L’Apocalipsi bíblic al Parc Güell

Imatge anterior: Visió zenital del Parc Güell. S’hi mostra una copa que sosté el sol, que té la forma d’un gran cercle al seu capdamunt. Representa el Sant Calze de l’Aliança del Sant Sopar.

L’Apocalipsi bíblic al Parc Güell

Andreu Marfull Pujadas
10 de maig de 2016 (publicat el 24 de març de 2019)

Al Parc Güell es reflecteixen diversos episodis de l’Apocalipsi bíblic escrit per Joan, el darrer capítol de la Bíblia i, per tant, del Nou Testament. I, tal i com aquí es narra, es reconstrueix l’alliberament de Barcelona com si de la Nova Jerusalem es tractés, que apareix després d’una llarga lluita. D’acord amb aquesta exploració, la seva composició, la seva orientació i l’elecció del seu terreny hauria estat planificat conjuntament per donar valor aquesta idea.

El seu significat seria representar la lluita i la victòria de l’Apocalipsi, que al relat bíblic esdevindrà la Nova Jerusalem, i al relat del Parc Güell es relaciona amb Barcelona i la victòria simbòlica de la fi de l’opressió monàrquica que la manté empresonada dins les seves muralles (des del Decret de Nova Planta de 1716 fins el seu enderroc l’any 1854-1873), que culmina amb el desmantellament de la Ciutadella Militar l’any 1869, després d’haver-ho demanat infructuosament els anys 1794, 1840, 1845 i 1862. El 1869 s’assoleix aquesta fita després de les Corts de 1868, les primeres després de la revolució de 1868 que suposa el destronament dels Borbons a Espanya. Els Borbons no recuperen el seu poder fins el 1874, després de l’assassinat de Joan Prim l’any 1870, que mor essent cap del Govern d’Espanya, i de l’abdicació forçada del nou rei Amadeu I d’Espanya, de la Casa de Savoia, l’any 1873.

L’Apocalipsi bíblic

L’Apocalipsi representa múltiples històries, però totes elles conflueixen en una denúncia, la lluita entre els Reis, que conduirà a la humanitat a la seva autodestrucció i on dracs, serps i bèsties lluiten per vèncer l’infant que ha de pasturar totes les nacions amb barra de ferro (Ap. 12:4). La seva implosió final tindrà lloc a Babilònia, identificada com a gran ciutat, com a dona prostituïda i com a una Roma sotmesa (Ap. 17). La narració té per protagonista un anyell degollat, que esdevé l’Anyell de Déu (Jesús) sacrificat i diverses bèsties que representen el mal i la seva idealització. El primer és un reflex de l’ordre mundial monàrquic i religiós (identificat per deu banyes i set caps, on les deu banyes són deu corones i deu reis, i els set caps són set turons, que representen Roma i on s’asseu la dona prostituïda, Ap. 17:7-13).

La Bèstia té vàries formes, ja siguin una Serp antiga, dues Bèsties (una del mar i l’altra de la terra) que es complementen, un Fals profeta i Satanàs.

La Serp antiga apareix en dues ocasions, la primera en la lluita de la dona contra l’infant, al Cel, a la batalla del Cel (Ap. 12:7-9), i s’equipara amb la Bèstia. En aquest sentit representa la Serp o dimoni original, el mal. Tant és així que torna a aparèixer en la batalla final, un cop retorna l’infant de forma definitiva i és equiparat a Satanàs (Ap. 20:1-2). Així mateix, la Bèstia és desdoblada després de la batalla del Cel, en la Bèstia del mar i la Bèstia de la terra. La Bèstia del mar representa la divisió de poders entre els reis i l’església, ja que té les deu banyes i els set caps (Ap. 13:1), a la que el Drac li ha donat la seva força (Ap. 13:2) (per tant la Bèstia és com un Drac). La segona bèstia, la Bèstia de la terra, té dues banyes de xai i enraona com un drac (Ap. 13:11) i és qui, sota el control de la primera bèstia, exerceix el seu poder per idolatrar-la (representa el culte equívoc a Reis i a Església). Sota aquesta lectura, la Bèstia apareix més endavant en el moment de la darrera lluita, acompanyada del Fals profeta, i aquest Fals profeta simbolitzaria també la Bèstia de la terra, entrant en diàleg (potser) amb el profeta Mahoma vist des del Catolicisme (Ap. 19:20). Així doncs, Satanàs=Bèstia=Serp antiga, i el seu desdoblament és per un costat la Bèstia del mar i per altre la Bèstia de la terra=Fals profeta.

