiguar y reconocer las Antigüedades de España, recorriendo a este fin las Provincias de la Península”.

És a dir, mentre el Marqués de Valdeflores es proposa escriure la història d’Espanya, al servei de la corona borbònica, se li ocorre batejar la gloriosa empresa colonial dels segles setze i disset amb el nom de Siglo de Oro. I treu la pols a una obra literària, segons sembla, castellana, dels segles setze i disset. Però les coses no van anar així.

A mitjan del segle divuit, per tant, l’Espanya borbònica pren consciència de la importància d’escriure la història, que de fet ja estava escrita, i ho fa amb una campanya castellanitzadora acompanyada de la reclusió de la catalanitat a la condició de nació vençuda, juntament amb la resta d’estats d’una corona agermanada sota la figura d’una família de monarques en què, en el cas del Principat, gaudien del títol de comte de Barcelona. És aleshores quan l’Espanya castellanitzada comença a donar valor a la seva peculiar il·lustració en clau castellana, donant més pes a l’església cristiana, d’arrel inquisitorial.

Per tant, el Siglo de Oro cal entendre’l 185 anys més endavant. Durà poc més d’un segle, entre els anys 1715 i el 1830, quan cau la Santa Inquisició.

En aquest context, per al passat castellà es (re)construeixen dues grans figures, que en ambdós casos no tenen res de catalanes, oficialment, i els seus inicis cal trobar-los a les òrbites de Toledo i Alcalá de Henares. Destaquen Miguel de Cervantes, pel bàndol masculí, i de Santa Teresa de Jesús pel femení. Ambdós son una obra excepcional, d’una època excepcional.

El llibre El Quixot ho deixà escrit de múltiples maneres. Però destaquen els fets dels capítols 23 i 24 de la segona part (del 1615 oficial, és a dir de, probablement, el 1800 alternatiu). En ells el Quixot arriba a una cova, en què hi veu que està encantat, on el temps és més breu del què sembla i es descobreix que els llibres d’història són obres fetes a mida, en què s’hi barallen cartes (que volen dir fets barrejats), i la història antiga està inventada. En aquest sentit, adquireix especial rellevància un text de la primera part (del 1605 oficial), en què s’hi diu:

¿cómo es posible que satisfaga a ningún mediano entendimiento que, fingiendo una acción que pasa en el tiempo del rey Pepino y Carlomagno, al mismo que en ella hace la persona principal le atribuyan que fue el emperador Heraclio, que entró con la Cruz en Jerusalén, y el que ganó la Casa Santa, como Godofre de Bullón, habiendo infinitos años de lo uno a lo otro; y fundándose la comedia sobre cosa fingida, atribuirle verdades de historia y mezclarle pedazos de otras sucedidas a diferentes personas y tiempos, y esto, no con trazas verisímiles, sino con patentes errores, de todo punto inexcusables? Y es lo malo que hay ignorantes que digan que esto es lo perfecto, y que lo demás es buscar gullurías. Pues ¿qué, si venimos a las comedias divinas? ¡Qué de milagros falsos fingen en ellas, qué de cosas apócrifas y mal entendidas, atribuyendo a un santo los milagros de otro! Y aun en las humanas se atreven a hacer milagros, sin más respeto ni consideración que parecerles que allí estará bien el tal milagro y apariencia, como ellos llaman, para que gente ignorante se admire y venga a la comedia; que todo esto es en perjuicio de la verdad y en menoscabo de las historias, y aun en oprobio de los ingenios españoles; porque los extranjeros, que con mucha puntualidad guardan la leyes de la comedia, nos tienen por bárbaros e ignorantes, viendo los absurdos y disparates de las que hacemos.

El Quixote, detall de capítol 48 de la primera part.

El Quixot ens parla de la falsificació grollera del passat, i d’un fals martirologi, que s’ha exagerat copiant i inventant-se miracles. I de moltes coses més, relacionades amb una manipulació més gran, clar. I aquesta realitat ens diu que, se’ns dubte, la ploma que hi ha al darrera de la mà de Miguel de Cervantes no pot ser la d’una persona qualsevol, ni la d’un simple escriptor. Ha de ser algú que no va voler morir sense deixar testimoni de tot el que li tocà viure, i veure, des d’una posició privilegiada. Qui sap, potser va ser, fins i tot, una dona, protegida des d’un convent, a Amberes, que va trobar la complicitat d’en Miquel Servent i la d’una institució religiosa rebel, conscient del què va fer l’església en nom de Déu (però això és una altra història).

