La censura i l’ocultació dels abusos immorals en la colonització de Mèxic

L’impacte de la lluita pel poder i la seva protecció, entre les societats organitzades i els poders fàctics, ha anat acompanyat d’una variada seqüència de valors que han donat diferents ordres morals, però que al seu torn ha provocat el deteriorament de nombrosos llegats i el sacrifici de grans obres, idees i persones. La caça de bruixes, l’arraconament de la dona en les esferes pública i religiosa, la destrucció de temples i monuments, de llibres i de mapes, i la fustigació pel control i el poder sobre els béns i les consciències ha estat constant al llarg de la nostra història.

Monarquia i Església, històricament, han estat davant d’aquesta manipulació. Ho han estat perquè han custodiat la gènesi dels valors institucionals i simbòlics fins al segle XIX, en el què els valors del progrés i l’emergent classe burgesa s’han afegit a la capitalització del poder de la història a escala global.

Les lloades missions iniciades al segle XVI -la conquesta i l’evangelització d’Amèrica- van requerir un ferri control de la llibertat de pensament. En el cas d’Espanya (o “les Espanyes”) es disposà d’una estructura de poder excepcional que ha fomentat encara més aquest procés de distorsió de la memòria. Es tracta de la censura i la persecució de la Santa Inquisició Espanyola, que controlà (oficialment) absolutament tots els continguts publicats, ja fossin llibres teològics, biogràfics o literaris, al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII, fins als inicis del segle XIX. Aquesta realitat, que parteix precisament amb la implantació de la impremta, va anar acompanyada de diferents crisis en les legitimitats eclesiàstica, monàrquica i inquisitorial. Han estat objecte de rebuig en diferents èpoques. Fins a la dictadura del General Franco (1936-1975) l’Església Catòlica ha estat el garant de l’educació de les consciències a Espanya. De la mateixa manera, la Monarquia és una institució present en moltes de les estructures estatals d’Europa on, en el cas d’Espanya, és considerat el Cap de l’Estat, en una Monarquia Parlamentària Constitucional. (1)

L’estructura de la censura va començar (oficialment) a Espanya en el segle XVI. L’any 1502 els Reis Catòlics, en el seu intent de controlar les institucions i el seu poder, van iniciar oficialment el control dels llibreters, impressors o mercaders, que des d’aleshores van requerir l’autorització dels presidents de les Audiències. El 1527 Carles I, mitjançant una Cèdula Real, va prohibir “que es venguessin ni s’imprimissin les relacions que va enviar [Ferran] Cortès de les Índies”. De la mateixa manera, davant les evidències que qüestionaven l’autoritat moral de l’explotació de “les Índies” Felip II, mitjançant dues Reials Cèdules (el 1556) va prohibir la impressió de llibres que tractessin d’Amèrica i va ordenar als oficials reials dels ports americans que reconeguessin els llibres que arribaven en vaixell i recollissin els que es trobessin en l’Índex de la Santa Inquisició (Guillot et al. 2012). (2)

Com a resultat d’aquest ferri control, al llarg dels segles XIX-XX, amb la major part de les colònies independitzades, van sortir a la llum diversos llibres de religiosos espanyols del segle XVI que mostraven que les cultures americanes van quedar commocionades per la vinguda dels colonitzadors, i que els seus ritus eren assimilables als del Cristianisme, l’Islamisme i el Judaisme (Durán, 1967). La manipulació de la veritat va acompanyar aquest trist episodi, com molts altres. Diversos autors han calculat que -durant els primers dos segles de la colonització- per l’esclavitud, l’explotació, les guerres, les epidèmies i altres desgràcies van morir dotzenes de milions d’americans i es van mutilar d’arrel les seves pròpies cultures, deixant-los en una situació de col·lapse cultural (Todorov, 2010).