La lluita és al Cel (Ap. 12), i el seu espai terrenal és Babilònia (Ap. 17). El relat apocalíptic és que Babilònia és la gran ciutat que exerceix el seu imperi sobre els sobirans de la terra (Ap. 17:18) i s’equipara a la dona prostituïda (la fragmentació d’autoritat i interessos que escenifiquen Roma i els Reis i el culte al comerç de les ciutats del món, on Babilònia seria la terra original d’on sorgeix tot, Egipte, ja que Babilònia fou l’arrel de les civilitzacions i alhora era el nom original de la ciutat d’El Caire, on es troben les piràmides més colossals del símbol de l’Antic Egipte). Al relat apocalíptic al final cau Babilònia i reis, mercaders i navegants viuen el seu càstig (Ap. 19:1-5).

La victòria és presentada amb el retorn de l’Anyell de Déu (Jésus i el seu àngel), que ve amb l’infant victoriós (l’infant que el Cel protegeix en la lluita al Cel davant de la Serp antiga=Bèstia=Satanàs), convertit en un Cavaller, i una núvia que esdevé la nova Jerusalem. Aquesta victòria, curiosament, té dos episodis, amb mil anys pel mig, i es reflecteix en dues victòries. La seva narració comença amb l’anunci de les noces de l’Anyell, que es casa amb una núvia vestida de fil de lli (Ap. 19:6-10) i l’arribada del seu Cavaller, en un cavall blanc, que escup de la boca una espasa, amb les que pasturarà amb barra de ferro (Ap. 19:15). D’aquesta manera, l’infant apareix de nou, i és quan té lloc la penúltima gran lluita, on el Cavaller venç la Bèstia i el Fals profeta, amb tots els reis de la terra amb els seus exèrcits reunits (Ap. 19:19-20). Venç el Cavaller, que ferma durant mil anys (Ap. 20:1-2) el Diable i Satanàs, que es correspon a la Serp antiga. Són mil anys de pau. Però al cap de mil anys Satanàs és alliberat i torna assetjar al poble de Déu per a esgarriar les nacions i la ciutat que ell estima (Jerusalem) (Ap. 20:7-10). En aquest instant, té lloc el Judici darrer (Ap. 20:11-15), on tots els morts són jutjats segons el que han fet en vida, i té lloc El món nou de Déu, els darrers dos capítols de l’Apocalipsi (Ap. 21 i 22). En aquest instant es descobreix que la núvia del Cavaller és la nova Jerusalem (Ap. 21:9). Una nova Jerusalem de 2.200 kilòmetres de llargada i quadrada baixa del Cel, i des del setial de Déu es sent: Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el principi i la fi, i a l’assedegat donaré aigua de la deu de la vida (Ap. 21:6). D’aquesta manera, una nova ciutat apareix del Cel, on les portes no es tanquen mai (Ap. 21:25) i els reis hi portaran les riqueses i la magnificència de les nacions (Ap. 21:26). El seu aliment és el riu i l’arbre de la vida (Ap. 22:1-5). Un riu d’aigua viva brillant com un cristall brolla del setial de Déu i de l’Anyell (Jesús) (Ap. 22:1). L’arbre fruita 12 vegades l’any, i les seves fulles són la medicina de les nacions (Ap. 22:2-3). L’anunci el fa l’àngel de Jesús, que s’identifica amb el llinatge de David, l’Estel lluminós del matí (Ap. 22:16).

L’Apocalipsi al Parc Güell

Tota aquesta història té el seu reflex a la Ciutat Comtal, i és reflectit al relat del Parc Güell. La nova ciutat on les portes de les seves muralles no tancaran mai és Barcelona, que durant un segle veu com cada vespre en tanca les portes. D’aquesta manera, una nova i immensa Barcelona reneix, com ho fa la nova Jerusalem, i és vençuda la Bèstia, el Fals profeta i Satanàs, que representen la lluita dels reis, el culte a les coses materials i l’allunyament de la voluntat de Déu.