Dues maneres d’entendre la falsificació documental dels segles setze i disset

Hi ha dues maneres d’entendre com s’ha manipulat temporalment la història, que tenen especial interès per a l’INH. Es tracta del treball fet per la Nova Cronologia dels matemàtics russos Anatoly Fomenko i Gleb Nosovskiy, i de la recerca complementària feta per un servidor, batejada amb el nom de Cronologia X-185 o simplement línia X-185. La primera línia ubica la descoberta d’Amèrica en nom dels regnes hispans a la segona meitat del segle disset, i la segona també. I ambdues línies afirmen que els llibres dels segles quinze i setze s’escriuen realment als segles disset i divuit. Però, en canvi, la primera diu que la història dels segles setze i disset està manipulada, i la segona que és literalment una invenció. És a dir, la segona tesi afirma que al llarg dels segles divuit i dinou es va omplir de llibres i documentació falsa els segles setze i disset, mentre que la història anterior és en part real però està molt manipulada.

I aquestes tesis no són rareses. No són ni han estat els únics corrents que ho investiguen, de la mateixa manera que, inconscientment, ho fa INH.

Al marge del fet que molta gent investiga la manipulació artística, arqueològica i documental, i que es coneix certa fantasia als santorals i a les arrels dels grans llinatges nobiliaris, el fet és que hi ha un corrent que apunta més amunt. La crítica al mapa cronològic existeix des del moment en què es crea el mapa cronològic oficial, i això cal entendre-ho al segle setze (l’oficial). Tal com informen Fomenko i Nosovskiy (2005a), la historiografia oficial fa d’Eusebi de Cesarea i Sant Jeroni (tots dos del segle quatre) els “pares” de la cronologia, al costat del text bíblic, però els qui van construir la cronologia van ser en Joseph Justus Scaliger, amb les seves obres De emendiatone temporum (el 1583) -un any després de crear el calendari gregorià- i Thesaurum temporum (el 1606); i en Dionís Pétau o Petavius ​​amb la seva obra De doctrina temporum (el 1627). París va ser l’escenari d’aquestes obres. Tots dos mostren el mapa cronològic amb detallades taules, basades en la tradició, sense cap altre fonament que el prestigi atribuït a les seves fonts. De fet, Scaliger va reconstruir la crònica d’Eusebi de Cesarea, que fins llavors estava incompleta, i les històries egípcia, persa, babilònica, jueva, grega i romana, des de la Creació de Déu, és a dir, des d’Adam i Eva. Segons els seus càlculs, l’any 1492 després de Crist es correspon a l’any 7000 des de la Creació, basant-se en el calendari bizantí. Així, a manera d’un historicisme associat al seu destí, aquesta data singular es fa coincidir amb la descoberta del “nou món” que dona inici a una nova era, cristiana i romana. Tots dos (Scaliger i Petavius) són religiosos cristians, i esdevenen els principals historiadors de l’època, als quals convé afegir els cronistes reials. És a dir, església i poder polític són els qui lideren l’exercici historiogràfic des de que es té coneixement documentat, en una pràctica que es manté fins al segle dinou, quan s’institueix l’ensenyament universal de la història.

En aquest sentit, després d’aquestes obres comença la crítica al temps històric, i ho fa, en bona mesura, com a denúncia a la creació arbitrària d’una història dilatada que es basa en fets que van tenir lloc durant l’edat mitjana. Fomenko i Nosovskiy (2005a) han recollit les veus principals, documentant i ampliant un feina ja feta abans per Alexandrovich Morozov. Informen de les aportacions de De Arcilla (segle setze), professor de la Universitat de Salamanca; del físic, matemàtic, teòleg i historiador anglès Isaac Newton (1643-1727); del científic alemany Jean Hardouin (1646-1729); del secretari personal del tsar rus Pere el Gran, en Petr Nikiforovich Krekshin (1684-1763); del filòleg alemany Robert Baldauf (segles dinou i vint); de l’historiador anglès Edwin Johnson (1842-1901); del científic i enciclopedista rus Nicolay Alexandrovich Morozov (1854-1946), que fou qui convertí la cronologia en una ciència; així com del científic i advocat alemany Wilhelm Kammeyer (finals del segle dinou a 1959); del metge psicoanalista Immanuil Velikovskiy (1895-1979); i dels alemanys Uwe Topper (1940-actualitat) i Heribert Illig (1947-actualitat). Tots ells han posat en dubte el mapa cronològic, l’han comprimit i han denunciat la seva manipulació i/o la seva falsificació, directa o indirectament. Alguns d’ells han afirmat que tot cal entendre-ho sobre uns fets ubicats a l’imaginari de l’edat mitjana.

La Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy desenvolupa la tesi raonada (i justificada amb mètodes científics, com l’astronomia i l’estadística) de que la història amaga dos grans paranys cronològics. Per un costat, la història antiga realment documentada té en realitat en prou feines mil anys, on hi destaca l’afegitó de més de mil anys entre els fets de Jesús i la realitat. Per l’altre, la història moderna i el Reneixement són més recents, de manera que al llarg dels segles disset i divuit s’han creat els llibres dels segles quinze i setze (Fomenko et Nosovskiy, 2012). En aquesta línia, segons es conclou dels seus treballs, la colonització d’Amèrica cal entendre-la, en clau castellana i portuguesa, com iniciada realment a la segona meitat del segle disset. Però, alhora, manté l’origen de la Companyia de Jesús al segle setze real, així com l’aparició del primer mapa cronològic complert, obra del religiós Joseph Justus Scaliger, amb De emendiatone temporum, al 1583 oficial. O, si més no, els situa abans de l’equador del segle disset, de manera que a partir d’aleshores es pot considerar mínimament correcte la narrativa oficial.

