El sistema medieval de drets d’ús i de la propietat de la terra, una visió retrospectiva

Font principal de l’anàlisi medieval: FELIU I MONTFORT, Gaspar (1991). “Aspectes econòmics i socials del pla de Barcelona al segle X”. A la col·lecció Finestrelles, núm. 3, del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias. Barcelona: Autoedició. Es tracta del text d’una conferència impartida el 19 d’abril de 1987, on es documenta l’economia agrària i ramadera del segle X, abans dels inicis de la concentració de propietats de les ordes religioses (segle XII) i la posterior tendència a l’oligarquia feudal i dirigent, noble i civil, característica de l’època feudal. Tal i com es conclou en la conferència, des d’un punt de vista legal sembla clar que la majoria de la població era lliure, si bé començaven a aparèixer aspectes que abocarien a la senyorització posterior. És a dir, l’actual societat desigual amb tendència a la població creixent, innecessària i sobreexplotada que s’amuntega al voltant dels sistemes urbans mentre el camp és cada dia més en mans de grans corporacions multinacionals que expulsen la població rural cap a les ciutats, on es concentra precisament el seu mercat principal. Un procés constant i sistemàtic de destrucció creativa de la diversitat cultural humana en paral·lel a la destrucció dels sistemes biològics heretats.

D’aquella època (Barcelona, segle X) es coneix la carta de precària, així com la complantatio. Tanmateix, la única realment documentada en el pla de Barcelona és la darrera. En tots els casos eren sistemes d’estímul al conreu i explotació agrària, quan encara no existien les estructures de comerç i transport que es van desenvolupar quan el pla de Barcelona es feu insuficient per les demandes urbanes. És a dir, es tracta d’una època que ocupa el territori pel consum humà, en paral·lel al creixement de la ciutat de Barcelona, en una lògica creixent de desenvolupament cultural. El carta de precària consisteix en un contracte on s’estipulava una cessió indefinida de béns a conrear a canvi d’un cens. Si la terra o predi provenia d’un tercer es deia precaria data, si procedia del mateix pagès, per exemple per pagar un deute, es deia precaria oblata, i la precaria remuneratoria és quan el pagès rebia una terra més gran que la que havia cedit (era una barreja de les dues anteriors). En tots els casos s’estimulà així la ocupació de terres ermes o situades en llocs aïllats que exigien feina, valentia i fortes inversions de capital per transformar-les en terres de conreu i construir-hi els edificis necessaris per a l’explotació. Aquest sistema va permetre el desenvolupament agrícola medieval, en un temps de creixement on encara no s’havia estès la moneda de forma generalitzada ni l’especulació del sòl que ha caracteritzat el colonialisme i el sistema de rendes (d’explotació) de terres amb fins lucratius, a costa dels pagesos (als que s’ha extret els seus drets). Tots ells es coneixen com a contractes emfitèutics, una figura jurídica que suposa la cessió del dret d’ús a canvi d’un cànon o cens. Aquest dret d’ús no s’ha de confondre amb l’exploració actual dels treballadors, ja que es tractava d’un dret que no podia ser suprimit, i permetia al pagès de disposar del valor del seu esforç i de la remuneració justa del seu treball. Un treballador remunerat no obté cap benefici del seu sobreesforç i a canvi està subjecte a una variació dels drets (sou) en funció de les necessitats del mercat. L’emfiteusi és present en el Dret català, i prové del Dret romà.

Però encara hi ha un contracte més interessant, que avui en dia no és ni comú ni és coherent amb les lleis del mercat de valors (dinerari) que ho mou tot. Es tracta del complantatio, un contracte específic per a plantar vinyes, i que permetia als pagesos conreadors accedir a la plena propietat, quelcom que avui en dia sembla antinatural. La remuneració de la inversió pagesa (en capital i treball) es feia mitjançant la cessió de la propietat de la meitat de la vinya plantada. El mecanisme era el següent: el propietari cedia al conreador una terra per tal que aquest la plantés (o fes plantar) de vinya. Els fruits que la vinya pogués donar durant els primers anys, generalment set, es partien entre les dues parts, a excepció d’un any, en què tots els fruits eren del complantador. Acabat el termini, quan la vinya arribava a ple rendiment, era partida entre propietari i conreador i cadascú quedava com a amo absolut de la seva meitat. Estan documentats repetits contractes de complantatio entre les mateixes parts, cosa que permetia anar engrandint la propietat dels vinyataires. Amb aquest mecanisme s’estimulava el conreu de vinyes, així com la plena propietat de plantadors, on els propietaris inicials rebien a canvi la transformació del sòl en estructures de producció agrària.

