El darrer sospir de l’Imperi romà, català

Imatge anterior: Ferran Cortés, amb les barres catalanes al centre i l’escut dels Làscaris-Comnè (o Habsburg) a la part superior esquerra.

En aquest treball s’expliquen les raons que apunten a l’esborrat de l’aportació catalana a les empreses papals de l’orde de Sant Joan, de la descoberta d’Amèrica i de la Companyia de Jesús, essent totes elles la darrera etapa no reconeguda de la recomposició de l’Imperi romà, abans de ser una empresa usurpada per les nacions europees i distorsionada al relat històric. Al text principal es mostren les dades i les peces que cal recosir. Al final del text es mostren els enllaços que li aporten una radical explicació.

El darrer sospir de l’Imperi romà, català

L’edat moderna, iniciada oficialment l’any 1453 amb l’ocupació de Constantinoble per part de l’Imperi otomà, té com a punt d’inflexió el desafiament d’una autoritat religiosa a l’Imperi romà (d’orient). Roma, que esdevé la principal autoritat religiosa del cristianisme, es renova i té lloc una reestructuració del capital precedent, així com de la representació simbòlica del poder i el significat de l’art. El Renaixement, símbol d’una cosmovisió del món renovada, expressa una monumentalitat inspirada en les antigues Grècia i Roma, i la ciutat de Roma incorpora fins a 13 obeliscos egipcis. El culte al “Creador” es trasllada al culte a la figura i la creació humanes, en què l’Home de Vitruvi (dibuixat per Da Vinci el 1490) és una representació indicativa d’aquesta evolució. Paral·lelament, emergeix l’autoritat dels monarques, que assumeixen nous poders, en especial militars i governamentals. En aquest procés, l’art i la cultura del Principat i del regne de València, així com dels regnes de Sicília i Nàpols, inicien un Renaixement incipient de gran valor (Joan Margarit i de Pau, Ausiàs Marc, Joanot Martorell, Joan Lluís Vives, etc.), que es veu interromput de manera sobtada als territoris catalans a partir del segle xvi. Sense causa evident, es deixa de publicar en català.

Castella s’apropia de l’empresa colonitzadora i (segons diu la història oficial) el poder estratègic dels monarques es trasllada al centre, sud i oest peninsular, precisament quan el monarca ostenta el poder a mig Europa (inaudit). Els nous monarques Habsburg (de la família imperial del Sacre Imperi Romanogermànic) assumeixen el control de l’estament militar que, fins aleshores, es troba capitalitzat per l’estament nobiliari i controlat (a efectes internacionals) per l’Església romana, en un procés materialitzat abans a Castella per part del comte de Barcelona, Ferran el Catòlic. Paral·lelament, el comte i rei Ferran, amb la finalitat de controlar els dominis, estableix noves institucions de govern, com és el cas del Consell Suprem d’Aragó (l’any 1493), i crea, per primer cop, una institució representativa de la dimensió de la Corona que fins aleshores es concep com una confederació d’estats. És a dir, facilita la transformació de la Corona en una autoritat internacional però tot i l’èxit de les seves accions, el seu nét Habsburg, hereu també dels dominis de Castella i de mitja Europa, centra la seva estratègia en el foment de Castella per al lideratge de la colonització, que comparteix estratègicament amb el rei de Portugal. [Sens dubte, es tracta d’una contradicció. El fet de no utilitzar tot el poder europeu per a l’empresa colonial, com ho és no fer ús del poder financer, marítim i militar català, per no dir el poder simbòlic, en les qüestions religiosa i imperial, que arriba a acumular, és una contradicció.]

Amb la mort de Ferran el Catòlic, comte de Barcelona, rei d’Aragó i regent de Castella, l’any 1516, el rei i posterior emperador Carles uneix als dominis dels Habsburg els principals poders de la corona catalana, que són el Principat, els territoris del Rosselló i la resta de la “Catalunya Nord”, els regnes d’Aragó, València, Sicília, Nàpols i, de manera singular, les dignitats (titulars) de duc d’Atenes i Neopàtria, rei d’Hongria, rei de Jerusalem i emperador de l’Imperi romà, junt amb una acumulació (inèdita i impossible durant l’edat mitjana) de comtats, ducats i regnes procedents dels dominis Habsburg, i de Castella (el menor dels regnes, en quant a riquesa i poder). Segons l’historiador Jerónimo Zurita (1580), Ferran el Catòlic rep els drets d’emperador de l’Imperi romà d’Andreu Paleòleg, el 1502, mentre que segons altres fonts la dignitat d’emperador romà és compartida amb el tsar de Rússia, com a legítim hereu (per això llueix a la seva bandera l’àguila bicèfala romana). [Altrament, és Ferran qui, amb les seves tropes, ocupa Granada el 1492 i l’Alta Navarra el 1512, amb l’ajuda de Castella, de la mateixa forma que pren possessió de part del nord d’Àfrica, de Tunísia, Algèria i Marroc, i qui lidera l’ocupació americana abans del seu nét Carles, com a regent de Castella. En aquest sentit, destacar que al seu testament de 1516 indica que deixa a sa filla Joana (entre d’altres poders) les ciutats de Bujia, Alger i Trípoli i “la part a Nos pertanyent a les Indies de la Mar Oceana” (Sans, 2012), sense aclarir si es tracta d’una part compartida amb Castella o amb Portugal. I això és significatiu. Si es refereix a la part compartida amb Portugal, resultat del Tractat de Tordesillas (1494), voldria dir que es tracta de la totalitat de l’empresa que la història oficial ha acabat atribuint a Castella i que el comte de Barcelona i rei d’Aragó declara pròpia. Si es refereix a la part compartida amb Castella, no hi ha cap document que ho avali.]

