Crisi financera i el joc de les valoracions

Per fi hi ha qui comença a denunciar informant de la realitat el desgavell de les finances públiques, com Aleix Saló, que ens mostra com a costa de manipular els balanços i la liquiditat dels bancs hem ampliat de forma irresponsable un problema que ara no podem resoldre, un problema que hem allargat i consentit, i que ens ha portat a la misèria política i social. Ho titula Simiocracia. Adjunto la notícia publicada avui mateix a lavanguardia digital.

http://www.lavanguardia.com/libros/sant-jordi/20120412/54284415940/simiocracia-espana-abismo.html

El vídeo adjunt, amb dosis d’humor i sarcasme, és ben clar, però no ho explica tot. Explica que els bancs maquillen els balanços; doncs sí, ho fan. Però centrem el problema, aclarim el perquè i expliquem el com.

Problema:

Realitat no reconeguda políticament, engany: amagar el fet que els bancs han assumit la insolvència dels promotors, que ni han retornat els crèdits ni els seus béns cobreixen el seu valor, i que són tècnicament insolvents.

Perquè:

Problema financer: la banca espanyola disposa d’un estoc de béns immobles, sòl i habitatges bàsicament, que no pot materialitzar, i ha de fer front al venciment d’un import que no pot assumir amb el ritme de venda actual i el valor de venda que la demanda tolera. Ara el preu baixa, però ningú vol comprar, i si el preu baixa més no podran cobrir els crèdits concedits amb diners demanats a altres bancs, sobretot europeus, alemanys i francesos. És a dir: si baixa més el valor oficial del patrimoni immobiliari (bàsicament sòl i habitatges), que els bancs s’han quedat de forma massiva per la crisi, la banca espanyola pot estar tècnicament en fallida al no poder compensar el deute que les promotores els deuen amb el valor dels immobles, i que alhora els bancs espanyols deuen a altres bancs.

Com:

Manipulació financera, es vesteixen els balanços amb base legal: el problema principal no és que no es pot vendre, és que la banca no es pot permetre acceptar que els valors que diuen que són de liquidació són valors de mercat, valors que impliquen que el seu patrimoni no és suficient per retornar el deute que han assumit amb les demés entitats financeres estrangeres. Perquè es permet això?, doncs perquè la legislació espanyola, del règim hipotecari, ho permet, i perquè les entitats de taxacions ja fa més de vint anys que per decret són empreses que serveixen bàsicament als bancs, són tècnicament dels bancs. Qui diu el valor dels béns immobles són empreses que depenen dels bancs. Feta la llei feta la trampa, en veritat no hi ha cap mecanisme regulat que eviti fer aquesta interpretació dels números, i que permeti dir que, tot i que tots els habitatges es venen molt per sota del preu estimat de mercat, el preu real no és el de liquidació. És a dir, es ven a un preu inferior al de fa uns anys dient que són liquidacions però que el preu real és força més alt, cosa que la realitat mostra que no és certa (els preus estaven considerablement sobrevalorats), però aquesta interpretació els permet donar una valoració molt més alta als seus actius immobiliaris, que és el que al seu torn garanteix la viabilitat del retorn del deute dels bancs espanyols. La legislació hipotecària permet donar al per preu de mercat un valor superior al preu de liquidació, i es juga amb la baixada de preus (que és un ajustament a la sobrevaloració anterior) per dir que la baixa és de fet un preu de liquidació, quan no és cert, mantenint de forma artificial uns preus de mercat falsament més alts i una valoració dels actius dels bancs també més alta. Per això qui compra pisos o cases als bancs es creu que els compra amb un 30 o un 40% de descompte, o s’ho creia fins fa poc.

Una crisi financera on ningú assumeix les seves responsabilitats

Hi ha sortida?, Analitzem per sobre, per no perdre l’horitzó, l’escala de la situació.

L’Estat espanyol ha de pagar 27.000 milions d’euros només en interessos ocasionats pel deute públic, i l’abast del deute privat a Espanya és l’equivalent a un 163% del PIB. El principal deute privat del món en termes relatius i el segon en valors absoluts, darrere dels EUA.

Sobre la taula hi ha el fet que s’estima que la banca ha de sanejar els seus comptes en 50.000 milions d’euros abans d’un any. Fins aquí tot està clar: la banca s’ha posat en una situació crítica a base de concedir crèdits mil milionaris a empreses i especialment a promotors, amb l’expectativa legítima d’enriquir-se, i amb el consentiment de la política i la societat espanyola que fins fa poc veia amb bons ulls que aquests diners fluïssin, ja que el sistema ho tolerava i això ens enriquia a tots, o això crèiem. Mentre això estimulava l’economia el país es beneficiava, i l’Estat també. Ara sabem que aquest missatge era erroni, i que molts el van estimular a benefici propi i de forma irresponsable, on les polítiques europees i nacionals van ser massa flexibles amb el sector financer davant dels temors que la competència de la globalització infringia a les economies europees. Ara sabem que les polítiques no es van encaminar a la contenció d’aquest endeutament per afavorir a les empreses, i ara la realitat és que estem a l’atur i que la població haurà de pagar amb escreix els excessos comesos. Ara sabem que la banca es va pessigar els dits i que en fer-ho ens ha deixat el país molt endeutat. Les empreses fan fallida, els bancs estan en una situació crítica, i el deute de l’Estat i de les famílies és una llosa que haurem de pagar tots amb el nostre esforç i patiment.

