Israel, el Temple de Salomó, l’Apocalipsi i l’Holocaust, segons la Cronologia X-185

Imatge anterior: Emblema nacional de l’Estat d’Israel.

 Israel, el Temple de Salomó, l’Apocalipsi i l’Holocaust

Segons la Cronologia X-185

Basat en la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy

Des de l’any 1959, a Israel es commemora el Dia de la Xoà, o Dia de record de l’Holocaust. Es celebra cada 27 del mes de Nissan (el primer mes de l’actual calendari hebreu). Des de l’any 2005, l’Assemblea General de les Nacions Unides decideix celebrar el Dia Internacional de Commemoració anual en memòria de les víctimes de l’Holocaust, però al dia 27 de gener, el primer mes del calendari Gregorià cristià. Com es pot observar, des de múltiples conflictes sense resoldre o mal resolts, fins i tot després de la declaració de la independència de l’Estat d’Israel de 1948, les ferides s’estan cicatritzant, però encara queda molt recorregut fins a comprendre la magnitud de la tragèdia. La tragèdia és molt més gran del que el sentit comú reflecteix, a causa de la manipulació de la història del poble jueu, és a dir, dels textos sagrats i de la història oficial que els situa en un passat mític, irreal. I, tota aquesta gran distorsió impacta, directament, a les arrels dels poders d’Europa i el Vaticà. Res és el que sembla, fins a límits insospitats, quan es reconstrueix la veritable història que hi ha al darrere. I en aquesta història no hi ha bons ni dolents, senzillament hi ha una gran humanitat, més tràgica, cruel i impactant, alhora que racional, que s’ha d’abordar, agradi o no agradi.

Cal refer la història, i saber el què realment va passar. Aquí es realitza una reconstrucció, que és el resultat d’una sentida investigació. Qui vulgui conèixer-la ha de llegir-la primer i, després, valorar-la. Si no es fa així la malentesa consciència històrica oficial no li permetrà tolerar-la, per tot el que s’hi afirma, tot just començar.

Al segle dinou apareix el sionisme polític, i al vint l’Estat d’Israel. Correcte. Però el Regne d’Israel no es va desmantellar farà dos mil anys, ni s’ha d’entendre el seu origen en mil anys abans de Crist. No va passar així. L’Israel jueu va ser un projecte que té els seus orígens al segle quinze, que té el major floriment a Occident, però sucumbeix al segle disset, i se’l fa desaparèixer de la consciència col·lectiva al segle divuit. És per això que el sionisme reneix al segle dinou i l’Estat d’Israel apareix al vint.

No hi va haver Regne d’Israel, sinó d’un únic Déu, i aquest es va establir al segle quinze en la forma d’un imperi en el qual va regnar la Casa de Salomó, del Preste Joan de les Índies. Abans, el poble jueu no té consciència de ser jueu, tal com avui la té, de la mateixa manera que totes les nacions cristianes tot just comencen a existir com a tals. L’expulsió dels jueus sefardites d’Espanya no té lloc al segle quinze, ni les famoses disputes teològiques entre jueus, mahometans i cristians es donen al segle tretze. Les disputes comencen al segle disset, i no hi ha expulsió jueva. Té lloc una crisi geopolítica a gran escala entre els segles disset i divuit, que recompon els poders i la cosmovisió fins llavors establerta, en la qual els jueus són una peça fonamental, especialment a les òrbites cristiana, turca i egípcia. Però tot canvia, i amb els canvis tot adquireix un altre sentit. Es dissenya el projecte evangelitzador cristià, en un procés en el qual participen els poders jueus, però no tots, i es crea un conflicte sense precedents que, al segle divuit, condueix a la necessitat de transformar la història, els seus calendaris i tota la documentació oficial perquè tingui efecte. Els textos sagrats, que ja han estat transformats en una epopeia dilatada en el temps i s’han enviat al passat, també muten. El darrer episodi és un Nou Testament renovat, i la profecia de l’Apocalipsi, que li posa fi. A l’Apocalipsi es deixa el testimoni d’aquesta gran manipulació, i s’hi exposen les seves raons, tal com aquí es desxifra.

Aquesta és la veritable història a la què cal tornar.

Mitjançant l’anàlisi astronòmica, estadística i històrica, i mètodes de datació alternatius als comunament utilitzats, la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy ha desenvolupat el fonament d’una reconstrucció integral de mapa cronològic oficial, que permet dotar d’un nou significat al constructe històric i, complementàriament, explorar la lògica del seu origen i de la seva successiva manipulació fins a aparèixer en la forma en què ens ha arribat. El seu treball identifica múltiples proves i evidències que indiquen que hi ha raons per a dubtar del rigor i la veracitat de mapa cronològic oficial fins al segle disset (i en alguns casos fins als segles divuit i dinou), posant en dubte el sentit i el significat de tota la història escrita fins aleshores. Resultat d’aquest treball, es conclou que la història realment documentada és molt més breu, de manera que s’ha dilatat artificialment. La història de la civilització humana té tot just un mil·lenni, i els textos sagrats de les grans religions es refereixen a fets ocorreguts en aquest espai temporal.

Amb un simple cop d’ull es poden observar part de les evidències que Fomenko i Nosovskiy han desxifrat, a través de la reflexió crítica de determinats anacronismes històrics, als quals la línia X-185 s’hi ha afegit incorporant nous elements, relacionats tots ells amb el text bíblic i el poble jueu, que fa florir a l’imaginari de l’Edat Mitjana. De fet, la lògica de les reflexions que es desprenen de les seves pròpies incoherències hauria de ser suficient, però no aconsegueixen encaixar a la consciència científica per la lògica de la historicitat consensuada, que la raó humana accepta sense qüestionar les seves debilitats, i, conseqüentment, no s’introdueix a la consciència col·lectiva.

La Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, amb l’aportació de la línia X-185, ajuda a comprendre-ho. L’èxode, la diàspora, el genocidi i la reconstrucció d’Israel és el fil d’Ariadna de la Cronologia X-185.

Aquesta és la contra-història de l’Holocaust, de l’Apocalipsi i de la lluita del poble de Déu, el gran Israel:

La reconstrucció de l’autèntic Regne d’Israel

Tal com desxifra la Cronologia X-185, la resposta a l’autoritat jueva està en el significat real de l’Arca de l’Aliança que es va establir entre Déu i la Humanitat, després d’una àrdua guerra (o gran diluvi) al Temple que es va erigir en nom de la saviesa donant la benvinguda a la “pau sagrada” d’un ordre, assimilat a la voluntat de Déu, que encara havia de profetitzar “sobre molts pobles, nacions, llengües i reis” (Apocalipsi, cap. 10).

D’una manera resumida:

  • Israel no va ser un estat al costat del Sinaí, ni el poble hebreu va estar esclavitzat pel faraó. Per aquesta raó no hi ha rastres arqueològiques raonables de la seva existència a Terra Santa ni a Egipte. Israel, originàriament, es referia a tot el món, i era el projecte d’establir la llei d’un poder comú al servei d’un sol Déu. Va ser la conseqüència d’un pacte, després d’una lluita en la qual es va imposar un nou ordre, i on s’estableix el control d’Egipte per part de forces foranes, que reconeixen al seu torn la seva autoritat.
  • El pacte va ser l’Arca de l’Aliança que narra l’Apocalipsi, i el Temple de Salomó, de la saviesa, va ser el seu resultat. D’aquesta manera, el Temple es va convertir en el projecte d’un ideal messiànic que va llaurar la personalitat de la comunitat jueva, que va ser cridada des d’Egipte per posar en valor la Llei de Déu cap a més enllà del Nil. El poble hebreu va ser el poble esclau de Déu, que va custodiar i posar en valor a l’Arca, la principal imatge del qual és el poble jueu. Per aquesta raó els jueus són considerats els descendents d’un dels dotze fills d’Israel, anomenat Jacob, que al seu torn és el nét d’Abraham. És a dir, van ser protagonistes, i els principals, segons la Bíblia escrita per ells, però no els únics. I van ser protagonistes perquè van deixar la seva ascendència unida a la dels reis d’Egipte, després d’haver-la unit a la dels grans khans perses i caucàsics.
  • El poble jueu s’implanta a Egipte i Anatòlia, i a les terres des de les quals establir-se a Europa, tractant-se d’un poble procedent del Caucas, de les terres de Geòrgia i Armènia. És a dir, la Mar Negra, d’on procedeix l’expansió asquenazita, i Occident, d’on procedeix l’expansió sefardita (la península ibèrica), si bé aquesta denominació (que se sol referir al judaisme castellà i portuguès) s’ha de comprendre fins a Provença, sent aquesta la seva àrea d’influència, i incorporar a la tradició jueva provençal, catalana i granadina.
  • Egipte es troba intervingut, després d’haver creat i expandit un imperialisme “civilitzador” i monumental per terra i per mar, però manté fins al segle dinou la seva tradició, ja que aquesta es basa en la seva autoritat, que no es qüestiona. Al Nil es construeix la ciutat de Déu, o la seva porta, anomenada Babilònia, i des d’allà surten els pobles hebreus a predicar la nova llei de Déu. Alexandria, la llei de l’Home, és la seva altra gran ciutat. El poble hebreu es manté realment allà, com exèrcit, en una identitat que la història oficial fa mameluca, provinent de la Mar Negra. Però, realment, prové d’allà i també de l’Índia persa, d’on procedeix el poble gitano. Ells són una casta militar mameluca, que es queda sense autoritat i es veu obligada a refugiar-se en Europa quan els turcs intervenen Egipte a la fi de segle disset real, no a principis de segle setze o finals del quinze oficials. Per aquesta raó, la veritable estigmatització gitana comença al segle divuit, no abans, i a partir de llavors passen a ser un poble incomprès, sense nació.
  • En aquest instant, s’esborra la història real i al seu lloc es dilaten els calendaris, per enaltir l’autoritat de Déu, des de les diferents escoles espirituals. La història que narra aquesta era, del floriment jueu a Europa, és la corresponent als segles tretze al quinze oficials, al cor de l’Edat Mitjana, si bé es correspon realment als segles quinze al disset reals, a causa que es van afegir 185 anys ficticis entre els segles quinze i disset. Per aquesta raó, entre altres coses, hi ha buits documentals entre els llinatges jueus hispano-provençals dels segles catorze i quinze i els del disset. D’altra banda, tota la presència jueva documentada en anterioritat al segle tretze és resultat d’una manipulació documental, que es realitza a gran escala i afecta a tota la documentació existent.
  • Al llarg dels segles quinze i disset reals (és a dir, els segles tretze i catorze oficials) és l’era en què regna el Temple de Salomó, resultat d’aquesta Aliança global, els braços principals de la qual es constitueixen en dos grans blocs, Orient i Occident, que són governats per sengles emperadors principals (de Grècia i de Damasc), que passen a retre vassallatge a un gran khan sacerdotal, el Preste Joan de les Índies establert al sud d’Egipte, i qui custodia l’Arca. La Casa Imperial d’Etiòpia, de la Casa de Salomó que s’estableix allà des de l’any oficial de 1270, és el veritable llinatge del Preste. Per aquesta raó es diu que a l’Edat Mitjana oficial se’ls confon, segons afirmen els actuals historiadors, que no accepten que es tracti del mateix llinatge, perquè la història ha estat manipulada. En determinat moment s’elimina el poder del Preste, i se’l lliura al Papa de Roma.
  • El pacte d’aquesta aliança inclou acords matrimonials. Un d’ells es consumeix a la Provença i es converteix en el mite provençal de Maria Magdalena. D’aquesta manera neix l’imperi d’un gran llinatge a Europa, i s’hi imposa la seva llei, en nom de l’ordre i la pau de Déu, creant al seu torn el seu propi exèrcit: l’Orde del Temple de Salomó. I tot això va de la mà de l’origen de les escoles espirituals de tot el món, i de l’inici dels temples populars. Abans, els temples estaven reservats als grans poders imperials.
  • Però el Temple de Salomó implosiona al segle disset real, ja que no és capaç d’establir la voluntat de Déu, pel fet que els reis han creat a diversos profetes i tots han pretès inspirar-se en ells per la força de les armes. En aquest escenari, té lloc un canvi en la cosmovisió global. Israel, la lluita de Déu, decau en una fractura, i amb ell cau el temple que el va veure néixer. Al seu lloc, emergeixen el Vaticà i el Crist messiànic, des d’Europa, i s’opta per construir un altre passat. Per aquesta raó, a partir de llavors apareix el culte simbòlic a l’Orde del Temple de Salomó al costat de la Francmaçoneria, que al seu torn afirma procedir de la tradició egípcia. Per la mateixa raó, al costat de l’estigmatització gitana apareix l’equivalent estigmatització jueva, que també passa a ser considerada una comunitat que ha de desaparèixer. És llavors quan té lloc el primer gran èxode involuntari jueu, i la seva veritable diàspora, al mateix temps que la seva primera i gran adopció d’altres tradicions espirituals, per sobreviure.
  • El segle divuit és el segle de la reconstrucció de la història, tal com ens ha arribat, en una tasca liderada per la Companyia de Jesús, i el segle dinou el de la seva revisió i consolidació. El sionisme polític apareix aleshores, quan el judaisme pren consciència de la necessitat de ser una nació, en un món concebut com un ordre desigual entre estats que persisteixen en la seva vocació imperial, en què la lluita de la Llei de Déu adquireix altres formes, autoritàries, superbes i colonials.
  • Després de la Primera i la Segona Guerra Mundial, es deconstrueix la cosmovisió imperial colonial, després de l’holocaust jueu i gitano, i el d’altres pobles, com l’armeni i el de nombroses nacions relegades a un paper incòmode per part dels que aspiren a dominar el món a la seva imatge i semblança. El 1945 neixen les Nacions Unides i el 1948 es funda l’Estat d’Israel. La gran comunitat jueva es transforma en un poble unit amb un estat, el nou Israel. Pren el dret de la història que han escrit i protagonitzat, i reconstrueix, d’aquesta manera, el valor sagrat de la nova terra d’Israel, alhora que torna al lloc on s’ha erigit el Temple de Salomó, segons la Bíblia: Jerusalem, amb la visió de restablir-hi l’ordre i la pau que es va fundar al seu voltant.

I, d’una manera més extensa, pel que fa a Occitània:

Oficialment, Occitània va ser el punt de trobada entre les expansions àrab i cristiana a Occident, en què el poble o comunitat jueva apareix d’una manera confusa, al venir sense un braç militar i sacerdotal aliat associat a un imperi o nació. Aquest inici es comprèn entre els segles vuit i nou després de Crist. Extraoficialment, allí es van instaurar uns poders provinents d’Orient, i amb ells la comunitat del poble jueu, provinent d’Egipte, que es va beneficiar d’un pacte o aliança que va incloure la tolerància religiosa i va permetre el desenvolupament econòmic i l’auge de la ciència (l’Arca amb les Taules de la Llei). Van ser els Exiliarques de Babilònia. Els jueus van ser enviats allí, guiats per Musa Ibn Nusair (Musa significa Moisès, i era el cabdill general dels exèrcits d’Egipte) per instaurar l’ordre del Segell de Salomó i la llei de Déu, a què havien de venerar i protegir d’altres cultes o devocions. Inspirats per aquesta missió, els jueus van adoptar d’ella la seva identitat. Fins i tot, les historiografies àrab i cristiana medievals reconeixen que Musa va portar amb si les Taules de Salomó, essent un episodi que l’acadèmia de la història ha convertit en un anacronisme, transformant-la en una taula (taula amb potes), de Salomó, que es diu es va amagar a Toledo. Les equivalències són múltiples, i fins i tot és en aquesta època que es situa a aquestes terres a la Maria Magdalena provençal, assimilant-la a un altre pacte: un matrimoni que representa una aliança per a la glòria del cristianisme reial. L’aliança va existir, va ser liderada per Moisès i va representar el naixement del poble d’Israel, a Occitània.

Certament, els textos sagrats (que són una recreació de la realitat enviada al passat) ens diuen una altra cosa, i ens situen en un passat molt més remot, sent en realitat més proper del que narra la mal anomenada ocupació sarraïna d’Ibèria. Però, aquests fets, segons la Cronologia X-185, s’han de comprendre a l’imaginari oficial del segle tretze, quan es reordena mig món, especialment a Orient. Aquest pacte o aliança hauria estat protagonitzat per l’autoritat jueva, qui s’hauria assentat a Occident provinent de l’entorn de Natòlia (o Anatòlia), la Mar Negra i Egipte, al formar part de la creació del Temple de Salomó, de la saviesa, que hauria llaurat un pont entre Orient i Occident, després de l’ocupació tàrtara o mongol d’Àsia i la seva intrusió al cor d’Europa. L’Arca simbolitzaria aquest nou Temple, i des de llavors es custodiaria a Etiòpia, a l’Alt Egipte, creant-se per a la seva protecció la figura del Preste Joan de les Índies, que en realitat seria la recentment creada Casa Imperial d’Etiòpia, descendent dels reis Salomó i Saba, l’any oficial de 1270.