A què és degut, doncs, aquest reequilibri singular dels poders? Per què Castella i no tot un “imperi”? És una despossessió de l’autoritat catalana davant d’Europa i del seu monarca? La història oficial, tot i exposar-ho com un fet relacionat amb l’ordre feudal català i el caràcter jeràrquic i militar castellà (segons es diu més òptim per l’empresa colonial) no en dona una explicació satisfactòria. [D’alguna manera, el poder del rei Ferran que acumula sa filla Joana és desposseït, com ho és la dignitat històrica de la reina Joana, transformada en una “boja”. D’altra banda, numerosos dubtes apareixen respecte a la unitat del domini dels Habsburg a l’Europa dels segles XVI i XVII i l’empresa castellana de la colonització.]

Però hi ha un fil que hi aporta significat. Catalunya, l’orde de Sant Joan, el papa de Roma i Constantinoble cauen com a autoritats simbòlica, eclesiàstica i militar aliades al llarg dels segles xiv i xvi, coincidint amb la inflexió del trasllat dels poders als imperis espanyol (que és castellà) i portuguès. Com a reflex d’aquesta singularitat catalana, el Principat és l’únic Estat de la Corona que integra a les Corts a procuradors de l’orde de Sant Joan, l’orde militar més rellevant de l’Església romana a l’edat mitjana, un cop capitalitza a les seves ordres les possessions i la missió de l’orde del Temple de Salomó (Morales-Roca, 1983, p. 20-22). En aquest sentit, cal destacar que la presència del braç eclesiàstic al Principat té una singularitat preferent dins els regnes de la Corona d’Aragó, ja que a la resta no presideix la Generalitat per defecte ni s’hi troba representada l’orde de Sant Joan (l’orde principal del papa de Roma), que té a Catalunya el Gran Priorat. El Gran Priorat li atorga el control de l’autoritat papal i geoestratègica sobre el conjunt de la Corona, però alhora l’autoritat d’aquest orde s’estén sobre tots els regnes d’Hispània (inclosos Portugal, Castella i Navarra), en nom de la Corona d’Aragó, abans de subdividir-se, l’any 1462, entre les organitzacions territorials de Castella (que inclou Portugal) i Aragó (que inclou Navarra) ([1]), en una divisió que es manté efectiva fins al segle xviii, moment en què l’orde es transforma en una altra entitat de menys rang i entra en crisi. Aquests fets tenen lloc un cop Europa es reordena després de les llargues lluites entre els Habsburg i els Borbó que coincideixen, de manera sorprenent, amb una època en què els principals grans mestres de l’orde són catalans mallorquins, en contraposició al domini tradicional de l’òrbita francesa. És el cas dels grans mestres de l’orde de Sant Joan: Rafael Cotoner d’Olesa (1660-1663); Nicolau Cotoner d’Olesa (1663-1690) i Raimon Ravassa Parellós Rocafull (1697-1720); aquest darrer, nebot dels Rocabertí, la màxima autoritat catalana en l’orde del Temple de Salomó, i descendent dels Rocafull, la màxima autoritat de la Casa de Montpeller en temps de Jaume I, per la seva condició d’estar units a la casa imperial romana dels Comnè, que s’emparenta primer amb els senyors de Montpeller i després amb els comtes de Barcelona. Els Rocafull són els hereus legítims dels dominis de la Casa de Montpeller en el cas que Jaume I (fill únic) no en pugui rebre els poders, segons el testament de Maria de Montpeller i Comnè, la mare de Jaume I.

És a dir, els catalans dominen l’autoritat papal de l’orde de Sant Joan dins d’una Corona que controla els regnes d’Hispània sota la seva tutela fins el 1462, any en què es divideix el seu domini entre les “llengües” de Castella i d’Aragó. Des de la creació d’aquest repartiment territorial (a l’inici del segle xiv) fins el 1462 la província de l’orde de Sant Joan d’Hispània és una conjunta i és la de l’Aragó.

En aquesta línia, hem d’afegir que Catalunya, junt amb l’Aragó, València, Sardenya i Navarra, té estructurades les Corts sota la forma d’estaments independents (Església, noblesa i síndics de ciutats o viles), mentre que Castella no té estructura estamental, és a dir, el rei té poders gairebé absoluts (Morales-Roca, 1983, p. 14). Altrament, cal ressaltar que als regnes de Portugal i de València, l’orde del Temple s’estructura en ordes alternatius a l’orde de San Joan i manté la independència fins al segle xvi. Es tracta dels ordes de Crist i Montesa, als regnes de Portugal i València, respectivament (Sans i Travé, 1999). Així mateix, allò que diferencia més Catalunya de Castella és la seva integració en el projecte papal a través d’insignes representants de l’orde eclesiàstic internacional i càrrecs significatius al servei de l’orde de Sant Joan, així com l’autoritat dels papes Borja, el darrer dels quals impulsa (junt amb els Della Rovere) el projecte de Sant Pere del Vaticà i l’empresa evangelitzadora que acabarà legitimant els dominis de Castella i Portugal a mig món [provocant, o materialitzant, un cisma a Europa]. La següent relació de personalitats catalanes associades a l’empresa papal en donen fe:

  • [Hug de Pinós (1067-1117), eminent cavaller de l’orde del Temple de Salomó, contemporani i de nom semblant al del fundador de l’orde, Hugues de Payns, que vol dir el mateix (“Pinós”). A títol informatiu, cal ressaltar que el manuscrit núm. 7.377 de la Biblioteca Nacional de Madrid, datat l’any 1662, indica que en fou el primer Mestre. Es titula “Declaració de la inscripció grega de la creu de Sant Esteve de Bagà, cap de les baronies de Pinós, guió de l’armada que va prendre Terra Santa, any de 1110. Hug de Bagà, primer Mestre del Temple” i fa referència a la Creu de Bagà (Berguedà) que encara custodia l’església de Sant Esteve.]
  • [Ramon Berenguer III de Barcelona i de Provença (1082-1131). Casat amb Dolça de Provença (1113-1131), unifica les barres vermelles a ambdós comtats, en temps de la fundació de l’orde del Temple de Salomó, a la mateixa Provença. Fou el primer comte que formà part de l’orde templer.]
  • [Pere el Catòlic (1177/78-1213), comte de Barcelona i rei d’Aragó, senyor de Montpeller pel seu matrimoni amb Maria de Montpeller i Comnè (el 1204), de sang imperial bizantina. Fou Estendard de l’Església Catòlica per la gesta de la batalla de Navas de Tolosa, el 1212, però fou mort per una croada papal dirigida contra els càtars, que ell defensà el 1213. Pere i Maria són els pares de Jaume I el Conqueridor i Maria fou enterrada a Sant Pere del Vaticà, al costat de la filla Peronella de l’Apòstol Sant Pere (a dia d’avui se n’ha perdut el rastre).]
  • [Roger de Flor (1266-1305), cavaller templer italià al servei de la corona catalana, que participà en la defensa de Constantinoble davant dels turcs, arribant a esdevenir Cèsar. Fou mort junt amb el seu seguici en una traïció i portà el domini català als ducats d’Atenes i Neopàtria en nom dels Almogàvers. El seu escut és una flor de lis vermella sobre fons blanc, l’escut de Florència. Es tracta d’un personatge icònic del que es coneix poc, que defensà el cristianisme com ho feu Sant Jordi, a Anatòlia, de gesta semblant a la narrada a la crònica del Tirant lo blanc.]
  • Joan d’Aragó (fill de Jaume II, rei els anys 1304-1334) – Patriarca d’Alexandria (1328-1334).
  • [Papat d’Avinyó (1307-1377), i posterior cisma amb Roma (1377-1417) en l’època de màxima influència dels dominis de l’orde de Sant Joan a la Mediterrània, amb seu a Sant Geli, a tocar d’Avinyó, capitalitzant la missió de l’orde del Temple de Salomó, desmantellat el 1307 i suprimit el 1312. Destaca el papa Luna (1328-1423), proper a la casa de Barcelona i, segons altres fonts, llinatge reial català, que fou el darrer papa d’Avinyó, essent refugiat a Barcelona. Època d’esplendor de la casa comtal i reial catalana.]
  • Bernat de Gualbes i de Nàgera (segles xiv-xv) – Cònsul d’Alexandria, ambaixador del rei davant del soldà d’Egipte i de Babilònia [El Caire, de nom Babilònia i coneguda com Al-Qahira en àrab, que vol dir “la victoriosa”].
  • Lluís de Gualbes (fill de l’anterior) (?-1439?) – Gran prior de Catalunya de l’orde de Sant Joan (1427-1439). El seu germà Bernat votà a favor (oficialment) de Ferran d’Antequera (nebot de Martí I l’Humà) al Compromís de Casp (1412) [en una època en què la casa reial catalana esdevé Conestable de Castella (de 1382 a 1453), la màxima autoritat en absència del Rei, essent el primer el comte de Ribagorça, de sang imperial bizantina, i el darrer Àlvar de Luna, del llinatge del papa Luna]. [Cap del llinatge Gualbes: Pons de Gualbes i de Rovira, casat amb Caterina Llorai; els Llorai i els Gualbes foren les famílies més riques del Principat al segle XV, seguits dels Bertran (emparentats amb els Colom); família integrada al control de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, darrera resistència cristiana davant l’avanç otomà, i darrera força militar dels darrers papes del segle XV com a protagonistes de la darrera croada cristiana contra l’Islam, que mai es va arribar a fer].
  • Francesc Climent Sapera (?-1430) – Patriarca de Jerusalem (1419-1427).
  • Antoni de Fluvià (?-1437?) – Gran mestre de l’orde de Sant Joan (1421-1437).