I doncs, com es reflexa això al Parc Güell? Doncs bé, al parc hi apareix la dona (prostituïda com a Babilònia, sota les deu corones de la Bèstia), la Bèstia (mig drac i mig serp) en les seves dues formes (la Bèstia del mar i la Bèstia de la terra), la Serp antiga (que lluita al Cel i és precipitada a terra, Ap. 12:7-9), l’Anyell (com a Bèstia de la terra i com a Anyell des d’on brolla el riu de la vida), l’Estel lluminós de l’àngel de Jesús (al Cel, com a símbol de l’estel victoriós de David), el riu i l’arbre de la vida. La composició principal de l’escalinata i la plaça del Parc representen la lluita entre la Bèstia=Drac i els àngels del Cel que protegeixen l’infant (la consciència), en un riu on l’aigua que brolla del drac esdevé l’aigua de la vida. Es tracta d’una composició que està orientada al Parc de la Ciutadella i contempla la Ciutat Comtal. Representa, doncs, el símbol màxim de l’alliberament de Barcelona=Nova Jerusalem i del riu i l’arbre de la vida que l’alimenta=Parc de la Ciutadella (construït sobre la fortalesa militar vençuda).

La lluita (Ap. 12 i 17)

La lluita té lloc amb una batalla al Cel entre els àngels i el drac, on es protegeix l’infant (la consciència) i la dona és amagada al desert (Ap. 12:13) (una dona que al capítol 17 apareix a Babilònia, una ciutat al costat d’un riu cabalós, asseguda sobre set turons on seu la dona, sota el poder d’una Bèstia de deu banyes, que són deu reis). En aquesta lluita la Serp antiga (que a l’Apocalipsi és la Bèstia=Drac) vomita una riuada d’aigua perquè el corrent s’endugui la dona, però la terra engoleix l’aigua (Ap. 12:15-17).

El Cel en forma d’un gran núvol

L’estrella de David que brilla al Cel

Els àngels del Cel que combaten la lluita

La Serp antiga són les traces del gran passeig.

La batalla té lloc al Cel, i la Serp és precipitada a la terra. Per això la Serp apareix volant en un tram i soterrada en un altre.

La batalla de la Serp al Cel.

La Serp precipitada a la terra (s’hi arrossega).

L’objecte de lluita, l’infant.

L’infant és convertit en la consciència (glàndula pineal [aportació d’en Carlus Camps]) i equiparat a Sant Pere (una pedra), que té les claus del Cel (una piràmide de base triangular, el triangle és el símbol de Déu). 

La Bèstia=Drac que lluita al Cel i que vomita aigua per que s’endugui la dona,

però… la terra que engoleix la riuada.

La Bèstia és desdoblada en dues Bèsties.

La primera és equiparada a la Bèstia=Drac, i la segona sembla un xai amb dues banyes. La primera és la Bèstia del mar i la segona la Bèstia de la terra, que rendeix culte al primer (i dominador). Tots dos vomiten aigua de la boca.

La dona que s’amaga al desert. Babilònia s’equipara a El Caire (Babilònia sempre ha estat El Caire), amb una piràmide (Keops) invertida. La piràmide invertida representa El Caire=Babilònia, i alhora al desert on s’amaga la dona.

Les deu corones (reis) que sotmeten a la dona (la corona és a dalt).

L’obertura es corona amb deu corones, deu punxes=deu reis. Els set turons on s’asseu la dona no surten representats al Parc Güell, i es refereixen als set turons de Roma, que es veu prostituïda (sotmesa) pel poder de la Bèstia=Serp antiga=Satanàs.

L’alliberament (Ap. 21 i 22)

Tota la composició apunta al Parc de la Ciutadella, i el conjunt de la composició representa l’Arca de l’Aliança (Ap. 11:19), que apareix del santuari del Cel. D’aquesta Arca apareix la dona i l’infant que precedeix la lluita de la dona i el Drac, que el voldria matar al capítol immediatament posterior de l’Apocalipsi. El símbol de l’Aliança és el Sant Calze i és reflectit a la planta de la composició principal del Parc Güell.

La composició apuntant a la Ciutadella.

A la Ciutadella hi conflueix el passeig de Sant Joan (Joan escriu l’Apocalipsi) i el passeig s’emmarca amb l’Arc de Triomf (de l’arquitecte Josep Vilaseca). Josep Vilaseca dissenya també una altra Arca de l’Aliança, en aquest cas com el símbol de l’Arca de Moisès, amb motius egipcis, que al llarg del segle XX és tapiada en una capella de l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona.