D’acord amb aquesta reconstrucció, l’Arca de la saviesa i de la pau seria un procés que s’imposaria al segle quinze, sent un escenari històric que caldria entendre en el context de segle tretze oficial. Aquest escenari va coincidir amb:

  • l’ocupació mameluca d’Egipte i de la Terra Santa (any 1250 oficial),
  • l’ocupació mongol de Bagdad (any 1258 oficial),
  • l’aliança entre l’Imperi de Nicea i la República de Gènova a Constantinoble (any 1260 oficial),
  • el naixement del llinatge de la Casa de Salomó a Etiòpia (any 1270 oficial) i
  • el projecte papal d’Avinyó (any 1271 oficial).

L’ocupació mameluca representa el retorn de l’expansió mongol/tàrtara a Terra Santa, d’on procedeix el poder original, després d’haver pres possessió d’Euràsia, incloent la Xina i l’Índia persa, arribant amb les seves expedicions fins al Japó i el continent americà. Allà, a Egipte, es pren el control de l’imperi i s’estableix un exèrcit sagrat que perdurarà fins a temps de Napoleó. Dues ciutats lideren el renascut Egipte, Babilònia i Alexandria, i diverses ciutats sagrades s’implanten a la resta de l’imperi. La història antiga ho assimila a l’ocupació babilònica d’Egipte, mentre que la història medieval ho fa a l’ocupació mameluca (pel que fa a Egipte) i a la incursió mongol. Al seu torn, la història assimila l’expansió del cristianisme per Àsia a l’evangelització nestoriana, sota la direcció del Preste Joan de les Índies, deixant grans anacronismes, ja que al Preste se l’assimila tant als nestorians com als mongols.

L’ocupació mongol de Bagdad posa les bases del poder persa que s’estableix allà des de llavors, i perdura fins a l’actualitat sota la forma de l’autoritat xiïta iraniana.

L’aliança entre els turcs de Nicea i els genovesos de 1260 oficial (equivalent al 1445 real, segons la línia X-185) representa el resultat d’un tractat de pau que es simbolitza amb l’Arca de l’Aliança, tal com ha quedat escrit al capítol 11 de l’Apocalipsi. Fins a cinc vegades apareix la xifra 1260 en aquest llibre, i dit capítol culmina amb l’aparició de l’Arca, amb un especial significat. El 1260 representa l’any de l’esborrat d’un llibre anterior, que seria la història real, sota el testimoni de dos agents, que segons l’Apocalipsi prediquen. És a dir, se’ns diu que l’Arca és un pacte entre dues corts, que serien la mahometana i la cristiana. La primera honoraria al nou emperador mongol, Mahoma, i la segona a un renascut emperador greco-egipci original, Crist. I tots dos serien un mateix llinatge (Abraham). És per això que al capítol 11 es parla d’una resurrecció, sent la tornada de l’autoritat de Crist, que neix literalment al capítol 12, immediatament després de l’arribada de l’Arca “del temple de Déu”. I aquesta resurrecció, a la tradició medieval, apareix amb la icona de Maria Magdalena, que s’associa a la dona de l’Apocalipsi que infanta al nen que governarà el món i desperta la fúria de la “bèstia”.

Però, realment, aquesta icona es relacionaria amb una princesa índia, filla del Preste Joan, que casaria amb un cavaller d’Occident i simbolitzaria aquest pacte i el nou Regne de Déu. D’aquesta manera, l’Arca i l’ungit, Crist, associats a Salomó i a Maria, s’implanten amb força a Provença representant als poders de Déu i de la seva saviesa, naixent amb ells el papat d’Avinyó, que és el guardià de les dues claus d’aquest testimoni (l’Arca), i d’on procedeix el govern de l’Orde del Temple de Salomó.

Entès això, es comprèn per què neix en 1270 el llinatge de Salomó i de Saba a Etiòpia. Allà es trasllada l’Arca. Ells són el poder del Preste Joan, i d’ells són vassalls els seguidors de Crist i de Mahoma, l’element neutral del qual són (d’acord amb aquesta lògica) el poble jueu, garant del secret d’aquesta Arca, que s’encarregarien de protegir per voluntat de Déu. Aquest ordre es mantindria fins al segle disset, moment en què es transforma en el projecte messiànic de Crist. A causa d’això, el poble jueu es veu sotmès a la seva estigmatització i se l’obliga a cristianitzar-se, en una persecució que inclou la destrucció de l’autoritat càtara (cristians gnòstics) i la definitiva mutilació dels temples politeistes greco-romans i egipcis. El Preste desapareix i al seu lloc neix el Papa de Roma, unint els símbols de la doble clau de l’Arca (provinent d’Avinyó) i els del Preste (la Triple corona i la Triple creu). Al seu torn, es manté el llinatge dels emperadors d’Etiòpia i l’església copta custòdia l’Arca de l’Aliança a Axum, preservant-la com un anacronisme històric desubicat del sentit comú, i ignorada per les corts sacerdotals judeo-cristianes. Però el secret es manté en aquest repartiment de poders. Per aquesta raó, l’any 2004, l’emperador etíop destronat, Zara Jacob, funda l’Orde de Santa Maria de Sió a Etiòpia, després de la publicació de la famosa novel·la El Codi Da Vinci de Dan Brown el 2003, que es fa pública tres anys després de la mort de Pierre Plantard, qui es va definir com l’últim descendent merovingi de Maria Magdalena, segons la tesi del Priorat de Sió francesa que sorgeix d’uns misteriosos documents trobats a Rennes-le-Château, a l’inici del segle vint. I, per la mateixa raó, aquests emperadors mai s’han deixat de significar com a guardians de l’Arca. La seva Altesa Imperial Zara Jacob institueix l’Orde Imperial de l’Arca de l’Aliança, i en ell dóna el significat del seu “segell”, sent una evidència del seu sentit apocalíptic (els segells del llibre de la profecia, on cada segell és un pacte amb Déu). diu:

“La llegenda del meravellós segell lunar que Salomó va rebre del cel, és comuna al cristianisme, al judaisme i a l’islam. El Segell de Salomó, que té la base a terra i l’àpex arriba al cel, simbolitza l’harmonia dels elements oposats; el seu significat és alhora múltiple i pluricultural. Reflecteix l’ordre còsmic, el cel, el moviment de les estrelles de les seves esferes pròpies, i el flux perpetu que s’estableix entre el cel i la terra, entre els elements aire i foc. El Segell, per tant, representa la saviesa sobrehumana i el govern per gràcia divina. No és impropi anomenar a l’hexagrama del Segell de l’Estel de David”. (Escudero y Díaz-Madroñero et Montells Galán, 2007)

L’Estel de David és l’emblema del Segell de Salomó, de l’Arca, que es converteix en l’emblema del sionisme polític jueu, des del Primer Congrés Sionista de 1897. Abans, però, s’apropia d’ell la Casa imperial etíop en 1874, al crear l’Orde del Segell de Salomó, quatre anys després de la capitulació del Papa, quan perd el domini dels Estats Pontificis davant el rei Víctor Manuel II de Savoia. Anteriorment, aquest segell es difon per la comunitat àrab i els jueus cabalistes, com a Segell de Salomó, amb el mateix significat que se li dóna al text anterior. És a dir, es tracta d’un símbol competit pel sionisme jueu i l’Imperi Etíop, relacionat amb un pacte comú, que en nom del “sionisme” francès s’ha relacionat amb Maria Magdalena.

Per aquesta raó, l’Avinyó papal neix el 1271 oficial, un any després que la Casa imperial etíop. Aquest episodi coincideix amb l’arribada del poble jueu a aquestes terres, que ve de la mà de l’Arca de l’Aliança al costat de l’estratègia d’un doble matrimoni. I és allà on Israel adquireix la seva primera i principal identitat, si bé procedeix com a poble del Caucas. Allà es troba Geòrgia. D’aquí prové la glòria del rei David, de Geòrgia, que la historiografia oficial ha fet fill dels reis Jordi i Elena, i l’ha emparentat amb el “Crist” Andrònic Comnè; fent de Geòrgia, al seu torn, la gran aliada dels néts d’Andrònic, Aleix i David, els qui funden l’Imperi de Trebisonda, a Anatòlia, en nom de l’Imperi Romà. En certa manera, ells són els artífexs del Segell de Salomó, que unirà a totes les religions d’arrel hebraica amb la creu vermella de Geòrgia, que al seu torn és la de Sant Jordi i la del Temple de Salomó.