Per estimular la sortida a aquesta situació s’ha optat per dues vies: l’estímul de la compra d’habitatges, i les polítiques destinades al suport del sistema financer espanyol. La primera per frenar la caiguda de preus dels habitatges, la segona per avalar els bancs espanyols i mantenir la credibilitat de les finances de l’Estat. Ambdues no exemptes de controvèrsia política, ja que no estan resolent el problema, l’estan postposant, mentre l’economia es paralitza i els bancs no veuen la sortida a la seva falta de capacitat de capitalitzar allò que han valorat per sobre del seu valor, i la única forma de garantir la no intervenció. Són controvertides perquè els polítics amaguen de manera preocupant les seves veritables intencions, i les seves pròpies limitacions.

S’ha ajudant a la banca a costa dels diners públics perquè a canvi aquesta doni crèdits, que no dóna, perquè d’altra banda l’estat puja els impostos i frena la inversió, facilita l’acomiadament, el desmantellament de les empreses, i la baixada en picat del consum intern, frenant de cop l’activitat econòmica. Es dóna diners a la banca sense exigir responsabilitats mentre la pròpia crisi alimenta la paràlisi de la concessió de crèdits, pels riscos que els mateixos ajustos forçats per Europa i els nostres governs han provocat. Amb la mirada únicament en els bancs i la contenció del deute públic s’ha potenciat el constrenyiment de l’economia.

El govern d’Espanya estimula l’adquisició dels habitatges amb missatges que alteren el seu valor com a sortida a la crisi, per ajudar els bancs i traspassant directament i indirectament a la ciutadania el seu cost. Reintroduint l’ajuda fiscal a l’adquisició d’habitatges s’estimula la compra d’habitatges i s’indueix a frenar la baixada en picat del preu dels habitatges. Amb aquesta política es deixen de fer altres polítiques d’habitatge, com habitatge públic o ajudes a les famílies que més ho necessiten. S’estima que el 80% dels diners destinats a política d’habitatge és en ajudes fiscals, que de fet significa que l’estat paga un 15% del valor dels habitatges (en molts casos), política que el govern fa anys que practica, que el PP va estimular a frenant alhora l’ajuda al lloguer, i que és al seu torn una de les causes de la bombolla immobiliària. Però això no és tot, davant l’actual situació s’asseveren coses contradictòries com dir que amb l’ajuda pública als bancs s’ajuda a la baixada de preus dels habitatges. Aquest ha estat el missatge transmès pel nou ministre d’Economia i competitivitat, Luis de Guindos. El passat 2 de febrer anunciava un Decret Llei sobre la reforma financera del sector bancari espanyol, i en la seva declaració deia que la mesura faria baixar el preu dels habitatges.

http://www.lavanguardia.com/economia/20120202/54248361053/banca-debera-sanear-cuentas-antes-ano-50-000-millones.html

El mateix dia es va publicar la notícia que el sanejament de la banca comptarà amb fons públics.

http://www.lavanguardia.com/economia/20120202/54248226670/saneamiento-banca-fondos-publicos.html

Una crisi política, on ningú assumeix les seves responsabilitats

Estem en crisi, econòmica, financera, i la resposta del govern central ressalta el centralisme, la castellanitat i el populisme polític, en nom de la identitat espanyola, demanant que fem tots un esforç sota l’esperit patriòtic. Enlloc de qüestionar el model d’estat actual des de l’arrel centralista, negacionista (vers les diferents nacionalitats d’Espanya) i populista, es mostra l’hostilitat a la realitat policèntrica, plurinacional i cultural del territori espanyol. Es nega la ineficiència de la política d’inversions públiques d’interès nacional, així com de la transferència fiscal interterritorial, articulada des del govern de Madrid, mentre els diferents pobles d’Espanya no cessen de denunciar el seu assetjament econòmic i cultural, reclamar més autonomia i el dret a dignificar la seva identitat.

L’estat espanyol fuig d’apostar per un model competitiu sacrificant el seu patrimoni i el seu discurs a l’estratègia dels vots que esperen obtenir, de forma irresponsable sota un sentiment nacionalista irracional, i alhora ha consentit manipular els balanços financers, i amb això ampliar la nostra precarietat. La crisi s’accelera (més pobresa, més atur i més misèria) i els bancs haurien de fer fallida i ser intervinguts, necessàriament. L’Europa de l’euro haurà de assumir-ho, s’ha equivocat, i nosaltres també, a cops de negació de la realitat, que és lamentable.

A més, amb la crisi és possible que solars que tenien algun valor mai més en tinguin, que tornin a ser camps, no terrenys edificables. De la mateixa manera, que pisos que abans es podien acabar acabin per ser estructures que tard o d’hora s’hauran d’enderrocar. En temps de crisi ningú ve a Espanya a treballar, la gent se’n va, i de la mateixa manera que han vingut més de cinc milions d’estrangers en els darrers anys, és possible que se’n vagin, al costat de molts espanyols, a un altre lloc, altres cinc milions de persones. Llavors: quins pisos o solars es vendran?, cap. Si això passa, que passarà en gran mesura, de res serveix maquillar balanços, els bancs estaran en fallida, i el país també. Llavors, quan això passi, hi haurà qui dirà: ens equivocàrem intentant ajustar el dèficit, ja que ofegàrem l’economia, i liquidàrem tota possibilitat que els diners fluïssin i absorbissin els béns immobles que van inflar la bombolla immobiliària, que van arruïnar a les empreses, a les caixes, als bancs, i al país.

Andreu Marfull i Pujadas

2012.04.13

Advertisements

3 Comments Add yours

  1. Carles ha dit:

    Que tens més raó que un sant, Andreu.
    I si no ho pensés, ja saps que també t’ho diria.

    1. Andreu Marfull Pujadas ha dit:

      No hi ha res com la franquesa, Carles.

  2. Ana ha dit:

    Gràcies. Però no tothom va especular ni signar res. Aquí paguen justos per pecadors amb retalls de sou, perdua de treball etc..

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s