SÍNTESI DEL RECORREGUT DEL VALOR DE L’US I PROPIETAT DE LA TERRA FINS L’ACTUALITAT

El Consell de Cent va permetre una lògica d’interessos comuna entre l’entorn rural i la Ciutat Comtal beneficiosa en ambdós sentits. Es tractava d’una institució que no permetia la presència de cavallers ni de nobles en la seva estructura, on cada any s’escollien els seus membres, que no podien repetir càrrec en els següents tres anys, de manera que la cura i convivència social gaudia d’autoritat i privilegis, fins que el desenvolupament del comerç i les costoses grans empreses monàrquiques i religioses els situà en una posició conflictiva pel diner que atresoraven. El 1495 Ferran el Catòlic va introduir la cavalleria i va elevar la condició de nobles a persones que mai ho havien estat, posant-los al seu servei per obtenir el control i explotar, indirectament, el camp català i les ciutats en benefici dels interessos monàrquics i nobiliaris que exigia la colonització i evangelització (ferotge) del món. Aquesta condició va mantenir-se i fins i tot agreujar-se fins la revolució dels Segadors (1640-1652) i la posterior Guerra de Successió espanyola (1705-1713), continuada com una guerra entre Catalunya i Mallorca contra els Borbó (1713-1715). Felip V, el 1716, amb el Decret de Nova Planta abolí el Consell de Cent, l’única institució catalana que mai ha estat recuperada i mai ha estat reconeguda fins i tot en l’actual sistema democràtic. En el seu origen ocupà un territori similar a l’actual Àrea Metropolitana, on fins i tot la resta de viles de Catalunya es van comprendre com a carrers de Barcelona, convertint-lo en una xarxa de poder civil altament estimulant pel desenvolupament econòmic, social i cultural.

L’actual Àrea Metropolitana només és una entitat compresa per coordinar serveis públics com el transport, però no és un espai de debat i molt menys una institució democràtica i social. El nou rei Borbó posà el control de les viles i ciutats a les mans de les institucions monàrquiques i religioses, amb càrrecs vitalicis i amb el conseqüent mal ús que acabà amb la pèrdua de les colònies a principi del segle XIX i la posterior Desamortització de Mendizábal, on es van suprimir tots els drets d’explotació i propietat de les terres a l’Església. Tanmateix, es dóna el paradigma que la noblesa catalana havia estat altament desposseïda dels seus béns al llarg dels segles, i que el dret civil català, basat en la figura de l’hereu i la cura de la família per part d’aquest, va permetre una progressiva reconstrucció material i comercial amb un govern corrupte i ineficient. És a dir, es va empobrir el rei i la noblesa, i van culpar a l’Església, mentre que Catalunya i l’entorn de la Nació catalana es trobava en bones condicions per emprendre la cursa de la industrialització, a diferència del que succeí a Castella i als seus grans latifundis de tradició rendista. Juan Álvarez de Mendizábal era el ministre d’Hisenda, i va estimular així, en un món altament competitiu, l’ocupació industrial del pla de Barcelona, amb la finalitat de fons d’enfortir una estructura econòmica estatal que pogués competir en el comerç estatal i internacional robustint la producció i el consum intern.

D’aquesta manera, juntament amb l’aparició de la banca privada, va tenir lloc la posterior especulació del sòl pel creixement de la ciutat i la seva transformació en una metròpoli polida i atractiva -en la seva centralitat de poder i interès polític- i caòtica i marginal -en la seva perifèria-, com ocórrer en major o menor mesura en la resta de grans ciutats del món.