Al segle tretze oficial, després d’aquest gran pacte, s’inicia la Pax mongòlica o tàtara que a la història oficial s’assimila amb la Ruta de la Seda. El poble jueu protagonitza aquest episodi gaudint d’una posició privilegiada, des dels seus inicis, assumint la responsabilitat de preservar el Segell de Salomó, l’Arca, com una missió ideada per Déu, i neix, com a poble renovat, a Occitània.

El poble hebreu, segons es deriva d’aquest encaix històric, prové de l’entorn de Geòrgia i s’estén per tota la Terra Santa, que inclou des d’Egipte fins a la Mar Negra. Resultat de la pau sagrada, s’instal·la en la forma de comunitat en llocs estratègics com la Babilònia de Nil, coneguda pels àrabs com el Caire; així com a Natòlia (Anatòlia) i l’est i el centre d’Europa (els asquenazites); al sud d’Europa Occidental, fins a Escòcia, començant per Narbona, en una expedició coneguda amb el nom dels Exiliarques de Babilònia; al nord d’Àfrica; i a Hierusalem, on es rendeix culte al primer gran sobirà que hauria aconseguit fer possible la pau sagrada de l’Arca de Salomó: Gengis Khan. És el Sant Sepulcre, i el lloc des del qual, amb el temps, Crist i Mahoma (ecos de Gengis Khan) van “ascendir” a l’eterna divinitat celestial.

El poble jueu, captiu (al costat d’altres pobles), canvia d’identitat. La seva empresa està marcada per les lleis d’una missió, pactada a l’Arca d’una Aliança global, la visió de la qual implica l’establiment de l’ordre, les lleis, d’un Déu just i benvolent que s’ha d’obeir, tal com ha quedat escrit al llibre del Deutoronomi de la Torà. Per aquesta raó, és autor principal d’aquest projecte d’una pau messiànica que, com s’ha apuntat anteriorment, no és altra que l’Arca de l’Aliança de Salomó. Ells construeixen un text sagrat de l’expansió o èxode d’Egipte que s’estén per tot el món conegut. Ells representen al poble egipci que reinicia l’expansió de la llei d’un sol Déu, i creen (o transcendeixen) l’imaginari del Senyor, el déu que dirigeix ​​aquesta epopeia. La Torà narra i glorifica, des de llavors, les taules de Moisès custodiades per l’Arca (de Salomó), i el projecte de pau que transforma la cosmovisió global, sent el pont al desenvolupament de la civilització moderna que el poble jueu mai ha deixat de liderar. El Deutoronomi, l’últim llibre de la Torà, resumeix aquest episodi, des de l’arribada a Egipte fins a la seva posterior sortida, camí a la Terra Promesa. Allà s’informa de les lleis d’aquesta missió, que inclouen el no tornar, i establir a Canaan (que realment vol dir la terra del Khan) el poder dels reis escollits per Déu, d’entre els seus germans, per a la glòria d’Israel.

La història oficial ha situat a Canaan (Israel) al costat de Egipte, després de creuar el Sinaí, farà milers d’anys. Però segons la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy es refereix a un projecte, destinat a ocupar tot el món. És a dir, Israel és un projecte i té una visió messiànica alineada a una llei, que impregna el caràcter de la comunitat jueva. I els seus reis formen part del seu poble, amb la qual cosa es comprèn que estan intrínsecament relacionats amb els poders monàrquics de Terra Santa i de tot Europa. De quina manera? Segons la línia X-185, d’una banda, com a poble formen part de la noblesa sacerdotal, funcionarial, intrínsecament vinculada amb els poders imperials provinents del Gran Egipte. De l’altra, formen part de la nissaga el rei David (de Geòrgia), i, d’una manera singular, del llinatge de la Casa Imperial d’Etiòpia, descendent dels reis Salomó i Saba, a partir del qual (d’una manera no reconeguda per la historiografia oficial) traslladen el seu llinatge a tot Europa, començant per la Provença (els Anjou) i continuant per Barcelona i Montpeller (els Aragó). Per aquesta raó, el Regne de Jerusalem, des del segle tretze oficial, es reparteix entre els Anjou i els Aragó, fins a confluir sota l’autoritat del Rei d’Espanya, al segle divuit oficial, sota una figura de la nissaga compartida: Felip V de Borbó, Duc d’Anjou i Rei d’Aragó.

Moisès, l’Arca, la pau sagrada i la Torà neixen conjuntament, al segle quinze real, no abans. Després venen la resta de llibres sagrats, la Bíblia i l’Alcorà, els dos últims al voltant de l’autoritat imperial associada als grans profetes, així com la Càbala i el Zohar, de la mà del judaisme rabínic assentat a Avinyó i estès per Occident, destacant Catalunya i Provença, fins al nord d’Àfrica. El seu exèrcit, en aquest cas tutelat per una autoritat imperial, és el de l’Orde del Temple de Salomó, abans de transformar-se en l’Orde de Sant Joan Baptista. S’adreça des d’Avinyó (amb seu a Sant Geli) i des de Rodes (a la Mar Egea), i està associat al garant de l’Arca de Salomó, el Preste Joan de les Índies, assentat a Etiòpia, que realment és l’Alt Egipte, i inclou els territoris de l’actual Núbia.

Des Avinyó es crea una aliança tàcita i pactada (europea) dels poders imperial i sacerdotal sota la protecció de la pau sagrada, que beneeix, també, a un cristianisme gnòstic associat a la reialesa, com també ho està el Krishna i el Buda, abans de convertir-se en el Crist messiànic.

Judaisme, islam, cristianisme, budisme i hinduisme, amb totes les seves derivacions, emergeixen amb força des del segle quinze després de Crist, sota l’ideal original de la deïtat imperial i sacerdotal egípcia, que alimenta també a la iconografia politeista grecoromana abans de ser substituïda per la iconografia judeocristiana actual. Emergeixen en un context de pau simbòlica, que els permet institucionalitzar-se i difondre’s. El projecte, que neix a Egipte persa, crea diferents tradicions espirituals i durant cert temps conviu sota l’ideal de la iniciació mística i el culte a un doble imperi, el polític o civil i l’espiritual o simbòlic, en què s’imposa la llibertat de culte. Però en els segles setze i disset reals (els catorze i quinze oficials) entra en crisi, i és llavors quan aquest ordre, salomònic i tutelat pel Preste Joan des de l’Alt Egipte, es substitueix per un projecte colonial sota l’ideal messiànic, jueu, d’un Crist, que s’erigeix ​​com un símbol universal sota la inspiració de Maimònides i el disseny sacerdotal de la nova Roma, italiana i catòlica, del Vaticà, que substitueix a l’autoritat d’Avinyó. Aquesta gran empresa dóna lloc a múltiples mutacions i a l’imaginari de l’últim rei d’Israel, per d’aquesta manera atraure a la comunitat jueva cap a un nou temple del poble de Déu. Per això s’inicia la reconstrucció integral de la història, que transforma Jesús en el Salvador, i s’arma a la Companyia de Jesús per a aquesta finalitat, al costat d’un ingent exèrcit militar i inquisitorial. Tot va passar aleshores, al llarg dels segles disset i divuit, però no va ser capaç d’unir la desunió creada. A canvi, va crear l’escenari d’una irreconciliable fractura al voltant del nou temple de Jesús, que perdura fins a l’actualitat.

Així doncs, al segle quinze real es crea la pau sagrada del Temple de Salomó, però al segle disset trontolla. És un episodi que la història oficial reflecteix al segle quinze, amb la caiguda de la Roma d’Orient i l’inici de la glòria de la d’Occident, la Roma italiana que reconstrueix el Vaticà. En aquest instant històric, té lloc un canvi radical dels poders simbòlic i terrenal, amb conseqüències extraordinàries, fins al punt de ser la raó de l’actual relat històric oficial, que es reconstrueix des del segle disset i, molt especialment, al llarg del segle divuit, completant i reinterpretant-se al llarg dels segles dinou i vint. Apareix el Crist messiànic. Jesucrist es transforma en el darrer rei d’Israel i en el fundador d’una església universal amb seu, aquest cop, a la Roma italiana. L’últim rei d’Israel representa l’arribada del Rei Déu definitiu i, al seu torn, és un missatge dirigit a posar fi al Temple de Salomó, que desvincula des de llavors als reis amb Déu, representant a un nou ordre sagrat, una nova llei. Abans de Roma, la seu principal és Babilònia (El Caire), i les subseus són Alexandria, així com Constantinoble i Trebisonda, a la mar Negra de Natòlia, Damasc i d’altres grans ciutats otomanes. Avinyó ve a ser una segona Babilònia, i Hierusalem, la Meca i Medina són seus de culte religiós, com ho és Santiago de Compostel·la a Occident.