És el cas de les obres del dominic Diego Durán (1537-1588), amb la seva obra Historia de las Indias de Nueva España e islas de Tierra Firme, que va ser publicada al segle XIX (1867) (Durán, 1967), o l’obra Apologética historia sumaria del també dominic Bartolomé Casaus (o de Las Casas, 1484-1566), que no seria publicada fins al segle XIX (De Las Casas, 1967). Però en aquesta llista d’obres ocultes també s’hi troben els llibres de Toribio de Benavente (o Motolinía) (1482-1569), un franciscà historiador que també va defensar els indígenes contra els abusos dels espanyols, que va escriure la Historia de los indios de la Nueva España (Motolinía, 1969). Així com l’obra de Barnardino de Sahagún (o de Rivera, 1499-1590), un frare franciscà que publicà l’obra Historia general de las cosas de Nueva España (Sahagún, 1956), però totes les seves obres van ser confiscades. En la mateixa situació es trobaren les obres del franciscà Jerónimo de Mendieta (1525-1604), en què la seva obra Historia eclesiástica indiana no va poder ser publicada fins el 1870 (Mendieta, 1971). La mateixa sort va tenir l’obra del jesuïta Juan de Tovar (1543-1623), la Historia de la venida de los indios a poblar Mexico de las partes remotas de Occidente los sucesos y peregrinaciones del camino a su gobierno, ídolos y templos de ellos, ritos, ceremonias y calendarios de los tiempos, conegut com el “Manuscrit Tovar”, fet el 1585 (Tovar, 1972). Hi va presentar de manera detallada la relació de cerimònies, governants i deus asteques, però la seva obra va ser oculta, degut a que criticava durament el comportament dels vencedors en l’enfrontament entre els espanyols i els asteques. Gràcies a obres com La conquesta d’Amèrica, del filòsof i historiador búlgar Tavetan Todorov (nascut el 1939) s’ha difós el contingut d’aquestes obres i, tal i com ha deixat escrit, reflecteix el gran poder de qui pot dominar la comunicació humana.

La història exemplar de la conquesta d’Amèrica ens ensenya que la civilització occidental ha vençut, entre d’altres coses, gràcies a la superioritat en la comunicació humana, però també que aquesta superioritat s’ha afirmat a expenses de la comunicació amb el món. (Todorov, 2010:298).

En canvi, l’obra del jesuïta José de Acosta (1540-1600) sí que va ser publicada. La Historia natural y moral de las Indias Occidentales, on es van publicar les costums, els ritus i les creences dels indis de Mèxic i del Perú (De Acosta, 1962), va ser publicada el 1590. O l’obra de Álvaro Núñez Cabeza de Vaca (1488/1490-1557/1558), que hauria publicat el llibre La Relación l’any 1542, on definia la història del seu particular relat, després d’haver estat vuit anys deambulant per Nordamèrica (donat per desaparegut) fins que arribà a Culiacán, al nord de Mèxic (Cabeza de Vaca, 1969). Això el feu molt popular, però l’any 1545, després d’oposar-se al tracte dels colons als indígenes va ser jutjar i deportat al Nord d’Àfrica. Morí en la pobresa al voltant de l’any 1558.

