Israel i el Temple de Salomó, segons la Cronologia X-185

Imatge anterior: Emblema nacional de l’Estat d’Israel.

 Israel i el Temple de Salomó

Segons la Cronologia X-185

Basat en la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy

Índex

ISRAEL I EL TEMPLE DE SALOMÓ
Segons la Cronologia X-185
Basat en la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy

Resum
Els dubtes sobre l’autoritat jueva en el context de l’Edat Mitjana oficial

ISRAEL I EL TEMPLE DE SALOMÓ

Israel: el Temple de Salomó
L’èxode del poble hebreu

ELS TRES TEMPLES DE LA PAU SAGRADA

ISRAEL I EL TEMPLE DE SALOMÓ

Resum

Israel no va ser un estat al costat del Sinaí, ni el poble hebreu va estar esclavitzat pel Faraó. Per aquesta raó no hi ha rastres ni a Terra Santa ni a l’arqueologia egípcia. Israel, en origen, es referia al món sencer, i es referia al projecte d’establir la llei d’un poder imperial al servei de Déu. Fou la conseqüència d’un pacte, després d’una lluita en què s’imposà un nou ordre. El pacte fou l’Arca de l’Aliança de Salomó, i el Temple de Salomó va ser el resultat. D’aquesta manera, el Temple esdevení un ideal messiànic que va llaurar la personalitat del poble jueu, que va ser cridat des d’Egipte per a posar en valor la Llei de Déu fins més enllà del Nil. El poble hebreu fou el poble esclau de Déu, que custodià i posà en valor l’Arca. Alhora, el mateix ideal va construir la glòria d’un un linaje, que s’acabà instaurant a Europa sota la cosmovisió egípcia d’un Crist Horus que acabaria dient-se Jesús.

Al llarg dels segles quinze i disset és l’era en què regna el Temple de Salomó, resultat d’una Aliança global, entre Orient i Occident. I aquest pacte inclou acords matrimonials. Un d’ells es converteix en el mite provençal de Maria Magdalena. D’aquesta manera neix un imperi, i s’imposa la seva llei, en nom de l’ordre i la pau de Déu. És l’origen de les escoles espirituals arreu del món, i l’inici dels temples populars. Abans, els temples estaven reservats als grans poders imperials. El poble jueu s’implanta a Egipte, Anatòlia, el Càucas i a les terres des de les quals contenir les fronteres entre els blocs cristià i mahometà, procedent de Geòrgia. La història que narra aquesta era és la corresponent als segles tretze al quinze oficials, al cor de l’Edat Mitjana, i correspon als segles quinze al disset reals.

Però el Temple de Salomó implosiona al segle disset, ocasionant un canvi a la cosmovisió global. Israel es fractura, i amb ell el temple que el va veure néixer. Els fets es corresponen amb els de la caiguda de l’Imperi Romà d’Orient, al segle quinze oficial. Al seu lloc, emergeix el Vaticà i el Crist messiànic, des d’Europa, i és necessari repensar el passat. A causa d’això, el segle divuit és el segle de la reconstrucció de la història, en una feina liderada per la Companyia de Jesús, i el segle dinou el de seva revisió i consolidació. El sionisme polític apareixer llavors, quan el judaisme pren consciència de ser una nació sense terra, en un món concebut com un ordre desigual entre estats que persisteix en la seva vocació imperial, en què la Llei de Déu adquireix altres formes. Després de la Primera i la Segona Guerra Mundial, es deconstrueix la cosmovisió imperial (colonial), neixen les Nacions Unides i es funda l’Estat d’Israel, el 1948. La gran comunitat hebrea es transforma en un poble unit amb un estat, el nou Israel. Pren el dret de la història que han escrit i protagonitzat, i reconstrueix, d’aquesta manera, el valor sagrat de la nova terra d’Israel.

Els dubtes sobre l’autoritat jueva en el context de l’Edat Mitjana oficial

A l’escenari d’un potencial dubte sobre la veracitat del mapa històric construït sobre un calendari dilatat en el temps, apareix un actor especialment desubicat. La història del “poble de Déu”, associada als jueus de l’Israel bíblic i els seus descendents, ha deixat manifestacions de notables incògnites. Després d’haver estat un poble “beneït” per Déu, d’acord amb els textos sagrats, i després d’haver estat sotmès i després alliberat dels braços egipci i babilònic, hauria estat sotmès a l’autoritat política dels romans, i després a la dels cristians ia la dels mahometans en nom del mateix Déu. Enmig de tantes lluites, hauria persistit fins i tot a les purgues entre els diferents corrents cristianes i als conflictes entre els seus pobles, així com a l’equivalent entre els mahometans i a les múltiples i punyents lluites entre els cristians aliats i els mahometans otomans. Tot això, ho hauria aconseguit sense reconèixer les autoritats simbòliques de Jesús i Mahoma en el grau i el significat que les respectives corts sacerdotals els han atorgat. I això costa molt d’acceptar.