D’aquesta manera, el judaisme inicia un segon èxode, en aquest cas involuntari, per protegir-se de l’estigmatització de la qual és objecte, i de la pèrdua de la seva funció funcionarial, d’on procedeixen el seu estatus i els seus privilegis. En aquest instant, la Babilònia de Nil és intervinguda pels otomans, davant del risc d’escissió cristià i jueu, i s’inicia la fractura definitiva entre les comunitats cristiana i mahometana. El Temple de Salomó es veu fracturat i es divideix entre els poders imperials. A causa dels canvis de poder, els jueus són amenaçats i s’assenten a la resta d’Europa i del món, refugiant molts d’ells en els territoris ortodoxos i otomans, i molts altres amagant les seves creences o fins i tot convertint-se a altres religions.

Des d’aleshores, els pobles del món es reordenen, alguns d’ells s’ocupen i es sacrifiquen, i amb ells muten els braços sacerdotals i el significat religiós, amb diferents graus de convivència. Però, amb el debilitament del Temple de Salomó, als segles disset i divuit, el poble jueu, la missió del qual era difondre la voluntat de Déu en base a unes lleis que s’havien de complir, sense nació pròpia, ha de buscar refugi. Amb el temps, passa de ser una comunitat fidel a la lluita d’un ideal llaurat per un Déu just, sobirà i piadós, a ser un poble unit a una Terra Santa, Jerusalem, que l’uneix al seu origen i tradició, al costat de les comunitats cristiana i musulmana o mahometana. Per aquesta raó, i no per una altra, Europa pren el control d’Egipte i Terra Santa, aliada amb els otomans, al segle dinou, i és llavors quan el sionisme polític emergeix amb força. Els fets de la Primera i Segona Guerra Mundial, i la posterior fundació de l’Estat d’Israel, el 1948, llaurada en el si de les Nacions Unides, que apareixen sota el paraigua de les nacions aliades vencedores de la segona gran guerra, formen part dels últims capítols d’aquesta epopeia.

Aquesta reconstrucció de mapa cronològic, per tant, permet enllaçar la vitalitat del poble jueu medieval amb els fets dels segles dinou i vint, sent el divuit el segle de la seva dissolució històrica. Per aquesta raó, el sionisme modern i la Creu Roja i de la Mitja Lluna neixen al segle dinou, sent projectes hereus de l’esperit messiànic de l’Arca que es fractura entre els segles disset i divuit. El projecte de l’Arca fracturada es reconstrueix, en còpies que competeixen entre si.

La francmaçoneria, que neix a l’inici de segle divuit, és un espai mutat del Temple de Salomó, i en ell s’associa el grau de la perfecció amb la cerimònia de l’Arc Reial, que fa referència al Temple i a l’arc de sant Martí que, segons la narrativa de l’Arca de Noè, simbolitza a l’aliança entre Déu i la humanitat després del gran diluvi. Aquest Arc uneix dues columnes, que fan referència a l’accés del Temple de Salomó (i als dos poders de l’Imperi, d’Orient i d’Occident), i la llegenda de la cerimònia es situa a l’episodi bíblic de la tornada de l’èxode de Babilònia. En ell s’indica que tres reis o savis tornen a Jerusalem a buscar les runes del Temple (Domènech Gómez, 2017; Wilmshurst, 2013), sent en realitat una metàfora dels Tres Reis Mags d’Orient, que també simbolitzen el culte a un temple, en aquest cas el de l’infant Jesús. Es tracta d’un ritus iniciàtic, que commemora el projecte de reconstruir el Temple perdut, i dialoga amb la tradició cabalística i la cristiana.

D’altra banda, a Roma apareix el projecte d’un Papa universal amb seu al Vaticà, que honora a les seves arrels egípcies i fa de Roma un nou ideal, substituint l’autoritat del Preste Joan d’Etiòpia i apropiant-se dels seus símbols. L’espai mutat és el Temple de Salomó en nom del Messies, i aquest bloc acaba creant, des de Barcelona, ​​París i Roma, la Companyia de Jesús, amb el lema IHS, que significa “Iesus Humilis Societas” (Companyia Humil de Jesús); “Iesus Hominum Salvator” (Jesús, Salvador de l’Home); i “In hoc signe [vinces]” (Amb aquest signe [venceràs]), entre els anys 1719 i 1725 reals (els 1534 i 1540 oficials), coincidint amb les negociacions de pau de tota Europa que acaben amb el Tractat de Viena de 1725. Després de dècades de lluites entre aliances imperials cristianes, que lideren un pols pel control de l’ordre del Temple, i entre mahometans i cristians, pel control de la Terra Santa o el seu imperi original, s’estableix un nou ordre mundial, en què l’ideal d’un temple sagrat per a la pau messiànica universal té un altre significat.

Tal com documenta Isaac Newton (1733) i constata la Cronologia X-185, aquest darrer episodi té el seu relat sagrat al llibre de l’Apocalipsi o profecia de Joan. S’hi transcriu, de forma literal al temps que parabòlica, tota la història real, sagrada, d’una epopeia de tot just quatre segles profètics, des del tretze al disset reals. Llavors, i no abans, es reconstrueix la història i els seus símbols, incloent-hi les genealogies, els documents i les cròniques que avui dia es consideren reals i ocupen espais preferents a les llibreries i a les ments erudites.

La història revelada: els tres temples de la pau sagrada

L’evolució de la civilització humana al voltant de la gènesi que té lloc a l’imperi original d’Egipte, que la història transforma en una extensa crònica dilatada, s’estructura en tres etapes clarament diferenciades, que representen els fets dels segles dotze al vint-i-u reals. Cada etapa es correspon amb un Temple a la pau sagrada, en què el primer és el de l’Atlàntida (o Troia), el segon el de Salomó, i el tercer el de la Nova Jerusalem profetitzada a l’Apocalipsi bíblic de Joan.

1r. Temple: El primer temple és, a l’imaginari històric oficial, l’Atlàntida, abans “d’inundar-se”, és a dir, desaparèixer com a temple, amb el “diluvi universal”, de Noè. Al seu torn, la ciutat principal està representada per Troia, abans de ser destruïda. Totes aquestes llegendes ens parlen de la mateixa història. Troia representa la capital de l’imperi antic, i aleshores (quan es destrueix) es comprèn al lloc on està l’actual Istanbul, o Constantinoble. Però en realitat és el temple del gran Egipte, que ha sembrat des d’allà un imperi o gran cosmovisió amb múltiples deïtats. Allà es troba el seu veritable poder, que s’inicia entre els segles dotze i tretze reals i es manté fins que ha de compartir la seva autoritat al costat de la què s’ha erigit al seu voltant, resultat d’una lluita que té lloc entre els segles catorze i quinze reals. A la tradició egípcia, aquest episodi és el del mite d’Osiris. El fill Horus ressuscita després de ser vençut pel seu germà Seth, en la forma d’un sol Déu. Sota el seu jou, al llarg d’aquests segles fructífers, s’expandeix un imperialisme civilitzatori monumental, des del qual es construeixen grans colònies i empreses o expedicions exploratòries, que reparteixen i comparteixen símbols i el culte als temples piramidals. El firmament, amb les seves 12 constel·lacions, és la seva màxima representació simbòlica. És l’etapa que la historiografia oficial, en un excés d’idolatria, ha transformat en tres o quatre mil anys, des dels temps de Mesopotàmia fins l’oficialitat de l’imperi cristià a la gran Roma italiana. Al seu torn, a l’imaginari apocalíptic, la gran lluita d’Horus està reflectida a l’empresa dels quatre genets de l’Apocalipsi, que representen l’expansió de l’imperi fins als quatre punts cardinals, i la creu cristiana. Després d’aquesta lluita s’imposa un sol Déu, sobirà, i s’inicia el periple de l’èxode egipci bíblic, i el de Troia, segons la mitificada història antiga.