En canvi, la Cronologia X-185 identifica aquí una contradicció, i desenvolupa la tesi raonada (i justificada a través de l’anàlisi comparativa de textos, juntament amb l’ús del racionalisme crític) de que entre el segle quinze i el disset existeix un decalatge històric de 185 anys, que situa els fets de l’edat mitjana més endavant, fins a ben entrat el segle disset. D’aquesta forma, l’obra d’Scaliger no és del 1583, sinó del 1768, i la fundació de la Companyia de Jesús no té lloc el 1540, sinó el 1725, essent una conseqüència directa del Tractat de Viena, en què la seva missió és legitimar la cristianització del món en nom d’un Jesús perfeccionat. Però això no és tot. La línia X-185 identifica un segon salt equivalent, en què s’han enviat 185 anys al passat, de manera que s’ha ubicat fins a 370 anys més enrere respecte al temps real en què cal entendre-ho. I aquest segon salt afecta a tot allò referent a la història de l’Orde del Temple de Salomó, el catarisme i el judaisme. És a dir, l’Orde templer no es funda al voltant de l’any 1116 ni cau a mans del rei de França el 1307, sinó que es funda a l’equivalent de l’any alternatiu 1486 i s’intervé, pel rei de França, l’any 1677. I el judaisme del segle tretze cal entendre’l al disset. En aquest sentit, paral·lelament, la línia X-185 raona que, en el cas del judaisme, s’ha fet un veritable guirigall documental en què l’abast de la manipulació sobrepassa al canvi de noms i d’identitats forçades (reconegudes oficialment). Les disputes filosòfiques sobre les fes jueva, musulmana i cristiana, del segle tretze oficial, que es reprodueixen al quinze a Tortosa (en aquest cas entre jueus i cristians), cal entendre-les en el context immediat previ a la colonització, és a dir, en prou feines unes dècades abans del conflicte successori espanyol del segle divuit oficial. Tot té a veure amb el judaisme català i, en certa forma, amb el catarisme, que cau, realment, a finals del segle setze i l’inici del disset. 

Cites

[1] Nota: Tampoc hi apareix el Regne de Navarra, encara que la seva bandera es troba a Croàcia.

[2] Nota: Llista proporcionada pel Wikipedia castellà.

Bibliografia

Bilbeny, J. (1998). Brevíssima relació de la destrucció de la Història: La falsificació de la descoberta catalana d’Amèrica. Arenys de Mar: El Set-ciències.

—- (1999). La descoberta catalana d’Amèrica. Una reflexió sobre la manipulació de la Història. Granollers: Edicions Gargot.

Edmondson, J., Nogales Basarrate, T. et Trillmich, W. (2001). Imagen y memoria: Monumentos funerarios con retratos en la colonia Augusta Emérita. Madrid: Real Academia de la Historia, Museo Nacional de Arte Romano.

Fomenko, A. T. et Nosovskiy, G. (2005a). History: Fiction or Science?. NUMBERS AGAINST LIES, Vol 1. Bellevue, Washington: Delamere Resources LLC.

—- (2012). How It Was In Reality. Moscou: Publishing house Moscow, AST.

Guillot, E. (2012). Descoberta i conquesta catalana d’Amèrica. Barcelona: Librooks.

Hernández de Mendoza, D. (n.d.). El Becerro general libro en que se relata el blasón de las armas que trahen muchos reynos y imperios, señoríos … y de la genealogía de los lynages de España y de los escudos de armas que trahen. Sede de recoletos: MSS/18244 V.1. Código de barras: 1001199011. Madrid.

Marfull, A. (2013). Causa catalana, apuntes y comas. Badalona: Òmicron.

—- (2018). Catalanophobia: una qüestió d’Estat. Barcelona: Ediciones de La Tempestad – Llibres de l’Índex. 

—- (2019). La Condena catalana al franquismo. Barcelona: Ediciones de La Tempestad – Llibres de l’Índex.

Petavuis, D. (1627). De doctrina temporum. Paris.

Pujades i Bataller, R. J. (2007). Les Cartes Portolanes. La representació medieval d’una mar solcada. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, Institut Europeu de la Mediterrània.

Scaliger, J. J. (1583). De Emendiatone Temporum. París: Apud Sebastianum Nivellium.

—- (1606). Thesaurum temporum. Cambridge University Library.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s