CONCLUSIÓ

La sobreexplotació empresarial agrària actual, així com la sobreexplotació natural i humana dels territoris més vulnerables al procés d’unificació econòmica global, han deixat l’entorn de les grans ciutats fora del comerç agrícola, essent terrenys altament especulatius en mans de persones que no en treuen profit ni en permeten la seva explotació, per temor a cedir uns drets d’ús que transformin els seus terrenys en valor agrícola (i per tant no siguin potencialment urbanitzables) o bé per temor a que aquests drets d’ús siguin un cost afegit (a indemnitzar) en el cas de ser urbanitzables. D’aquesta manera s’incentiva el seu abandó i resulta costós i complicat recuperar-los pel consum de proximitat. En aquest sentit, s’ha perdut l’esperit de la lògica del dret comú per damunt del dret individual que va permetre l’ús racional dels recursos i el desenvolupament rural de la ma del desenvolupament urbà. Actualment, aquest equilibri es troba altament pertorbat per la lògica de la desigualtat de drets i el dret (gairebé inevitable) a l’especulació del sòl amb fins lucratius, amb societats senceres sense drets d’us (i de propietat) en Estats manipulats pels capricis del capital, i amb societats senceres al servei de la producció i consum humà al servei de les ciutats idealitzades que mostren amb orgull els seus excessos atractius i oculten deliberadament allò que les envolta i les vesteix.

Com es podria resoldre?

Cal canviar la concepció del món, i actuar en conseqüència, com fa Conreu Sereny sccl als terrenys que antigament ocupaven els horts del monestir de Sant Jeroni de la Murtra. No és el món el que canvia, com es diu cada dia a tot arreu, és la concepció del món creat per l’home el que canvia, i és aquesta concepció la que fa realitat el món artificial de les ciutats, desiguals, inacabades, mutants. Però arribarà un moment en què s’haurà d’acotar els drets de propietat de la terra que els grans terratinents i les grans empreses immobiliàries han convertit en la font principal del negoci especulatiu urbanístic. La llei d’urbanisme és la clau, la peça que ho permet tot i dóna als propietaris de la terra la plena legitimitat del sòl i fins i tot el dret a la seva transformació (urbanització) en connivència amb els estaments públics. D’aquí ve allò tan mal entès de la corrupció urbanística. Però no és aquesta llei el problema de fons, només és la punta visible. El problema de fons es diu conxorxa poder-capital i manipulació social, educativa i elitista. Per això aquesta llei no s’ensenya als arquitectes urbanistes, ni en la seva essència ni en la seva motivació, només es mostra com a precepte constitucional, on la llei és per damunt del sentit comú i el dret individual (ja sigui de persona física o jurídica, o sigui empresa) s’ha convertit en la barrera ideològica més eficient, alçant-lo a la categoria de Llei. Els drets comuns, social, nacionals i culturals no estan regulats ni definits, es deixen en mans de les societats perquè els custodiïn, mentre cada dia més ens dirigim a una societat fragmentada de milions d’individus sense consciència social o cultural. El dia que es regulin, com els drets naturals, ni es podran fer més ciutats ni podran créixer més, fins i tot s’abocarà a la humanitat a reocupar el camp i a renunciar a l’actual estil de vida, més destructiu i malgastador que mai.

Quin és l’horitzó? Doncs bé, mentre surt una nova consciència de problemàtica global on nous col·lectius apareixen per racionalitzar el model de consum i la qualitat de vida, els polítics van en una direcció altament perillosa totalment contrària. Volen suprimir part dels drets de propietat de la terra, però en benefici dels interessos econòmics capitalitzats per l’administració. El mecanisme és desautoritzar la voluntat popular que avui en dia només es regula sota la figura dels municipis, i incentivar l’expropiació express. És a dir, volen tenir autoritat per fer negocis com EuroVegas o d’altres sense impediments, deixant encara més a precari els drets d’ús dels territoris improductius, més del que ho estan ara, atraient així les grans especulacions (li diuen inversions) amb el sòl. S’estan donant les condicions per arribar a un conflicte prou alarmant com per obrir un debat.

Andreu Marfull-Pujadas 2015.05.11