2n. Temple: Després de la inundació de l’Atlàntida, del gran diluvi de Noè i de la destrucció de Troia comença una nova era. Comença el Regne d’un sol Déu i amb ell s’imposa una nova llei, després del culte diversificat i politeista previ. És el Regne que el setè àngel anuncia segons l’Apocalipsi (cap. 11), just abans de l’aparició del temple de Déu, resultat de l’Arca de l’Aliança. Tot és la mateixa història, que és també la de la resurrecció del déu Horus, i la de Crist, Buda i Krishna. L’Arca, segons indica la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, té lloc al segle quinze, i apunta a l’any 1486. ​​Segons la línia X-185, que pren de referència el llibre de l’Apocalipsi i l’obra equivalent d’Isaac Newton (1733 ), té lloc a l’imaginari equivalent de l’any 1260 oficial, però en realitat ha de comprendre’s al segle quinze. La lluita és la dels mongols (els turcs) i els poders de Grècia, al costat de la dels mamelucs, que envaeixen Egipte. En aquest escenari, la ciutat de Déu passa a ser Babilònia, a Egipte, però (d’acord amb la narració de la Torre de Babel) Déu obliga a la humanitat a renunciar a crear un sol imperi amb una sola llengua, i a reconèixer a la resta de pobles, nacions i reis. El poble jueu original, de la nissaga el Rei David (el Gengis Khan), ocupa Egipte al costat d’altres pobles i els gitanos (els soldats indis que vénen amb el Khan mongol i prenen la Terra Santa, en nom dels mamelucs). Són els pobles nòmades, hebreus, que surten d’allí en la forma de 12 tribus, que substitueixen a les 12 constel·lacions. Una d’elles és el poble jueu, que surt d’Egipte reforçat, convertit en un braç del nou imperi, amb el seu projecte de reconstrucció d’Europa. Resultat d’aquesta lluita, en què tres reis d’orient sotmeten a Egipte, a l’Alt Egipte (Núbia i Abissínia, o Etiòpia) es crea un Regne salomònic, resultat d’una aliança entre Orient i Occident (grecs i mongols) on es rendeix culte a aquesta Aliança i s’hi implanta un nou llinatge, que passa a governar simbòlicament al nou Temple de Déu. És la Casa de Salomó: el Preste Joan de les Índies. En aquesta gran transició, es realitza la primera gran manipulació cronològica, amb l’afany de construir una cosmovisió universal i eterna d’aquesta nova realitat. Troia es converteix en Constantinoble (honrant a la seva constància) i apareix el Sant Sepulcre en Hierusalem, a Palestina, que honora a Gengis Khan (la gènesi de Jesús i de Mahoma) juntament amb la Meca i Medina. A totes elles es rendeix culte a l’emperador que va llaurar l’imperi i a l’Arca. La roca sagrada de la muntanya Moriah (a Jerusalem) honora la fundació del nou Temple, on (segons el llibre de la Gènesi) Déu va manar a Abraham sacrificar al seu fill. En canvi, a Avinyó s’hi honora a la figura de la reina Maria Magdalena, fent-la una icona assimilable a la Mare de Déu i a Isis (la mare d’Horus). Però el Temple evoluciona i es manté fins que s’esquerda la pau al cor de l’imperi, al llarg dels segles disset i divuit, resultat de la competència política, econòmica i simbòlica, en tots els sentits. Com a resultat, des d’Europa es proposa una unificació dels poders simbòlics que resulten ser més poderosos per al control de les consciències, al voltant d’un profeta principal messiànic que serveixi de guia. Jesús i Mahoma enalteixen. Roma pren la iniciativa de Babilònia. Itàlia substitueix a Egipte, i el Papa de Roma al Preste Joan de les Índies. Jesús, convertit en el Messies, substitueix al Temple de Salomó amb una altra aliança simbòlica: el Sant Sopar i l’aliança de Crist amb els dotze apòstols, que substitueixen a les 12 tribus d’Israel. L’Apocalipsi bíblic és explícit: Babilònia ha estat destruïda, i la lluita de Déu continuarà fins que arribi una nova Jerusalem, que significa “pau sagrada”, en nom de l’àngel de Jesús. Joan ens dóna testimoni d’això, en aquest llibre, sent en realitat el ressò ocult del Preste Joan, que ha perdut la seva autoritat, però, a canvi, deixa escrita aquesta “revelació”, perquè pugui ser descodificada. Ell beneeix a Crist com el Messies i el Nou Testament crea per a ell la figura de Joan Baptista, que acaba decapitat, com el xai degollat ​​de l’Apocalipsi, que és qui obre els set segells del llibre apocalíptic.

3r. Temple: Resultat de la crisi del Temple salomònic es dissenya un altre gran pacte entre Déu i la humanitat, que aquest cop és redimida. És un projecte, com l’anterior, que no acaba com es desitja inicialment. Primer és un projecte papal que es diu Nova Jerusalem però es representa a Roma (i a Moscou, al Kremlin, la nova Roma), i ara és el projecte de les Nacions Unides, amb l’Estat d’Israel a Terra Santa. Neix i evoluciona en gran mesura a la terra occitana (que arriba fins a Ginebra, Suïssa), resultat d’una purga simbòlica que afecta els càtars, els jueus i els templers, tots ells hereus del Temple de Salomó, i que després enfronta els cristians contra els mahometans a Ibèria i el nord d’Àfrica, mentre un conflicte equivalent es desenvolupa a l’est europeu. El projecte del gran Israel trontolla. Per això es crea un nou Temple, que fracassa en la seva missió global, però posa les bases de la colonització i l’actual mapa cronològic, i històric, que acaba absorbint a tots els calendaris místics (amb passats simbòlics). El seu autor principal és la Companyia de Jesús, que s’implanta en tots els imperis i, sota l’autoritat suprema de la nova Gran Khan espiritual, el Papa de Roma, imposa la nova llei de la paraula de Déu a través del seu fill Jesús. Sota el seu jou, els pobles i tradicions muten, i els que no ho fan són destruïts i/o estigmatitzats, destacant l’impacte que exerceix davant els jueus i els gitanos, que queden desubicats i es veuen obligats a migrar. Però el projecte es fractura al poc de començar. El Vaticà i els jesuïtes són desautoritzats, a mitja Europa i a la resta d’imperis, si bé el projecte és imperial, i compta amb el suport de poderosos exèrcits, de manera que resisteixen a Europa, notòriament debilitats. Davant aquesta derrota, però, l’empresa de Napoleó s’enfoca a reconstruir el Temple perdut, el salomònic, però també fracassa i amb això es reescriu de nou la història, d’una manera similar al projecte feixista de la II Guerra Mundial, que desitja reconstruir el Temple atlàntic i el messiànic. Resultat d’aquesta gran inestabilitat, ràpidament es desmantellen els acabats de crear Imperi Espanyol, Sacre Imperi Romà Germànic i República de Gènova (el poder original recau en el de l’Orde del Temple de Salomó), i Itàlia es fractura juntament amb l’autoritat del catolicisme, que es veu obligat a renunciar a part dels seus privilegis i propietats. Suïssa i la Francmaçoneria prenen vigor.

Al llarg de segle dinou es recomponen els poders, els Estats Pontificis desapareixen i el Papa es fa més feble, mentre es revifa la Casa Imperial etíop i el sionisme polític jueu. Apareix la Creu Roja i de la Mitja Lluna a Ginebra, la nova Gènova. Al seu torn, el règim capitalista colonial crea una societat desigual, i emergeixen el comunisme i grans revolucions socials. La Primera Guerra Mundial és un avís per als poders imperials hereus del segon Temple, que es veuen tots ells debilitats, especialment el rus, el xinès, l’otomà i l’alemany. Turquia i Grècia es divideixen, sent aquesta una fractura cruel, que acaba amb el genocidi armeni i una hostilitat equivalent amb el poble kurd, mentre Rússia i la Xina abracen el comunisme després de les agressions i el col·lapse del projecte colonial. Alemanya és condemnada per la Societat de Nacions victoriosa (el germen de les Nacions Unides) a una gran condemna econòmica i a la humiliació política. Així mateix, s’assenta l’arrel del nou Israel, sota el protectorat anglès.

El Sacre Imperi Romà Germànic i el Papa, però, volen ressorgir, instats per una gloriosa història que, en realitat, ha estat adulterada. El feixisme, el nazisme i el catolicisme s’aixequen a Alemanya, Itàlia i Espanya, i, al costat de Japó, es construeix un contrapoder. La Segona Guerra Mundial és l’intent de reposar un poder al model imperial, a l’estil del primer Temple i sota l’ideal del projecte catòlic del tercer, a costa dels pobles i nacions que representen al segon Temple i encara sobreviuen, i a costa de la llibertat de consciència. Per aquesta raó, el Japó envaeix Manxúria i des d’Itàlia s’envaeix Etiòpia i es destrueix a la Casa imperial dels reis Salomó i Saba, mentre que a Grècia i a Espanya el feixisme pren el poder al republicanisme. A Alemanya, el nazisme sotmet als jueus, als gitanos i després a altres nacions germanes, fins que esclata la “gran guerra”. Però el projecte d’un nou ordre imperial fracassa novament, i al seu lloc apareix Israel com una nació estratègica que no renuncia a refer el Temple de la saviesa i de la pau, en nom d’un tercer temple alternatiu amb una renovada visió messiànica, de la mà de les Nacions Unides. Al seu torn, es converteix en el refugi del poble jueu, que necessita disposar d’una nació per deixar de patir la seva condició estigmatitzada.