La història oficial fa dels jueus una comunitat forta, unida i poderosa sense autoritat política reconeguda, al llarge de l’Edat Mitjana, però no abans. Des del segle set fins al segle quinze se’ls reconeix líders dels àmbits de l’astronomia, la cartografia, la medicina, el dret, la filosofia, la mística, etcètera, i, al seu torn, se’ls identifica assumint funcions estructurals pel bon govern i el funcionament de la societat com ho són les finances, el comerç, l’administració documental, les traduccions d’obres en diversos idiomes i alts càrrecs de la gestió patrimonial dels reis, com va passar a l’anomenada Corona d’Aragó, fins al descobriment d’Amèrica. I tot això sense -oficialment- disposar d’una nació pròpia, i mantenint una religió diferent a la defensada pels papes, reis, comtes i emperadors, califes i sultans del món. Resulta evident, per tant, que es tracta d’una història sense suficient lògica, ni sentit ni coherència interna, llevat que es donés el cas que sí disposessin d’autoritat, ja fos política i/o simbòlica, però aquesta fos suplantada per una superior a costa del seu esborrat. (1)

Per aquestes raons, tot i tractar-se d’un tema controvertit, sobre la base de l’anàlisi rigorosa i el contrast de diferents proves, evidències i contextualitzacions, per reconstruir aquest capítol de la història cal posar en dubte tot el constructe històric fins a la fi de l’Edat Mitjana o, millor dit, fins a l’instant en què es consolida la història oficial, al segle dinou. 

(1) En aquest espai conceptual, adquireix significat l’anacronisme històric de l’autoritat jueva medieval. Per exemple, hi ha el cas dels Radhanitas, considerats els comerciants jueus que van mantenir les rutes comercials iniciades en temps de l’Imperi Romà al llarg dels anys 600 i 1000 després de Crist. Es tracta d’un col·lectiu citat per diverses fonts que forma part de la sorprenent història del poble hebreu. El Llibre de Rutes i Regnes, d’Ibn Khordadbeh, que s’estima va ser realitzat l’any 870, informa amb detall dels recorreguts principals de les seves rutes comercials, i de com aquestes cobrien tota la Mediterrània, el centre d’Europa i Àsia, arribant a les portes del Japó per terra i per mar, amb una especial intensitat a la zona del Roine, a la Provença medieval, i a Terra Santa. El llibre no encaixa amb les cròniques dels nombrosos historiadors romans que són recuperades segles després (no en parlen), ni amb la lògica d’uns imperis cristians tutelats pel Papa de Roma, que entenen al Crist com l’últim rei d’Israel i al cristianisme com la superació del judaisme per ordre i voluntat de Déu. És a dir, malgrat que la història oficial evita contextualitzar per activa i per passiva aquest llibre, d’una manera raonable, s’assumeix que els jueus es van establir com a principals comerciants del món conegut, en una gesta que es diu es va iniciar amb l’Imperi Romà, el mateix que va assimilar a Regne d’Israel i va derrocar el Segon Temple de Jerusalem. Però això no és tot, la història oficial reconstrueix un altre episodi equivalent, i posterior. Ens diu que, entre els segles cinc i dotze, l’Europa cristiana va entrar en una etapa fosca, de la qual no en sortiria fins al segle tretze, quan Marco Polo immortalitzés l’esplendorosa etapa de la Ruta de la Seda, obrint el camí al comerç global intensiu. Per tant, el llibre dels Radhanitas està desubicat en el temps però la història oficial ho tolera, perquè no li queda un altre remei. D’aquesta manera, omple el calaix dels interrogants que acompanyen el dubte de les arrels d’una autoritat jueva que ha persistit a múltiples canvis de poder i persecucions.

ISRAEL I EL TEMPLE DE SALOMÓ

Els buits que envolten la misteriosa autoritat medieval del poble hebreu són el resultat d’una història adulterada escrita a posteriori, en què calia esborrar el rastre d’aquesta comunitat, vinculada a l’ordre d’un imperi anterior, que té a veure amb Egipte i Babilònia, però no en el sentit que li dóna la narrativa oficial. Per aquesta raó, al seu voltant es troben múltiples anacronismes i notables interrogants.

La resposta a les arrels i a l’autoritat del poble hebreu està en el significat real de l’Arca de Salomó, al Temple que es va erigir en nom de la saviesa donant la benvinguda a la pau sagrada d’un ordre messiànic, per voluntat de Déu.  

Israel: el Temple de Salomó

Oficialment, Occitània va ser el punt de trobada entre les expansions àrab i cristiana a Occident, en què el poble o comunitat jueva apareix d’una manera confusa, en venir sense un braç militar i sacerdotal aliat associat a un imperi o nació. Aquest inici es comprèn entre els segles vuit i nou després de Crist. Extraoficialment, allí es van instaurar uns poders provinents d’Orient, i amb ells la comunitat del poble hebreu, provinent d’Egipte, que es va beneficiar d’un pacte o aliança que va incloure la tolerància religiosa i va permetre el desenvolupament econòmic i l’auge de la ciència (l’Arca amb les Taules de la Llei). Van ser els Exiliarques de Babilònia. Els jueus van ser enviats allí, guiats per Musa Ibn Nusair (Musa significa Moisès, i era el cabdill general dels exèrcits d’Egipte) per instaurar l’ordre del Segell de Salomó i la llei de Déu, a qui havien de venerar i protegir d’altres cultes o devocions. Inspirats per aquesta missió, els jueus van adoptar d’ella la seva identitat. Fins i tot, les historiografies àrab i cristiana medievals reconeixen que Musa va portar amb ell les Taules de Salomó, essent aquest un episodi que l’acadèmia de la història ha transformat en un anacronisme, fent-ne una taula (taula amb potes), de Salomó, que es diu es va amagar a Toledo. Les equivalències són múltiples, i fins i tot és en aquesta època que es troba en aquestes terres a la Maria Magdalena provençal, assimilant-la a un altre pacte: un matrimoni que representa una aliança per la glòria del cristianisme reial. L’aliança va existir, va ser liderada per Moisès i va representar al naixement del poble d’Israel, a Occitània, i a d’altres parts del món. 