De fet, l’única obra publicada al segle XVI que és critica amb les pràctiques abusives dels colonitzadors és la coneguda Brevísima relación de la destruición de las Indias de Bartolomé Casaus (o de Las Casas), que la historiografia espanyola convertiria en la punta de llança d’un debat que acabaria regulant els drets dels indígenes després del famós Consell d’Índies que hauria convocat l’any 1540, a Valladolid (De Las Casas, 2013). En aquell Consell l’Emperador Carles V hauria establert unes lleis que l’any 1542 serien promulgades, les “Lleis Noves” (o Leyes Nuevas). En aquest document es prohibia l’esclavitud dels indis i s’ordenava que quedessin lliures dels comanadors i posats sota la protecció directa de la Corona. Aquesta obra seria publicada l’any 1552, però més endavant també seria oculta, no podent evitar la seva difusió en altres i idiomes. No seria fins l’any 1812 (coincidint amb la Constitució de Cadis que promulgava l’abolició de la Inquisició) que a Londres es tornaria a publicar la obra en castellà, dirigint-la als lectors americans. D’aquesta manera, seria calumniada des de les autoritats intel·lectuals espanyoles al llarg dels segles XIX i XX, com és el cas de Menéndez y Pelayo, on als seus Estudios de crítica literaria (de 1895) el culpava de ser un fanàtic i un intolerant, mentre que Menéndez Pidal, l’any 1963, publicava l’obra El Padre Las Casas. Su doble personalidad, on defensava la tesis que patia una malaltia mental (paranoia). Aquestes referències són extretes del pròleg que, de fet, encapçalaria la publicació de l’obra Brevísima Relación l’any 1982, coincidint amb l’obertura d’Espanya al sistema democràtic (pàgines 50 i 51), però no té autoria (De Las Casas, 2013). És un pròleg anònim que, de fet, al llarg de 35 pàgines repeteix contínuament que la seva crítica era obsessiva, que descrivia escenes de gran intensitat dramàtica, amb fort patetisme (pàg. 45), i que degut a la seva obra Espanya va ser objecte d’una intensa campanya de desprestigi amb la famosa “Llegenda Negra [espanyola]” (pàg. 48) ([3]). Fins i tot afirma que una producció d’aquest estil literari no tenia cap altre objectiu que el seu propi interès recreatiu i estètic (pàg. 26) i que les xifres de les matances estaven sobredimensionades (pàg. 55). Al final del pròleg citat es culmina aquesta introducció:

De todos modos, tales “enormizaciones” no necesitan ser explicadas por una supuesta anomalía de la mente del autor. Aparte de que éste, que se sepa, nunca se comportó como un enfermo mental, nada hay más consciente, organizado y coherente, si bien se considera, que la Brevísima Relación, escrito deliberadamente acusador, planeado y redactado con el único propósito de causar el mayor impacto posible y hacer patente la urgencia de una reforma radical de las Indias. Lo que no significa que los medios retóricos empleados para este fin fueran los más acertados. La misma uniformidad del relato de atrocidades a todo lo largo de la obra, siempre mantenido en el más alto nivel de horror y del espanto, no era quizá el mejor modo de aguzar y conservar alerta la atención de los lectores.

D’aquesta manera, en el pròleg s’avisa al lector de que tot el que llegirà és una exageració intencionada. Resulta doncs evident que Espanya ha fet tots els possibles per ocultar la vergonya de la seva memòria colonial, negant fins i tot les evidències. De fet, la manipulació d’aquesta història és en gran mesura la més evident i la menys assumida per Espanya i la resta de nacions colonitzadores d’Europa. Aquesta realitat forma part del conflicte institucional i moral d’Espanya (Marfull, 2013:197,198).

Però, de la mateixa manera, interiorment la fustigació del poder pel poder i la concessió de privilegis que mantenien al capdavant a la Monarquia (i la oligarquia fidel) va permetre la gradual mutilació de tot allò que s’interposava entre l’autoritat i els privilegis adquirits, entre els propis colonitzadors (Restall et al., 2013). De la censura es passava sovint a la fustigació, la calúmnia, el càstig i/o la mutilació, alimentant d’aquesta manera un ordre establert que hauria basat bona part del seu èxit amb l’ús de la força i l’autoritat moral que el control dels exèrcits i la submissió de les institucions de govern, educatives i religioses, li conferien.