Però comença la Guerra Freda i Orient no ho veu amb bons ulls. El sacrifici rus, xinès, àrab i otomà, després de les incursions anglesa i francesa dels últims dos segles, i d’una llarga llista de menyspreus acumulats per part del bloc cristià europeu, especialment el catòlic, fa que la pau de la postguerra es trobi en crisi i en desunió. El poble jueu (i en menor mesura el gitano), es recuperen de les ferides del genocidi, des de diferents posicions de poder. El Papa recapacita i accepta la diversitat religiosa, al Concili Vaticà Segon de 1959 a 1965. S’acumulen moltes ferides i el nou escenari neix hostil i es manté inestable fins a l’actualitat, resultat del sistema polític, econòmic i simbòlic imperfecte que entre tots i a al llarg de múltiples generacions hem creat. La construcció de la història oficial, a mida d’un projecte cristià que trenca amb el valor de la comunió imperial egípcia (a diferència de la tradició jueva), no facilita aquesta reconciliació. Però, sobretot, no ho facilita la construcció dels poders simbòlics i la seva constant mutació, manipulant la realitat històrica, en la mesura en què s’han convertit en instruments d’un poder que ha abusat d’ells, enfrontant als pobles entre si.

Les conseqüències de la manipulació de la història bíblica

Resultat de la creació artificial d’un passat remot han aparegut múltiples anacronismes i contradiccions, que han creat misteris a la consciència històrica i han alimentat la imaginació. Però davant la disjuntiva d’haver de triar entre la manipulació (i explorar el seu fonament lògic) i el relat oficial, tant el públic general com la comunitat acadèmica opta per avalar la història i els seus calendaris.

Malgrat no existir cap debat al respecte, l’evidència de les duplicitats existents entre els poders de Papa de Roma i del Preste Joan de les Índies són clares. Tots dos són pastors cristians l’autoritat dels quals sobrepassa a la dels grans monarques i emperadors, i sembla ser que conviuen exercint les seves funcions durant la llarga etapa que cobreix a l’Imperi Romà i a tota l’Edat Mitjana. Mil cinc-cents anys. El primer té la seva arrel en l’apòstol Sant Pere, i el segon en Joan, de qui es pensa pogués ser l’apòstol Sant Joan. El primer es situa a la Roma italiana, i el segon a Etiòpia, on es troba la primera església cristiana organitzada, la copta, és a dir l’egípcia, i l’Arca de l’Aliança de Salomó. Però l’absència de vincles documentats entre tots dos, o, millor dit, acceptats per la historiografia (malgrat múltiples evidències existents entre els seus símbols i el seu rol cristià), impedeix raonar si es tracta del mateix personatge. Al seu lloc, la història moderna ha construït per al Preste un capítol menor, en el què se’l relaciona amb la fantasia medieval, i tots els acadèmics s’uneixen a aquesta idea. D’aquesta manera, es tolera el misteri dels quinze segles d’existència de l’autoritat euroasiàtica i nord-africana del Preste Joan, i a ningú sorprèn que desaparegui justament quan el Papa de Roma es declara “Pastor universal de tota l’Església”, l’any 1563 oficial (com a resultat del Concili de Trento). És a dir, a ningú li desperta la curiositat l’evidència lògica que hi ha entre la coincidència de l’enaltiment del Papa i la fi de l’autoritat, de l’existència i de tot rastre del Preste. Però això no és tot. De fet, al voltant d’aquest personatge s’articula la idea de l’expansió del cristianisme per Àsia, a través de l’apòstol Tomàs, a qui els evangelis descriuen com el bessó de Jesús, i amb els tres Reis Mags, als quals se’ls fa família. No obstant això, com passa en tot el que fa amb els fets bíblics, no hi resta arqueològica ni documental alguna que ho corrobori, amb la qual cosa ha passat a formar part dels llibres de les llegendes antigues. Però, en canvi, si es desplaça l’atenció a més de mil anys d’ara endavant, hi ha una crònica que la historiografia ha acceptat i ens parla d’ell d’una manera innegable. Es tracta de les gestes de Gengis Khan, qui es considera el primer gran governant d’Àsia, de qui es diu que va deixar els seus descendents al càrrec de la Casa Imperial Xina, i de ser el fill o el nét del Preste Joan de les Índies, descendent dels Reis Mags, a qui se l’assimila com al rei dels jueus anomenat David. Els fets es situen al segle tretze oficial, i coincideixen amb les empreses de les croades dels anomenats templers (de l’Orde del Temple de Salomó), amb qui s’alien. És a dir, els exèrcits mongols i els cristians lluiten junts, contra el mateix enemic, a l’Orient Mitjà, i el nom de Salomó els uneix amb Etiòpia, on es troben el Preste i la seva Aliança. I, a més, és a l’any 1270, en plena epopeia mongol, quan apareix oficialment el llinatge de la Casa Imperial d’Etiòpia que es declara descendent dels reis Salomó i Saba, després de l’ocupació d’Egipte per part dels mamelucs (que es convertiran en els sultans de Babilònia) i quan neix l’Imperi Otomà. Per a qui no estigui informat d’això, ressaltar que Babilònia significa “la porta de Déu” i els mapes medievals la situen a El Caire (el significat és el sobrenom amb el se la coneixia en àrab, Al-Qahira, que significa “la forta”, “la victoriosa”) (Pujades i Bataller, 2007). D’altra banda, dir que l’origen oficial de l’Imperi Otomà és l’Imperi Mongol, el mateix que va dir liderava Gengis Khan com a rei dels jueus. Però tot aquest episodi, malgrat tota l’argot bíblica que l’acompanya (Reis Mags, els apòstols Pere, Joan i Tomàs, el Rei David, el Temple de Salomó, Babilònia…), també es considera poc o gens important. La Bíblia es manté ferma en la concepció històrica i temporal que se li atribueix des de l’església cristiana, l’islam i el judaisme, i que corroboren tots els calendaris del món. I a ningú se li ocorre la idea que en determinat moment poguessin posar-se d’acord per traslladar-ho tot al passat. La simple idea que darrere d’aquests estaments religiosos estigui la mà de la manipulació col·lectiva del passat resulta, segons com, ofensiva, i ningú gosa vincular la fi del poder bíblic de la misteriosa ciutat de Babilònia, que professa el llibre de l’Apocalipsi de Joan, amb la fi del Preste Joan.

Aquest tema és cabdal en la reconstrucció de la història segons la Cronologia X-185. Per a qui tingui encara dubtes de la robustesa d’aquestes evidències aquí tot just esmentades, ressaltar que aquest Preste conviu amb un element essencial de la tradició judeocristiana, l’Arca de Salomó, i té, en els mapes medievals, els símbols que s’atribueixen al Papa: el bàcul, la tiara amb les tres corones i la triple creu papal. És a dir, es mostra com a tal, tot i la robusta història cristiana medieval que dóna tots els poders a Papa de Roma. Però ningú es recorda del Papa romà als mapes. No apareix en cap d’ells.

Tals i tan excepcionals coincidències haurien de despertar l’atenció de la consciència col·lectiva, però els historiadors, als què donem autoritat, les descarten per il·lògiques senzillament perquè el constructe històric consensuat no ho permet. La idea de trobar al segle tretze oficial (“després de Crist”) la clau de la història d’una Aliança entre Déu i la humanitat, com ho és l’Arca de l’Aliança, sembla desgavellada, de la mateixa manera que ho és la de que aquest episodi estigui relacionat amb l’autoritat del Preste, abans que aquesta es traslladés a Roma en un determinat moment, i amb ella els seus símbols. Ningú ho investiga, perquè hi ha una explicació que permet que la incredulitat acadèmica no ho tingui en compte: “el Preste va ser un fruit de la imaginació cristiana de l’època”. La imaginació, quan convé, és la causant dels misteris medievals, que “no tenen importància”, segons sembla, perquè la certesa està a la història oficial i a la Bíblia. D’aquesta manera, es descarta el dubte, es coarta la curiositat que podria donar-li significat i no s’avança en els seus fonaments lògics.