Els textos sagrats ens diuen una altra cosa, i ens situen en un passat molt més remot, sent en realitat més proper del que narra la mal anomenada ocupació sarraïna d’Iberia. Però, aquests fets, segons la Cronologia X-185, s’han de comprendre a l’imaginari oficial del segle tretze medieval, quan es reordena mig món, especialment a l’Orient. Aquest pacte o aliança hauria estat protagonitzat per l’autoritat jueva, qui s’hauria assentat a Occident provinent de l’entorn de Natolia (o Anatòlia), el Mar Negre i Egipte, en formar part de la creació del Temple de Salomó, de la saviesa, que hauria llaurat un pont entre Orient i Occident, després de l’ocupació mongol d’Àsia i la seva intrusió al cor d’Europa. L’Arca simbolitzaria aquest nou Temple, i des de llavors es custodiaria a Etiòpia, a l’Alt Egipte, creant-se per a la seva protecció la figura del Preste Joan de les Índies, que en realitat seria la recentment creada Casa imperial d’Etiòpia, descendent dels reis Salomó i Saba, l’any oficial de 1270. 

Però, ‘acord amb aquesta reconstrucció, l’Arca de la saviesa i de la pau seria un procés que s’imposaria al segle quinze real, sent un escenari històric que caldria entendre en el context del segle tretze oficial. Aquest escenari va coincidir amb:

  • l’ocupació mameluca d’Egipte i de Terra Santa (any 1250 oficial),
  • l’ocupació mongol de Bagdad (any 1258 oficial),
  • l’aliança entre l’Imperi de Nicea i la República de Gènova a Constantinoble (any 1260 oficial),
  • el naixement del llinatge de la Casa de Salomó a Etiòpia (any 1270 oficial) i
  • el projecte papal d’Avinyó (any 1271 oficial).

L’ocupació mameluca representa el retorn de l’expansió mongol/tàrtara a Terra Santa, d’on procedeix el poder original, després d’haver pres possessió d’Euràsia, incloent la Xina i l’Índia persa, arribant a les seves expedicions fins al Japó i el continent americà. Allà es pren el control de l’imperi i s’estableix un exèrcit sagrat que perdurarà fins a temps de Napoleó. Dues ciutats lideren el renascut Egipte, Alexandria i Babilònia, anomenada “la victoriosa” i coneguda com El Caire, i diverses ciutats sagrades s’implanten a la resta de l’imperi. La història antiga l’assimila a l’ocupació babilònica d’Egipte, mentre que la història medieval l’assimila a l’ocupació mongol. Al seu torn, la història cristiana ho assimila a l’evangelització europea i a l’equivalent nestoriana a l’Àsia, sota el paraigües del Preste Joan, deixant grans anacronismes, ja que al Preste se l’assimila tant als nestorians com als mongols.

L’ocupació mongol de Bagdad posa les bases del poder persa que s’estableix allà des de llavors, i perdura fins a l’actualitat sota la forma de l’autoritat xiïta iraniana.

L’aliança entre els turcs de Nicea i els genovesos de 1260 (equivalent al 1445) representa el resultat d’un tractat de pau que es simbolitza a l’Arca de l’Aliança, tal com ha quedat escrit al capítol 11 de l’Apocalipsi. Fins a cinc vegades apareix la xifra 1260, i dit capítol culmina amb l’aparició de l’Arca, amb un especial significat. El 1260 representa l’esborrat d’un llibre anterior, que seria la història real, sota el testimoni de dos agents, que segons Isaac Newton són dos corts sacerdotals. És a dir, se’ns diu que l’Arca és un pacte entre dues corts, que serien la mahometana i la cristiana. La primera honoraria al nou emperador mongol, Mahoma, i la segona a un renascut emperador greco-egipci original, Crist. I tots dos serien un mateix llinatge (Abraham). És per això que al capítol 11 es parla d’una resurrecció, sent la tornada de l’autoritat de Crist, que neix literalment en el capítol 12, immediatament després de l’arribada de l’Arca “del temple de Déu”. I aquesta resurrecció neix amb la icona de Maria Magdalena, qui seria una princesa índia, filla del Preste Joan, que casaria amb un cavaller d’Occident i simbolitzaria aquest pacte. D’aquesta manera, l’Arca i l’Ungit, Crist, associats a Salomó i a Maria, s’implanten amb força a Occitània representant els poders de Déu i de la seva Saviesa, naixent amb ells el papat d’Avinyó, guardià de les dues claus d’aquest testimoni (l’Arca), i l’Orde del Temple de Salomó. 