  • Bernat de Vilamarí (?-1463) – Almirall de la Corona i comanador de l’orde de Sant Joan a Constantinoble en temps de la conquesta otomana (1453), que combat activament contra els turcs al servei de l’orde de Sant Joan durant les dècades de 1440 i 1450, i senyor de Boadella (l’Empordà). [Els Vilamarí foren una important família implantada a l’Empordà al segle XIV, d’arrel incerta; el seu escut d’armes són quatre barres vermelles sobre fons blanc; al segle XV, fins a principis del segle XVI, foren els almiralls de l’Armada del Rei d’Aragó, per dret hereditari, i defensaren tots els atacs otomans a l’illa de Rodes, seu de l’orde de Sant Joan; altres Vilamarí foren Bernat de Vilamarí, bisbe de Girona (?-1312), que assistí al concili de Viena (Delfinat), on es decidí suprimir l’orde del Temple de Salomó (Templers) i entregar les seves possessions i missió a l’orde de l’Hospital de Sant Joan (Baptista) de Jerusalem; Berenguer de Vilamarí (?-1305) fou capità d’una galera de la Companyia Catalana d’Orient, que conquerí mitja Grècia, essent molt probablement ex-templer; la reina Sibil·la de Fortià i de Vilamarí (1350-1406), la darrera dona del rei Pere el Cerimoniós (1319-1387), amb qui tingueren a Isabel d’Aragó i de Fortià (1376-1424), que casà amb Jaume II d’Urgell (1380-1433), el pretendent de la Casa de Barcelona al tron de la Corona d’Aragó durant el Compromís de Casp; Ramon de Vilamarí, Domèstic de la Reina (1386), Castellà de Perpinyà (1396), Comanador de l’orde de Sant Joan a Avinyonet i a Castelló d’Empúries].
  • [Jaume de Vilaragut i Vilanova (1403-1464), baró d’Albaida, corsari. Nomenat general de l’Armada del papa Calixt III (Alfons de Borja i de Llançol, que vol dir “lluna i sol” tal i com ho proclama el seu escut, Papa entre els anys 1455 i 1458). Corsari que informà de les seves aventures a Joanot Martorell, qui les va incloure al seu famós llibre Tirant lo Blanc, on és destacable la història amb la Carmesina, filla (a la novel·la) de l’emperador de Constantinoble, de qui el Tirant s’enamora].
  • Calixt III (Borja) (?-1458) – Papa (1455-1458).
  • Pere Ramon Sacosta (?-1467) – Gran mestre de l’orde de Sant Joan (1461-1467).
  • Arnau Roger de Pallars (1408?-1467?) – Patriarca d’Alexandria (1457) i ambaixador a Roma (1455), bisbe d’Urgell i fill del comte de Pallars (descendent català dels poders imperials bizantins dels Làscaris-Comnè des del segle xiii), fidel a Carles de Viana.
  • [Fra. Pere-Antoni Ferrer (1421?-1472/73?) – Portaestendard de l’Església Catòlica i Almirall de l’Armada Pontifícia en la campanya contra els otomans de 1456, essent president de la Generalitat entre 1458 i 1461. Ascendent dels Ferrer que s’emparenten amb els Colom i esdevenen braços fundacionals de la Companyia de Jesús al servei de l’orde de Sant Joan, tal i com es narra més endavant].
  • René d’Anjou (1409-1480) – Comte de Barcelona (1466-1472), rei titular de Jerusalem (1435-1480) i gran mestre del Priorat de Sió (1418-1480). La seva filla Iolanda de Bar en fou la Gran Mestre (1480-1483). [Els origens dels ducs de Bar cal trobar-los al matrimoni entre Matfred d’Orléans i Tuntematon (nascuda entre el 685 i el 739), d’origen desconegut. El 1354 es convertí en ducat i el 1431 ho heretà Renat d’Anjou, i s’integrà al ducat de Lorena; l’any 1766 s’annexionà a França. Eduard de Bar fou Gran Mestre del Priorat de Sió (1307-1336), així com Joana de Bar (1336-1351)].
  • Jaume de Gialtru i de Gualbes (?-1481) – Governador militar de l’illa de Rodes (1453-1479), gran prior de Catalunya de l’orde de Sant Joan (1460-1481), gran refrendari i lloctinent del gran mestre de l’orde de Sant Joan (1453-1481).
  • Alexandre VI (Borja) (1431-1503) – Papa (1492-1503). [El llinatge Borja s’emparentà amb la casa reial catalana i el besnét Francesc de Borja fou el III general de la Companyia de Jesús].
  • Bernat Boïl (1440?-1507?) – Primer patriarca, arquebisbe i vicari apostòlic de les Índies Orientals i Occidentals (1493).
  • Alfons d’Aragó (germà del rei Ferran II) (1417-1495) – Comte de Ribagorça i de Cortès. Gran mestre de l’orde de Calatrava (1443-1445) i primer capità general de la Santa Hermandad (1476).
  • Ferran d’Aragó (fill de l’anterior) (?-1495) – Gran prior de Catalunya de l’orde de Sant Joan (1481-1495). Germans, fills i nebots foren cavallers de l’orde de Sant Joan, al segle xvi.
  • Ferran II el Catòlic (1452-1516) – Rei titular de Jerusalem (1504-1516) i emperador de l’Imperi romà (abans de 1502, ja que va comprar els drets al darrer emperador, Andreu Paleòleg).
  • Alfons d’Aragó (fill de Ferran el Catòlic i d’Aldonça Roig) (1470-1520) – Patriarca de Jerusalem i gran prior del Sant Sepulcre (1507-1520).
  • Ramon Marquet – Capità de la Guàrdia del Gran Mestre de Rodes, de l’Orde de Sant Joan, durant l’assalt de Solimà el Magnífic a l’Illa de Rodes dels anys 1522-1523. Fou Comissari del Gran Mestre d’Alemanya i Ambaixador del Gran Mestre davant la Cort del soldà Solimà II per negociar la pau (Morales-Roca, 2004a). Els anys 1525-1529 fou el Gran Prior de l’orde a Catalunya. Descendent d’insignes almiralls catalans des del segle XIII en les lluites de la Mediterrània, amb l’Almirall Roger de Llúria. Un altre Ramon Marquet, al segle XIV, participà amb la Companyia Catalana d’Orient (els Almogàvers) per al control de l’Imperi, amb l’Almirall Roger de Flor.