Però les singularitats bíbliques medievals no acaben aquí. D’una banda, destaca el misteriós episodi de l’Orde del Temple de Salomó i els seus vincles amb l’extraordinària expansió de la República de Gènova fins al cor de l’Imperi Romà d’Orient, amb qui s’estableix una fructífera aliança que s’inicia al segle tretze oficial i s’allarga fins al segle quinze, precisament quan apareix el llinatge salomònic a Etiòpia. És a dir, ¿té alguna cosa a veure l’aparició d’aquest orde amb Gènova i amb la recentment creada Casa etíop de Salomó? Vist així té lògica, més quan Gènova i els templers comparteixen poder i emblema, la creu vermella, però la història oficial en desvincula els fets. Ens diu que els templers desapareixen just quan emergeixen els genovesos, i absolutament res els relaciona amb el Preste. Un cop més, l’opció d’una manipulació temporal i documental es descarta. D’altra banda, ressalta l’evidència de l’existència de dues Babilònies, una antiga que no se sap bé on està però s’ubica a Mesopotàmia i una altra que és el nom medieval d’El Caire, la capital d’Egipte, en què en diversos mapes medievals s’identifica una gran torre, com si de la torre de Babel es tractés (Pujades i Bataller, 2007). Podria ser que Babilònia apunti a Pèrsia però la gran ciutat s’hagi de comprendre a Egipte, i tot això estigui relacionat amb la invasió d’Egipte per part dels perses, de temps d’abans dels fets del gran Alexandre el Gran? Evidentment, relacionar-lo amb el segle tretze oficial no és una opció raonable; els fets estan separats per gairebé dos mil anys. Per les raons descrites, totes aquestes lògiques relacions es descarten ràpidament davant l’implacable calendari, anul·lant tota possibilitat d’iniciar qualsevol línia d’investigació al respecte.

Arribat a aquest punt, entra en escena el poble d’Israel. D’on procedeix la seva autoritat? Existeix, es miri com es miri, un evident anacronisme. D’una banda, hi ha el regne bíblic del qual no es conserven restes arqueològiques coherents, acords amb gairebé mil anys d’existència. De l’altra, hi ha la innegable autoritat medieval del poble jueu en certes monarquies cristianes, en la qual destaca la de rei d’Aragó, i les arrels establertes a les anomenades corones de Castella i d’Aragó, en què floreix la comunitat coneguda com sefardita (el nom del qual procedeix de Sefharad, la denominació jueva de la península ibèrica), que constitueix la principal presència documentada de jueus de la història, juntament amb l’altra arrel medieval, la comunitat denominada asquenazita, que es troba a l’est i el centre d’Europa. En aquest sentit, es pot afirmar que hi ha dues realitats jueves, un segons la Bíblia i una altra segons la documentació històrica medieval, que posen en evidència un implacable buit històric d’aproximadament mil anys entre ells. Però d’això, com a tot el què és dubtós, se li dóna un encaix històric que a ningú estranya, excepte, potser, a alguns jueus intrigats en la reconstrucció de les seves arrels.

No obstant això, tal com aquí s’emfatitza i es documenta, els buits que envolten la misteriosa autoritat simbòlica del poble hebreu (del qual procedeix el poble jueu) són el resultat d’una història adulterada escrita a posteriori, en què calia esborrar el rastre d’aquesta comunitat, vinculada a l’ordre d’un imperi anterior, que té a veure amb Egipte i Babilònia, però no en el sentit que li dóna la narrativa oficial. Té a veure amb una història recent, que s’ha de comprendre a l’espai temporal de l’imaginari medieval, que s’ha enviat al passat sense haver estat capaç d’esborrar el rastre documental jueu medieval, a causa de la perseverança de la seva identitat. Per aquesta raó, al seu voltant es troben múltiples anacronismes i notables interrogants. La història del “poble de Déu”, associada als hebreus del Canaan bíblic i els seus descendents jueus, ha deixat manifestacions de notables incoherències sorprenents. Després d’haver estat un poble “beneït”, d’acord amb els textos sagrats, hauria estat sotmès a l’autoritat política dels egipcis, els babilònics, els grecs i dels romans, i després a la dels cristians i la dels mahometans en nom de Déu mateix. Fins i tot, hauria persistit a les purgues religioses entre cristians, entre mahometans i entre cristians i mahometans, sense reconèixer les autoritats simbòliques de Jesús i Mahoma en el grau i el significat que les respectives corts sacerdotals els han atorgat. I això costa molt d’acceptar. No té sentit que pel camí desapareguin tants imperis, amb els seus símbols i les seves icones, per la defensa de creences oposades, i el poble de l’extint Regne d’Israel persisteixi a l’ordre polític i sacerdotal dominant, que li és aliè. I encara té menys sentit atenent a l’autoritat que adquireixen en l’Edat Mitjana, si segons la Bíblia cristiana van ser ells els que van enviar a Crist al seu martiri, després (segons sembla) menysprear-ho. D’altra banda, se’ls reconeix líders dels àmbits de l’astronomia, la cartografia, la medicina, el dret, la filosofia, la mística, etcètera, com si el poble grec es tractés, però en temps de l’Edat Mitjana. I, al seu torn, se’ls identifica assumint funcions estructurals per al bon govern i el funcionament de la societat com ho són les finances, el comerç o l’administració documental, les traduccions d’obres en diversos idiomes, arribant a exercir alts càrrecs de la gestió patrimonial dels reis, com va passar a l’anomenada Corona d’Aragó, fins a la descoberta d’Amèrica. I tot això sense -oficialment- disposar d’una nació pròpia, i mantenint una religió diferent a la defensada pels papes, reis, comtes i emperadors, califes i sultans del món. Resulta evident, per tant, que es tracta d’una història sense suficient lògica, ni sentit ni coherència interna, tret que es prengui seriosament la reconstrucció que en fa la línia X-185 de la Nova Cronologia.

A aquest espai conceptual anacrònic, al seu torn, se li afegeix el cas dels radhanites, els comerciants jueus que, segons afirma la història oficial, van mantenir les rutes comercials iniciades en temps de l’Imperi Romà al llarg dels anys 600 i 1000 després de Crist. El Llibre de Rutes i Regnes, d’Ibn Khordadbeh (Bareket, 2002), que s’estima s’escriu l’any 870 oficial, informa amb detall dels recorreguts principals de les seves rutes comercials, i de com aquestes cobrien tota la Mediterrània, el centre d’Europa i Àsia, arribant a les portes del Japó per terra i per mar, amb una especial intensitat a la zona del Roine, a la Provença medieval, i a Terra Santa. El llibre no encaixa amb la lògica d’uns imperis cristians tutelats pel Papa de Roma, que entenen el Crist com l’últim rei d’Israel i al cristianisme com la superació del judaisme per ordre i voluntat de Déu. Però, en canvi, encaixaria amb la coneguda Ruta de la Seda, que apareix al segle tretze oficial, després de l’expansió mongol i l’aliança genovesa i bizantina, tot i que per a això s’ha creat el mite de Marco Polo. En aquest context té sentit, més encara quan es diu que Gengis Khan va ser el rei dels jueus, però és impossible seguir aquest fil si els fets, oficialment, no són contemporanis On és, doncs, la lògica? La manipulació de mapa cronològic té la resposta.

El llibre dels radhanites ens parla d’un escenari real, que està desubicat en el temps però la història oficial ho tolera, perquè no li queda altre remei. D’aquesta manera, omple el calaix dels interrogants que acompanyen el dubte de les arrels d’una autoritat jueva que ha persistit a múltiples canvis de poder i persecucions.

 

Bibliografia citada

Bareket, E. (2002). “Rādhānites”. A Medieval Jewish Civilization: An Encyclopedia, pp. 558-561. Londres: Routledge.

Brown. D. (2010). El Código Da Vinci. Edició original en anglès de l’any 2003, titulada The Da Vinci Code. Barcelona: Planeta.

Domènech Gómez, J. L. (2017). Logia de Perfección: Grados inefables del Rito Escocés Antiguo y Aceptado. Oviedo (Espanya): Editorial Masonica.es.

Escudero y Díaz-Madroñero, A. y Montells Galán, J.M. (2007). Catálogo de órdenes extranjeras en España. Madrid: Academia de genealogía, nobleza y armas Alfonso XIII.

Newton, E. (1733). Observations upon the prophecies of Daniel, and the Apocalypse of St. John. London: J.Darby and T.Browns in Bartholomew-Close.

Prawdin, M. (1968). Gengis Kan. Barcelona: Juventud.

Pujades i Bataller, R. J. (2007). Les Cartes Portolanes. La representació medieval d’una mar solcada. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, Institut Europeu de la Mediterrània.

Wilmshurst, W. L. (2013). El Santo Arco Real de Jerusalén. Oviedo (Espanya): Editorial Masonica.es.

Dedicat a M. F.

Andreu Marfull Pujadas
8 de setembre de 2019
Revisat el 20 de gener de 2020

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s