Entès això, es comprèn per què neix el 1270 el llinatge de Salomó i de Saba a Etiòpia. Allà es trasllada l’Arca, custodiada pel Priorat o Orde de Santa Maria de Sió a Axum, a l’Església de Nostra Senyora de Sió. Ells són el poder del Preste Joan, i d’ells són vassalls els seguidors de Crist i de Mahoma. L’element neutral són (d’acord amb aquesta lògica) el poble jueu, garant del secret d’aquest Arca, que s’encarregarien de protegir per voluntat de Déu. Aquest ordre es mantindria fins al segle disset, moment en el qual es transformaria en el projecte messiànic de Crist. A causa d’això, el poble jueu es veuria sotmès a la seva estigmatització i se l’obligaria a cristianitzar-se, en una persecució que també inclouria la destrucció de l’autoritat càtara (cristians gnòstics) i la definitiva mutilació dels temples politeistes greco romans i egipcis. El Preste desapareixeria i al seu lloc naixeria el Papa de Roma, unint els símbols de la doble clau de l’Arca (provinent d’Avinyó) i els del Preste (la Triple corona i la Triple creu). Al seu torn, es mantindria el llinatge dels emperadors d’Etiòpia i l’església copta custodiaria l’Arca de l’Aliança a Axum, preservant-la com un anacronisme històric desubicat del sentit comú, i ignorada per les corts sacerdotals judeo-cristianes. Però el secret es manté en aquest repartiment de poders. Per aquesta raó, l’any 2004, l’emperador etíop destronat, Zara Jacob, funda l’Orde de Santa Maria de Sió a Etiòpia, després de la publicació de la famosa novel·la El codi Da Vinci de Dan Brown el 2003, que es fa pública tres anys després de la mort de Pierre Plantard, qui es definí com al darrer descendent merovingi de Maria Magdalena, segons la tesi del Priorat de Sió francès que sorgeix d’uns misteriosos documents trobats a Rennes-le-Château, a l’inici del segle vint. I, per la mateixa raó, aquests emperadors mai s’han deixat de significar com a guardians de l’Arca. Sa Altesa Imperial Zara Jacob institueix l’Orde Imperial de l’Arca de l’Aliança, i en ella dóna el significat del seu “segell”, sent una evidència del seu significat apocalíptic (els segells del llibre de la profecia, on cada segell és un pacte amb Déu). Diu:

“La llegenda del meravellós segell lunar que Salomó va rebre del cel, és comú al cristianisme, al judaisme i a l’Islam. El Segell de Salomó, que té la base a la terra i l’àpex arriba al cel, simbolitza l’harmonia dels elements oposats; el seu significat és a un temps múltiple i pluricultural. Reflecteix l’ordre còsmic, el cel, el moviment de les estrelles en les seves pròpies esferes, i el flux perpetu que s’estableix entre el cel i la terra, entre els elements aire i foc. El Segell, per tant, representa la saviesa sobrehumana i el govern per gràcia divina. No és impropi anomenar a l’hexagrama del Segell l’estrella de David” (del llibre Catálogo de órdenes extranjeras en España, de 2007, de Montells i Galán)

L’estrella de David seria l’emblema del Segell de Salomó, l’Arca, que esdevindria l’emblema del sionisme polític jueu, des del Primer Congrés Sionista de 1897. Abans, però, se n’hauria apropiat la Casa imperial etíop l’any 1874, al crear l’Orde del Segell de Salomó, quatre anys després de la capitulació del Papa, al perdre els Estats Pontificis davant el rei Víctor Manuel II de Savoia. Anteriorment, aquest segell hauria estat difós per la comunitat àrab i els jueus cabalistes, com a Segell de Salomó, amb el mateix significat que se li dóna al text anterior. És a dir, es tracta d’un símbol competit pel sionisme jueu i l’Imperi Etíop, relacionada amb un pacte comú, que en nom del sionisme francès se l’ha relacionat amb Maria Magdalena.

Per aquesta raó, l’Avinyó papal neix al 1271 oficial, un any després de la Casa imperial etíop. A quest episodi coincideix amb l’arribada del poble hebreu a aquestes terres, que ve de la mà de l’Arca de l’Aliança al costat de l’estratègia d’un doble matrimoni. I és allà on Israel, del llinatge del rei David, adquireix més significat, amb la resta d’Europa, fins a Geòrgia, que és d’on procediria el seu poder. D’allà prové la glòria del rei David, de Geòrgia, que la historiografia oficial ha fet fill dels reis Jordi i Elena, i l’ha emparentat amb el “Crist” Andrònic Comnè; fent de Geòrgia, alhora, la gran aliada dels néts d’Andrònic, Aleix i David, que fundaren l’Imperi de Trebisonda, a Anatòlia, en nom de l’Imperi Romà. En certa manera, ells foren els artífex del Segell de Salomó, que uniria a totes les religions d’arrel hebraica i amb la creu vermella de Geòrgia, i de Sant Jordi.

S’iniciava així la Pax mongòlica que la història oficial situa en els segles tretze i catorze, i la Ruta de la Seda, i, amb ella, el Temple salomònic o pau sagrada que ho faria possible. El poble o comunitat jueva protagonitzaria aquest episodi gaudint d’una posició privilegiada, des dels seus inicis, assumint la responsabilitat de preservar el Segell de Salomó, l’Arca, com una missió ideada per Déu.

L’èxode del poble hebreu

El poble hebreu, segons es deriva d’aquest encaix històric, provindria de l’entorn de Geòrgia i s’estendria per tota la Terra Santa, que inclouria des d’Egipte fins al Mar Negre. Resultat de la pau sagrada, s’instal·laria en la forma de comunitat a llocs estratègics com la Babilònia del Nil, coneguda com el Caire, i on s’assentaria el soldà de Babilònia; així com a Natolia (Anatòlia) i a l’oest i el centre d’Europa (els ashkenazis); al sud d’Europa Occidental, començant per Narbona, en una expedició coneguda amb el nom dels Exiliarques de Babilònia; al nord d’Àfrica; i a Hierusalem, on es rendiria el culte a la pau sagrada de l’Arca de Salomó (el Sant Sepulcre, des del qual Crist i Mahoma ascendiren al cel); així com en menor nombre a l’entorn persa de l’antiga Mesopotàmia. Més endavant, en una segona expansió, ocasionada pels canvis del poder i la seva persecució, s’assentaria a la resta d’Europa i del món. En aquest sentit, pel que fa a Narbona, des d’allà s’estendria i fructificaria una important comunitat que la historiografia identifica amb els Sefardites, si bé va en existir una altra, catalana, diferenciada, que es va mantenir en l’exili fins al segle vint, i hi va haver una gran presència jueva a la resta d’Occitània, amb seu principal a Avinyó, en un entorn en el qual s’hi instal·là l’Orde del Temple de Salomó, qui estendria per tota Europa la creu vermella que compartiria amb Geòrgia.