Així mateix, abans del 1502 hi va haver una altra censura, menys explícita. Tot just es començava a estendre la impremta i fins aleshores els llibres eren un bé molt preuat concentrat en poques mans, que en custodiaven el seu valor i en decidien la seva finalitat. Fins aquell moment l’Església n’era el principal garant, i el Papa era el símbol de la màxima autoritat moral, tant a nivell religiós com a nivell polític i militar. Era una època on els Papes disposaven d’exèrcits, lideraven guerres i fins i tot tenien fills i filles que acumulaven poder, assumint alts càrrecs i títols honorífics, com ho havien fet els emperadors romans. Aquesta realitat, tot i el persistent esforç de l’Església Romana en difondre una llarga història de compromís papal amb el Cristianisme, entra en conflicte amb el propi relat del Nou Testament, en què es mostra la renúncia a la violència i la fe en l’amor de Déu com al veritable camí a seguir, al marge del poder polític. (4)

 Andreu Marfull-Pujadas
2016-01-12

 

 

Bibliografia citada

CABEZA DE VACA, A. N. (1969). Naufragios y comentarios. Madrid: Taurus.

DE ACOSTA, J. (1962). Historia natural y moral de las Indias. México: Fondo de Cultura Económica.

DE LAS CASAS, B. (1967). Apología. Madrid: Nacional.

—- (2013). Brevísima relación de la destrucción de las Indias. Primera edición del año 1552. Madrid: Cátedra (Grupo Anaya, S.A.).

DURÁN, D. (1967). Historia de las Indias de Nueva España e Islas de la Tierra Firme. México: Porrúa.

GUILLOT, E. et BILBENY, J. (2012). Descoberta i conquesta catalana d’Amèrica. Barcelona: LIBROOKS BARCELONA.

MARFULL, A. (2013). Causa catalana. Apuntes y comas. Barcelona: Ómicron.

MENDIETA, G. (1971). Historia eclesiástica indiana. México: Porrúa.

MOTOLINÍA, T. (1969). Historia de los indios de la Nueva España. México: Porrúa.

RESTALL, M. et FERNÁNDEZ-ARMESTO, F. (2013). Los conquistadores: una breve introducción. Madrid: Alianza Editorial.

SAHAGÚN, B. (1956). Historia general de las cosas de Nueva España. 4 vols. México: Porrúa.

TODOROV, T. (2010). La conquista de América. Primera edició de l’any 1982. México D.F.: Siglo XXI.

TOVAR, J. (1972). Manuscrit Tovar: Origines et croyances des Indiens du Mexique. Graz: Akademische Druck und Verlagsanstalt.

 

Cites

(1) Nota: el Regne Unit, Bèlgica, Noruega, Suïssa, el Japó i d’altres estats del Món es conceben amb un sistema de govern basat en una Monarquia Parlamentària Constitucional.

(2) Nota de l’autor: Espanya equivaldria, en aquella època, (oficialment) a les Corones de Castella i d’Aragó, mantenint la independència institucional d’ambdues Corones, amb les seves singularitats diferencials, fins al segle XVIII. Oficialment la Corona de Castella es caracteritzaria per una estructura de poder capitalitzada per l’autoritat del Rei, mentre que a la Corona d’Aragó aquesta es repartiria en els seus diferents Regnes amb la seva particular institucionalització social, de caràcter parlamentari. De tots ells, el Principat de Catalunya, esdevindria el Regne amb major poder institucional dels tres braços principals representatius de la societat de l’època: l’Eclesiàstic (Ordes i dominis de l’Església Romana), el Militar (la Noblesa i els seus privilegis) i el Reial (el Patriciat urbà i les seves estructures de poder) (Morales-Roca, 1983). Però al llarg dels segles XVI-XVIII aquesta autoritat es desmantellaria, juntament amb l’equivalent als regnes de València y Aragó, després del control del conjunt dels exèrcits (noblesa i ordes de cavalleria) per part dels monarques.

(3) Nota: segons el Diccionario de la Real Academia Española la “leyenda negra” consisteix en un corrent d’opinió contra tot allò espanyol difós a partir del segle XVI, generalment infundat.

(4) Nota: aquesta reflexió, lluny de ser gratuïta, enllaça amb una de les principals línies de la Nova Cronologia: la concepció del Nou Testament al segle XVI.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s