Així doncs, els catalans (juntament amb els genovesos i venecians, representatius de l’autoritat marítima medieval) defensen el cristianisme i l’Imperi romà, abans que el seu comte i rei assoleixi les dignitats titulars del regne de Jerusalem i de l’Imperi sota la figura de Ferran. Amb aquesta contextualització es comprèn millor, doncs, l’equivalència entre els dos papes valencians i la defensa de l’orde de Sant Joan després de caure Constantinoble (1453), ja que manté el seu compromís amb l’orde papal fins a la caiguda de Rodes (1522).

Però aquesta no és la darrera aportació catalana al servei de l’imperi cristià medieval.

La Companyia de Jesús es funda oficialment el 1540 i (oficialment) és ideada per un basconavarrès, Ignasi de Loiola, que rep la inspiració a Montserrat i a Manresa. Com és sabut (i no prou difós), el finançament d’aquesta empresa és en gran manera una obra de les dones de l’alta noblesa catalana, que són les qui li paguen el viatge a Jerusalem (Elionor Ferrer) i els estudis a Alcalá de Henares (Isabel Ferrer), totes dues de Barcelona. La resta de nobles catalanes que financen Ignasi de Loiola són també família directa o indirecta dels Ferrer, de nom Anna de Gualbes (o de Rocabertí); Isabel d’Orrit (o de Josa i de Cardona) (propera a Isabel Ferrer); Aldonça de Cardona i Enríquez; Guiomar (o Jerònima) d’Hostalrich (o de Gralla i Desplà); Estefania de Requesens i Roís de Liori; Isabel (o Elisabet) de Requesens (o de Boixadors) i Francesca de Cruïlles (companya d’Isabel Ferrer). Isabel Ferrer, fins i tot, acompanya a Roma el fundador i fins l’any 1546 aconsegueix liderar una branca femenina de la Companyia de Jesús. Tot i així, el 3 de novembre de 1546 el Papa li comunica que, com a monja, passa a dependre del bisbe diocesà i s’abandona la branca femenina que fins aleshores ella lidera (Vila Despujol, 2010, p. 110). En canvi, una altra dona és (en secret) membre de la Companyia de Jesús (l’única de la història des de 1546). Entre els anys 1556 i 1573 l’arxiduquessa d’Àustria (1535-1573) —que arriba a ser regent d’Espanya— ingressa en secret a la Companyia, des d’on impulsa la reforma cristiana a “les Espanyes”, per voluntat d’Ignasi de Loiola (Vila Despujol, 2010, p. 120). Joana és (oficialment) filla de l’emperador Carles V (1500-1558) i la mare del rei de Portugal. La seva primera dama és Maria Manrique de Lara i de Cardona, filla de Joanna de Cardona, parent dels comtes de Barcelona, quan els Cardona abracen les màximes dignitats nobiliàries, militars i religioses de la Corona al Principat. De la mateixa manera, Elionor Ferrer és familiar seva.

Però la singularitat de la família Ferrer requereix una atenció especial. Les dones Ferrer esmentades estan emparentades amb els grans priors de Catalunya de l’orde de Sant Joan (o de Malta) i amb la família dels Colom de Barcelona, que diferents autors vinculen al descobridor Cristòfor Colom. I aquesta informació ni es coneix ni es difon, per raons que s’ignoren.[Per un costat, la història oficial afirma que la inspiració del fundador, Loiola, a Catalunya, fou l’origen de la Companyia, i es desvincula radicalment de l’orde de Sant Joan (continuador dels templers). Per un altre, la història oficial que es crea en motiu de la beatificació del fundador, al segle xvii, crea el seu mite i s’atribueix el seu finançament a l’admiració que desperta en diverses dames. El que enlloc s’explica, enlloc, és que aquestes dames formen part de la noblesa militar, i representen als poders de l’orde de Sant Joan. És a dir, en base a la informació que aquí es dona, es crea la hipòtesi raonada de que es tracta d’una forma sutil d’amagar el veritable pulmó financer de l’origen (o els primers passos) de la Companyia: el projecte templer, i que aquest fou de senyal catalana. Els vincles indirectes amb els Colom afegeixen interès a aquest plantejament]. De fet, aquesta descripció és, potser, el primer cop que s’esmenta de manera precisa. Isabel Ferrer, filla de Francí Ferrer i Caterina Alzina, és la germana del comanador de Barcelona (1532) i batlle (prior) de Mallorca de l’orde de Sant Joan (1539-1548), Francesc Ferrer i Alzina, i tieta del cavaller de l’orde de Sant Joan Mateu Benet Ferrer, també batlle de Mallorca. Elionor Ferrer és una cosina d’Isabel, i la seva néta Elionor de Sapila i de Torrelles es casa (1552) amb Galzeran de Ferrer i Colom, renebot de Francesc Colom Bertran, casat amb Maria de la Cavalleria. Els pares de Galzeran són Isabel Colom (?-1553) i Galzeran Ferrer i Marimon, el batlle (jutge) general de Catalunya que participa a les corts de 1520, 1537, 1542, 1547 i 1553, qui és el germà de Miquel Ferrer i Marimon, gran prior de Catalunya de l’orde de Sant Joan entre els anys 1537 i 1550, i també germà de Gaspar Ferrer i Marimon, gran prior de Catalunya de l’orde de Sant Joan entre els anys 1552 i 1562. Sorprenentment, Jaume Ferrer de Blanes, el cosmògraf que delimita el meridià del tractat de Tordesillas (oficialment el 1494), és alhora el nebot d’Elionor Ferrer, fill de Miquel Ferrer, senyor de Cabrera, i de Joana de Blanes.

És a dir, els Ferrer alineats amb l’orde de Sant Joan són també els Ferrer que delimiten el repartiment del món entre Espanya i Portugal, i membres fundadors de la Companyia de Jesús, que alhora es troben vinculats amb els Colom de Barcelona (que podrien ser la família del descobridor). I aquesta darrera informació no és gratuïta. Francesc Colom Bertran i Maria de La Cavalleria són els pares de Joan Cristòfor Colom i de La Cavalleria, un corsari al servei de Renat d’Anjou que, per nom, fets i cronologia, es correspon amb el personatge del descobridor, segons informa l’heraldista, historiador i noble Morales-Roca (1999). Maria de La Cavalleria és una neboda dels poderosos La Cavalleria (no prou coneguts per la historiografia popular catalana). Són d’origen jueu (de cognom Aben Levi) i s’implanten a terres gironines, on acumulen poders de manera significativa al segle xv. Són consellers reials i els administradors del patrimoni reial, després d’haver-ho estat (oficialment) dels templers aragonesos, i són els qui recomanen al rei Ferran tirar endavant el projecte de Cristòfor Colom. [Pere de La Cavalleria fou doctor en dret, Mestre Racional d’Aragó i procurador fiscal del regne d’Aragó (morí assassinat el 1464); Alons de La Cavalleria (?-1508), nét de l’anterior, fou vicecanceller del regne d’Aragó (1479), i de Catalunya i de València (1484), president del Consell d’Aragó (1494-1508) i aconsellà als Reis Catòlics per recolzar el projecte de Cristòfor Colom; Pau de La Cavalleria, germà de l’anterior, fou el bisbe de Malta; Gonzalo de La Cavalleria fou cosmògraf i geògraf, al segle xv].