El poble hebreu emigraria al costat d’altres pobles, alguns dels quals s’haurien traslladat en etapes anteriors. Però la seva empresa estaria marcada per les lleis d’una missió, pactada amb l’Arca d’una Aliança global. La visió implicaria l’establiment de l’ordre, les lleis, d’un Déu just i benvolent que es havia d’obeir, tal com ha quedat escrit en el llibre del Deutoronomi de la Torah, escrit per Moisés. Per aquesta raó, seria autor principal d’aquesta pau messiànica que, com s’ha apuntat anteriorment, no seria altra que l’Arca de l’Aliança de Salomó. Ells haurien construït un text sagrat de l’expansió o èxode d’Egipte que s’hauria estès per tot el món conegut. Ells representarien al poble egipci que va iniciar l’expansió de la seva cultura, i van crear l’imaginari de Jahvè, el déu que va dirigir aquesta epopeia. La Torah narra i glorifica, des de llavors, les taules de Moisès custodiades per l’Arca (de Salomó), i el projecte de pau que transformaria la cosmovisió global, sent el pont al desenvolupament de la civilització moderna que el poble jueu mai ha deixat de liderar. El Deutoronomi, l’últim llibre de la Torah, resumeix aquest episodi, des de l’arribada a Egipte fins a la seva posterior sortida, camí a la Terra Promesa. Allà s’informa de les lleis d’aquesta missió, que inclouen el no tornar, i establir a Canaan el poder dels reis escollits per Déu, d’entre els seus germans, per a la glòria d’Israel. El poder egipci s’hauria estès i des de Geòrgia hauria retornat com a poble hebreu a la Terra Santa egípcia per, des d’allà, complir la missió d’establir la pau de Déu a la resta del món.

La història oficial ha situat aquesta empresa d’ocupació territorial costat de Egipte, després de creuar el Sinaí, farà milers d’anys. Però segons la Nova Cronologia es tracta d’un altre projecte, destinat a ocupar tot el món, que va tenir lloc a l’Edat Mitjana. És a dir, Israel tindria una visió messiànica alineada a un projecte, que impregnaria el caràcter de la comunitat jueva, i els seus reis formarien part del seu poble, amb la qual cosa es comprèn que estan intrínsecament relacionats amb els poders monàrquics de Terra Santa i de tota Europa. De quina manera? Probablement formarien part de la noblesa sacerdotal, funcionarial, intrínsecament vinculada amb els poders imperials provinents del Gran Egipte. Formarien part del poble del rei David (de Geòrgia), i, d’una manera singular, del llinatge de la Casa imperial d’Etiòpia, descendent dels reis Salomó i Saba.

Moisès, l’Arca, la pau sagrada i la Torah naixerien conjuntament, al segle quinze real, no abans. Després vindrien la resta de llibres sagrats, la Bíblia cristiana i l’Alcorà, els dos últims al voltant de l’autoritat imperial associada als grans profetes, i, en el cas del judaisme o tradició mística del poble garant del Temple de Salomó, la Càbala i el Zohar, de la mà del judaisme rabínic assentat a Avinyó i estès per Occitània, Catalunya, Provença, Itàlia, la resta de regnes de la península Ibèrica i el nord d’Àfrica. El seu exèrcit, en aquest cas tutelat per una autoritat imperial, seria el de l’Orde del Temple de Salomó, abans de transformar-se en l’Orde de Sant Joan Baptista. Es dirigiria des d’Avinyó (amb seu a Sant Geli) i des de Rodes, i estaria associat al garant de l’Arca de Salomó, el Preste Joan d’Etiòpia (que al llarg dels segles seria, també, la Casa imperial d’Etiòpia, de Salomó ), abans de transformar-se en la icona de Joan Baptista segons l’imaginari del Nou Testament oficial.

Des Avinyó es crearia l’aliança tàcita i pactada europea dels poders imperial i sacerdotal sota la protecció de la pau sagrada, que beneiria, també, a un cristianisme gnòstic associat a la reialesa, com també ho estaria el Krishna i el Buda, abans de convertir-se en el Crist messiànic (seguint el model del messies jueu de Moisès Maimònides, qui ho concep com una era ideal). Jesucrist seria transformat en l’últim rei d’Israel i el fundador d’una església universal amb seu, aquest cop, a la Roma italiana. L’últim rei d’Israel representa l’arribada del Rei Déu definitiu i, al seu torn, és un missatge dirigit a posar fi al Temple de Salomó, que desvincularia des de llavors als reis amb Déu, representant al nou ordre sagrat. Abans de Roma, la seu principal hauria estat Babilònia, així com Constantinoble i Trebisonda, al mar Negre de Natolia, en honor a l’emperador genuí, i Avinyó vindria a ser una segona Babilònia.