El Sant Calze apareix com a símbol de l’Arca de l’Aliança que apareix del santuari del Cel. La vistió zenital mostra que és una copa que sosté el sol, un gran cercle al seu capdamunt que es veu envoltat per una serp (la de l’Apocalipsi). Representa el Sant Calze de l’Aliança del Sant Sopar, i la serp representa la lluita apocalíptica que tot just comença. A molts retaules del Renaixement es representa el Sant Calze amb una serp, sota la creu del martiri, suspès per Sant Joan (com el que es pot contemplar entrant a l’esquerra a l’església de Santa Anna de Barcelona).

L’alliberament de Catalunya

Hi ha una darrera lectura, que representa la vinculació entre Catalunya i Jesús, del llinatge de David. La dona apareix emmarcada en el símbol de l’Orde de Sant Benet (i de Montserrat, que és benedictina), i el Cel és emmarcat amb les barres catalanes, que apareixen també al voltant dels núvols i brollen en forma de pluja (gotes d’aigua). L’Anyell del que brolla el riu de la vida es troba emmarcat en el símbol d’un rei (la senyera), tot i formar part també de la Bèstia de la terra (una serp amb dues corones com un xai). Als peus del calze hi apareixen el símbol de la hospitalitat i la lluita, representats per l’Hospital de la Santa Creu i els Templers i/o la creu de la Mercè. La victòria és doncs doble, de l’Anyell convertit en el Cavaller que esdevé a l’Apocalipsi l’infant que ha de pasturar totes les nacions de la terra un cop alliberada, un Cavaller-Anyell que reneix com a símbol de Catalunya.

La dona i el símbol de Sant Benet , que s’assimila a tres turons del símbol de l’Orde (les tres obertures de la cova són el símbol de l’Orde de Sant Benet), recordant a Montserrat (que és benedictina, en origen una comunitat de dones, no de monjos).

És a dir, el símbol de Sant Benet es situa fins uns fets del segle VIII-IX (origen comú de l’expansió de l’orde i dels comtats catalans), mil anys abans del segle XIX, i representaria un enllaç simbòlic amb els 1.000 anys de pau de l’Apocalipsi i l’esperit benedictí que és als fonaments de la identitat catalana.

L’Anyell-Bèstia (de la terra) amb dues banyes sembla un xai (anyell), que té per símbol la senyera, i del qual brolla el riu de la vida de la nova Jerusalem.

En aquest espai, el rei català s’equipara per honestedat amb la Bèstia de la terra, al ser un dels reis que lluiten i porten, també, a l’Apocalipsi i al Judici final.

El símbol de la senyera custodiant el Cel , concretament el cercle que representaria també al Sol.

Detall de la Corona=Senyera.

Gotes d’aigua i senyera plorant=plovent del perímetre del Cel=núvol.

Finalment, es situen dues construccions que custodien el Sant Calze=Parc i representarien la lluita de la vida a Barcelona que defensen tant l’Hospital de la Santa Creu com els Templers i/o la Mercè.

Les dues es coronen amb una pinya=ou, el símbol de la fecunditat, la vida i la resurrecció en la iconografia cristiana.

Al primer es veu la creu de la Mercè=Templers.

Al segon es veu la creu, més elevada, que és la Santa Creu, i que s’enlaira al Cel, essent el símbol de l’Hospital de la Santa Creu i de l’essència (hospitalària) del Cristianisme original.

Vídeo relacionat: “PARK, les escales monumentals”, d’en Carlus Camps

Investigació i Símbols: Andreu Marfull
Guió i Edició: Carlus Camps i Torner
Sons i banda sonora: Marc Badosa
“La nit d’Amor” d’Enric Morera