Els La Cavalleria, altrament, s’emparenten amb els Santàngel, també protagonistes oficials de la descoberta d’Amèrica, i amb els comtes de Ribagorça (Serrano y Sanz, 2009), que alhora acumulen els poders dels comtes de Pallars i dels Làscaris-Comnè bizantins (Làscaris-Comnè, 1954; 1956; 1990; 2011; Pano, 1958; 1971), que són cavallers de l’orde de Sant Joan i comtes de Cortès (el mateix nom que el descobridor Hernán Cortés [essent el III comte de Cortès de nom Ferran (1507-1568) i contemporani a Ferran Cortès (1485-1547), príncep de Salern, la màxima dignitat de Nàpols després de la del Rei, que casà amb Isabel de Vilamarí, filla del flamant almirall Bernat II de Vilamarí, cap de l’Armada Reial; Ferran, el comte de Cortès i príncep de Salern, de llinatge reial, acabà perseguit per la Santa Inquisició, sense descendència i refugiat a Avinyó]).

[Tanmateix, respecte als Colom Bertran, un afegitó important: en Joan Cristòfor Colom i La Cavalleria fou cosí segon del primer governador de les Índies Occidentals, el 1493, en Pere Margarit Olim i Bertran, que abans fou el capità dels Terços en la Conquesta de Granada, el 1492, essent també el procurador reial de Torroella de Montgrí.] [Pel que fa als Colom de Barcelona, cal indicar que se’ls fa oriünds de Gènova i formen part d’una poderosa família de la qual destaca el fet que tinguessin un hospital i sobre ell, el 1401, es construís l’Hospital de la Santa Creu, que donaria lloc a la primera universitat de Barcelona: l’Estudi General de Medicina i Arts. L’hospital, juntament amb la Taula d’Or, el primer banc públic de la Corona, són promoguts per la família Colom. Guillem Colom n’és el seu primer administrador. I, respecte al llinatge dels Bertran, més enllà de ressaltar la seva enorme riquesa: indicar que eren jueus conversos (provinents de Marsella a principis del segle XIV, el primer en arribar a Barcelona fou Cònsul de Marsella, el 1331); amb casa al Carrer Ample, al costat del Palau Gualbes i el Palau Marquet; foren banquers del Rei i mercaders, i el Rei empenyorà a favor seu la Corona en diverses ocasions; ocuparen càrrecs religiosos i militars de rellevància al llarg del segle XV, fins a ocupar el Consell de Cent abans de la descoberta d’Amèrica; el seu prestigi es consolidà al ser decisius (oficialment) en el Compromís de Casp, on en Pere Bertran fou Compromissari i es va abstindre en la votació].

[I qui eren els Làscaris-Comnè? doncs els legítims hereus de l’Imperi grec, reconeguts per tota la noblesa europea, per patriarques ortodoxos i pel poder polític i espiritual grec, des del segle XVII fins al segle XX. Els anys 1922, 1935 i 1945 promouen la reconstrucció dels seus drets però, per raons que ara no s’exposen, no assoleixen l’èxit desitjat (el 1953 entren en desgràcia amb el règim franquista, qui els ridiculitza, en temps de les negociacions del retorn de la monarquia Borbònica que acabaria unint-se amb la casa reial grega, intrusa i família de la casa reial britànica, i el mateix any en què Espanya i els EUA acorden una aliança geoestratègica). Els Làscaris-Comnè tenen per emblema l’àliga bicèfala de color negra sobre fons groc, pròpia de l’Imperi de Nicea i (molt important) del llinatge dels Habsburg. És a dir, els Làscaris i els Habsburg tenen el mateix escut (perquè són el mateix llinatge?). De la mateixa manera, ressaltar que l’emblema de l’Imperi de Trebisonda (àguila bicèfala groga sobre fons vermell) equival a l’actual escut de Rússia. En ambdós casos (els poders dels tsars i els poders dels Habsburg) es tractaria, doncs, dels poders del llinatge principal de l’imperi original, de la mateixa família pertanyent a l’Imperi romà d’Orient o, millor dit, de l’Imperi grec medieval, que fou també turc: dels imperis de Trebizonda i de Nicea, que esdevindrien els braços imperials dels Paleòleg aliats amb els genovesos des de 1260 a 1453, l’època de major esplendor del comerç euroasiàtic i dels dominis catalans, juntament amb els genovesos i els venecians. Altrament, aquest llinatge bizantí presenta elements de gran paral·lelisme amb la història dels comtes catalans. Els Làscaris-Comnè es proclamen: emperadors de Grècia; ducs d’Atenes i Naupaktos; ducs d’Hesperia (Itàlia i Hispània); i comtes de Ribagorça (a través dels comtes de Palas, o Pallars).]