Judaisme, Islam, Cristianisme, Budisme i Hinduisme, amb totes les seves derivacions, emergeixen amb força des del segle quinze després de Crist, sota l’ideal original de la deïtat imperial i sacerdotal egípcia, que dóna peu també a la iconografia politeista grecoromana abans de ser substituïda per la iconografia judeocristiana actual. Van emergir en un context de pau simbòlica, que els va permetre institucionalitzar-se i difondre’s. El projecte, que neix a Egipte persa, crea diferents tradicions espirituals i durant cert temps conviu sota l’ideal de la iniciació mística i el culte a un doble imperi, el polític o civil i l’espiritual o simbòlic, en què s’imposa la llibertat de culte. Però als segles setze i disset reals (els catorze i quinze oficials) entra en crisi, i és aleshores quan aquest ordre, salomònic i tutelat pel Preste Joan des de l’Alt Egipte, es substitueix per un projecte colonial sota l’ideal messiànic, jueu, d’un Crist, que s’erigeix com un símbol universal sota la inspiració de Maimònides i el disseny sacerdotal de la nova Roma, italiana i catòlica, del Vaticà, que substitueix a l’autoritat d’Avinyó. Aquesta gran empresa dóna lloc a múltiples mutacions i a l’imaginari de l’últim rei d’Israel, per d’aquesta manera atraure la comunitat jueva cap a un nou temple del poble de Déu. Per això s’inicia la reconstrucció integral de la història, que transforma a Jesús en el Salvador, i s’arma a la Companyia de Jesús per a aquesta finalitat, al costat d’un ingent exèrcit militar i inquisitorial. Tot va passar aleshores, al llarg dels segles disset i divuit, però no va ser capaç d’unir la desunió creada. A canvi, va crear l’escenari d’una irreconciliable fractura al voltant del nou temple de Jesús, que perdura fins a l’actualitat.

Així doncs, al segle quinze real es crea la pau sagrada del Temple de Salomó, però al segle disset trontolla. És un episodi que la història reflecteix al segle quinze oficial, amb la caiguda de la Roma d’Orient i l’inici de la glòria de la d’Occident, la Roma italiana que reconstrueix el Vaticà. En aquest instant històric, té lloc un canvi radical dels poders simbòlic i terrenal, amb conseqüències extraordinàries, fins al punt de ser l’espurna de la cosmovisió de l’actual relat històric oficial, que es reconstrueix des del segle disset i molt especialment al llarg del segle divuit, completant-se i reinterpretant-se al llarg dels segles dinou i vint.

D’aquesta manera, el judaisme rabínic inicia un segon èxode, en aquest cas per protegir-se de les amenaces sorgides, i el caraíta també. En aquest instant, la Babilònia del Nil és intervinguda pels otomans, davant el risc d’escissió cristià i jueu, i s’inicia la fractura definitiva entre les comunitats cristiana i mahometana. El Temple de Salomó es veu fracturat i es divideix entre els poders imperials. S’acaben els deures i els privilegis jueus, i tot allò pel que han treballat com a poble.

Des de llavors, els pobles del món es reordenen, alguns d’ells s’ocupen i es sacrifiquen, i amb ells muten els braços sacerdotals i el significat religiós, amb diferents graus de convivència. Però, amb el debilitament del Temple de Salomó, als segles disset i divuit, el poble jueu, que tenia la missió de difondre la voluntat de Déu en base a unes lleis que s’havien de complir, sense una nació pròpia, ha de buscar refugi. Amb el temps, passa de ser una comunitat fidel a la lluita d’un ideal llaurat per un Déu just, sobirà i pietós, a ser un poble unit a una Terra Santa, Jerusalem, que l’uneix al seu origen i tradició, al costat de les comunitats cristiana i musulmana o mahometana. Per aquesta raó, i no per una altra, Europa pren el control d’Egipte i Terra Santa, aliada amb els otomans, al segle dinou, i és llavors quan el sionisme polític emergeix amb força. Els fets de la Primera i Segona Guerra Mundial, i la posterior fundació de l’Estat d’Israel, el 1948, llaurada en el si de les Nacions Unides, que apareixen sota el paraigua de les nacions aliades vencedores de la segona gran guerra, formen part de els últims capítols d’aquesta epopeia.

Aquesta reconstrucció del mapa cronològic, per tant, permet enllaçar la vitalitat del poble jueu medieval amb els fets dels segles dinou i vint, essent el divuit el segle de la seva dissolució històrica. Per aquesta raó, el sionisme modern i la Creu Roja i de la Mitja Lluna neixen al segle dinou, sent projectes hereus de l’esperit messiànic de l’Arca que es fractura entre els segles disset i divuit. És llavors quan la comunió jueva pren consciència de ser un poble sense nació, que reclama dignificar la seva història, coincidint amb l’auge dels nacionalismes per tota Europa, en plena reconstrucció històrica.