La història real, l’Apocalipsi i Catalunya

Existeix, extraoficialment, un pont real entre l’Apocalipsi i els comtes catalans. El drac de l’Apocalipsi és, bàsicament, el drac del casc de Jaume I, i el de l’Orde del Drac del segle XV, que esdevé el projecte previ de l’Orde del Toisó d’Or. Per aquesta raó, i per cap altra, el símbol de l’Orde del Toisó d’Or és un anyell degollat, com a l’Apocalipsi (encara que oficialment es digui una altra cosa). Però aquesta és una altra història… i es mereix un punt i apart. És la lluita dels llinatges pel control d’un imperi (romà, jueu, mahometà i cristià) que s’acabà fracturant política i espiritualment, que conduí a la legitimació del projecte colonial i, posteriorment, als poders resultants en franca i hostil competència. Es manipularen els textos sagrats i es va reescriure la història, creant un passat mític poderós que s’envià al passat. L’Apocalipsi explica aquesta història, i ens situa el punt crític a l’any 1260 (Ap. 11), fent-lo coincidir amb l’aparició de l’Arca de l’Aliança (Ap. 11:19) (i amb el temps històric del rei Jaume I). Tot seguit, després de l’Arca, a l’Apocalipsi, neix l’infant (que representa al Messies). Paral·lelament, té lloc l’infantament de Jaume II, conegut com “el just”, a qui la historiografia fa coincidir amb el “germà de Jesús”, fill de Maria, segons el Nou Testament. Jaume II “el just”, abanderat per Roger de Flor, l’equivalent a Sant Jordi, arribarà a liderar l’Imperi Romà, d’Orient, Grècia, i prendrà possessions fins a Natòlia (tal com constaten els mapes medievals).

El rei en Jaume II neix el 1267 a València (el mateix any que neix Roger de Flor), just quan, segons la historiografia oficial, el Gran Kha negocia una gran aliança amb Jaume I, i envia una ambaixada a València. Es creu que aquesta empresa tenia la missió de ser la novena croada de l’Orde del Temple de Salomó, però es diu que s’abortà pel mal temps l’any 1269. Segons la simbologia de la història sagrada, la “croada” és el naixement d’un infant que, com Sant Jordi, lluitarà per l’amor d’una princesa defensant el cristianisme, tal com ho feu Roger de Flor sota el govern del rei en Jaume II. Roger de Flor és la “flor vermella”, la creu, que en nom del Temple de Salomó ocupa l’Imperi Romà.

185 anys després, seguint el patró cronològic de la Cronologia X-185, es repeteix tot. Però en aquesta ocasió el Khan és el Preste Joan, qui proposa l’aliança, i hi afegeix un matrimoni. El Preste és l’emperador d’Etiòpia i el líder cristià de l’Edat Mitjana, que governa sobre tot el món i és del llinatge del rei Salomó. Es fa dir Jacob, com es deia el líder a qui Déu anomenà Israel, que vol dir la “lluita de Déu”, i se’l coneix com a Constantí, l’altre “Sant Jordi”, el qui feu del cristianisme la religió oficial de l’Imperi Romà. Constantí està casat amb la princesa de Sheba (o Shewa, que seria Saba), que es diu Helena, com la mare del “gran” Consantí romà, que per cert tenia el mateix nom que son pare.

El matrimoni, doncs, també es duplica, uns 1000 anys després. Oficialment, aquesta crònica del segle quince es considera una raresa, per no dir un anacronisme, que, com va ocórrer amb en Jaume I, sembla ser que no es va materialitzar. Però no és cert, sí que es va fer realitat, si es sap llegir la simbologia històrica. Al cap d’uns quaranta anys, 185 anys després de l’ocupació de Grècia per part dels Almogàvers catalans, es descobreix el “Nou Món” per la glòria dels “Reis Catòlics”, iniciant així la “croada” de la colonització; un Papa valencià ocupa Roma; el rei Aragó (dragó) català ocupa Nàpols; i anys després rep la dignitat de Rei de Jerusalem (l’any 1506), essent una dignitat que fins aleshores pertany al comte i duc de Provença, de llinatge dels Anjou. Vet aquí la resposta al misteri de l’Apocalipsi. La història oficial ens en dóna la narració que falta per a la seva comprensió. L’Apocalipsi ens fa mirar l’any 1260, i X-185 ens ho porta al segle quinze. Tot passa aleshores: l’Arca, el Temple de Salomó, i la gènesi de la glòria del llinatge de David, pare de Salomó, en nom de la lluita de Déu, Israel, entès com el “Regne de Déu” sobre tota la terra, abans de construir-se el mite dels dotze apòstols, i el de les dotze tribus d’Israel.

Informació relacionada amb la simbologia del Parc Güell: La geometria cabalística del pla de Barcelona (CLICA)

Informació relacionada amb el temple de la Sagrada Família de Gaudí: El simbolisme de la façana del Naixement de la Sagrada Família de Barcelona (CLICA)

Informació relacionada amb la simbologia medieval: La misteriosa iconografia de Sant Jeroni de la Murtra (CLICA)

Informació relacionada amb tota aquesta història: Cronologia X-185 (CLICA)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s