En Joan Cristòfor Colom La Cavalleria és poder templer, jueu i català, pertany a tres poderoses famílies: els Colom, els Bertran i els La Cavalleria; és parent d’en Pere Margarit, els Santàngel i els Cortès, que són també poders imperials bizantins; i tot apunta, evidentment, a que fou el descobridor d’Amèrica, o si més no el Colom al que se li atribueix la gesta. Per aquesta raó en Colom l’anuncia a Barcelona. I els Colom La Cavalleria eren parents dels Ferrer que ocupen els poders de l’orde de Sant Joan a Barcelona i participen, financen, la Companyia de Jesús, després de protagonitzar el repartiment del món a Tordesillas. Tot això està documentat, si bé el probable vincle dels Cortès comtes de Ribagorça, de sang reial i bizantina, amb els Cortès descobridors de Mèxic no es reconeix oficialment (es nega), de la mateixa manera que es volgué esborrar el llinatge La Cavalleria sencer, com s’exposa tot seguit.

Per raons dubtoses, poc després de la “descoberta”, els La Cavalleria són sistemàticament condemnats a la foguera per la Santa Inquisició, com els Santàngel, (oficialment) per la seva ascendència jueva, i acaben desapareixent per sempre més com a estirp dins dels dominis de l’Imperi espanyol. El llibre El libro verde de Aragón, del qual parla Manuel Serrano y Sanz (2009), és un llibre on es deixa constància de la importància de la família La Cavalleria, i que descriu les seves principals branques, però es declara un llibre proscrit per la Santa Inquisició. Forma part de l’anomenada “llista negra”. Actualment en queden alguns exemplars, però incomplets, on s’ha ocultat pràcticament tota la traça de la seva presència al Principat de Catalunya. No se’n coneix el títol, i es diu “El libro verde” perquè el que es conserva millor té les tapes verdes. [En una d’aquestes versions es narra el seu vincle amb els Santàngel i els Aragó (Ribagorça).]

Així mateix, és digna de ressaltar l’acumulació de poders de l’emperador Carles I d’Espanya i V d’Alemanya l’any 1519 a Barcelona, amb els capítols de l’orde del Toisó d’Or, que representen la incorporació de la noblesa castellana al principal orde d’influència dels Habsburg, del qual el rei Carles és el gran mestre (Morales-Roca, 2004b). Per aquest motiu, el símbol principal de l’autoritat monàrquica a Espanya és, des d’aleshores, el collar del Toisó d’Or que és omnipresent als monuments d’Espanya i (de manera explícita) a llocs emblemàtics de la ciutat de Barcelona, com al fris frontal de l’Arc de Triomf al passeig de Sant Joan i al centre de l’escenari del Palau de la Música. [Aquest fet, tal i com aquí es posa de manifest, incorpora el dubte raonable de l’equivalència entre els poders Habsburg i els de Ferran Cortès, del llinatge Làscaris-Comnè, tot i la negació de la història oficial].

Ben mirat (d’acord amb la informació aportada), és tan significatiu el vincle entre la Roma imperial i els catalans, així com entre les famílies catalanes amb la descoberta d’Amèrica i la fundació de la Companyia de Jesús que, tret que sigui un descuit, el fet de no formar part de la historiografia popular no deixa de ser una “gran paradoxa”. Però, si en fem una lectura crítica, resulta molt significatiu que la història d’Espanya ho ignori, en tant que convida a pensar que part del poder que s’atribueix a Castella pugui ser, realment, derivat de l’autoritat catalana (i aquesta, procedent de la romana).

Aquests fets no estan pas estudiats, com sí que ho està la Guerra Civil catalana, que (segons la història oficial) representa un conflicte menor de caràcter intern (entre els anys 1462 i 1472) que es diu (en especial des de temps del franquisme) que aboca els catalans a la depressió històrica, és a dir, a perdre el fil de l’autoritat medieval. Però aquesta teoria té falles, moltes, com aquí es constata, i oculta una realitat molt diferent. Com a colofó a la informació ja exposada, els Ferrer esmentats són descendents dels mateixos Ferrer que lideren els exèrcits catalans que s’alcen contra el seu rei precisament en aquesta “guerra civil”. [I, de forma significativa, destaca el fet que el pare de Joan Cristòfor Colom i La Cavalleria, en Francesc Colom, fou president de la Generalitat de Catalunya els anys 1464-1467 i, per tant, ell fou el qui oferí la coroona del Principat a René d’Anjou, el 1466, per qui el descobridor Cristòfor Colom serví, segons afirma el propi descobridor. Abans, fou Conseller Apostòlic i Assistent al Soli Pontifici, Refrendari del papa Borja Calixt III].

Per aquestes raons poderoses, la seva anàlisi (i una elaborada reconstrucció històrica apropiada) requereix un treball a part. Només, com a curiositat afegida, ressaltar que el fill d’Elionor Ferrer i Bernat, Sever Çapila (un cavaller que assisteix a les Corts Catalanes de 1528 a 1553, de nom Pere Miquel Àngel Çapila i Ferrer), neix a Sant Andreu de Palomar, i la filla d’aquest, Leonor Çapila Ferrer, casa amb la descendència dels Ferrer Colom de Barcelona, concretament amb el donzell Galzeran Ferrer i Colom, qui arriba a ser oïdor de comtes de la Ciutat Comtal. ([2])

Aquest text està extret del llibre Història urbanística de Sant Andreu de Palomar, segles XIII-XXI, del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias (Marfull, 2018, pp. 48-53), i mostra les raons de la invenció d’una gran història que n’oculta una altra de molt superior: el darrer sospir de l’Imperi romà. Però aquesta història oculta s’exposa en un treball paral·lel, que participa d’un projecte de reconstrucció que altera el mapa històric de la història humana (per exemple, explica que l’Imperi espanyol castellà només va existir en temps dels Borbó), i per aquesta poderosa raó (la radicalitat d’aquest plantejament) es deixa l’enllaç en aquest material complementari:

X-185, la doble manipulació cronològica de la història humana (CLICAR)

Anatoly Fomenko i la invenció de la Història (CLICAR)

La Nova Cronologia Global de la Història els Catalans (i dels Làscaris Comnè) (CLICAR)

La invenció d’Espanya: obra de traductors i cronistes dels segles XVII, XVIII, XIX i XX (i dels Alba) (CLICAR)

Qui va ser Maria Magdalena? Una aproximació a Eudòxia Comnena (CLICAR)

.