Entre els segles divuit i dinou el projecte de l’Arca fracturada es reconstrueix, en còpies que competeixen entre sí. La francmaçoneria, que neix a l’inici del segle divuit, és un espai mutat del Temple de Salomó, i en ell s’associa el grau de la perfecció amb la cerimònia de l’Arc Reial, que hi fa referència. Aquest Arc uneix dues columnes, que fan referència a l’accés del Temple de Salomó (i als dos poders de l’Imperi), i la llegenda de la cerimònia es situa en l’episodi bíblic del retorn de l’èxode de Babilònia, en què s’indica que tres reis o savis tornen a Jerusalem a cercar les runes del Temple. Es tracta d’un ritus iniciàtic, que conmemora el projecte de reconstruir el Temple perdut, i dialoga amb la tradició cabalística i amb els Reis Mags d’Orient. Altrament, a Roma apareix el projecte d’un Papa universal amb seu al Vaticà, que honora a les seves arrels egípcies i fa de Roma un nou ideal, substituint l’autoritat del Preste Joan d’Etiòpia i apropiant-se dels seus símbols. L’espai mutat és el Temple de Salomó en nom del Messies, i aquest bloc acaba creant, des de Barcelona, París i Roma, la Companyia de Jesús, amb el lema IHS, que significa “Iesus Humilis Societas” (Companyia Humil de Jesús); “Iesus Hominum Salvator” (Jesús, Salvador de l’Home); i “In hoc signe [vinces]” (Amb aquest signe [venceràs]), entre els anys 1719 i 1725 reals (els 1534 i 1540 oficials), coincidint amb les negociacions de pau de tota Europa que acaben amb el Tractat de Viena de 1725. Després de dècades de lluites entre aliances imperials cristianes, que lideren un pols pel control de l’Orde del Temple, i entre mahometans i cristians, pel control de la Terra Santa o el seu imperi original, s’estableix un nou ordre mundial, en què l’ideal d’un temple sagrat per a la pau messiànica universal té un altre significat.

Tal com documenta Isaac Newton i constata la Cronologia X-185, aquest últim episodi tindria el seu relat sagrat en el llibre de l’Apocalipsi o profecia de Joan. S’hi transcriu, de forma literal i alhora parabòlica, tota la història real, sagrada, d’una epopeia de tot just quatre segles profètics, des del tretze al disset reals. Llavors, i no abans, es reconstrueix la història i els seus símbols, incloent les genealogies, els documents i les cròniques que avui dia es consideren reals i ocupen espais preferents a les llibreries i a les ments erudites.

ELS TRES TEMPLES DE LA PAU SAGRADA

La implantació de l’imperi original, que la història transforma en una extensa crònica dilatada, s’estructura en tres etapes, que representen als fets dels segles tretze a divuit reals. I cada etapa es correspon amb un Temple a la pau sagrada, en què les dues primeres s’assimilen als dos temples de Salomó o de Jerusalem, que narren els textos sagrats, i la darrera a la Nova Jerusalem profetitzada a l’Apocalipsi.

D’aquesta manera, la Cronologia X-185 traça tres grans cicles històrics que apunten a una nova era, que tot just comença. Cada era es pot assimilar a un Temple, de manera que els dos primers serien els dos temples de Salomó, sent en realitat greco-egipcis, el veritable Israel, i el tercer el de Jesús, en competència amb el de Mahoma.

1r. Temple: representat per Troia, des d’on s’estén l’imperi. Es manté fins que cau al segle quinze, resultat de la lluita pel control d’Egipte i el repartiment de les terres ocupades, en el qual es pacta dividir el centre de l’imperi entre els dos líders principals i el seu seguici, ocasionant una migració dels pobles centrals cap a la perifèria, per al seu control. Xina, Japó i part d’Amèrica resten sota el poder intrús tàrtar/mongol, al costat de l’Índia persa i Europa, però està en joc el domini del centre de l’imperi, el Gran Egipte. Fins aleshores Israel és tot el món. El poble hebreu protagonitza part de l’expansió inicial, la documenta i participa del pols entre dos poders en competència, que acaben segellant la pau de Salomó. S’erigeix com a tercer gran poder, ocupa espais estratègics i construeix al seu torn una escola mística pròpia. L’imaginari politeista domina però s’estén el poder del rei Sol o Déu omnipotent associat a un projecte imperial, donant lloc al Déu Jahveh.

2n. Temple: representat per Babilònia, resultat d’un pacte de pau, de l’Arca de l’Aliança que custodia les taules de la Llei de Moisès. Altrament, Troia es converteix en Constantinoble i apareix Hierusalem a Palestina, juntament amb la Meca i Medina, on s’honra als emperadors que van llaurar l’imperi i l’Arca, respectivament, fent-los semidéus: Crist i Mahoma. Les roques sagrades honoren la seva fundació. Paral·lelament, des de Geòrgia i Avinyó s’honora a la figura de la reina Maria Magdalena, fent-la una icona assimilable a la Mare de Déu, qui recompon l’autoritat de l’imperi associat al llinatge del rei David, de Geòrgia. Israel adquireix una de les seves principals representacions a Iberia i Occitània, conciliant als pobles àrab i cristià, per mitjà de l’autoritat jueva, que se situa a les terres frontereres entre els mahometans i cristians. En el terreny simbòlic, els regnes bíblics d’Israel i Judea representen els dos poders principals, d’Occident i d’Orient, en honor d’aquesta gesta. Es reescriu la Torah i després d’ella sorgeixen altres llibres a mesura que l’epopeia continua, deixant pas a la ciència, el dret i la mística còsmica amb diferents variants. El poble jueu conviu amb altres pobles al servei dels governs, el cultiu de la ciència i de la cultura, l’administració i el comerç, assumint el seu propi destí. Al seu torn, neixen diverses corts sacerdotals per a la universalització de la pau dels emperadors, en el si de la tradició genuïna d’un imperi sacerdotal d’arrel egípcia sobre la qual s’acaben erigint icones equivalents, amb diferents noms i representacions, associats tots ells a l’autoritat terrenal que dibuixa el mapa geopolític (a cada gran regió una gran escola). El Temple evoluciona i es manté fins que s’esquerda la pau al cor de l’imperi, on s’assenten cristians i mahometans i la Casa de David, al llarg dels segles disset i divuit, resultat de la competència política, econòmica i simbòlica, en tots els sentits. Com a resultat, des d’Europa es proposa una unificació dels poders simbòlics que resulten ser més poderosos per al control de les consciències, al voltant d’un profeta principal messiànic que serveixi de guia. Jesús i Mahoma enalteixen. Roma pren la iniciativa de Babilònia. Itàlia substitueix a Egipte, i el Papa al Preste Joan. Jesús el Messies substitueix al Temple de Salomó amb una altra aliança simbòlica: el Sant Sopar.

3r. Temple. És un projecte. Primer és un projecte papal que es diu Nova Jerusalem però es representa a Roma, i ara és el projecte de les Nacions Unides, amb l’Estat d’Israel a Terra Santa. Neix i evoluciona en gran mesura a la terra occitana (que arriba fins a Ginebra, Suïssa), resultat d’una purga simbòlica que afecta els càtars, els jueus i els templers, tots ells hereus del Temple de Salomó, que després enfronta als cristians contra els mahometans a Ibèria i el nord d’Àfrica, mentre un conflicte equivalent es desenvolupa a l’est europeu. Israel trontolla. El nou Temple fracassa en la seva missió global però posa les bases de la colonització i l’actual mapa cronològic, que acaba absorbint tots les calendaris místics (amb passats simbòlics). Els pobles i tradicions muten, i els que no ho fan són destruïts i/o estigmatitzats. L’empresa de Napoleó s’enfoca a reconstruir l’imperi perdut, però fracassa i amb això reescriu de nou la història. Es desmantellen l’Imperi Espanyol, el Sacre Imperi Romanogermànic i la República de Gènova, i Itàlia es fractura juntament amb l’autoritat del catolicisme, que es veu obligat a renunciar a part dels seus privilegis i propietats d’arreu del món. Suïssa i la Francmaçoneria prenen vigor. Al llarg del segle dinou es recomponen els poders, els Estats Pontificis desapareixen i el Papa esdevé més dèbil, mentre es revifa la Casa imperial etíop i el sionisme polític jueu, i apareix la Creu Roja i de la Mitja Lluna. Al seu torn, el règim capitalista colonial crea una societat desigual, i emergeixen el comunisme i grans revolucions socials. La Primera Guerra Mundial és un avís per als poders imperials hereus del segon Temple, que es veuen tots ells debilitats, especialment el rus, el xinès i l’otomà. Turquia i Grècia es divideixen, mentre Rússia i la Xina abracen el comunisme després de les agressions i el col·lapse del projecte colonial. El Sacre Imperi Romanogermànic i el Papa no poden ressorgir. Altrament, s’asseu l’arrel del nou Israel, sota el protectorat anglès. El feixisme, nazisme i el catolicisme s’alcen a Espanya, Alemanya, Itàlia i el Japó, i es construeix un contrapoder. La Segona Guerra Mundial és l’intent de reposar un poder al model imperial, a l’estil del primer Temple i sota l’ideal del projecte catòlic del tercer, a costa dels pobles i nacions que representen al segon Temple i encara sobreviuen, i a costa de la llibertat de consciència. Per aquesta raó, el Japó envaeix Manxúria i des d’Itàlia s’envaeix Etiòpia i es destrueix la Casa imperial dels reis Salomó i Saba, mentre que a Grècia i a Espanya el feixisme pren el poder al republicanisme; i el nazisme sotmet als jueus i després a altres nacions germanes, fins que esclata la Gran Guerra. Però el projecte d’un nou ordre imperial fracassa i apareix Israel com una nació estratègica que no renuncia a refer el Temple de la saviesa i de la pau, en nom d’un tercer temple alternatiu amb una renovada visió messiànica, de la mà de les Nacions Unides, alhora que com a refugi del poble jueu.

Però comença la Guerra Freda i Orient no ho veu amb bons ulls. El sacrifici rus, xinès, àrab i otomà, després de les incursions anglesa i francesa dels últims dos segles, i d’una llarga llista de menyspreus acumulats per part del bloc cristià europeu, especialment el catòlic, fa que la pau de la postguerra es trobi en crisi i en desunió. El poble jueu (i el gitano), es recuperen de les ferides del genocidi, des de diferents posicions de poder. El Papa recapacita i accepta la diversitat religiosa, en el Concili Vaticà Segon de 1959 a 1965. S’acumulen moltes ferides i el nou escenari neix hostil i es manté inestable fins a l’actualitat, resultat del sistema polític, econòmic i simbòlic imperfecte que entre tots i al llarg de múltiples generacions hem creat. La construcció de la història oficial, a mida d’un projecte cristià que trenca amb el valor de la comunió imperial egípcia (a diferència de la tradició jueva), no facilita aquesta reconciliació. Però, sobretot, no ho facilita la construcció dels poders simbòlics i la seva constant mutació, en la mesura que han esdevingut instruments d’un poder que n’ha abusat, enfrontant als pobles entre sí. La Nova Cronologia, especialment la línia X-185, ajuda a comprendre-ho.

L’èxode, la diàspora, el genocidi i la reconstrucció d’Israel és el fil d’Ariadna de la Cronologia X-185.

Dedicat a MF

Andreu Marfull Pujadas
8 setembre 2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s