Andreu Marfull
2019-02-04

Notes

[1] Font: web oficial de l’orde de Malta. En línia: https://www.orderofmalta.int/es/historia/de-1048-a-nuestrosdias/?lang=es [Consulta: setembre de 2018).

[2] Font de la informació: Francisco José Morales-Roca, l’any 2015, amb motiu d’un intercanvi documental per a la tesi doctoral de l’autor (Marfull, 2017).

Bibliografia citada

Láscaris-Comneno, T. (1954). “La familia imperial Láscaris desde el siglo xviii hasta principios del siglo xx”. A la revista Hidalguía, núm. 4, p. 73-96. Madrid: Instituto Salazar y Castro.

— (1956). “Participación catalana en la defensa de Constantinopla durante su último asedio”. A la revista Argensola. Revista de Ciencias Sociales del Instituto de Estudios Altoaragoneses, núm. 27, p. 259-266. Osca: Instituto de Estudios Altoaragoneses.

Marfull (2017). La llei de la plusvàlua urbanitzadora i la urbanització marginal a Sant Andreu de Palomar (Barcelona). Tesi doctoral dirigida per la Dra. Maria Antònia Casellas Puidemasa, a la Universitat Autònoma de Barcelona. En línia: https://www.tdx.cat/handle/10803/403767 [Consulta: setembre de 2018].

—- (2018). Història urbanística de Sant Andreu de Palomar, segles XIII-XXI. Col·lecció Llibres de Finestrelles, nº 10. Badalona: Centre d’Estudis Ignasi Iglésias. ISBN: 978-84-09-06388-8.

Morales-Roca, F. J. (1983). Próceres habilitados en las Cortes del Principado de Cataluña, siglo xvii (1599-1713), Tomo I. Madrid: Hidalguía.

— (1988). Caballeros de la Espuela Dorada del Principado de Cataluña. Dinastía de Trastámara, 1412-1555. Madrid: Hidalguía.

— (1995). Ciudadanos y burgueses honrados habilitados como síndicos del Brazo Real en las Cortes del Principado de Cataluña. Dinastías de Trastámara y de Áustria: siglos xv y xvi (1410-1599). Madrid: Ediciones Hidalguía.

— (1996). Dignatarios de la Corona asistentes a las Cortes del Principado de Cataluña. Dinastías de Trastámara y de Áustria: siglos xv y xvi (1410-1599). Arxiu del Sr. Fco. José Morales-Roca.

— (1999a). Prelados, abades mitrados, dignidades capitulares y caballeros de las órdenes militares habilitados por el brazo eclesiástico en las cortes del principado de Cataluña: dinastías de Trastámara y de Áustria: siglos xv y xvi (1410-1599), Tomo I. Madrid: Ediciones Hidalguía.

— (1999b). Prelados, abades mitrados, dignidades capitulares y caballeros de las órdenes militares habilitados por el brazo eclesiástico en las cortes del principado de Cataluña: dinastías de Trastámara y de Áustria: siglos xv y xvi (1410-1599), Tomo II. Madrid: Ediciones Hidalguía.

(2004a). “Orden de San Juan de Jerusalén. Gran Priorato de Cataluña. Grandes Priores (1319-1805)”. A Anales Melitenses I (2002-2003). Madrid: Academia Melitense Hispana.

— (2004b). Armoria catalana, concesiones heráldicas otorgadas a los caballeros del Principado de Cataluña, dinastías de Austria y de Borbón (1515-1836). Barcelona: STEMMATA, Agrupación de Bibliófilos.

— (2013). “Oficialium Cataloniae (I). Regidores del Ayuntamiento de Barcelona. Dinastía de Borbón (1716-1833)”. A Hidalguía, núm. LX, p. 87-225. Madrid: Ediciones Hidalguía.

Pano, R. (1958). “Los Làscaris Ribagorza”. A la revista Argensola. Revista de Ciencias Sociales del Instituto de Estudios Altoaragoneses, núm. 33, p. 49-54. Osca: Instituto de Estudios Altoaragoneses.

— (1971). Genealogía de la Casa Imperial Làscaris Comneno. Tunja (Colòmbia): Fondo Rotatorio Imp. Deptal.

Serrano y Sanz, M. (2009). El linaje hebraico de La Caballería, según el “Libro Verde de Aragón” y otros documentos. Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

Sans, E. (2012). Fernando “El Católico”, Rey de Aragón, Conde de Barcelona y Señor de las Indias: El protagonismo de las instituciones catalanas en el descubrimiento de América. Ponència del 54 Congrés Internacional d’Americanistes, celebrat a Viena (Àustria), els dies 15-20 de juliol de 2012. Cercle Català d’Història. En línia: http://www.cch.cat/pdf/54ica_ponencia_esans.pdf [Consulta enero de 2019].

Sans i Travé, J. M. (1999). Els templers catalans, de La rosa i La creu. Lleida: Pagès Editors.

Vila Despujol, I. (2010). La Compañía de Jesús en Barcelona en el siglo xvi. El Colegio de Nuestra Señora de Belén. Burgos: INSTITUTUM HISTORICUM SOCIETATIS IESU.

Zurita, J. (1580). Historia del rey Don Fernando el Católico. De las empresas, y ligas de Italia. Zaragoza: Oficina de Domingo de Portonariis, y Ursino impresor de la Sacra, Real, y Católica Majestad, y del reino de Aragón.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s